Tuesday, July 31, 2012

PUBLI CORNELI TACIT, Biografia





FOTO : Bust de Publi Cornelius Tacit
___________________________________




PUBLI CORNELI TACIT

*******************

Publi o Gaius Corneli Tàcit (56-118), historiador romà, fou un senador, cònsol i governador DE Roma.

Era nascut a Interamnas. Fill de patricis, va rebre una acurada educació a Roma, i potser va ser deixeble de Quintilià.

Auster i enginyós, es va casar amb la filla de Gneu Juli Agrícola, conquistador de Britània, pel que se suposa que pertanyia a una família rica.

Va exercir diverses magistratures en els períodes de Vespasià i Titus, i va ser pretor amb Domicià, en època del qual era també membre del col·legi sacerdotal (quindecimvir sacrorum) i en aquesta qualitat va dirigir les festes seculars ordenades per l'esmentat Emperador.

Va viatjar per Britània i Germània (89), i amb Nerva va ser nomenat consul suffectus (cònsol suplent), dignitat vacant després de la mort de Virgini Ruf, de qui Tàcit va fer el panegíric en el Fòrum.
Al 99 va exercir diverses funcions inherents a la seva magistratura de cònsol suplent, i després va abandonar la política i es va dedicar a la compilació de les seves històries.

No se sap quan va morir però va sobreviure Trajà.
La majoria de les referències sobre la seva vida provenen de la correspondència que va mantenir amb Plini el jove, i dels seus propis escrits.

El seu mètode històric es caracteritza per l'intent d'assolir la imparcialitat.

Utilitza com a fonts testimonis orals o escrits als quals però no sempre dóna crèdit i així ho fa constar expressament.

Les motivacions per les que s'interessa són les humanes estudiant-ne la psicologia.


OBRES
-----
Entre els seus escrits històrics cal citar:

·De vita et moribus Iulii Agricolae (Vida de Cneu Juli Agrícola), una biografia del seu sogre Juli Agrícola.

·Historiarum libri (Llibre d'Història), relat de l'època entre Galba i Domicià (a la qual després s'havia proposat afegir una continuació amb l'època de Nerva i Trajà, que pel que sembla no es va portar a terme).

·Annales, obra històrica sobre el període comprès entre la mort d'August i la de Neró la qual potser sigui l'obra més coneguda ja que en ella s'explica l'origen dels cristians: "El seu nom deriva de Crist, el qual durant l'Imperi de Tiberi havia estat executat per ordre de Ponç Pilat, procurador de Judea" i és considerat una de les proves de l'existència real de Jesús de Natzaret.

·Dialogus de oratoribus obra que data de l'any 81 aproximadament i en ella es tracta el tema de l'educació romana i la oratòria.

·De origine ac situ Germanorum, monografia sobre la etnografia de Germània.







======================








...

Monday, July 30, 2012

TÀCIT : "Brillaven per la seva absència"

PUBLI CORNELI TÀCIT
___________________


Fou l'Historiador Llatí més rigorós.
No se sap on va néixer ni les dates del naixement ni de la mort.


En els seus ANNALS, Llibre III, Capítol 76, es troba la frase:
"BRILLAVEN PER LA SEVA ABSÈNCIA"

la qual es va fer tan famosa, que ha arribat fins als nostres dies.
I la diem sense saber de què prové.


Ara veurem el seu origen i motiu.

En el capítol 76 del Llibre III dels ANNALS, Tàcit explica i detalla els funerals de JUNIA, neboda de CATO, vidua de CAIUS CASSIUS i germana de MARCUS BRUTUS que va morir aquell any, el 64è després de la batalla de Philippi.
Explica que davant l'Urna i segons costum en els funerals romans, es portaven processionalment els retrats dels parents i avantpassats, i que els que MÉS BRILLAVEN eren els de CASSIUS i BRUTUS, que no eren a la comitiva, i la seva absència fou remarcada per tots.

I d'aquí va quedar-ne la frase "Brillar per la seva absència"


--------------

En llatí és:
"SED REFULGEBANT CASSIUS AT QUE BRUTUS. EO IPSO, QUOD EFFICIES EORUM
NON VIDEBANTUR"

--------------

Un poeta francès, CHENIER, diu en el seu 'TIBERIUS' referint-se a aquesta escena:
"Devant l'Urne Funèbre on portait ses aïeux;
entre tous les héros qui, présents à nos yeux,
provoquaient la douleur et la reconnaissance,
Brutus et Cassius brillaient par leur absence."

--------------



I en anglès, ho expliquen més detalladament :

"Junia too, the niece of Cato, wife of Caius Cassius and sister of Marcus Brutus, died this year, the sixty-fourth after the battle of Philippi.
Her will was the theme of much popular criticism, for, with her vast wealth, after having honourably mentioned almost every nobleman by name, she passed over the emperor.
Tiberius took the omission graciously, and did not forbid a panegyric before the Rostra with the other customary funeral honours.
The busts of twenty most illustrious families were borne in the procession, with the names of Manlius, Quinctius, and others of equal rank. But Cassius and Brutus outshone them all, from the very fact that their likenesses were not to be seen."




==========================




Seguirà la biografia de PUBLI CORNELI TÀCIT, més detallada que
pugui trobar, sigui en Català, en Francès o en Anglès.


....

Sunday, July 29, 2012

ELIHU VEDDER Simbolist Painter








PHOTOS: (from down-up)

1.- Daguerreotype of Vedder
as a school boy in 1847
2.- Elihu Vedder, 1870
3.- Corrupt Legislation
4.- Peace and Prosperity
5.- The Pleiades
_________________________________




ELIHU VEDDER

*************


Elihu Vedder (February 26, 1836 – January 29, 1923) was an American symbolist painter, book illustrator, and poet, born in New York City.
He is best known for his fifty-five illustrations for Edward FitzGerald's translation of The Rubaiyat of Omar Khayyam (deluxe edition, published by Houghton Mifflin).


Elihu Vedder was born February 26, 1836 in New York City, the son of Dr. Elihu Vedder Sr. and Elizabeth Vedder.
His parents were cousins. His father, a dentist, decided to try his luck in Cuba and this had a profound impact on Elihu Jr.'s childhood.
The remainder of his childhood was spent between his maternal grandfather Alexander Vedder's house in Schenectady and a boarding school.

His mother supported his goals to be an artist while his father reluctantly assented, convinced that his son should try a different occupation.
His brother, Dr. Alexander Madison Vedder, was a Navy surgeon who witnessed the transformation of Japan into a modern culture while he was stationed there.

Vedder trained in New York City with Tompkins H. Matteson, then in Paris with François-Édouard Picot.
Finally, he completed his studies in Italy - where he was strongly influenced not only by Italian Renaissance work but also by the modern Macchiaioli painters and the living Italian landscape.

