Obertíada

COPATRONS D'EUROPA

2012-01-27T14:38:00.000-08:00

IMATGES DE ST. CIRIL I ST. METODI
_________________________________

PROCLAMATS COPATRONS D'EUROPA EL 31-12-1982

PER JOAN PAU II

El detall de les imatges i el text en català sobre les seves vides,
en la següent entrada.

LOS COPATRONES DE EUROPA

2012-01-27T12:40:00.000-08:00

IMAGEN : Santos Cirilo y Metodio,
declarados COPATRONES DE EUROPA por el
Papa Juan Pablo II

*********************************

La Iglesia universal celebra el 14 de febrero la fiesta de dos de los más grandes evangelizadores de la historia.
Muchos de los países eslavos deben su fe a la labor de estos dos hermanos, un monje y un obispo, quienes también dotaron a estos pueblos de sus primeras obras literarias y del alfabeto, llamado en su honor "cirílico", en el que se escriben muchas de sus lenguas, como el búlgaro, el serbio o el ruso.

Juan Pablo II, polaco y eslavo, los declaró Copatrones de Europa junto a San Benito de Nursia o a San Bonifacio, y escribió en su honor una maravillosa encíclica.

***************************************

Cirilio y Metodio eran dos hermanos. En el mundo se llamaban Constanino y Miguel.

Recibieron sus nombres de Cirilo y Metodio al entrar a la vida religiosa.

Son los dos grandes apóstoles de los países eslavos, como por ejemplo: Macedonia, Chequia, Eslovaquia, Eslovenia, Bulgaria, Serbia, Croacia, etc.

Nacieron en Tesalónica, Grecia.
Su padre era un importante funcionario gubernamental.
En su ciudad se hablaban varios idiomas, y entre ellos el eslavo.
Fueron siete hermanos. Metodio era el mayor y Cirilo el menor de todos.

Cirilo y Metodio ejercieron su misión evangelizadora en el imperio de la Gran Moravia. Este Estado surgió a comienzos del siglo noveno.
Su centro se hallaba en Moravia, en la actualidad parte oriental de la República Checa.
También pertenecían a la Gran Moravia territorios eslovacos y su influencia se extendía hasta Bohemia.

En la Gran Moravia propagaban el cristianismo misioneros de Italia Septentrional y principalmente de la vecina Baviera.

A mediados del siglo noveno Moravia ya era cristiana, mas el Príncipe Rostislav, deseando obtener plena independencia con respecto al Imperio Franco-oriental (la posterior Alemania), solicitó al Emperador de Bizancio, Miguel III, de Constantinopla, el envío de sacerdotes cultos que afianzasen el cristianismo en la Gran Moravia y estableciesen una organización eclesiástica independiente de Baviera.

El emperador de Bizancio encargó la misión a dos cultos hermanos, Cirilo y Metodio, oriundos de Salónica, que dominaban la lengua eslava.

Cirilo y Metodio llegaron al imperio de la Gran Moravia en el año 863 y desarrollaron ahí una extraordinaria labor religiosa y cultural.

Los hermanos Cirilo y Metodio, habían nacido en el seno de una familia griega radicada en Salónica.

Cirilo cuya labor misionera en la Gran Moravia se extendiera durante cuatro años, aportó grande y fundamentalmente la cultura granmorava, así por ejemplo, el alfabeto compuesto de 38 letras, el que reflejaba la gran riqueza sonora del eslavo antiguo. La escritura eslava de Cirilo recibió el nombre de glagólica.

Cirilo es también el fundador de la literatura eslava.

Elaborada la escritura eslava, conocida hoy en Rusia como cirílica, de inmediato se enfrascó en la traducción de libros religiosos al eslavo antiguo.

El primer libro traducido por Cirilo fue el evangeliario, elemento indispensable para celebrar las misas y para la catequesis.

Con ayuda de sus discípulos vertió al eslavo antiguo también el misal, el apostolario y otros libros litúrgicos.

Al concluir en Moravia la traducción de los cuatro evangelios, Cirilo escribió el prólogo de esta obra, llamado Proglas.
Se trata de una composición poética, escrita en versos, según los cánones griegos, considerada una obra fundamental de la literatura eslava.

Terminados sus cuatro años misioneros en la Gran Moravia, Cirilo viajó a Roma e ingresó en un convento de monjes griegos.

Falleció a los 50 días de su estancia en la Ciudad Eterna, el dia 14 de febrero del año 869.
Al morir, el primer educador y maestro de los eslavos, tenía tan sólo 42 años.

Metodio, hermano de Cirilo y colaborador en la misión en la Gran Moravia, nació alrededor del año 815, también en Salónica.

El padre lo destinó a la carrera militar para la cual Metodio tenía notables dotes.

Disgustado por violentos sucesos en la corte bizantina, Metodio renunció al puesto de comandante militar e ingresó en un convento ubicado al pie del Olimpo.

Metodio se desempeñó cómo archidiácono del templo de Hagia Sofia, de Constantinopla, y como profesor de filosofía y fue el Arzobispo Metropolitano de los Granmoravos, aunque no siempre encontró la comprensión y el respaldo del príncipe de la Gran Moravia, Svatopluk.

Bajo la dirección de Metodio se desarrolló la escuela literaria morava de la cual salieron las traducciones al eslavo antiguo de todos los libros del Viejo y del Nuevo Testamento.
La traducción de las Sagradas Escrituras fue realizada en la Gran Moravia en ocho meses.
Metodio la dictó a los escribanos que utilizaban una especie de taquigrafía.

San Metodio murió el 6 de abril del año 885 y fue enterrado en su Templo Metropolitano en Moravia.
La tradición sitúa el lugar de su sepultura en Velehrad, Moravia del Sur.

Sin embargo, el desmoronamiento del imperio de la Gran Moravia como consecuencia de las incursiones de los magiares ocasionó la destrucción de los asentamientos.

___________________________________
===================================

ARNOLD J. TOYNBEE

2012-01-24T11:20:00.000-08:00

PHOTO: Arnold J. TOYNBEE
British Historian
________________________

Arnold Joseph Toynbee (14 April 1889 – 22 October 1975), was a British historian whose twelve-volume analysis of the rise and fall of civilizations, were popular and celebrated as a great History Study.

A Study of History, 1934–1961, was a synthesis of world history, a metahistory based on universal rhythms of rise, flowering and decline, which examined history from a global perspective.

A religious outlook permeates the Study and made it especially popular in the United States, for Toynbee rejected Greek humanism, the Enlightenment belief in humanity's essential goodness, and what he considered the "false god" of modern nationalism.

Toynbee in the 1918-1950 period was a leading British consultant to the government on international affairs, especially regarding the Middle East.

Arnold J. Toynbee was the son of Harry Valpy Toynbee, grandson of Joseph Toynbee, and nephew of the economic historian Arnold Toynbee (1852–1883), with whom he is sometimes confused.

^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^
His sister Jocelyn Toynbee was a noted archaeologist and art historian.
^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^

Arnold J. Toynbee was born in London on 14 April 1889, and was educated at Winchester College and Balliol College, Oxford.

He began his teaching career as a fellow of Balliol College in 1912, and thereafter held positions at King's College London (as Professor of Modern Greek and Byzantine History), the London School of Economics and the Royal Institute of International Affairs (RIIA) in Chatham House.

Toynbee was Director of Studies at the RIIA between 1929 and 1956.
It paid L1200 a year, and in return, he edited its annual "Survey of International Affairs" from 1920-46.

His first marriage was to Rosalind Murray (1890–1967), daughter of Gilbert Murray, in 1913; they had three sons, of whom Philip Toynbee was the second.

They divorced in 1946; Toynbee then married his research assistant, Veronica M. Boulter, in the same year.

He died on 22 October, 1975, aged 86.

FOREIGN POLICY
________________

Toynbee worked for the Political Intelligence Department of the British Foreign Office during World War I and served as a delegate to the Paris Peace Conference in 1919.

He was director of studies at Chatham House, Balliol College, Oxford University, 1924-43.
Chatham House conducted research for the British Foreign Office and was an important intellectual resource during World War II when it was transferred to London.
With his research assistant, Veronica M. Boulter (later his wife) Toynbee was co-editor of the RIIA's annual Survey of International Affairs, which became the "bible" for international specialists in Britain.

MIDDLE EAST
___________

Toynbee was a leading analyst of developments in the Middle East.
His support for Greece and hostility to the Turks during the World War had gained him an appointment to the Koraes Chair of Modern Greek and Byzantine History at the University of London.

However, after the war he changed to a pro-Turkish position, accusing Greece's military government in occupied Turkish territory of atrocities and massacres.

This earned him the enmity of the wealthy Greeks who had endowed the chair, and in 1924 he was forced to resign the position.

His stance during World War I reflected less sympathy for the Arab cause and a pro-Zionist outlook.
He also expressed support for a Jewish State in Palestine, which he believed had "begun to recover its ancient prosperity" as a result.

Toynbee investigated Zionism in 1915 at the Information Department of the Foreign Office, and in 1917 he published a memorandum with his colleague Lewis Namier which supported exclusive Jewish political rights in Palestine.

In 1922 he was influenced by the Palestine Arab delegation which was visiting London, and he adopted their views.
His subsequent writings show the way he changed his outlook on the subject, and in the late 1930s he moved away from supporting the Zionist cause and moved toward the Arab camp.
By the 1950s he was an opponent of the state of Israel.

RUSSIA
______

Toynbee was troubled by the Russian Revolution, for he saw Russia as a non-Western society and the revolution as a threat to Western society.

GERMANY
_______

As an influential opinion shaper, Toynbee was invited to have a private interview with Adolf Hitler in the Reichskanzlei (Reich Chancellery) in 1936.
Hitler emphasized his limited expansionist aim of building a greater German nation, and his desire for British understanding and cooperation.
Toynbee was convinced of Hitler's sincerity, and endorsed Hitler's message in a confidential memorandum for the British prime minister and foreign secretary.
During World War II, he again worked for the Foreign Office and attended the postwar peace talks.

STUDY OF HISTORY
________________

In 1934-1954, Toynbee's ten-volume "A Study of History", came out in three separate installments.
He followed Oswald Spengler in taking a comparative topical approach to independent civilizations.
Toynbee's said they displayed striking parallels in their origin, growth, and decay. Toynbee rejected Spengler's biological model of civilizations as organisms with a typical life span of 1,000 years.

Of the 21 civilizations Toynbee identified, sixteen were dead by 1940 and four of the remaining five were under severe pressure from the one named Western Christendom - or simply The West.

He explained breakdowns of civilizations as a failure of creative power in the creative minority, which henceforth becomes a merely 'dominant' minority; that is followed by an answering withdrawal of allegiance and mimesis on the part of the majority; finally there is a consequent loss of social unity in the society as a whole.

Toynbee explained decline as due to their moral failure.
Many readers, especially in America, rejoiced in his implication (in vols. 1-6) that only a return to some form of Catholicism could halt the breakdown of western civilization which began with the Reformation.

Volumes 7-10, published in 1954 abandoned the religious message and his popular a
audience slipped away, while scholars gleefully picked apart his mistakes.

CIVILIZATIONS
_____________

Toynbee's ideas and approach to history may be said to fall into the discipline of Comparative history.

While they may be compared to those used by Oswald Spengler in The Decline of the West, he rejected Spengler's deterministic view that civilizations rise and fall according to a natural and inevitable cycle.
For Toynbee, a civilization might or might not continue to thrive, depending on the challenges it faced and its responses to them.

Toynbee presented history as the rise and fall of civilizations, rather than the history of nation-states or of ethnic groups.

He identified his civilizations according to cultural or religious rather than national criteria.
Thus, the "Western Civilization", comprising all the nations that have existed in Western Europe since the collapse of the Western Roman Empire, was treated as a whole, and distinguished from both the "Orthodox" civilization of Russia and the Balkans, and from the Greco-Roman civilization that preceded it.

With the civilizations as units identified, he presented the history of each in terms of challenge-and-response.
Civilizations arose in response to some set of challenges of extreme difficulty, when "creative minorities" devised solutions that reoriented their entire society.

Challenges and responses were physical, as when the Sumerians exploited the intractable swamps of southern Iraq by organizing the Neolithic inhabitants into a society capable of carrying out large-scale irrigation projects; or social, as when the Catholic Church resolved the chaos of post-Roman Europe by enrolling the new Germanic kingdoms in a single religious community.

When a civilization responds to challenges, it grows.

Civilizations declined when their leaders stopped responding creatively, and the civilizations then sank owing to nationalism, militarism, and the tyranny of a despotic minority.

Toynbee argued that "Civilizations die from suicide, not by murder."

For Toynbee, civilizations were not intangible or unalterable machines but a network of social relationships within the border and therefore subject to both wise and unwise decisions they made.

He expressed great admiration for Ibn Khaldun and in particular the Muqaddimah (1377), the preface to Ibn Khaldun's own universal history, which notes many systemic biases that intrude on historical analysis via the evidence, and presents an early theory on the cycle of civilisations (Asabiyyah).

Toynbee's view on Indian civilization may perhaps be summarized by the following quotation.

The vast literature, the magnificent opulence, the majestic sciences, the soul touching music, the awe inspiring gods.
It is already becoming clearer that a chapter which has a western beginning will have to have an Indian ending if it is not to end in the self destruction of the human race.

At this supremely dangerous moment in history the only way of salvation for mankind is the Indian way.

INFLUENCE
_________

Toynbee's ideas have annoyed many historians and he was seldom cited after 1960.

COMPARATIVE HISTORY
___________________

Comparative history, to which his approach belongs, has been in the doldrums.
The Canadian economic historian Harold Adams Innis is a notable exception.
Following Toynbee and others (Spengler, Kroeber, Sorokin, Cochrane), Innis examined the flourishing of civilizations in terms of administration of empires and media of communication.

Toynbee's overall theory was taken up by some scholars, for example, Ernst Robert Curtius, as a sort of paradigm in the post-war period.
Curtius wrote as follows in the opening pages of European Literature and the Latin Middle Ages (1953 English translation), following close on Toynbee, as he sets the stage for his vast study of medieval Latin literature.
Not all would agree with his thesis, of course; but his unit of study is the Latin-speaking world of Christendom and Toynbee's ideas feed into his account

======================================

.......

KATHERINE PANCOL

2012-01-15T20:51:00.001-08:00

PHOTO: KATHERINE PANCOL en 2009
_______________________________

Romancière
Langue d'écriture Français

**************************

Katherine Pancol, née le 22 octobre 1949 à Casablanca au Maroc (sous protectorat français), est une romancière française.

Après des études de lettres, Katherine Pancol devient professeur de français et latin, voyage, avant de se tourner vers le journalisme après une rencontre avec Juliette Boisriveaud de Paris Match.

Un éditeur la remarque et, en 1979, paraît son premier roman, "Moi d’abord", un succès qui lui permet d’aller vivre à New York où elle suit des cours d’écriture à l’université de Columbia.

Son deuxième roman, "La Barbare", paraît en 1981.

Elle devient écrivain à plein temps, se partageant entre ses romans et la rédaction d’articles pour 'Paris Match' et 'Elle'

(elle interviewe entre autres Ronald Reagan, Jacques Chirac, Johnny Hallyday et Louise Brooks).

En 2006, son roman "Les Yeux jaunes des crocodiles" la propulse à nouveau au sommet des listes des meilleures ventes.

Succès que ne démentiront pas les deux autres livres de la série :
"La Valse lente des tortues" et
"Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi".

Les romans sont traduits dans 25 langues dont l’anglais (Grande-Bretagne et États-Unis), l’espagnol, l’allemand, le chinois.

Plus de trois millions d’exemplaires sont vendus toutes éditions confondues.

Mariée avec un Français à New York, elle a deux enfants, une fille et un garçon qui comptent Jean Bart comme ancêtre.

_________________________________

BIBLIOGRAPHIE :
________________

1981 : "La Barbare", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1995
1985 : "Scarlett, si possible", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1997
1990 : "Les hommes cruels ne courent pas les rues", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1
1993 : Vu de l’extérieur, Seuil ; réédition Points-Seuil, 1995
1994 : Une si belle image, Seuil ; réédition Points-Seuil, 1995
1997 : "Moi d'abord", Seuil; reedition Points-Seuil, 1998
1998 : Encore une danse, Fayard ; réédition Livre de poche, 1999
1999 : J’étais là avant, Albin Michel
2001 : Et monter lentement dans un immense amour…, Albin Michel
2002 : Un homme à distance, Albin Michel
2003 : Embrassez-moi, Albin Michel
2006 : Les Yeux jaunes des crocodiles, Albin Michel (prix Maison de la presse 2006)
2008 : La Valse lente des tortues, Albin Michel
2010 : Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi, Albin Michel

VENTES :
_________

Au premier semestre 2010, elle est selon le cabinet GFK, en tête des ventes des auteurs français devant Marc Levy, Guillaume Musso et Anna Gavalda.

"Les yeux jaunes des crocodiles", publié en 2006 a été vendu à plus d’un million d’exemplaires, ce roman a remporté le prix Maison de la Presse en 2006.

En 2007, les éditions Gorodets Publishing ont attribué le prix de meilleur auteur 2007 à la romancière.

"Les Yeux jaunes des crocodiles" a été traduit en russe, chinois, ukrainien, italien, polonais, coréen, vietnamien, néerlandais et en allemand.

CRITIQUE :
_________

Les journalistes mettent principalement en avant la «légèreté» des ouvrages, le présentant selon les cas de manière :

POSITIVE:
Lena Lutaud dans Le Figaro, Karine Papillaud dans Le Point, ou la RTBF.

NÉGATIVE:
Patrick Besson dans Le Point, Nelly Kapriélian dans Les Inrockuptibles, Le Monde, Olivia de Lamberterie pour le magazine Elle[réf. insuffisante], Arnaud Viviant sur France Inter, Philippe Lançon dans Libération,[13], Fluctuat.net, François Busnel sur France soiR.

L’AUTEUR se défend en disant :

Qu’elle «a été journaliste» et qu’elle «sait] comment ça fonctionne.»

NOTES ET RÉFÉRENCES
___________________

1.↑ Émission sur Radio Classique du 27 janvier 2011

2.↑ Voir base de Roglo.

3.↑ Les écrivains français qui ont le plus vendu au premier semestre.

4.↑ Reprenant les mots d’un autre, elle qualifie "Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi" de livre qui «fait du bien». «Le triomphe de la culture qui réconforte», Le Figaro, 5 juillet 2010.

5.↑ Elle voit dans "Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi", un «livre incroyablement sympathique, signé par une romancière irrésistible». La journaliste salue sa «plume alerte et vive», qui parvient à rendre familiers ses héros de papiers. «Les écureuils de Katherine Pancol, la fin d’une trilogie », Le Point, 22 avril 2010.

6.↑ a et b « Alors oui, un tel succès fait des jaloux. Il suscite des critiques acerbes quand ce n’est pas un silence pesant et irritant, voire méprisant. «J’ai été journaliste» rappelle Katherine Pancol «Je sais comment ça fonctionne».

N’empêche, son cas n’est pas unique.
Ne pensons qu’à Anna Gavalda.

Si leurs romans de proximité tels que les leurs rencontrent autant le public, ne faut-il pas y voir parfois un ras le bol pour les livres torturés, nombrilistes et souvent pessimistes qui s’empilent à perte de vue chez les libraires ?

Pancol et Gavalda quant à elles, donnent l’envie de relever la tête et de regarder les choses sous un autre jour. «Un peu de douceur dans ce monde de brutes» dit la formule éculée.
Mais finalement, pourquoi pas!

Dans l’article «Le dernier Pancol : un véritable raz de marée», sur le site de la RTBF.

7.↑ L’écrivain Patrick Besson se moque des titres choisis et lui en suggère de nouveaux (Les haricots ne cuisent pas tout seuls dans la casserole, entre autres propositions). « Idées de titres pour les prochains romans de Katherine Pancol », 22 avril 2010.

8.↑ «[Pancol] veut nous faire gober qu’elle jongle avec les mots tout ça parce qu’elle connaît tous les noms des animaux de tous les pays ».
« Edito Livres: Summertime, antisélection des bests de l'été » sur lesinrocks.com du 23 mai 2010.

9.↑ Le Monde décrit "Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi" comme un « livre facile à lire et facile à oublier».
« Facile à lire, facile à oublier », Le Monde, 7 mai 2010.

10.↑ Elle juge le roman ennuyeux et «tartignole en diable», composé «de tout ce qui marche aujourd’hui.»

11.↑ Il dit y voir la «définition exacte du livre de plage: un objet facile à suivre, un peu volumineux et que l’on peut écorner, tacher ou perdre sans trop de problème ». Le Masque et la plume, France Inter, émission du 1er août 2010.

12.↑ «les romans de Katherine Pancol ne peuvent être destinés aux enfants, qui méritent mieux, ni interdits aux adultes, qui acceptent tout». Dans sa critique de "La Valse lente des tortues", le critique évoque un roman «bâclé», «bête» et «incohérent», qui donne l’impression que son auteur, «en écrivant un mot devant l’autre», ne réfléchit pas.

13.↑ Lançon évoque une «sociologie commerciale». «Valse à mille pattes», Libération, 22 mai 2008.

14.↑ Le site décrit le travail de Katherine Pancol comme étant si insignifiant qu’il devient difficile d’en parler. «Katherine Pancol et ses tortues me rendent chèvre» sur fluctuat.net du 21 mai 2010.

15.↑ Il avoue ne pas apprécier le travail de l’écrivain, qu’il se refuse à inviter dans ses émissions: «Elle n’a pas besoin de l’émission pour vendre et ce qu’elle raconte à la télé est pathétique» Francesoir.fr [archive].

====================================

.....

ÉMILE ZOLA

2012-01-09T12:59:00.000-08:00

FOTO : ÉMILE ZOLA
(Francia, 1840-1902)
____________________

Émile Zola fue un gran escritor francés y fundador del movimiento Naturalista.

Zola nació en París, el 2 de abril de 1840, hijo de un ingeniero civil italiano. Tras la muerte de su padre, la familia vivió en la pobreza.

Su primer trabajo fue el de empleado en una editorial.
A partir de 1865 se ganó la vida escribiendo poemas, relatos y crítica de arte y literatura.

Su primera novela importante, Thérèse Raquin (1867), es un detallado estudio psicológico del asesinato y la pasión.

Más tarde, inspirado por los experimentos científicos sobre la herencia y el entorno, Zola decidió escribir una novela que ahondara en las profundidades de todos los aspectos de la vida humana, que documentara los males sociales, al margen de cualquier sensibilidad política.
Asignó a esta nueva escuela de ficción literaria el nombre de naturalismo y escribió una serie de veinte novelas entre 1871 y 1893, bajo el título genérico de "Les Rougon-Macquart", con el fin de ilustrar sus teorías a través de una saga familiar.

Tras una ardua investigación produjo un sorprendente y completo retrato de la vida francesa, especialmente la parisina, de finales del siglo XIX.

Sin embargo, fue calificado de obsceno y criticado por exagerar la criminalidad y el comportamiento a menudo patológico de las clases más desfavorecidas.

Algunos de los libros que se ocupan de las cinco generaciones de la familia Rougon-Macquart, alcanzaron una gran popularidad.

Entre las novelas de esta serie destacan :
La taberna (1877), un estudio sobre el alcoholismo;
Nana, basada en la prostitución;
Pot-bouille (1882), un análisis sobre las pretensiones de la clase media;
Germinal (1885), un relato sobre las condiciones de vida de los mineros;
La bestia humana (1890), una novela que analiza las tendencias homicidas;
y El desastre (1892), un relato sobre la caída del Segundo Imperio.

Estos libros, que el propio Zola consideraba documentos sociales, influyeron enormemente en el desarrollo de la novela naturalista.

Sus obras posteriores, escritas a partir de 1893, son menos objetivas, más evangelizantes y, en consecuencia, menos logradas como novelas.