He first visited Italy from 1858 until 1860, becoming deeply emotionally attached to fellow painter Giovanni Costa. Their idyllic trips through the Italian countryside were cut short because Vedder's father cut off his financial allowance.

Vedder returned to the USA, penniless, during the American Civil War, and made a small living by undertaking commercial illustrations.
He was involved in the bohemian "Pfaff's" coffee house group, and painted some of his most memorable paintings notable for their visionary nature, romantic imagery and often Oriental influences.
Paintings of this time include 'The Roc's Egg', 'The Fisherman and the Genii' and one of his most famous works, 'Lair of the Sea Serpent.'

In the USA he sought out and became friends with Walt Whitman, Herman Melville and William Morris Hunt. Vedder became a member of the American Academy of Arts and Letters in 1865.

At the end of the Civil War he left America to live in Italy.
He married Caroline Rosekrans on July 13, 1869 in Glen Falls, NY.
Elihu Vedder and his wife had four children, only two of whom survived.
His daughter Anita Herriman Vedder played a vital role in handling the business of her father, who was notorious for his general aloofness towards details.
Elihu's son Enoch Rosekrans Vedder was a promising architect who married jewelry designer Angela Reston.
Enoch died while visiting his parents in Italy on April 2, 1916.
Elihu had a home in Rome and - after the financial success of his 1884 Rubaiyat work - on the Isle of Capri, then a haven for male aesthetes.

Vedder visited England many times, and was influenced by the Pre-Raphaelites, and was a friend of Simeon Solomon.
He was also influenced by the work of English and Irish mystics such as William Blake and William Butler Yeats.
In 1890 Vedder helped establish the In Arte Libertas group in Italy.

Tiffany commissioned him to design glassware, mosaics and statuettes for the company.
He decorated the hallway of the Reading Room of the Washington Library of Congress, and his mural paintings can still be seen there.

Vedder occasionally returned to the USA, but lived only in Italy from 1906 until his death on January 29, 1923.

He is buried in the Protestant Cemetery, Rome.







=============================









.....

Labels: , ,

KENNETH ROBINSON 1917-2006





KENNETH ROBINSON
---English writer ---
Born 1917 - Died 2006

**********************

Kenneth led a life of great variety.
His student days at Oxford ended in 1939 when he joined the British Expeditionary Force in France as a gunner officer.
In one of his less-active periods during the war, he collaborated with the great H. G. Wells in translating The Time Machine.

Selected by the War Office to learn Japanese, he made his first acquaintance with the East when serving in India, Burma, Singapore and Malaya -- where he also learned spoken Chinese.
After the war, Kenneth returned to Oxford to study Classical Chinese, and developed a special interest in the role of music in ancient China -- contributing to Joseph Needham's definitive text, "Science and Civilisation in China".

In 1952, he joined the Overseas Education Service and served in Singapore, where he initiated the first teacher training in the Chinese language, and in Sarawak, which he left in 1967 as Director of Education.

He then joined UNESCO, for whom he worked in Cameroon.
The profound challenges of education in developing countries occupied Kenneth for some years -- for example, he had an opportunity to discuss paper-making in schools with officials at China's Ministry of Education in Beijing.

It was the stark contrast between the West's science-based approach to education and the far more basic problems of rural schools in developing countries that prompted Kenneth to write "The Way and the Wilderness" (The Pentland Press, 1993), a Taoist framework for education that aims to reconcile the complexities of modern life with a world of diverse cultures and beliefs.

In "Beyond the Wilderness", which is his first work for On Line Originals, Kenneth extrapolates that positive line of thinking into an inspiring social ethics for the new millennium.

Kenneth joined later his old friend Joseph Needham in Cambridge, where they both
continued to work. Joseph Needham died some years after their reunion.



Kenneth Robinson sadly died in June 2006.






========================



Titles by this author:

"The Way and the Wilderness"
"Beyond the Wilderness"










......

Sunday, July 15, 2012

WALTHAM ABBEY





PHOTOS :

3.- Coat of Arms of Waltham Abbey with
the Lion and the Black HOLY CROSS

2.- King Harold II, the last Saxon King
as seen in the Bayeux Tapestry

1.- Remains of Waltham Abbey Gatehouse and Bridge





XIV CENTURY WALTHAM ABBEY and THE BLACK CROSS

*********************************************



The town of Waltham was traditionally founded by Tovi or Tofig, when he built a wooden church to house the black-marble miracle-working crucifix (The Holy Cross) discovered on his estate in Somerset.

The wooden church was later replaced by one of stone by the Earl(later King Harold the Second, who was traditionally buried here after dying in 1066 at the Battle of Hastings. Harold II was the last Saxon King.

Harold's association with the town is recalled by the Lion's face from the arms attributed to him.

In 1184 the Priory founded in 1177 by Henry II on the site of Harold's church, as part of his penance for his role in the murder of Thomas Becket, was replaced by an Abbey.

The Abbey, from whose arms the Black Cross on white is taken, grew to become one of the richest in Essex and held extensive lands from the 12th century until it was the last abbey to be dissolved in 1540.

The modern Epping Forest, which was formerly known as Waltham Forest and covers a large area of the parish, is represented by the Stag and the Crown, an indication that it was a royal hunting preserve.

The River Lea, which forms the western boundary and the King George V Reservoir are represented by the Fountain, an heraldic symbol for water.

The seaxe and the red and white of the mantling are from the arms of the Essex County Council, these colours are also the liveries of the Corporation of London, present controllers of Epping Forest.








========================






......

Thursday, July 12, 2012





PHOTOS :
Nº2.- Façade of Egyptian Hall, in LONDON, Piccadilly 1812
Nº1.- Egyptian Hall,(int.)redesigned by JB Papworth, 1819
_______________________________________________________





EGYPTIAN HALL
*************

The Egyptian Hall in Piccadilly, London, was an exhibition hall built in the ancient Egyptian style in 1812, to the designs of Peter Frederick Robinson.


In 1905 the building was demolished to
make room for blocks of flats and offices.
------------------------------------------


The Egyptian Hall in Piccadilly, London, commissioned by William Bullock as a museum to house his collection (which included 'Curiosities' brought back from the South Seas by Captain Cook), was completed in 1812 at a cost of £16,000.

It was the first building in England to be influenced by the Egyptian style, partly inspired by the success of the Egyptian Room in Thomas Hope's house in Duchess Street, which was open to the public and had been well illustrated in Hope's Household Furniture and Interior Decoration (London, 1807).