Entre éstas figura la serie Las tres ciudades (3 volúmenes, 1894-1898), que incluye Lourdes (1894), Roma (1896) y París (1898).

Zola escribió también varios libros de crítica literaria en los que ataca a sus enemigos, los escritores románticos.

El mejor de sus escritos críticos es el ensayo La novela experimental (1880) y la colección de ensayos Los novelistas naturalistas (1881).

En enero de 1898 Zola se vio envuelto en el caso Dreyfus, cuando escribió una carta abierta que se publicó en el diario parisino L'Aurore.

Es la famosa carta conocida como 'J'ACCUSE' ('Yo acuso'), en la que Zola arremete contra las autoridades militares y judiciales francesas (con los nombres de todos los Generales y Jueces implicados, por perseguir al oficial de artillería judío Alfred Dreyfus, acusado de traición y condenado de por vida ala Isla del Diablo en la Guayana francesa, donde era maltratado fisica y moralmente
Y haber, en cambio, exonerado al militar Esterhazy, verdadero espía de los alemanes.

Tras la publicación de esta carta, Zola fue desterrado a Inglaterra durante un año.

Murió en París, el 29 de septiembre de 1902, intoxicado por el monóxido de carbono que producía una chimenea en mal estado.

===================================

....

TANGAZO VARONIL

2012-01-05T08:28:00.000-08:00

TANGAZO es precioso!!!

Los hermanos Macana en "Reliquias Porteñas"

A principios del siglo pasado (s. XX) el tango se bailaba entre hombres, no estaba bien visto que las mujeres estuvieran en esa oportunidad, …pasaron + de 20 años hasta que llegaron de la mano de Azucena Maizani, Olinda Bozán y hasta Tita Merello. Me parece que esto es un regalo de arte... Es una joya de estilo...

Fijate el cambio de manos… es decir cambiando quién lleva a quién ……

http://www.youtube.com/embed/S-mkR-KoPts

L'ex ÎLE FEYDEAU À NANTES

2011-11-25T04:55:00.000-08:00

PHOTOS: Carte de l'Ancienne Île Feydeau à Nantes
L'Ile Feydeau et le Far de Le Croisic à l'entrée au Loire depuis l'Atlantique.
Allée Turenne (aujourd'hui). L'herbe verte est là oú coulaient avant (au XVIIIème siècle) les eaux de la Loire
__________________________________________________

L'ÎLE (ou ex-Île) FEYDEAU, à NANTES
*************************************

L’île Feydeau était une ancienne île de la Loire au centre de Nantes.
Aménagée à partir des années 1720 dans le cadre d'une opération de lotissement qui lui a donné son nom actuel.

Elle cesse d'être une île lors des comblements de la Loire dans les années 1930, mais son ancien état apparaît encore clairement sur un plan de Nantes et le nom d'île lui a été conservé dans l'usage courant.

L'île Feydeau se trouvait entre la ville de Nantes, au nord, dont elle était séparée par le bras de la Bourse (actuel cours Franklin-Roosevelt) et l'île Gloriette dont elle était séparée par le bras de la Madeleine (actuels rue Félix-Eboué, pelouse de l'allée Turenne et cours Honoré d'Estienne-d'Orves).
Les anciens quais sont devenus les allées Turenne au sud, Duguay-Trouin au nord.

Elle se trouvait face à la place du Bouffay, du bas cours de l'Erdre (actuel cours des Cinquante Otages), de la Place du Port au Vin (actuelle place du Commerce) côté ville, à l'Hôtel-Dieu (toujours présent, mais modernisé) sur l'île Gloriette.

Jusque dans les années 1730, elle était reliée à la ville par le pont de la Poissonnerie et à l'île Gloriette par le pont de Belle Croix, premiers éléments de la ligne de ponts qui reliait Nantes au bastion de Pirmil sur la rive sud de la Loire, et au delà, à La Rochelle ou à Poitiers.

C'était donc une voie essentielle de circulation, appelée chaussée de la Madeleine, qui les jours de marché était encore plus encombrée que les jours ordinaires.
En 1737, est mis en service le pont Feydeau, au niveau de la place du Port au Vin.

Les différentes parties de l'île :
D'amont en aval, on trouvait vers 1750 : la place de la Poissonnerie (actuelle place Neptune), le faubourg de la Saulzaie le long de la chaussée vers Pirmil, le lotissement Feydeau, la place de la Petite Hollande (square Jean-Baptiste Daviais).

Une longue rue centrale traversait les parties habitées dans le sens longitudinal, l'actuelle rue Kervégan.

L'île de la Saulzaie jusqu'en 1721.
Avant les années 1720, l'île est un gros banc de sable, pas très stable, appelé «grève de la Saulzaie».
Le faubourg est assez pauvre.
Une chapelle Notre-Dame-de-Bon-Secours y est édifiée en 1443.
Quelques années plus tard, y est installée une nouvelle halle aux poissons.
L'île est l'objet de travaux de fortification en 1464 et en 1477, sous le règne du duc François II de Bretagne.

Elle doit son nom actuel à Paul Esprit Feydeau de Brou, intendant de Bretagne, de 1716 à 1727, par l'aménagement de l'Ile (1721-1789 et lotissement dit Feydeau.

Si les premiers projets d'urbanisation datent de 1721, le terrain ne sera acquis par la ville de Nantes qu'un an plus tard.

Les chantiers qui furent longtemps retardés par la présence de terrains instables et inondables, se prolongèrent jusqu’à la veille de la Révolution française.

Dès leur édification, les immeubles se sont inclinés.
La présence de pilotis ne suffit pas à stabiliser les fondations.
Vers 1750, seuls quatre immeubles sont sortis de terre.

Les chantiers s’accélèrent après 1755, lorsque l’architecte Pierre Rousseau (dont le fils, également prénommé Pierre, sera l'architecte de l'hôtel de Salm à Paris) imagine d’asseoir les fondations sur un radeau de bois, à la hollandaise.
Les habitations prestigieuses, réalisées en tuffeau, marquent l'apogée des négociants et armateurs nantais.

De nombreux mascarons témoignent du passé nantais.

L'île Feydeau après l'aménagement:

Jean-Baptiste Carrier avait son bureau dans l'une des maisons de l'île sous la Terreur.

Dans la seconde moitié du XIX siècle, elle accueillit également deux équipements publics d'importance :
Le marché couvert de la Petite-Hollande, sur sa pointe Ouest (en lieu et place du square Jean-Baptiste-Daviais) et La poissonnerie municipale, sur sa pointe Est (à l'emplacement du chantier "Neptune").
Ces deux bâtiments furent respectivement démolis en 1932 et 1940.

VILLE NATALE DE JULES VERNE:
La maison natale de Jules Verne, le célèbre auteur, occupe l'angle du cours Olivier de Clisson et la rue Kervégan (une plaque commémorative y symbolise l'évènement).

L'actuelle place de La Petite Hollande correspond à des terrains gagnés sur la Loire au XXe siècle.

_______________________________________

=======================================

NOTICE
------

J'ai connu l'éxistence de l'Île Feydeau, et de l'ancienne Place de La Petite-Hollande, et du Carrefour de La Poissonnerie, et de L'Hôtel de la Villestreux oú Jean-Baptiste Carrier avait son quartier général à l'époque du Terreur comme Pro-Consul, oú depuis ses fenêtres on pouvait voire La Petite-Hollande avec ses grands arbres et les soldats de la Compagnie Marat en garde. Et encore de l'edifice de Le Bouffay (Comité de Santé Publique de Nantes en 1793), le Far de Le Crosic, le quai de la Fosse, et les ponts sur la Loire.... etc. là oú à présent l'eau de la Loire ne coule plus, mais que (comme rappel évocateur) montre une pelouse d'herbe verte.......... la oú l'eau coulait sous les ponts.
Oui, tous ces anciens lieux de Nantes, m'ont été dêcelés en lisant un roman-histoire
"La Femme de Lord Tony" écrit par la Baronesse d'Orczy (aventures de Pimprenelle Écarlate) à l'époque de la Révolution française, l'époque dite du Terreur.

********************************

CLEMENCEAU "LE TIGRE"

2011-11-03T09:27:00.000-07:00

FOTO: Retrat de Georges Benjamin CLEMENCEAU
pintat per Edouard Manet, cap a 1879-80
_______________________________________

Si m'he fixat en Clemenceau com a polític, és perquè m'ha vingut
a les mans una dita que li ha estat atribuida.

Diu així:

"LA GOVERNACIÓ D'UN PAÍS ÉS COSA MASSA SERIOSA PER A DEIXAR-LA EN MANS DE MILITARS I CAPELLANS."

(I no és pas que jo cregui als polítics civils
gaire més responsables o eficaços, però hi ha
una diferència, certament, i capital potser,
vista la història antiga i recent.)

*********************************************

Vegem, doncs, qui fou i què va fer CLEMENCEAU.
_____________________________________________

Georges Benjamin Clemenceau va néixer a Mouilleron-en-Pareds, Vendée, l'any 1841 i va morir a París l'any 1929.

En la revolució francesa La Vendée havia mostrat simpaties monàrquices però en l'època de Clemanceau era fervorosament republicana.
En aquesta població també va néixer el militar Jean de Lattre de Tassigny.

La mare de Clemenceau, Sophie Eucharie Gautreau (1817–1903), provenia d'una família protestant (Hugonot), el seu pare, Benjamin Clemenceau (1810–1897) era el metge del poble i era descendent del noble Seigneur du Colombier, havia lluitat contra el rei Carles X i després contra el rei Louis Phillippe.

El 1861 Clemenceau fundà a París un periòdic anomenat Le Travail.

El 1862 va ser arrestat per posar pòsters que demanaven una manifestació i va passar 77 dies a la presó de Mazas.

Es va doctorar en medicina l'any 1865 i exercí de periodista amb articles contra el règim imperial de Napoleó III.

Davant la repressió política, i l'amenaça de ser enviat a l'Illa del Diable. s'exilià als Estats Units exercint la medicina a Nova York, on es casà amb Mary Elizabeth Plummer (1850–1923).

Tornà a França després de la derrota del règim a Sedan va prendre part a la Comuna de París.

El 1876 va ser escollit diputat al parlament.

El 1880 va començar el seu periòdic, "La Justice", òrgan principal del radicalisme de París.
Va ser l'ala esquerra de l'Assemblea Nacional i s'oposà a la política colonial del president Jules Ferry.

Arran de la desfeta electoral de 1893, Clemenceau es va dedicar únicament al periodisme polític i la seva carrera va quedar enfosquida pel llarg "Afer Dreyfus" on ell recolzà Emile Zola i es va oposar a les campanyes antisemites i nacionalistes.

Clemenceau va publicar 665 articles defensant Dreyfus.

El 13 de gener de 1898 Clemenceau, propietari i editor del diari L'Aurore, publicà el famós article "J'accuse" d'Émile Zola, a la portada.

El 1902 va ser elegit senador pel districte Draguignan de Var.

Va advocar per la llei de separació de l'Estat i l'Església promulgada finalment el 1905.
Per la força dels seus discursos i raonaments, li van posar en nom de El Tigre.

El març de 1906, arran la caiguda del ministre Rouvier, passà a ser el Ministre de l'interior en el gabinet de Sarrien. Exercí repressió contra els moviments dels treballadors.

En la Primera guerra Mundial, El novembre de 1917 va ser nomenat Primer Ministre i va continuar la situació de "guerra total"

El 1918, Clemenceau pensà que França podria adoptar els Catorze Punts del president estatunidenc Woodrow Wilson, principalment per aconseguir el retorn a França dels territoris d'Alsàcia i Lorena, però era escèptic en els altres punts incloent els de la creació de la Lliga de les Nacions considerant-la una utopia.

El 21 de març els alemanys van fer la gran ofensiva d'hivern, amenaçant París, fins que la contraofensiva aliada dels cent dies van fer retrocedir els alemanys amb l'ajut dels nordamericans.

L'11 de novembre de 1918 es va signar l'armistici amb Alemanya, i Clemenceau va ser vitorejat pels carrers.
Va ser escollit President de la Conferència de Pau de Versailles.

Clemenceau va ser derrotat en les eleccions presidencials franceses de 1920.

Com queda dit a dalt, va morir a París el 1929.

És una biografia a grans trets, però hi ha molts llibres escrits sobre la seva vida política on poder ampliar el coneixement d'aquest polític, metge, periodista i editor a qui anomenaven "LE TIGRE" al seu propi país, i que sens dubte vatenir una gran personalitat.

______________________

NOTA
====

A l'Estat Espanyol com a Estadista MODERN, únicament se li pot comparar CÀNOVAS, que va tenir, a més del sentit insubornable de la ciutadania, l'enteresa i la talla per a fer-la respectar i alliberar-la de tota contaminació militar o eclesiàstica.
________________________________________________________

=======================================

.......

COSES PASSADES DE MODA

2011-11-03T07:13:00.000-07:00

FOTO : Beatnik, dibuix de Jah Maya amb la característica barba "chivita", boina, samarreta a ratlles, coll alt i ulleres fosques.

FOTO : Esteorotip de jove music Beatnik
________________________________________

PARAULES I COSES PASSADES DE MODA

*********************************

SÍ i tant, els Beat i els Beatniks ja han passat de moda, definitivament.

Aquest, com sempre, és el destí de totes les 'modes', 'novetats' i 'modernismes'.

Sap alguna cosa el jovent d'avui d'aquestes 'modes' dels anys 60 del segle XX ?

Potser només alguns ja grans, al voltant de la seixantena, s'en deuen recordar.

Qui sap?
Però més aviat crec que les modes Beat i Beatnik, han estat apartades, o oblidades i substituïdes per d'altres que segurament els joves del Segle XXI creuen haver descobert o inventat i, com en els temps passats, les anomenen 'modernes'.

PER A TOTS AQUESTS QUE HAN OBLIDAT O
DESCONEIXEN QUÈ I QUÍ VAN SER ELS BEATNIKS,
INCLOC UN XIC D'INFORMACIÓ I XAFARDERIES
ARREPLEGADES AQUÍ I ALLÍ:
________________________________________

Cal mirar el "Beatnik", del dibuix de Jah Maya, amb la característica barba "chivita", boina, samarreta a ratlles, coll alt i ulleres fosques.

I els més direm, si que ens sona d'alguna cosa això de beatnik......

Beatnik és un terme inventat en 1958 pel periodista nord-americà Herb Cauen amb la finalitat de parodiar i referir-se despectivament a la generació "beat" i els seus seguidors, amb prou feines mesos després que es publiqués "A la carretera" (On the Road), la novel·la-manifest del moviment, escrita per Jack Kerouac.

Els escriptors "beat" com Kerouac van rebutjar el terme 'beatnik' per despectiu, no obstant això va ser adoptat i difós àmpliament pels mitjans de comunicació, aplicant-ho a un estereotip juvenil distingible per la forma de vestir-se i arreglar-se que es va fer de moda, i relacionant-ho amb una actitud procliu a la ganduleria, el desenfrenament sexual, la violència, el vandalisme i les colles de delinqüents.

Amb el temps la denominació va acabar sent aplicada de manera indiscriminada, tant a als artistes de la generació beat i els seus seguidors com als 'beatniks'.

Els beats i els beatniks es van diluir en la segona meitat de la dècada dels seixanta, immersos en els moviments contraculturals com els encarnats pels hippies, el rock, la revolució sexual i les lluites antiracistes i contra la guerra de Vietnam.

Fora d'Estats Units, ambdós termes "beat" i "beatnik" van ser utilitzats com a sinònims, sense percebre el sentit paròdic del segon.

La paraula "beatnik" va ser encunyada per Herb Cauen, un popular periodista de Sant Francisco, per referir-se a els beats o la Generació Beat, que havien establert el seu principal centre de reunió a la Platja Nord de la ciutat. Cauen, qui diversos anys després guanyaria el Premi Pulitzer, va inventar el terme en un article escrit en el Sant Francisco Chronicle el 2 d'abril de 1958, fusionant les paraules "beat" i "Sputnik".

L'Sputnik, va ser el primer satèl·lit artificial i havia estat llançat per la Unió Soviètica sis mesos abans, convertint-se en un símbol, tant del poder soviètic com de l'amenaça de destrucció nuclear dels EE. UU. en el marc de la Guerra Freda, a causa de la qual cosa va deslligar una ona de temor massiu entre els nord-americans.

En vincular a la Generació Beat amb l' Sputnik soviètic, l'objectiu era mostrar-la com "no americana" (no nord-americana).

En alguns llocs web d'Internet, s'esmenta erròniament que la paraula va derivar de la fusió dels termes "beat" i "nudnik", terme idish que significa "avorrit" o "obtús".

Criticant la tergiversació del terme, Allen Ginsberg, un dels principals referents de la Generació Beat, va escriure una carta al New York Times, després que el periòdic la utilitzés reiteradament en un article referit a l'escriptor, per deplorar "l'enganyosa paraula beatnik", dient que:

"Si haguessin estat els beatniks i no els il·luminats poetes Beat els qui haguessin envaït aquest país, no haguessin estat creats per Kerouac sinó per la indústria dels mitjans de comunicació de masses, dedicats constantment al rentat de cervell de l'Home".

Per la seva banda Jack Kerouac, qui inicialment havia definit el terme "beat" com "abatut, menyspreat i malgirbat" (beat down), vuit mesos després va precisar el seu significat en el Fòrum Brandeis, sota el títol:
"Hi ha una Generació Beat?" ("Is There A Beat Generation?")
realitzat el 6 de novembre de 1958 en l'Hunter College Playhouse de Nova York.

Els conferenciants eren el propi Kerouac, James A. Wechsler, l'antropòleg de Princeton Ashley Montagu i l'escriptor Kingsley Amis.
Wechsler, Montague i Amis es van presentar vestits amb trajos, mentre Kerouac ho va fer amb jeans negres, botes i una camisa a quadres blancs i negres.

Llegint un text que ja tenia preparat, Kerouac va reflexionar sobre el significat i el sentit de "el beat":

« És a causa que sóc beat, que crec en la beatitud i en què Déu estima tant el món que li va donar al seu fill únic que..... Qui sap, si l'univers no sigui realment un vast mar de compassió, la veritable mel sagrada, sota tota aquesta mostra de personalismes i crueltat? »

La diferència entre "beat" i "beatnik"
_______________________________________

per Allen Ginsberg i Peter Orlowski.

En l'argot local nord-americà de l'època, el terme "beat" indicava la cultura, l'actitud i la literatura.

Mentre que la paraula "beatnik" s'utilitzava per estereotipar la cultura beat, tal com apareixia en els personatges d'historieta, moltes vegades violents, que difonien els diaris i revistes.

« "Beat" era una manera de ser, va dir el profeta (Ginsberg); mentre que "Beatnik" era roba de moda.
"Beat" era identitat; mentre que "Beatnik" era imatge. »

Aquesta distinció entre "beat" i "beatnik" ha estat analitzada pel professor Ray Carney de la Universitat de Boston, una autoritat en cultura beat, en "The Beat Movement in Film", una sèrie de notes seves realitzades en ocasió d'una mostra de 1995 organitzada pel Museu Whitney:

« Gran part de la cultura "beat" expressa una posició negativa abans que positiva.

Va estar animada per un vague sentiment de displaer i insatisfacció cultural i emocional, i un anhel, abans que per un propòsit o un programa específic.

Seria molt més fàcil si només busquéssim pel·lícules amb beatniks.

El periodista de Sant Francisco Herb Cauen va encunyar la paraula (que, a partir d'un sarcàstic joc de paraules amb el recentment llançat Sputnik dels russos, intentava aparentment posar en dubte l'americanisme de signe-vermell-blanc-blau dels beatniks).

I els mitjans de comunicació van popularitzar el terme.

Dobie Gillis, la revista Life, Charles Kuralt i una host de conductors d'espectacles i periodistes van reduir el beat a una sèrie de ximples superficialitats externes que han romàs entre nosaltres des de llavors: chivas, ulleres de sol, lectures de poesia, cafès, mandrosos i argot de moda.... "cool, man, cool". »

Els termes Generació Beat i beat corresponen al moviment literari antimaterialista iniciat al començament de la dècada del 50 entre els quals es van destacar escriptors com Jack Kerouac, John Clellon Holmes, Allen Ginsberg, Timothy Leary, Neal Cassady i William Burroughs, que a mitjan els anys 60 es va diluir com a tal per influir decisivament en els moviments contraculturales juvenils desenvolupats en la segona meitat de la mateixa, i particularment en músics claus, com Bob Dylan, 'The Fugs' (on va contribuir directament Allen Gingsberg), 'The Doors' i 'The Beatles'.

La filosofia beat era bàsicament contracultural, antimaterialista, anticapitalista i antiautoritaria, que remarcava la importància de millorar la interioritat de cadascun més enllà de les possessions materials i de les regles imposades pel sistema.

Van atorgar una gran importància a la llibertat sexual i a les drogues com ajudants de l'exploració interior.

Alguns escriptors beat es van apropar a les religions orientals com el budisme i el taoisme.

En política tendien a ser demòcrates o socialdemòcrates de centre esquerra (anomenats "liberals" a EUA), recolzant causes com les lluites antiracistes d'aquests anys, encara que alguns dels seus integrants com William Burroughs, van adherir a idees paleoconservadoras.

En l'art van adoptar una actitud oberta cap a la cultura afro-nord-americana, alguna cosa que va resultar molt notable en el jazz i el rock and roll, encara que la Generació beat va manifestar una oberta preferència pel jazz modern i un cert menyspreu pel rock and roll.

En "Aftermath: The Philosophy of the Beat Generation"
Jack Kerouac s'oposa a aquesta distorsió de les seves idees:

« La Generació Beat, que va ser una visió que vam tenir John Clellon Holmes i jo, i Allen Ginsberg d'una manera fins i tot més salvatge, a finals dels quaranta, d'una generació de bojos, il·luminats hipsters apareixent de sobte i passejant per Amèrica, seriós, vagant i fent dit a tot arreu, desalineats, beatífics, bufons en una desagradablement gracioss i nova manera beat -una visió collida per la manera en què escoltàvem pronunciar la paraula "beat" en les cantonades de Times Square i el Village.
En altres ciutats en les nits cèntriques de la postguerra-, beat significava baix i exclòs però ple d'intensa convicció.

Nosaltres sentim fins i tot als vells pares dels carrers de 1930, utilitzar la paraula d'aquesta manera, amb sarcàstica malenconia.

Mai va significar delinqüents juvenils; va significar personatges d'una espiritualitat especial que no formaven colles sinó que eren solitaris Bartlebys instal·lats de l'altre costat del mort finestral de la nostra civilització. »

==================================

Però mirem ara que deien els anti-beatniks:

L'estereotip beatnik: entre la persecució i la paròdia
------------------------------------------------------

Portada del Sant Francisco Chronicle de juny de 1958: "Cos nu en carreró. Noia 'Beatnik' assassinada per mariner buscant amor".Des de finals de la dècada del 50 els mitjans de comunicació van reflectir i van difondre reiteradament l'estereotip del jove beatnik (antiamericà, gandul i delinqüent), apartant-se del perfil rebel i solitari, relacionat amb la cultura beat, que havien presentat actors com James Dean i Natalie Wood a "Rebel sense causa" (1955).

Al juny de 1958 Connie Sublette, una de les joves que freqüentaven el grup beat que solia instal·lar-se en els bars exprés i realitzar reunions en la Platja Nord de Sant Francisco (zona que va començar a ser coneguda com "Beatnik Land"), va resultar assassinada per un mariner negre amb el qual estava mantenint relacions sexuals.