But, unlike Bullock's Egyptian temple in Piccadilly, Hope's neoclassical façade betrayed no hint of the Egyptianizing decor it contained.
Detailed renderings of various temples on the Nile, the Pyramids and the Sphinx had been accumulating for connoisseurs and designers in works such as:

·Bernard de Montfaucon's, ten-volume "L'Antiquité expliquée et representée en figures"(1719-1724), which reproduces, methodically grouped, all the ancient monuments,
·Benoît de Maillet's "Description de l'Égypte"(1735),
·Richard Pococke's "A Description of the East and Some Other Countries"(1743),
·and Frederic Louis Norden's "Voyage d'Egypte et de Nubie"(1755); which first volume of the magisterial Description de l'Egypte (1810) had recently appeared in Paris.

The plans for the Hall were drawn up by architect Peter Frederick Robinson.
Bullock, who had displayed his collection in Sheffield and Liverpool before opening in London, used the Hall to put on various spectaculars, from which he made money from ticket sales.
The museum was variously referred to as the London Museum, the Egyptian Hall or Museum, or Bullock's Museum.

The Hall was a considerable success, with an exhibition of Napoleonic era relics in 1816 including Napoleon's carriage taken at Waterloo being seen by about 220,000 visitors; Bullock made £35,000.

In 1819, Bullock sold his ethnographical and natural history collection at auction and converted the museum into an exhibition hall.
Subsequently the Hall became a major venue for the exhibiting of works of art; it had the advantage of being almost the only London venue able to exhibit really large works.
Usually admission was one shilling.

In 1820, The Raft of the Medusa by Théodore Géricault was exhibited from June 10 until the end of the year, rather overshadowing Benjamin Robert Haydon's painting, Christ's Entry into Jerusalem, on show in an adjacent room; Haydon rented rooms to show his work on several occasions.

In 1821, exhibitions included Giovanni Battista Belzoni's show of the tomb of Seti I in 1821, and James Ward's gigantic Allegory of Waterloo.

In 1822, a family of Laplanders with their reindeer were imported to be displayed in front of a painted backdrop, and give short sleigh-rides to visitors.

The bookseller George Lackington became owner of the Hall in 1825 and went on to use the facilities to show panoramas, art exhibits, and entertainment productions.
The Hall became especially associated with watercolours.
The old Water-Colour Society exhibited there in 1821–22, and it was hired by Charles Heath to display the watercolours commissioned by from Joseph Mallord William Turner forming Picturesque Views in England and Wales.
Turner exhibited at the Hall for a number of years and it was also used as a venue for exhibitions by the Society of Painters in Water Colours.

In the "Dudley Gallery" at the Egyptian Hall, the valuable collection of pictures belonging to the Earl of Dudley was deposited during the erection of his own gallery at Dudley House in Park Lane.
The room gave its name to the Dudley Gallery Art Society (also known as The Old Dudley Art Society) when they were founded in 1861 and used it for their exhibitions.
It was the venue chosen for their first exhibitions by the influential New English Art Club.

By the end of the 19th century, the Hall was also associated with magic and spiritualism, as a number of performers and lecturers had hired it for shows.

It was also the venue chosen for the showing of some of the very first films (or animated photographs) to be shown, including those of Albert Smith relating his ascent of Mont Blanc.

Later, when the hall came under the control of the Maskelyne family, a more settled policy was adopted and it soon became known as England's Home of Mystery. Many illusions were staged including the exposition of fraudulent spiritualistic manifestations then being practised by charlatans.

In 1905 the building was demolished to make room for blocks of flats and offices at 170–173 Piccadilly.

Muirhead Bone captured its demise in his work "The Dissolution of Egyptian Hall".

The Maskelynes relocated to the St. George's Hall in Langham Place, which became known as Maskelyne's Theatre.







====================





_____________________________
I must remember to see next :
Ancient Mexico
Egyptian Revival architecture
Egyptian revival decorative arts
________________________________
and:
Adrienne L. Kaeppler, "Cook Voyage Provenance of the 'Artificial Curiosities' of Bullock's Museum"
Man, New Series, 9.1 (March 1974), pp. 68-92.
_____________________________________________


......

Monday, July 09, 2012

JOAN BOSCÀ i ALMOGÀVER




FOTO:
Portada de -"Las Obras de Boscan i algunas dr
Garcilaso de la Vega"-, (repartides en quatre
llibres) ed. Barcelona 1543, per Carles Amorós
______________________________________________






JOAN BOSCÀ I ALMOGÀVER

**********************


Joan Boscà i Almogàver (o Juan Boscán Almogaver) va néixer a Barcelona el 1490 i
morí a Perpinyà el 1542)).
Fou un poeta i traductor català sobretot en llengua castellana del Renaixement.

Joan Boscà és famós per haver introduït el vers hendecasíl·lab al castellà.

De família noble, va rebre una excel·lent formació humanística i va servir en la Cort dels Reis Catòlics i després en la de l'Emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.

Va ser preceptor del Duc d'Alba.

En la Cort va conèixer a un altre gran poeta amic seu, Diego Hurtado de Mendoza; aquest li va dirigir la famosa "Epístola a Boscán".

El cavaller català es va casar amb una culta dama valenciana, Ana Girón Rebolledo, i va viatjar a Itàlia com a ambaixador espanyol.

Allà va trobar al cavaller toledà Garcilaso de la Vega, amb qui va entaular una gran amistat i segurament a l'estima que Boscán sentia per l'obra del poeta valencià Ausiàs March es deuen les reminiscències d'aquest que hi ha, o es troben, en algunes de les composicions del poeta toledà.

Boscà, que havia conreat amb anterioritat la conceptuosa i cortesana lírica de Cançoner, va introduir en la poesia castellana :
el vers hendecasíl·lab i les estrofes italianes (sonet, vuitena reial, tercet encadenat, cançó en estances).
I també el poema en hendecasíl·labs blancs i els motius i estructures del Petrarquisme.

Es va persuadir d'això en una conversa mantinguda en 1526 amb el seu amic, l'ambaixador venecià i humanista Andrea Navagiero, en els jardins del Generalife, a Granada, com va explicar ell mateix, ja que aquest el va animar a intentar aquesta experiència poètica, i va convèncer d'aquesta novetat també als seus amics Garcilaso de la Vega i el senyor Diego Hurtado de Mendoza, i va escriure el Manifest de la nova estètica italianitzant del Renaixement, en la següent epístola inclosa com a pròleg en un dels seus volums de poesies:

« Estando un día en Granada con el Navagero, tratando con él en cosas de ingenio y de letras, me dijo por qué no probaba en lengua castellana sonetos y otras artes de trovas usadas por los buenos autores de Italia: y no solamente me lo dijo así livianamente, mas aún me rogó que lo hiciere...
Así comencé a tentar este género de verso, en el cual hallé alguna dificultad por ser muy artificioso y tener muchas particularidades diferentes del nuestro.
Pero fui poco a poco metiéndome con calor en ello.
Mas esto no bastara a hacerme pasar muy adelante, si Garcilaso, con su juicio -el cual, no solamente en mi opinión, mas en la de todo el mundo, ha sido tenido por cosa cierta- no me confirmara en esta mi demanda.
Y así, alabándome muchas veces este propósito y acabándome de aprobar con su ejemplo, porque quiso él también llevar este camino, al cabo me hizo ocupar mis ratos en esto más fundadamente. »
—Epístola nuncupatoria de Joan Boscà a la duquessa de Soma-


Altres cavallers, però, tenien un concepte més nacionalista del Renaixement, com per exemple Cristóbal de Castillejo, i van fer veure amablement la seua disconformitat en sàtires contra el nou estil.

La novetat de l'hendecasíl·lab, però, va arrelar al costat de l'octosíl·lab com el vers més usat en la lírica espanyola, i des de llavors el dodecasíl·lab, de ritme pesat i menys flexible que el de l'hendecasíl·lab, va ser arraconat i preterit en favor de l'hendecasíl·lab quan calia tractar temes importants.

La poesia castellana va quedar així enriquida amb nous versos, estrofes, temes, tons i recursos expressius.

El poema 'Hero y Leandro' de Boscà és el primer que tracta de temes llegendaris i mitològics clàssics.

D'altra banda, el seu "Epistola a Mendoza" introdueix a Espanya el model de l'epístola moral com un gènere poètic imitat d'Horaci, on s'exposa l'ideal del savi estoic amb la seua prudent moderació i equilibri.

Estudis moderns han desterrat la idea, infundada, de la duresa i sequedat dels seus versos amb el pretext que no era un parlant natiu de castellà.

Fora d'un ampli Cançoner petrarquista, Boscà va demostrar el seu domini del castellà traduint, a més de en "Il llibre del cortegiano" (1528) de l'humanista italià Baldassare Castiglione amb el títol de "El Cortesano" (1534), en una modèlica prosa de castellà renaixentista esmaltada de germinacions ciceronianes.

A més, va preparar també l'edició de les obres del seu amic Garcilaso de la Vega al costat de les seves, si bé va morir aPerpinyà el 1542, abans de poder culminar el projecte.
La seva vídua, però, va fer imprimir l'obra el 1543 al taller de Carles Amorós, a Barcelona, amb el títol "Las obras de Boscán con algunas de Garcilaso de la Vega".






___________________________
***************************




.......

Saturday, July 07, 2012

SACRED HYEROGAMY






PHOTOS :
1.- Sky-Clouds, as a symbol of God
2.- The primordial hermetic Androgyne
2.- Vesica-Pisces and the Icthys christian symbol
_________________________________________________



HIEROGAMY
*********

The role of the temple prostitute was a highly respected one deemed sacred, and many high-born ladies took the office.
Sargon II’s daughter was a temple prostitute, as was Assurbanipal’s.

In fact, most women were taken to the temple at the age of puberty to give their virginity as an offering to the gods.
Julius Evola says in The Metaphysics of Sex that:
“These ritual or religious unions of man and woman were intended to renew or celebrate the mystery of the Ternary, or union of the everlasting male with the everlasting female (sky with Earth), when should arise the central current of creation.
The corresponding principles were embodied and activated, and their momentary physical union became an effective and evocative reproduction of divine union beyond time and space.”

An interesting variation on this took place in Babylon, where once a year, a virgin would ascend by night to the very apex of the seven-tiered holy ziggurat.
The high holy place was a bed chamber thought to be inhabited by God himself.
The virgin spent the night there, presumably being deflowered by God the Father. Says Evola, “It was also believed that the priestess of Apollo at Patara passed the night on the ‘holy bed’ in union with the god.”


Mircea Eliade, writing about the ritualistic orgies used to invoke the divine couple, said:
“The orgy corresponds generally to the holy marriage.
The limitless genesiac frenzy on Earth must correspond to the union of the divine pair. The excesses play a very precise part in the arrangement of the sacred; they sunder the barriers between man and society, nature and the gods; they help in circulating the force, life, and seeds from one level to another and from one zone of reality into all the others.”


Indeed, ceremonies such as this gave ancient man a chance to tangibly experience the sacrum, to invoke and manifest, within himself, the archetype of God by becoming, if only briefly (and symbolically) one-half of the divine couple.


Though the gods and goddesses of the ancient cultures we’ve examined may at first glance appear to have no connection to the later creeds of Judaism and Christianity, such is not the case.
Even Judaism (a relative newcomer in the context of the theologies thus discussed) had its own divine couple in the persons of El and Asherah, who appear to be the Judaic equivalent of the older Babylonian Baal and Astarte. It is thought that the Jewish move towards monotheism was necessitated when the notion of the divine couple became lost, as polytheistic cultures interacted with the Jews, giving rise to an increasingly confusing proliferation of deities, both foreign and domestic.

The emerging Jewish nation needed to be united into a single will if it was to survive. And in order to accomplish this task, the polytheistic miasma of gods and goddesses, of belief and counter-belief, had to be transcended.
Thus began the emergence of patriarchal monotheism, with its harsh father figure, Jehovah. El and Asherah were vanquished, and in time, Asherah was even turned into a male demon, Astaroth.


Despite all of this, even in the context of patriarchal monotheism, rabbinic tradition records that even Jehovah once had a consort named Lillith.
This goddess figures prominently in rabbinic lore, and is said to have left the side of God to come to Earth as Adam’s first wife. She bore Adam his first son Cain, but being of a haughty and rebellious nature, she refused to submit to Adam’s rule, eventually leaving him.
Some traditions record that she went off to live at the bottom of the Red Sea with Asmodeus, the demon who plays so prominent a role in the mystery of Rennes-le-Chateau. In due course, we will examine this scenario in far greater depth.


Be it Ia and Inana, Isis and Osiris, Odin and Freya, Zeus and Hera, Kronos and Rhea, Ouranos and Gaia, Baal and Astarte, or El and Asherah, the names may vary, but virtually every culture has had a version of the divine couple.
Before the formulation of the notions of good versus evil, or God versus the Devil, Man understood duality in terms of male and female, Sun and Moon, fire and water, and the divine couple represented an equilibrium between these opposing forces; a marriage, if you will, between the two.
Ancient man seems to have had a far better understanding of the schematic upon which the universe operates than does his modern counterpart. At the most elemental level, most of the so-called “secret doctrines” seem to preserve this understanding.


The divine couple was not a duad of man and woman, but a triad.
The third element was the equilibrium between the eternal male principle and the eternal female principle.
And from the resultant harmony of the Ternary, we arrive at One.

This seems to represent an idea central to the ancient understanding of the sacred, and can be glimpsed in its purest, most elemental form in a tradition undoubtedly of far greater antiquity still:
The worship of the primordial hermaphrodite, and the ritualized practice of sacred sex.