El fet va ser cobert pel "San Francisco Chronicle" de manera sensacionalista amb el següent títol de portada:

"Cos nu en carreró.
Noia beatnik assassinada per mariner buscant amor".
___________________________________________

Pocs dies després l'alcalde de la ciutat donava la seva opinió sobre el cas i la "Generació "beat":

« Un nom tan distingit per glorificar tot tipus de delinqüència és massa "modern" per a mi.
No m'importa com ells anomenin a la gent -beatniks, eatniks o deadbeats- ,
no es pot excusar l'addicció als narcòtics o la prostitució només perquè algú es creu a si mateix artista o escriptor.
Les ordres són de no fer favors especials als beats. »

En el marc del cas de "la noia beatnik escanyada" el Chronicle va publicar dos articles titulats:
"Vida i amors entre els beatniks",
escrits per Allen Brown, en el qual es descriu el dia típic d'un beatnik: aixecar-se tard, sense banyar-se ni afaitar-se o netejar-se les dents, posant-se la primera vestimenta a mà presa a l'atzar d'una pila de roba bruta i passar la resta del dia al bar (bagel shop) gastant tot els seus diners en cafè.

Brown conclou dient que «gairebé tots els beatniks volen morir però, gairebé tant com la mort, estimen parlar».

Titulars del Sant Francisco Chronicle de 1958 referits a
"el judici contra el "Rei dels Beatniks".
"Persona desapareguda: Estudiant secundària perduda en Beatnikland?"
"Noia beatnik explica sobre viatge amb 2 homes".
"Mantingui's allunyat dels beatniks: Nord sentenciat a treballar".

Gairebé simultàniament els mitjans de la ciutat van anunciar la desaparició d'altres dues "noies beatnik", menors d'edat, presentant-les amb evident intencionalitat com "voluptuoses".
Les joves en realitat se n'havien anat de viatge durant el cap de setmana amb Eric "Big Daddy" Nord, titular del club Nord's Party Pad, conegut com el "Rei dels Beatniks" i un amic.
Ambdós beatniks van ser detinguts, empresonats i condemnats "a treballar" amb llibertat condicional de tres anys, per un jurat local, amb l'argument que havien "induït al crim" a dues menors edat.

La sentència va ser molt criticada per la seva evident arbitrarietat, resultant al seu torn d'un notable prejudici antibeatnik.

En donar a conèixer la decisió, el jutge va dir:
«Vostè i els seus amics de beatnikland emfatitzen les seves inusuals maneres de fer l'efecte que vostè té talent, habilitat i categoria, quan en realitat, qualsevol persona que ho miri, s'adona que vostè no té cap mena de talent».

En la televisió nord-americana els beatniks van aparèixer amb el personatge de Maynard G. Krebs, interpretat per Bob Denver en la popular comèdia "The Many Loves of Dobie Gillis" (1959-63), consolidant l'estereotip del beatnik enemic del treball.

El personatge de Shaggy en el dibuix animat Scooby-Doo, creat a finals de la dècada del 60, està inspirat en el de Maynard G. Krebs.

L'any 1959 es va estrenar la pel·lícula "The Beat Generation" associant al moviment amb el crim i la violència.

El mateix va succeir a l'any següent amb el film "The Beatniks".

Aquesta distorsió s'aplicaria també als hippies uns anys després.

Altres pel·lícules que van difondre l'estereotip del beatnik violent van ser "High School Confidential" (1958), "The Bloody Brood" (1959), "The Rebel Set"(1959)
"Beat Girl" (1960),"The subterraneans" (1960) i "The wild ride" (1960).

A mitjan 1959, un psiquiatre anomenat Francis Rigney, qui va compartir diversos mesos amb el grup de beatniks que freqüentaven Platja Nord, fent-se passar per un d'ells, va difondre en els mitjans una pseudo investigació anomenada "100 Nits amb els Beats".
En ella Rigney afirma que el grup estava integrat per uns 150 joves, dels quals un terç eren dones, que tenien vora 23 anys, mentre els homes eren set anys més grans. Gairebé la meitat eren joves residents a la costa est del país (un 10% de la ciutat de Nova York) que passaven els caps de setmana o els estius a Sant Francisco, mentre que un 20% eren residents de l'àrea.
En el grup hi havia una gran quantitat d'artistes, principalment escriptors, que havien aconseguit certa notorietat.
L'informe destaca el predomini de conductes obertament sexuals o violentes entre els membres del grup.
Quant a l'aparença, el psiquiatre esmenta el predomini del Ivy League "look", així com el suèter folgat negre.

Finalment, entre les seves conclusions el psiquiatre sosté:
« Ells han fet de la societat un boc expiatori de la seva pròpia neurosi...
Han sortit de la societat i com qualsevol grup de gent malalta volen que els deixin sols. »

"Life" va ser el mitjà que més va insistir a imposar el terme beatnik amb el seu significat de moviment "antiamericà" i "degradat".

El 21 de setembre de 1959 la revista va publicar un article titulat:
"Squaresville O.S.A. vs. Beatsville" (traduïble com a "Vila Honesta EUA vs. Vila Beat") en el qual explica la història de tres adolescents del petit poble d'Hutchinson, Kansas, que "confoses" pel moviment beat, havien convidat al seu poble a Lawrence Lipton, un dels seus principals referents, autor de Holy Barbarians i director de la Gas House, centre de reunió de la Generació Beat, a Venice, Los Angeles.

"Life" continua explicant que quan els pares es van assabentar de la imminent "invasió beatnik", van recórrer immediatament a la policia per evitar-la.
Tal i com refereix la revista, la resposta de la policia va ser contundent:
"un beatnik és algú que no li agrada treballar; qualsevol que no li agradi treballar és un rodamón i un rodamón, per aquí, va a parar a la presó".
"Life" també consigna l'opinió d'una de les adolescents:

« Sabem que els beatniks no són bons, però pensàvem que ells simplement es vestien com dròpols i parlaven estrany. Ara sabem que es casen sense fer els tràmits i coses així.»

El 1971 el periòdic "Sant Francisco Chronicle", que tant fes per construir l'estereotip negatiu, descrivia els beatniks com:
«gent que tenia una alegria de viure que encenia una llum en els ulls, veus vitals i gestos enèrgics»,

contraposant-se a d'altres que, per dir la veritat, no aporten pas res massa diferent.

(RES DE NOU PER ALS QUI TENEN EXPERIÈNCIA, OI?
lA HISTORIA ES REPETEIX SEMPRE SOTA UN NOM O ALTRE.

==================================================

....

KATHERINE PANCOL

2011-10-29T12:54:00.000-07:00

KATHERINE PANCOL. ROMANCIÈRE FRANÇAISE
_______________________________________

Née le 22 octobre 1949 à Casablanca au Maroc (sous protectorat français).

Après des études de lettres, Katherine Pancol devient professeur de français et latin, voyage, avant de se tourner vers le journalisme après une rencontre avec Juliette Boisriveaud de Paris Match.

Un éditeur la remarque et, en 1979, paraît son premier roman, "Moi d’abord", un succès qui lui permet d’aller vivre à New York où elle suit des cours d’écriture à l’Université de Columbia.

Son deuxième roman, "La Barbare", paraît en 1981. Elle devient écrivain à plein temps, se partageant entre ses romans et la rédaction d’articles pour Paris Match.
Elle interviewe entre autres, Ronald Reagan, Jacques Chirac, Johnny Hallyday et Louise Brooks.

En 2006, son roman "Les Yeux jaunes des crocodiles" la propulse à nouveau au sommet des listes des meilleures ventes.
Succès que ne démentiront pas les deux autres livres de la série :
"La Valse lente des tortues" et
"Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi"
Ces romans sont traduits dans 25 langues dont l’anglais (Grande-Bretagne et États-Unis), l’espagnol, l’allemand, le chinois...

Plus de trois millions d’exemplaires sont vendus toutes éditions confondues.

Mariée avec un Français à New York, elle a deux enfants, une fille et un garçon qui comptent Jean Bart comme ancêtre.
(Ce Jean Bart -ou Jan Baert en flamand, parce qu'il descendit des Flamands- a une statue érigée à Dunkerke.
Jean Bart était un corsaire au service de la France et devint Comandant de la Marine Royale Française. On peut trouver sa biographie sur internet).

OEUVRES DE KATHERINE PASNCOL
----------------------------
1979 : "Moi d’abord", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1998
1981 : "La Barbare", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1995
1985 : "Scarlett, si possible", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1997
1990 : "Les hommes cruels ne courent pas les rues", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1997
1993 : "Vu de l’extérieur", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1995
1994 : "Une si belle image", Seuil ; réédition Points-Seuil, 1995
1998 : "Encore une danse", Fayard ; réédition Livre de poche, 1999
1999 : "J’étais là avant", Albin Michel
2001 : "Et monter lentement dans un immense amour…", Albin Michel
2002 : "Un homme à distance", Albin Michel
2003 : "Embrassez-moi", Albin Michel
2006 : "Les Yeux jaunes des crocodiles", Albin Michel (prix Maison de la presse 2006)
2008 : "La Valse lente des tortues", Albin Michel
2010 : "Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi", Albin Michel

Au premier semestre 2010, elle est selon le cabinet GFK, en tête des ventes des auteurs français devant Marc Levy, Guillaume Musso et Anna Gavalda.

"Les yeux jaunes des crocodiles", publié en 2006 a été vendu à plus d’un million d’exemplaires, ce roman a remporté le prix Maison de la Presse en 2006.
En 2007, les éditions Gorodets Publishing ont attribué le prix de meilleur auteur 2007 à la romancière.
"Les Yeux jaunes des crocodiles" a été traduit en russe, chinois, ukrainien, italien, polonais, coréen, vietnamien, néerlandais, allemand, anglais, espagnol...

LA CRITIQUE (-POUR- ET -CONTRE-)
_________________________________

Les journalistes mettent principalement en avant la «légèreté des ouvrages, le présentant selon les cas de manière positive (Lena Lutaud dans Le Figaro, Karine Papillaud dans Le Point, ou la RTBF)...

Ou de manière négative (Patrick Besson dans Le Point, Nelly Kapriélian dans Les Inrockuptible, Le Monde, Olivia de Lamberterie pour le magazine Elle, Arnaud Viviant sur France Inter, Philippe Lançon dans Libération, Fluctuat.net, François Busnel sur France soir).

L’auteur se défend en disant qu’elle «a été journaliste» et qu’elle «sait comment ça fonctionne»

Et reprenant les mots d’un autre critique:
ELLE qualifie "Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi" de livre qui «fait du bien».
«Le triomphe de la culture qui réconforte>>, Le Figaro, 5 juillet 2010.

On voit dans "Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi" un «livre incroyablement sympathique, signé par une romancière irrésistible».

La journaliste salue sa «plume alerte et vive», qui parvient à rendre familiers ses héros de papiers. "Les écureuils..." de Katherine Pancol, la fin d’une Trilogie. Le Point, 22 avril 2010.

----------------------

« Alors oui, un tel succès fait des jaloux. Il suscite des critiques acerbes quand ce n’est pas un silence pesant et irritant, voire méprisant.
« J’ai été journaliste » rappelle Katherine Pancol « Je sais comment ça fonctionne ».

----------------------

N’empêche, son cas n’est pas unique. Ne pensons qu’à Anna Gavalda. Si leurs romans de proximité tels que les leurs rencontrent autant le public, ne faut-il pas y voir parfois un ras le bol pour les livres torturés, nombrilistes et souvent pessimistes qui s’empilent à perte de vue chez les libraires ?

Pancol et Gavalda quant à elles, donnent l’envie de relever la tête et de regarder les choses sous un autre jour.

«Un peu de douceur dans ce monde de brutes» dit la formule éculée. Mais finalement, pourquoi pas!»

Dans l’article «Le dernier Pancol: un véritable raz de marée», sur le site de la RTBF.

------------

L’écrivain Patrick Besson se moque des titres choisis et lui en suggère de nouveaux (Les haricots ne cuisent pas tout seuls dans la casserole, entre autres propositions). «Idées de titres pour les prochains romans de Katherine Pancol» [archive], 22 avril 2010.

« [Pancol] veut nous faire gober qu’elle jongle avec les mots tout ça parce qu’elle connaît tous les noms des animaux de tous les pays ».
« Edito Livres : Summertime, antisélection des bests de l'été » sur lesinrocks.com du 23 mai 2010.