This idea was into the sign of Vica-Pisces, which was subtitued by the christian
symbol of Icthys.




=========================

Monday, July 02, 2012

LAWRENCE ALMA-TADEMA (2ª PART)








PINTURES :
5 - Rivals Inconscients 1893
4 - Primavera
3 - Favorites d'argent
2 - El descobriment de Moisès
1 - Un costum favorit (Tate Gallery)
____________________________________




LAWRENCE ALMA-TADEMA (2ª PART)

*********************


Entre els treballs d'Alma-Tadema d'aquest període hi ha: Un Paradís Terrenal (1891), Rivals Inconscients (1893), Primavera (1894), El Coliseum (1896) i Els Banys de Caracalla (1899).

Encara que la fama d'Alma-Tadema es recolza en el conjunt de pintures de l'Antiguitat, també pintava retrats, paisatges i aquarel·les, i va fer alguns aiguaforts pròpis (encara que altres en varen fer molts més de les seves pintures).


Pintura 'PRIMAVERA (1894)'
------------------------
Oli sobre tela, 179,2 x 80,3 cm, Museu J.Paul Getty, Los Angeles.
Descriu el Festival de Cereàlia en un carrer romà. Un dels treballs més famosos i populars de Tadema, li prengué quatre anys completar-lo.
Els models per a molts dels participants i espectadors eren els amics de Tadema i membres de la seva família.


PERSONALITAT
------------
Tot i l'encant silenciós i l'erudició de les seves pintures, Alma-Tadema conservava un sentit de l'entremaliadura juvenil. Era infantil en els seus acudits i en els seus esclats sobtats de mal geni, que podia desaparèixer ràpidament en un somriure atractiu.

En la seva vida personal, Alma-Tadema era extrovertit i tenia una personalitat extraordinàriament càlida.[15] Tenia la majoria de les característiques d'un nen, associat amb els trets admirables d'un consumat professional. Un perfeccionista, es mantenia diligent en tots els aspectes, encara que una mica obsessiu i pedant amb els treballadors. Era un empresari excel·lent, i un dels artistes més rics del segle XIX. Alma-Tadema era tan ferm en temes de diners com ho era amb la qualitat del seu treball.

Com a home, Lawrence Alma-Tadema era una persona afectuosa, bastant corpulent, robust i divertit. No hi havia ni un indici de l'artista delicat que era. Va ser un alegre amant del vi, les dones i les festes.


DARRERS ANYS
-------------
La producció d'Alma-Tadema va disminuir amb el temps, deguda en part per problemes de salut però també per la seva obsessió en decorar la seva nova casa on es traslladà el 1883.
No obstant això, continuava exposant al llarg dels anys 1880 i a la següent dècada, rebent una quantitat important de premis al llarg de la seva trajectoria, incloent-hi la Medalla d'Honor a l'Exposició de Universal de París de 1889.
Fou elegit membre honorífic de la Dramatic Society de la Universitat d'Oxford el 1890guanyà la Gran Medalla d'Or a l'Exposició de Belles Arts Internacional a Brussel·les de 1897.
El 1899 va ser nomenat Knighted a Anglaterra, el vuité artista del continent en rebre l'honor.
No tant sols va ajudar amb l'organització de la secció britànica a l'Exposició Universal de París (1900), sinó que també exhibí dos treballs que varen guanyar el diploma Gran Prix. També col·laborà amb la Fira Mundial de Saint Louis de 1904 on va estar ben representat i rebut.

Durant aquest període, Alma-Tadema va ser molt actiu amb el disseny i producció teatral, dissenyant molts vestits.
També estengué el seu horitzó artístic i començà a dissenyar mobiliari, sovint modelat a partir de motius pompeians o egipcis, realitzant il·lustracions, teixits i marcs.
El desenvolupament dels seus diversos interessos subratllen el seu immens talent.

Cadascuna d'aquestes gestes es fa servir a les seves pintures, doncs sovint incorporava part dels seus dissenys de mobiliari a la composició, així com molts dels seus propis dissenys de roba als seus temes femenins.
Durant el seu darrer període de creativitat Alma-Tadema continuà produint pintures, que repeteixen la fórmula reeixida de dones en terrasses de marbre amb vistes al mar com en el cas de Favorites d'Argent (1903).
Entre 1906 i la seva mort sis anys més tard, Alma-Tadema va pintar menys però encara va produir ambicioses pintures com El Descobriment de Moisès (1904).

El 15 d'agost de 1909 la seva esposa, Laura, moria a l'edat de cinquanta-set anys. L'afectat vidu sobrevisqué a la seva segona esposa durant menys de tres anys.

La seva última composició va ser Preparació al Coliseum (1912).

A l'estiu de 1912, Alma Tadema va ser acompanyat per la seva filla Anna a Kaiserhof Spa, Wiesbaden, Alemanya on havia de ser tractat d'una ulceració d'estómac.
Moria allà el 28 de juny de 1912 a l'edat de setanta-sis anys. Esta enterrat en una cripta a la catedral de Saint Paul a Londres.


ESTIL
-----
Favorites d'Argent, 1903, oli sobre taula, 69,1 x 42,2 cm, es troba a les Galeries d'Art de la Ciutat de Manchester. Un exemple excepcional del brillant blanc marmori de Tadema que contrasta contra un teló de fons enlluernador del blau mar mediterrani. L'artista eliminà el camp mitjà, i el primer pla es contrasta abruptament amb l'horitzó distant, creant un efecte dramàtic.

Els treballs d'Alma-Tadema són notables per la forma en que pinta les flors, les textures i els materials sólids reflectants, com metalls, ceràmica, i especialment el marbre. En efecte, la seva descripció realista del marbre li va comportar ser anomenat el pintor marbelous.

El seu treball mostra moltes bones realitzacions i el color brillant dels antics mestres holandesos. Per l'interès humà amb el que impregna totes les seves escenes de la vida antiga, les transporta a l'àmbit de la sensibilitat moderna, i ens encanta amb un sentiment dolç i joganer.

Des del començament de la seva carrera, Alma-Tadema es va ocupar especialment de la precisió arquitectònica, sovint incloent-hi objectes que veia als museus -com el Museu Britànic a Londres- en els seus treballs.

També llegia molts llibres i n'agafava moltes imatges. Amassava un nombre enorme de fotografies de llocs antics a Itàlia, que va fer servir per a desplegar la màxima precisió en els detalls de les seves composicions.

Alma-Tadema era un perfeccionista. Treballava assíduament per fer la majoria de les seves pintures, sovint repetidament refent parts de pintures abans que les trobés satisfactories per al seu alt nivell d'exigència.
Era sensible en tots els detalls i en cada línia arquitectònica de les seves pintures, així com les escenes que descrivia.

Per a molts dels objectes, en les seves pintures, descrivia el que tenia davant seu, fent servir flors fresques importades de l'altre extrem del continent i fins i tot de l'Àfrica, afanyant-se per acabar les pintures abans que les flors es pansessin.

Era aquest compromís amb la veracitat que el feia guanyar reconeixement però també provocava que molts dels seus adversaris s'aixequessin en armes contra els seus treballs gairebé enciclopèdics.

El treball d'Alma-Tadema s'ha connectat amb els pintors Simbolistes europeus.
Com a artista de reputació internacional, se'l pot citar com a influència de figures europees com Gustav Klimt i Fernand Khnopff. Els dos pintors incorporen motius clàssics als seus treballs i utilitzen els mecanismes de composició originals d'Alma-Tadema com el brusc tall a la vora de la tela.
Com Alma-Tadema, també fan servir imatges codificades per transmetre significat a les seves pintures.

REPUTACIÓ
---------
El Descobriment de Moisès, 1904, oli sobre tela, 137,7 x 213,4 cm, (col·lecció privada) inclou un cert nombre d'objectes arqueològics amb inscripcions, resultat de la investigació diligent de Tadema.
Després de dos anys treballant en la pintura, la seva dona li assenyalà que l'infant Moisès era ara un nen, i no necessitava ja ser portat!

Sir Lawrence Alma-Tadema era indiscutiblement el pintor més reeixit de l'era victoriana. Durant més de seixanta anys va donar exactament el que volia la seva audiència: el seu distintiu, d'elegants pintures de gent bonica en escenes clàssiques.
Les seves reconstruccions increïblement detallades de la Roma antiga amb homes lànguids i dones contra el blanc del marbre a la llum del sol enlluernandor, aportaven al seu públic una ullada d'un món que tots haurien volgut construir per a sí mateixos com a mínim en l'actitud, si no en els detalls.

Essent un artísta del seu temps, quan el període victorià va acabar també ho feu la seva comercialització.
Al final de la seva carrera, l'art com el d'Alma-Tadema ja no es va apreciar tant com ho havia estat abans. Els moviments nous en l'art havien començat i les seves imatges, que s'identificaven com "Victorians amb togues", varen quedar sense interés.
Els darrers anys de la seva vida va veure la pujada del Postimpressionisme, el Fauvisme, el Cubisme i el Futurisme, que airadament desaprovava.
Com el seu alumne John Collier escrigué, "és impossible conciliar l'art d'Alma-Tadema amb el de Matisse, Gauguin i Picasso.

Les pintures que uns quants anys s'havien venut per £10,000, eren ara pràcticament impossibles de vendre.
Algunes de les seves pintures es podrien haver adquirit per a penes £20 en aquella època. El seu llegat artístic gairebé va desaparèixer.
Com que les actituds del públic en general i la dels artistes en particular es tornaren més escèptiques amb les possibilitats de la consecució humana, les seves pintures eren rebutjades cada vegada més.
Va ser declarat "el pitjor pintor del segle XIX" per John Ruskin, i un crític fins i tot sentenciava que les seves pintures eren "prou dignes per guarnir caixes de bourbon."

Després d'aquest període breu de ser activament ridiculitzat, se'l va consignar a una relativa obscuritat durant molts anys. Només durant els trenta darrers anys del segle XX, el treball d'Alma-Tadema s'ha reavaluat per la seva importància dins del segle XIX, i més específicament, dins de l'evolució de'art anglès.


La pintura 'Un Costum Favorit, 1909', és un oli sobre taula, de 66 x 46 cm, i es troba a la Tate Gallery, Londres.
Es tracta d'una imatge tranquil·la, fresca, atractiva amb tocs d'una narrativa implícita que se suma al seu atractiu.

Ara està considerat com un dels principals pintors de personatges clàssics del segle XIX amb uns treballs que demostren la cura i exactitud d'una era captada intentant visualitzar el passat.

La meticulosa investigació arqueològica d'Alma-Tadema, incloent-hi la investigació de l'arquitectura romana (era tan minuciós que tots els edificis presents a les seves obres podrien haver-se construït fent servir eines i mètodes romans), va comportar que les seves pintures es fessin servir com a material de font pels directors de Hollywood en la seva visió del món antic per a pel·lícules com D. W. Griffith a 'Intolerància' (1916), 'Ben-Hur' (1926), 'Cleopatra' (1934), i el més notable de tot, la reconstrucció èpica de Cecil B. DeMille a 'Els Deu Manaments' (1956).
En efecte, Jesse Lasky Jr., el co-guionista d'Els Deu Manaments, descrivia com el director habitualment estenia còpies de les pintures d'Alma-Tadema per indicar als seus dissenyadors d'estudi l'aspecte que volia aconseguir.
Els dissenyadors de l'oscaritzada 'Gladiator' feien servir les pintures d'Alma-Tadema com a font central d'inspiració.

Les pintures d'Alma-Tadema també varen ser la inspiració pel disseny d'interiors del castell Cair Paravel a la pel·lícula de 2005 'Les Cròniques de Nàrnia': el lleó, la bruixa i l'armari .

Al final dels anys 1960, el ressorgiment d'interès en la pintura victoriana guanyava ímpetu, i un cert nombre d'exposicions ben nodrides varen tenir lloc.
Allen Funt, el creador i amfitrió de la versió americana del programa de televisió Càmera Indiscreta, era col·leccionista de pintures d'Alma-Tadema quan la reputació de l'artista al segle XX estava en el seu punt més baix.
Després que Funt fos robat pel seu comptable (que posteriorment es va suicidar), va estar forçat a vendre la seva col·lecció a Sotheby a Londres el novembre de 1973. Amb aquesta venda, l'interès en Alma-Tadema es despertava.

Anteriorment, el 1960, la Galeria Newman havia intentar vendre primer, i posteriorment donar (sense èxit), un del seus treballs més célebres 'El Descobriment de Moisès' (1904).
El primer comprador n'havia pagat £ 5.250 quan es va acabar, però quan es va subhastar a Christies de Nova York el maig de 1995, va tenir un preu de £1.75 milions.







=======================



.....

Sunday, July 01, 2012

LAWRENCE ALMA TADEMA (1ª part)







FOTOS :
5- Lawrence Alma-Tadema
4- L'Educació dels nens de Clodoveu
3- Els Jugadors d'Escacs egipcis
2- El petó
1- Les Roses d'Heliogàbal

_____________________________



LAWRENCE ALMA TADEMA
********************

Sir Lawrence Alma-Tadema va néixer com Laurens Tadema el 8 de gener de 1836, al petit poble de Dronrijp, a Friesland al nord dels Països Baixos.