Le Monde décrit "Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi" comme un
«livre facile à lire et facile à oublier». «Facile à lire, facile à oublier» Le Monde, 7 mai 2010.

Elle juge le roman ennuyeux et «tartignole en diable», composé «de tout ce qui marche aujourd’hui.»

Il dit y voir la «définition exacte du livre de plage: un objet facile à suivre, un peu volumineux et que l’on peut écorner, tacher ou perdre sans trop de problème». Le Masque et la plume, France Inter, émission du 1er août 2010.

« Les romans de Katherine Pancol ne peuvent être destinés aux enfants, qui méritent mieux, ni interdits aux adultes, qui acceptent tout».
Dans sa critique de "La Valse lente des tortues", le critique évoque un roman «bâclé», «bête» et «incohérent», qui donne l’impression que son auteur,
«en écrivant un mot devant l’autre», ne réfléchit pas.

Philippe Lançon, évoque une «sociologie commerciale». Une «Valse à mille pattes» sur Libération, 22 mai 2008.

Le site décrit le travail de Katherine Pancol comme étant si insignifiant qu’il devient difficile d’en parler. «Katherine Pancol et ses tortues me rendent chèvre» Sur fluctuat.net du 21 mai 2010.

Il avoue ne pas apprécier le travail de l’écrivain, qu’il se refuse à inviter dans ses émissions : «Elle n’a pas besoin de l’émission pour vendre et ce qu’elle raconte à la télé est pathétique» Francesoir.fr .

=====================================

....

HOLLOWS APPEAR IN MERCURY

2011-10-28T05:09:00.000-07:00

`PHOTOS :

"MERCURY" AND THE STRANGE HOLLOWS
DISCOVERED APPEARING ON ITS SURFACE
______________________________________

OLD MODELS DON'T FIT WITH NEW DATA
**********************************

Strange Hollows are being Discovered on MERCURY

Oct 24, 2011 :

NASA's MESSENGER spacecraft has discovered strange hollows on the surface of Mercury.

Images taken from orbit reveal thousands of peculiar depressions at a variety of longitudes and latitudes, ranging in size from 60 feet to over a mile across and 60 to 120 feet deep.
No one knows how they got there.

"These hollows were a major surprise," says David Blewett, science team member from the Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory.

"We've been thinking of Mercury as a relic –a place that's really not changing much anymore, except by impact cratering-.
BUT the hollows appear to be younger than the craters in which they are found, and that means Mercury's surface is still evolving in a surprising way."

Hollows inside the Raditladi impact basin.
-----------------------------------------

Mars Reconnaissance Orbiter spotted similar depressions in the carbon dioxide ice at Mars' south pole, giving that surface a "swiss cheese" appearance.
But on Mercury they're found in rock and often have bright interiors and halos.

"We've never seen anything quite like this on a rocky surface."

If you could stand in one of these "sleepy" hollows on Mercury's surface, you'd find yourself, like Ichabod Crane, in a quiet, still, haunting place, with a black sky above your head.

Another example of hollows is seen in crater Tyagaraja's photo.

"There's essentially no atmosphere on Mercury," explains Blewett. "And with no atmosphere, wind doesn't blow and rain doesn't fall.
So the hollows weren't carved by wind or water.
Other forces must be at work."

As the planet closest to the Sun, Mercury is exposed to fierce heat and extreme space weather.
Blewett believes these factors play a role.

A key clue, he says, is that many of the hollows are associated with central mounds or mountains inside Mercury's impact craters.
These so-called “peak rings” are thought to be made of material forced up from the depths by the impact that formed the crater.
Excavated material could be unstable when it finds itself suddenly exposed at Mercury's surface.

"Certain minerals, for example those that contain sulfur and other volatiles, would be easily vaporized by the onslaught of heat, solar wind, and micrometeoroids that Mercury experiences on a daily basis," he says.

"Perhaps sulfur is vaporizing, leaving just the other minerals, and therefore weakening the rock and making it spongier. Then the rock would crumble and erode more readily, forming these depressions."

A fresh impact crater. Hollows are present on a section of the crater wall that has slid partway down toward the floor.

MESSENGER has indeed proven Mercury unexpectedly rich in sulfur.
That in itself is a surprise that's forcing scientists to rethink how Mercury was formed.

The prevailing models suggest that either :
(1)- very early in Solar System history, during the final sweep-up of the large planetesimals that formed the planets, a colossal impact tore off much of Mercury's rocky outer layering;
or (2)- a hot phase of the early Sun heated up the surface enough to scorch off the outer layers.
In either case, the elements with a low boiling point –volatiles like sulfur and potassium– would have been driven off.

But they're still there.

"The old models just don't fit with the new data, so we'll have to look at other hypotheses."

To figure out how the planets and Solar System came to be, scientists must understand Mercury.

"It's the anchor at one end of the Solar System. Learning how Mercury formed will have major implications for the rest of the planets. And MESSENGER is showing that, up to now, we've been completely wrong about this little world in so many ways!"

What other surprises does Mercury hold?

The sleepy hollows of the innermost planet may be just the beginning.

Author: Dauna Coulter

Editor: Dr. Tony Phillips

Credit: Science@NASA

Credits:

MESSENGER is the seventh mission in NASA’s Discovery Program of lower-cost, highly focused, planetary science investigations. Created in 1992, Discovery challenges teams of scientists and engineers to find innovative and imaginative ways to uncover the mysteries of the Solar System within limited, cost-capped budgets and schedules.

The NASA Discovery Program is managed out of the Marshall Space Flight Center in Huntsville, Alabama. Sean C. Solomon of the Carnegie Institution of Washington (CIW) leads the MESSENGER mission as the Principal Investigator. The Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory (APL), Laurel, Md., manages the MESSENGER mission for NASA’s Science Mission Directorate, Washington, D.C.

======================================

....

VOLTAIRE I ARISTÒTIL

2011-10-25T13:59:00.000-07:00

FOTOS:

Voltaire (François Marie Arouet) 1694-1778
Aristòtil (deixeble de Plató) 384-322 aC.

UNA REFLEXIÓ SOBRE
AQUESTS DOS GRANS PERSONATGES
+++++++++++++++++++++++++++++

El famós VOLTAIRE, que visqué en el temps dels Enciclopedistes i de La Il.lustració, 'Le Siècle des Lumières' que en digueren els francesos, s'alçà com una mena d'Arcàngel del Pensament Lliure i de la Justícia.

Però el seu error, com en general el de tots els enciclopedistes, (que coneixien prou bé al tan o més famós ARISTÒTIL) consisteix a creure que:

Segons la definició aristotèlica, l'home és un animal racional, entenent que la raó és la seva essència i, per tant, la Humanitat és un conjunt d'éssers raonables.

Que la raó sigui l'essència de l'home, que l'ennobleix per damunt tota altra criatura, sembla ben vist i correcte. Csl estar-hi d'acord.

PERÒ.... que la raó sigui la seva facultat "predominant" i a més a més "comuna a tota l'espècie", això ja és tota una altra cosa !!!!!!

Cada dia per desgràcia els diaris ens confirmen que no tota la Humanitat fa bon ús de la raó que li ha tocat.

QUÈ HI FAREM, PACIÈNCIA.

Recordem les paraules de Ciceró:

"SAPIENTIS EST PROPRIUM NIHIL, CUM ACCIDERIT, ADMIRARE"

(Propi de la saviesa és no sorprendre's de cap esdeveniment)

=========================================

...

JORDI DE SANTJORDI

2011-10-24T05:39:00.000-07:00

FOTOS : Llibre dels fets e dits del Rei Alfons el Magnànim
escrit per JORDI DE SANT JORDI
Retrat del Rei Alfons el Magnànim, fet per Joan de Joanes
_________________________________________________________

*******************
JORDI DE SANT JORDI
+++++++++++++++++++

Jordi de Sant Jordi neix al regne de València cap a les darreries del segle XIV.

Des de ben jove ocupa el càrrec de cambrer del rei Alfons el Magnànim, i els documents de l'època el situen sempre on es decideix la sort del regne.

L'any 1416 viatja al regne de França per encàrrec del monarca i més tard participa en missions comercials entre Sicília i Aragó.
Durant aquest període sembla ser que obté favors del monarca, com ara la concessió d'impostos, donatius en metàl·lic i robes costoses.

L'any 1420, juntament amb d'altres poetes com Andreu Febrer o Ausiàs March, participa en l'expedició a Sardenya i Còrsega.
Durant aquest viatge, Alfons el Magnànim l'anomena "cavaller" i li atorga l'alcaldia de la Vall d'Uixó.

L'any 1423 és fet presoner a Nàpols quan les tropes de Francesco Sforza irrompen a la ciutat. D'aquesta experiència neix el poema "Presoner", on l'autor manifesta l'angoixa que li provoca la situació i confia en la ràpida alliberació.

És un poeta principalment cortesà, i sovint exalta figures femenines del seu entorn com ara la seva germana Isabel o Margarida de Prades, vídua de Martí l'Humà, per exemple, en poemes com "Midons", "Estramps" o "Setge d'amor".

Al mateix temps, la continua presència d'intel·lectuals i homes de ciència a la cort d'Alfons el Magnànim li permet de relacionar-se amb d'altres poetes joves, com Andreu Febrer, Lluís Icard, Arnau Marc i Arnau d'Erill, i també de conèixer Íñigo de Mendoza, el Marqués de Santillana, que lloa la seva poesia a més de destacar les seves capacitats musicals.
El Marqués de Santillana dirà que és un "cavallero prudente" i "músico excellente", i li dedicarà un poema a la seva mort, la "Coronación de Mosén Jorde".

De la seva obra es conserven 18 poemes que han estat suficients per a considerar-lo com a un dels autors més importants de la lírica catalana abans d'Ausiàs March.

Influenciat pels grans trobadors del segle XII, els seus poemes neixen de la reflexió amorosa, però vista sempre des de l'ideal de l'amor cortesà trobadoresc.

Martí de Riquer i Lola Badia, els estudiosos que més i millor s'han ocupat de la seva obra, opinen que l'èxit del poeta, tot i tenir lloc en una cort que traspua modernitat, es genera per la seva atenció als ritmes i formes clàssiques.

La llengua que utilitza és un català que està molt allunyat del que s'utilitza en prosa a l'època, perquè admet una gran quantitat de provençalismes, sobretot pel que fa a la flexió verbal i als recursos lèxics.
En aquest sentit, es pot considerar com un estat intermedi entre la llengua aprovençalada de poetes com Andreu Febrer o Gilabert de Próixita i el català d'Ausiàs March.

Sobre això Martí de Riquer diu: "Jordi de Sant Jordi produeix la impressió de voler escriure en català, però admetent gran nombre de provençalismes […].
Malgrat tot, la llengua poètica del nostre autor porta un vestit, o té una aparença, provençal, i encara es troba molt allunyada del català de la prosa".

Un document de l'època sembla indicar que mor el 18 de juny de 1424, sense que s'hagi pogut concretar el lloc.

==========================================

...

CRASH DU VOL AF-447 RIO-PARIS

2011-09-19T04:59:00.000-07:00

"LE FIGARO"
samedi 30-dimanche 31 Juillet 2011
__________________________________

(par Fabrice Amedeo)

Le Bureau d'Enquêtes et d'Analyses (BEA) a publié hier son troisième compte-rendu
d'investigation sur le crash du vol AF-447 (l'Airbus A330) l'appareil abîmé en mer en juin 2009,mais le premiercompte-rendu après l'étude des BOÎTES NOIRES REPÊCHÉES AU PRINTEMPS DANS L'ATLANTIQUE SUD.

Ce document confirme l'ensemble des informations publiées dès hier matin dans Le Figaro.

C'est bien une erreur de l'équipage suite à un givrage des sondes Pitot qui semble avoir entraîné le décrochage de l'appareil et sa chute dans l'océan.

Le rapport décrit un équipage oú les responsabilités n'étaint pas clairement definies entre les deux copilotes, en absence du commandant de bord parti se reposer.
Il n'y a ainsi pas eu << de répartition explicite des tâches entre les deux copilotes >>.