Era el sisè nen de Pieter Jiltes Tadema (1797-1840), el notari del poble, que havia tingut tres fills d'un matrimoni previ, i el tercer nen de la seva mare, Hinke Dirks Brouwer (circa. 1800-1863).
Hinke Brouwer era la germanastra de la primera dona de Pieter Tadema.
El seu primer fill va morir sent un nen i la segona era Atje (circa. 1834- circa. 1876), germana de Laurence, per qui tenia gran afecte.

Tadema, (que significa "fill d'Adam"), era un antic patronímic frisó, mentre que els noms Laurens i Alma venien del seu padrí.

Laurens transformaria posteriorment el seu nom cap a l'anglès -Lawrence-, i incorporaria el "Alma" al davant del seu cognom de manera que aparegués al començament als catàlegs de les exposicions, en comptes de quedar cap al final amb la "T" de Tadema. Ell no feia servir un guió entre els cognoms, sinó que varen començar a fer-ho altres i va esdevenir una convenció acceptada.

La família Tadema es va traslladar el 1838 a la ciutat pròxima de Leeuwarden, on la posició de Pieter com a notari seria més lucrativa.
El seu pare va morir quan Laurens tenia quatre anys, deixant la seva mare amb cinc nens: Laurens, la seva germana, i tres nois del primer matrimoni del seu pare.
La seva mare tenia tendències artístiques, i va decidir que s'haurien d'incorporar a l'educació dels nens els coneixements de dibuix.
Va rebre la seva primera formació artística amb un mestre de dibuix local contractat per ensenyar els seus germanastres grans.

Es volia que el Laurens fos advocat, però el 1851 a l'edat de quinze anys va patir una caiguda física i mental.
Diagnosticat com a consumptiu, li donavem poc temps de vida, i se li va permetre passar els seus darrers dies al seu lleure, dibuixant i pintant.

Deixat a la seva pròpia sort, va recobrar la seva salut i decidí seguir una carrera com a artista.

El 1852 ingressava a l'Acadèmia Reial d'Anvers on estudià primer art holandès i flamenc, amb Egide Charles Gustave Wappers.
Durant els quatre anys d'Alma-Tadema com un estudiant registrat a l'Acadèmia, va guanyar uns quants premis respectables.

Abans de deixar l'escola, cap a finals de 1855, es va convertir en ajudant del pintor i professor Louis (Lodewijk) Jan de Taeye, qui impartia cursos d'història i de vestits històrics a l'Acadèmia i en els quals Laurens havia gaudit de forma important.

Encara que Jan de Taeye no era un pintor excepcional, Alma-Tadema el respectava i es va convertir en el seu ajudant d'estudi, treballant amb ell durant tres anys.
De Taeye li facilità llibres que influïen en el seu desig de descriure temes Merovíngis als inicis de la seva carrera.
Se l'animava a descriure amb tota precisió històrica en les seves pintures, un tret pel qual l'artista seria conegut.

Alma-Tadema va deixar l'estudi de Taeye el novembre de 1858 quan retornava a Leeuwarden abans d'instal·lar-se a Anvers, on va començar a treballar amb el pintor baró Jan August Hendrik Leys,l'estudi del qual era altament considerat a Bèlgica. Sota el seu consell Alma-Tadema va pintar el seu primer treball essencial:
L'Educació dels nens de Clovis -o Clodoveu- (1861), oli sobre tela, 127 x 176,8 cm., col·lecció privada. La reina Clotilde, muller del Rei Clodoveu, apareix entrenant els seus tres nens joves l'art de llançar la destral per poder venjar la mort del seu pare.

Que pintés això va crear una sensació entre crítics i artistes quan s'exhibí la seva obra aquell any al Congrés Artístic a Antwerp.
Es diu que va establir la fundació de la seva fama i reputació.

Alma-Tadema referia que Leys, tot i pensar que la pintura va ser completada millor del que ell havia esperat, era crític amb el tractament de bala, que comparava amb formatge.
Alma-Tadema prengué aquesta crítica molt seriosament, i el portà a millorar la seva tècnica i convertir-se en el pintor primer del món de bala i granit bigarrat.

Malgrat alguns retrets del seu mestre, L'Educació dels Nens de Clovis (Clodoveu) fou honorablement rebuda tant per la crítica com pels artistes. I va ser finalment adquirida i posteriorment donada al Rei Leopold de Bèlgica.


PRIMERS TREBALLS
----------------

Jugadors d'escacs egipcis (1865), oli sobre taula, 39.8 x 55.8 cm. Col·lecció privada.

Els temes Merovingis eren el tema favorit del pintor fins a meitat dels anys 1860. És potser en aquesta sèrie que trobem l'artista mogut per la sensació més profunda i el més fort esprit de 'romance'.
Tanmateix els temes Merovingis no tenien un atractiu internacional ampli, així doncs va canviar cap a temes de la vida a l'Egipte antic que era més popular.
En aquestes escenes de francs i d'egípcis, Alma-Tadema posava gran energia i molta investigació.

El 1862 Alma-Tadema deixà l'estudi de Leys i començà la seva pròpia carrera, establint-se com a artista europeu de subjectes i temes clàssics .

El 1863 va canviar el curs de la vida personal i professional d'Alma-Tadema:
el 3 de gener moria la seva mare invàlida, i el 24 de setembre es va casar a l'Ajuntament d'Anvers, amb Marie-Pauline Gressin, la filla d'Eugene Gressin, un periodista francès de descendència reial que vivia prop de Brussel·les.
Res no se sap de la seva vida en comú i poc de la pròpia Paulina, ja que Alma-Tadema mai no va parlar sobre ella després de la seva mort el 1869.
La seva imatge apareix en un cert nombre d'olis, encara que només va pintar el seu retrat tres vegades, el més notable va aparèixer en el seu estudi (1867).
La parella va tenir tres fills. El més gran i únic varó va viure només uns quants mesos, morint de verola. Les seves dues filles, Laurence (1864-1940) i Anna (1867-1943), tenien inclinacions artístiques: la primera en la literatura, l'última en l'art. Cap de les dues no es va casar.

Alma-Tadema i la seva muller passaren la seva lluna de mel a Florència, Roma, Nàpols i Pompeia. Era el seu primer viatge a Itàlia i va desenvolupar el seu interès per descriure la vida de la Grècia antiga i de Roma, especialment aquesta última ja que hi va trobar una nova inspiració a les ruïnes de Pompeia, que el varen fascinar i enriquirien el seu treball de les futures dècades.

Durant l'estiu de 1864, Tadema coneix Ernest Gambart, l'empresari i marxant d'art més influent del segle XIX. Gambart s'impressionà amb el treball de Tadema, que estava pintant llavors Jugadors d'escacs egipcis (1865). El comerciant, adonant-se de l'inusual talent del pintor jove, li va fer un encàrrec de vint-i-quatre quadres i demanà tres de les pintures de Tadema per ser mostrades a Londres.

El 1865, Tadema es traslladà a Brussel·les on fou nomenat cavaller de l'Orde de Leopold.

El 28 de maig de 1869, després d'anys de salut precaria, la seva dona Paulina va morir a Schaerbeek, Bèlgica, a l'edat de trenta-dos anys de verola.
La seva mort deixava desconsolat i deprimit Tadema, qui deixà de pintar durant gairebé quatre mesos.
La seva germana Artje, que vivia amb la família, ajudava amb les dues filles llavors amb cinc i dos anys. Artje es feia càrrec del manteniment de la casa i va romandre amb la família fins el 1873 que es va casar.

Durant l'estiu el propi Tadema va començar a patir d'un problema mèdic que els doctors de Brussel·les varen ser incapaços de diagnosticar-li.

Gambart finalment li aconsellà anar-se'n a Anglaterra per a una altra opinió mèdica. En arribar a Londres el desembre de 1869, Alma-Tadema va ser convidat a casa del pintor Ford Madox Brown.
Allà va trobar la jove de disset anys Laura Theresa Epps de qui s'enamorà a primera vista.

El brot de Guerra francoprussiana el juliol de 1870 va obligar Alma-Tadema a marxar del continent i passar a Londres. El seu enamorament de Laura Epps jugava un paper important en el seu trasllat a Anglaterra i Gambart sentia que el trasllat seria avantatjós per a la carrera de l'artista.

Manifestant les seves raons per al trasllat, Tadema simplement deia:
"Vaig perdre la meva primera esposa el 1869, una senyora francesa amb qui m'havia casat el 1863.
Sempre he tingut una gran predilecció per Londres, l'únic lloc on, fins ara el meu treball s'havia trobat amb compradors. He decidit doncs, marxar del continent i me'n vaig per instal·lar-me a Anglaterra, on he trobat una veritable llar."

Amb les seves filles petites i la germana Artje, Alma-Tadema arribava a Londres al començament de setembre de 1870.
El pintor no va perdre ni un minut en contactar Laura, i acordaren que li hi donaria lliçons de pintura.
Durant una d'aquestes sessions, ell li proposà matrimoni. Com que tenia llavors trenta-quatre anys i Laura tenia només divuit anys, el seu pare s'oposà inicialment a la idea.
El Dr. Epps finalment va estar d'acord amb la condició que haurien d'esperar fins que es coneguessin millor l'un a l'altre.
Es casaren el juliol de 1871. Laura, amb el seu nom de casada, també guanyà una alta reputació com a artista, i apareixia en nombrosos olis d'Alma-Tadema després del seu matrimoni (Les Dones d'Amphissa (1887) n'és un exemple notable).
Aquest segon matrimoni va ser durador i feliç, encara que sense fills, i Laura es convertiria en la madrastra d'Anna i Laurence.

PINTOR VICTORIÀ
---------------
Les "Roses Of Heliogabalus" (1888), oli sobre tela, 132.1 x 213.7 cm, (col·lecció privada)es va pintar durant l'hivern, i Tadema va encarregar un enviament setmanal des de la Riviera francesa per tenir roses durant quatre mesos i assegurar la precisió de cada pètal.

Després de la seva arribada a Anglaterra, on havia d'estar la resta de la seva vida, la carrera d'Alma-Tadema va ser un èxit continuat. Es convertí en un dels artistes més famosos i altament pagats del seu temps, reconegut i demanat.
Pel 1871 havia conegut i s'havia fet amic de la majoria dels pintors Prerafaelites més importants i ho va ser en part a causa de la influència que l'artista tenia amb la seva paleta, variant els matisos, i il·luminant les seves pinzellades.

El 1872 Alma-Tadema va organitzar les seves pintures amb un sistema d'identificació incloent-hi un número d'obra sota la seva signatura i assignant també números a les imatges anteriors.
El retrat de la meva germana, Artje, pintat el 1851, està numerat com a Opus I, mentre dos mesos abans de la seva mort completava Preparatius al Coliseum, obra CCCCVIII. Aquest sistema faria més difícil fer passar falsificacions per originals.

El 1873 Alma-Tadema esdevingué l'últim denizen, amb drets limitats de ciutadania. L'any anterior ell i la seva muller varen fer un viatge al continent que durà cinc mesos i mig i els portà a Brussel·les, Alemanya, i Itàlia.
A Itàlia varen poder visitar les antigues ruïnes una altra vegada; aquest cop va adquirir unes quantes fotografies, principalment de les ruïnes, començant la seva immensa col·lecció de material arxivístic suficient per documentar els acabats de futures obres.
El gener de 1876, va llogar un estudi a Roma. La família tornaria a Londres l'abril, visitant el Saló parisenc a la seva tornada.

Una de les fotografies més important d'aquest període era : Una Audiència d'Agrippa (1876).
Quan un admirador de la pintura oferí de pagar una suma substancial per una pintura amb un tema similar, Alma-Tadema simplement va capgirar l'emperador per mostrar-lo marxant en l'anomenada: Després de l'Audiència.

El 19 de juny de 1879, Alma-Tadema fou nomenat Acadèmic, el seu premi personalment més important.
Tres anys més tard s'organitzà una retrospectiva essencial de tota la seva obra a la Galeria Grosvenor a Londres, incloent-hi 185 de les seves fotografies.
D'aquesta època (1881), també és el quadre 'El tepidarium', d'una emotiva força eròtica.

La pintura "Rivals Inconscients(1893)", oli sobre taula de 45 x 63 cm., es troba al Museu i Galeria d'Art de Bristol.
Les figures femenines d'Alma-Tadema tenen una actitud un xic avorrida cercant plaer, com si fossin mimades cortesanes.
Hi ha poc acció en les pintures d'Alma-Tadema, aquí les dues dones estan probablement esperant un amant.
La composició s'equilibra per unes plantes en flor.

El 1883 retornava a Roma i Pompeia, on havien tingut lloc noves excavacions des de la seva darrera visita. Passava una quantitat significativa de temps estudiant el lloc, anant allà diàriament.
Aquestes excursions li donaven una font suficient de contingut mentre començava a promoure el seu coneixement de la vida romana diària. De vegades, tanmateix, integrava tants objectes a les seves pintures que alguns deien que s'assemblaven als catàlegs de museus.

Una de les seves pintures més famoses és "The Roses Of Heliogabalus (1888)" - basada en un episodi de la vida de l'infame llibertí Emperador romà Elagàbal (Heliogabalus), la pintura descriu al psicopàtic Emperador ofegant el seu hoste a una orgia sota una cascada de pètals de rosa. Les flors descrites s'enviaven setmanalment a l'estudi de l'artista de Londres des de la Riviera durant els quatre mesos de l'hivern de 1887-1888.




(Continuarà en una 2ª Part)



================================




.....