......
......

Les conclusions du BEA sont sevères pour l'équipage d'Air France:

"Aucun des pilotes n'a fait réference à l'alarme de décrochage -qui retentit pourtant sans interruption pendant 54 secondes et- aucun des pilotes n'a formellement identifié la situation de décrochage."

LE FIGARO publie aussi "Les dernières conversations des pilotes tirées des boîtes noires de l'avion"

C'est ensuite une erreur de pilotage qui a fait prendre, de manière intempestive, de
l'altitude à l'appareil, l'a fait décrocher (perdre sa portance) puis l'a fait chuter vers l'océan.

..........
............

L'enquête a mis en évidence des faiblesses des deux copilotes- Ceci est probablement dû à une manque d'entraînement spécifique.
Le pilotage manuel ne s'improvise pas et demande de la précision et des actions mesurées sur les commandes.
L'inquiétude née de l'absence du commandant de bord dansle cockpit montre que les deux copilotes n'avaient pas la capacité de resoudre cette situation d'urgence.

........
...........
............

Mais :

LES FAMILLES ET LES PILOTES ESTIMENT QU'ON ACCABLE L'ÉQUIPAGE POUR
OUBLIER LES SONDES PITOT.

Les conclusions du BEA semblent pourtant avoir laissé un goût plus amer du côté des familles de victimes qui soupçonnent les enquêteurs de dédouaner un peu rapidement les industriels et de faire passer le rôle des sondes Pitot au second plan pour accabler un équipage qui n'est plus là pour se défendre.
"<>.

La corporation des pilotes a emboîté le pas aux familles des victimes et a cherché à minimiser l'erreur de pilotage pour défendre ses collègues.
<>, a ainsi écrit le Syndicat national des pilotes de ligne.

Quant à AIR FRANCE, coincée entre les sondes Pitot défaillantes qu'elle n'avait pas changées et l'erreur de son équipage, Air France a contre-attaqué hier en estimant que: <>.

==========================================================

ACCIDENT D'UN VOL AUTANT TRAGIQUE QU'INEXPLIQUÉ

Et après avoir lu tout ça, on se demande:

À qui entorter?

À l'Equipage, mort comme tous les passagers ?
Aux -SONDES PITOT- ?
Aux Iindustriels ?
À l'Administration ?
À AIR FRANCE ?

Car :

Le BEA a retiré d’une première version de son 3è rapport d’enquêtes sur l’AF447 une recommandation sur l’alarme de décrochage de l’Airbus A330-20.
Il l’occultera dans une seconde version.

Or, à l’écoute des conversations dans le cockpit, il est manifeste que les pilotes ont été stressés et trompés par des alarmes leur indiquant l’inverse de la bonne procédure pour sortir du décrochage.

Les Pilotes, dont des représentants du syndicat national des pilotes de ligne (SNPL) qui s’est retiré de l’enquête du BEA pour manque de confiance, ainsi qu’Air France ou EADS n’ont pas manqué de réagir.

EADS à propos de l’alarme de décrochage
« Nous n’avons aucun retour d’expérience sur l’alarme de décrochage sur les 700 avions de ce type qui effectuent près de 14 000 vols par jour. Nous ne pouvons pas nous appuyer sur un seul cas, qui de surcroît semble très exceptionnel. Habituellement, lorsqu’elle se déclenche, l’équipage réagit dans les deux à trois secondes qui suivent.
Dans le rapport du BEA, il est précisé que le personnel n’est intervenu qu’au bout de 54 secondes. C’est du jamais vu.
Ce qui démontre qu’il y a eu un incident ou quelque chose du genre.
C’est donc sur ce point qu’il faut chercher à comprendre ce qui s’est passé.
Et c’est ce que démontrera sûrement l’enquête du BEA
S’il y a des évolutions à faire, comme par le passé, Airbus les appliquera. »
Jacques Rocca, directeur adjoint en charge des questions industrielles à L’Usine Nouvelle.

PILOTES :
« Pourquoi le BEA a retiré la recommandation sur l’alarme de décrochage alors même que le dysfonctionnement est avéré dans le rapport ?
Le principe d’un rapport d’étape, c’est de ne pas attendre le rapport final pour améliorer la sécurité des vols », rappelle Jean-Louis Barber, président du SNPL d’Air France.
« On fait confiance à la machine qu’on pilote, de la même manière que les passagers qu’on conduit doivent nous faire confiance, surenchérit de son côté Louis Jobard, porte-parole du SNPL Air France. Donc on considère qu’on ne peut pas attendre un an en sachant qu’on a un système qui ne fonctionne pas correctement ».
« Une situation où l’alarme de décrochage s’arrête, alors que l’avion décroche toujours, n’est pas normale », fait savoir Fabien Torres, pilote de ligne.

AIR FRANCE tient à rendre hommage au «courage» et à la «détermination» de ses pilotes, rappelant «qu’à ce stade, rien ne permet de remettre en cause les compétences techniques de l’équipage.» (Communiqué officiel)

SONDES PITOT
La responsabilité des sondes Pitot a été quelque peu mise en retrait par rapport aux précédents rapports.
Rappelons que, lors de son second rapport, la sonde Pitot était « un des éléments ayant conduit à l’accident, mais ne pouvant l’expliquer à lui seul ».

SPAF
Le Syndicat des pilotes d’Air France (Spaf, minoritaire) rappelle que.
« ces problèmes de Pitot étaient connus depuis des mois, sinon des années »,
il accuse donc « l’Administration » de n’avoir « pas fait son travail en matière de prévention », alors qu’Air Caraïbes avait, bien avant le crash du vol Rio-Paris, décidé le remplacement des sondes défectueuses par un nouveau modèle.

CARPE DIEM

**********

====================================

---

KONSTANTINO PÉTROU KAVAFIS

2011-09-16T04:39:00.000-07:00

KONSTANTINO PÉTROU KAVAFIS

__________________________

POETA GREC
__________

Konstantinos Pétrou Kavafis, transliterat també com Cavafis, Cavafy o Kavaphes,

Nascut i mort a Alexandria, Egipte ( 1863-1933 )

Va ser un poeta grec, una de les figures literàries més importants del segle XX i un dels majors exponents del renaixement de la llengua grega moderna.

Va treballar com a periodista i com a funcionari, i va publicar relativament poc en vida, encara que després de la seva mort la seva obra va cobrar paulatinament influència.

La seva atípica temàtica fortament urbana i introspectiva, i sense embuts sobre l'orientació homosexual del poeta, van demorar la seva acceptació, encara que la dècada de 1960 el va convertir en una icona de la cultura

Kavafis va néixer a Alexandria, Egipte, on el seu pare era un ric comerciant. Després de la mort del pare en 1870 la família va haver d'emigrar a Liverpool.
però va tornar a Alexandria l'any 1882.

Amb el començament d'uns disturbis el 1885, la família va haver de mudar-se de nou, aquesta vegada a Istanbul.

Quan Kavafis va tornar a Alexandria ho faria per a quedar-s'hi la resta de la seva vida.
Al principi va treballar com periodista, i després en el Ministeri Egipci d'Obres Públiques, durant trenta anys.

Entre 1891 i 1904 va publicar la seva poesia, amb poc èxit.

Després de la seva mort, la reputació de Kavafis va augmentar, passant a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns.

L'obra de Kavafis, des d'uns inicis alimentats per la lectura de parnassians i simbolistes francesos, és madura, exigent, habitada per una refinada cultura grecollatina i una subjacent ironia.
Obra que corregia sense cessar fins a la perfecció (alguns poemes van ser elaborats per espai de deu anys).

Consta de cent cinquanta-quatre poemes que va considerar acabats i formen l'edició canònica, sense comptar un cert grup d'altres composicions que al seu judici no havien trobat encara la seva forma definitiva.

Interessat per la història, Kavafis va compondre amb freqüència poemes no sobre grans moments històrics, sinó sobre les decadències que els seguien, com el famós 'Esperant els bàrbars', 'El Déu abandona Antoni' o 'Ítaca', algunes de les frases dels quals han passat a ser proverbials.
Si bé hi ha qui diu que en la base del seus poemes es repeteixen idées que són inspirades en HORACI, el gran clàssic llatí, i la seva 'aurea mediocritas'.

També són molt llegits, avui, els poemes homoeròtics de Kavafis, que canten les excel·lències sensuals de l'amor furtiu, com 'Recorda, cos'....

Els millors poemes de Kavafis concentren l'experiència humana d'una forma intemporal i per això ha influït notablement a autors de la poesia de l'experiència, com Luis Cernuda o Jaime Gil de Biedma.

Les seves peces històriques més inspirades pinten amb gran força quadres realistes i decadents d'un passat poc conegut i certament fascinant: l'orient hel·lènic, des de l'antiguitat fins al present, els regnes grecs post-alexandrins, la subjecció a Roma, Bizanci,... l'ascens del Cristianisme i la convivència del pagà i el cristià.

Demostra que, com creien els grecs, la història és cíclica, i insufla els sentiments de la nostàlgia i de la por a allò desconegut en les seves evocacions.
Posseeix el secret de recrear l'atmosfera quotidiana dels temps ja passats.

En els seus poemes homoeròtics, apunta la flaquesa i la debilitat que ens aguaita en els pitjors moments, l'atracció sexual intensament física lligada moltes vegades al cristià sentiment de culpa i la impotència davant el pas del temps.

L'estil de Kavafis defuig conscientment la retòrica, però mostra un distanciament greu i intel·ligent, solemne i irònic alhora.

Pels seus poemes desfilen joves xaperos ingenus i desitjables, personatges històrics contemplats en els seus moments de major humanitat, gents anònimes del carrer i objectes vulgars i corrents que aviat adquireixen un profund valor simbòlic, com per exemple les veles enceses i apagades que representen el curs de la vida.

Kavafis arribà també a la cultura popular.

Va ser E. M. Forster qui va divulgar a Europa la poesia de Kavafis.

A Espanya el començament del seu influx va venir a través de l'obra de Luis Cernuda i els seus seguidors i, a partir de llavors, va ser llegit amb fruïció, sobretot pels cridats poetes Novíssims, i especialment per José María Álvarez, poeta que va realitzar una de les primeres traduccions de la seva obra i en la poesia del qual, a més, es reflecteix una acusada influència del poeta grec.

Kavafis va ser també una figura influent en l'obra del novel·lista britànic Lawrence Durrell, en el 'Quartet d'Alexandria' en el qual, és una presència permanent.

El seu poema 'Esperant els bàrbars' va ser fonamental en la concepció de la novel·la homònima de l'escriptor sud-africà John Maxwell Coetzee.

La cultura catalana també ha acollit l'obra de Kavafis com un referent de pes.

Segons diu Sam Abrams: "el va descobrir, com qui diu, Carles Riba en les seves ja llegendàries traduccions del 1962, només un any després de la també mítica versió anglesa de Rae Dalven amb pròleg d'Auden".

Posteriorment ens han arribat les traduccions integrals de Joan Ferraté (1975, 1976, 1978), Alexis Eudald Solà (1975, 1977) i Antoni Avellà i Bartomeu Garcés (1996).

Manuel Forcano va traduir 'Faros' i 'Farelló', una evocació d'Alexandria d'E.M. Forster, a fi que els lectors catalans poguessin acostar-se més a l'univers de Kavafis.

Forcano també va titular la seva antologia de Pinkhas Sadé El déu abandona David per raons òbvies.

Un dels millors poemes històrics de la poesia catalana contemporània, 'Dux a Tarraco' d'Enric Sòria, és també de clara inspiració kavafiana.

El conte 'NIT' de 1911, inspirat en Kavafis, és l'obra mestra de la narrativa breu de Maria Àngels Anglada.

Podem rastrejar la presència de la influència de Kavafis en altres poetes actuals com Francesc Parcerisas, Joan Margarit, Carles Miralles, Ponç Pons, Antoni Vidal Ferrando o Pere Rovira.

En el terreny musical, Lluís Llach popularitzà l'obra de Kavafis mitjançant la cançó Viatge a Ítaca.
Josep Tero ha dut Kavafis per tot el territori a partir de cançons, discos i espectacles

APUNT:
Els dos poemes de Kavafis que figuren al final de "Justin" en el primer volum del 'Quartet d'Alexandria' que Lawrence Durrell va traduïr ell mateix a l'anglès, en la versió catalana de Proa, han estat traduïts directament del grec per Carles Riba.

CRITERI HORACIÀ
Aquests dos poemes de Kavafis són precisament aquells que,
(Xavier Cortadellas comentant l'edició traduïda per Josep Vergés de les Odes i els Epodes d'HORACI que acaben de publicar Alpha i Edicions 62)
diu que responen al criteri i l'experiència vital d'Horaci que sens dubte Kavafis llegí.
Repetint allò que 'La llana tenyida de porpra `mai més no tornarà a tenir el seu color primitiu'....
o 'Qui exilian-se de la seva pàtria, ha pogut fugir també d'ell mateix?'

Kavafis ho va repetir dos mil anys més tard en un d'aquest dos poemes que Durrell posa a la fi del primer volum del 'Quartet d'Alexandria'.
És:

'LA CIUTAT'

Has dit: <me n'aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
---Fins quan ha de ser que em romangui
---l'esperit en aquest marasme ?
Cap on sigui que giro els ulls i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
---aquí on he passat tants anys
---i he devastat i he fet destrossa.>>

Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t'envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
---Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
---no hi ha vaixell per' tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

========================

....

OLÈRDOLA

2011-09-12T09:26:00.000-07:00

FOTOS: Escut D'Olèrdola
------ Torre del Castell
------ Església St. Muquel d'Olèrdola
------ Cisterna romana
_____________________________________

O L È R D O L A
===============

L’antiga ciutat d’Olèrdola, situada en una talaia natural al punt de trobada entre el massís del Garraf i la plana penedesenca, va ser poblada des dels inicis de l’edat del bronze (1800 aC).

Els pobladors de l’edat del ferro (segle VIII aC) van bastir-hi un primer mur que delimitava l’àrea habitada.

La tribu ibèrica dels cossetans també van ocupar Olèrdola (segle VI aC) amb un gran poblat emmurallat, que van haver de compartir amb els romans a partir del segle I aC.
Aquests van fortificar l’enclavament i el van dotar d’obres d’infraestructura com les espectaculars cisterna i muralla, a més de la talaia.

El moment més àlgid d’Olèrdola arriba amb l’alta edat mitjana, quan va ser la capital històrica de la comarca.

Documentat des del 929, s’hi va construir un castell i una església, i va començar a acumular un nucli de població de certa importància.

El terme s’estenia uns 200 km2 a la zona fronterera amb els dominis sarraïns.

A partir del segle XII, l’expansió catalano-cristiana dels Comtes de Barcelona cap al sud, permet que els habitants davallin vers les planes penedesenques, més amables, on van crear les noves poblacions.

Les d'Olèrdola van ser batalles d'una guerra molt aferrissada i cruenta, amb curiosos detalls i obcecacions sobre el poder.

Algun altre dia potser narraré la tossuderia d'un Baró encegat pel poder, que va provocar tanta carnisseria tot i vençuts ja els sarraïns.

===========================

A OLÈRDOLA s'hi pot arribar:

Per la N-340 i abans d'entrar a Vilafranca (si es ve de BCN) agafant a l'esquerra la C-244, que va de Vilafranca a Vilanova i la Geltrú, i recorreguts pocs kms. (entre 5 o 10 potser), hi ha anunciat el trencall que puja a St.Miquel d'Olèrdola.

Per la AP-7, agafant la Sortida 29 cap a Vilanova i Sitges, que connecta amb la C-15 que travessa el nucli de St. Miquel d'Olèrdola.

========================================

...

ESTRELLA FRIA COMO CUERPO HUMANO

2011-09-03T10:44:00.000-07:00

DESCUBRIMIENTO DE ESTRELLAS FRIAS
CONFIRMADO EN 24 AGOSTO 2011
_________________________________

Pues SÍ, Estrellas tan frías como el cuerpo humano (aunque a este le suba mucho la temperatura en ocasiones felices).
__________________________________

FOTO Nº 1 - Concepto artístico que ilustra cómo podría verse una estrella "enana tipo Y".
FOTO Nº 2 - WISE 1828+2650, la estrella enana más fría que se conoce aparece como un punto verdoso en el centro de esta foto, que es una imagen infrarroja.

_______________________________________________________

UN GRUPO DE ASTRÓNOMOS, usando datos proporcionados por el Observatorio
Explorador Infrarrojo de Campo Amplio para Sondeo (Wide-field Infrared Survey Explorer o WISE), de la NASA, ha descubierto seis estrellas "enanas tipo Y",
—cuerpos celestes similares a las estrellas, pero con temperaturas tan bajas como la del cuerpo humano¬.

Las enanas Y, son los objetos cuasi-estelares más fríos que se conocen;
sus temperaturas pueden incluso estar por debajo de la del cuerpo humano.

Los astrónomos habían buscado estos oscuros objetos durante más de una década sin éxito.
Cuando se los observa con un telescopio en el intervalo de la luz visible, son casi imposibles de detectar.

La visión infrarroja del telescopio WISE permitió al fin detectar el débil brillo de media docena de estrellas enanas tipo Y, ubicadas relativamente cerca del Sol, a una distancia aproximada de 40 años luz.

"El telescopio WISE realizó una exploración de todo el cielo para buscar estos y otros objetos, y fue capaz de detectar su tenue presencia usando su visión infrarroja de alta sensibilidad", dijo Jon Morse, quien es el director de la División de Astrofísica, ubicada en las oficinas centrales de la NASA, en Washington.

Las enanas tipo Y, son los miembros más fríos de la familia de las estrellas enanas marrones.

A las enanas marrones en ciertas ocasiones se las llama también estrellas "fallidas".

Son demasiado bajas en masa como para fusionar átomos en sus núcleos y, por lo tanto, no queman material del mismo modo en que lo hace una estrella como nuestro Sol, el cual se ha mantenido brillando de manera continua durante miles de millones de años.

En cambio, estos objetos se enfrían y se apagan con el tiempo, hasta que la poca luz que emiten solamente puede ser detectada en las longitudes de onda del infrarrojo.

Las atmósferas de las enanas marrones son similares a las de los planetas gaseosos gigantes como Júpiter, pero son más fáciles de observar a distancia porque comúnmente se encuentran aisladas en el espacio, lejos de la luz cegadora de una estrella primaria.

Hasta hoy, los datos proporcionados por el telescopio WISE han revelado la existencia de cien nuevas estrellas enanas marrones.

De esas cien, seis son clasificadas como enanas tipo Y, frías.

Una de estas enanas Y, identificada como WISE 1828+2650, ostenta el récord de ser la estrella enana más fría que se conoce, con una temperatura atmosférica estimada menor que la temperatura ambiente típica en un interior, es decir menos de 25 grados Celsius (80 grados Fahrenheit).

WISE 1828+2650, la estrella enana más fría que se conoce aparece como un punto verdoso en el centro de la segunda foto de arriba, que es una imagen infrarroja.

El frígido cuerpo estelar no llega ni a la temperatura típica del cuerpo humano, pues registra menos de 25 grados Celsius (80 Fahrenheit) en su atmósfera.

"Las enanas marrones que encontrábamos usualmente antes de este descubrimiento tenían una temperatura más parecida a la de un horno de cocina", dice Davy Kirkpatrick, quien es miembro del equipo científico de WISE, en el Centro de Procesamiento y Análisis de Datos Infrarrojos (o IPAC), en Caltech.

"Con el descubrimiento de las enanas Y, nos hemos trasladado desde la cocina hacia las otras partes más frescas de la casa".

Las enanas tipo Y, se encuentran en la vecindad de nuestro Sol.
Están ubicadas a una distancia de entre 9 y 40 años luz.

La estrella Y, que se encuentra a 9 años luz, identificada como WISE 1541-2250, podría convertirse pronto en la séptima estrella más cercana al Sol, desbancando a la estrella Ross 154 y ubicándola en el octavo lugar.

A modo de comparación, la estrella más cercana a nuestro sistema solar es 'Próxima Centauri', la cual se halla a aproximadamente cuatro años luz de distancia.

"Encontrar enanas marrones cerca del Sol es como descubrir que hay una casa escondida en la calle donde uno vive, y que nunca antes habíamos notado", dice Michael Cushing, miembro del equipo WISE en el Laboratorio de Propulsión a Chorro, de la NASA.
"Es excitante para mí saber que hay vecinos allí afuera a los que aún no hemos saludado.

Con el observatorio WISE, podríamos incluso encontrar una estrella marrón más cercana a nosotros que la estrella más cercana que ahora conocemos".

Una vez que el equipo del telescopio WISE identificó a las estrellas marrones candidatas, utilizó el Telescopio Espacial Spitzer de la NASA con el fin de acortar la lista.

Para hacer la confirmación definitiva, el equipo del telescopio WISE usó algunos de los telescopios y espectrógrafos más poderosos que existen sobre la Tierra con el propósito de dispersar la luz de estos objetos y buscar pistas inequívocas de moléculas de agua, metano y posiblemente amoníaco.

En el caso de las enanas tipo Y (más frías), el equipo usó el Telescopio Espacial Hubble de la NASA.

Las enanas Y, fueron identificadas tomando como base un cambio en estas marcas espectrales (comparadas con las de otras enanas marrones), el cual indica que tienen una temperatura atmosférica menor.

====================================

...

LONDON RIOTS & TONS OF REASONS

2011-08-11T17:28:00.000-07:00

LONDON RIOTS

SEE which reasons or competing arguments
are offered to explain the riots
_______________________________________

11 August 2011 Last updated at 10:45 GMT

The competing arguments used to explain the riots.

Many theories have been posited about the underlying causes of the riots in England - from moral decay to excessive consumerism. Here two criminologists give their views on some of the arguments.

'Welfare dependence'
____________________

Sir Max Hastings, in an article for the Daily Mail, focused on "a perverted social ethos, which elevates personal freedom to an absolute, and denies the underclass the discipline - tough love - which alone might enable some of its members to escape from the swamp of dependency in which they live".

There is a culture of entitlement in the UK, says David Wilson, professor of criminology at Birmingham City University and a former prison governor.

"But it's not just about the underclass - it's about politicians, it's about bankers, it's about footballers.

"It's not just about a particular class, it permeates all levels of society. When we see politicians claiming for flat-screen TVs and getting jailed for fiddling their expenses, it's clear that young people of all classes aren't being given appropriate leadership."

'Social exclusion'
__________________

Writing in the Independent, Kids Company charity founder Camila Batmanghelidjh blamed a society in which the "established community is perceived to provide nothing... It's not one occasional attack on dignity, it's a repeated humiliation, being continuously dispossessed in a society rich with possession".

Studies do suggest that living in areas of social deprivation could be a factor, says Marian FitzGerald, visiting professor of criminology at the University of Kent.

"But the socially excluded are not always the ones who are rioting - in fact they are often the ones who are most vulnerable to riots. We need a better thought-out approach rather than just using social exclusion as an excuse."

'Lack of fathers'
_________________

According to Cristina Odone of the Daily Telegraph, the riots could be traced back to a lack of male role models: "Like the overwhelming majority of youth offenders behind bars, these gang members have one thing in common: no father at home."

"I brought up two boys on my own," says Prof FitzGerald. "Yes, there are some issues about where boys get a positive sense of masculinity from when they don't have anyone in the home to give it. But if you have a stable family set-up then these kids can still be very high-achieving."

'Spending cuts'
_______________

Speaking on the BBC's Newsnight, Labour's candidate for London Mayor, Ken Livingstone, suggested that austerity measures were responsible: "If you're making massive cuts, there's always the potential for this sort of revolt against that."

It's too soon to say this, Prof FitzGerald says. "The full implementation of the cuts to local authority services that will have the biggest impact on these areas will not be fully felt until next year.

"However, it may be that because there's been so much talk about police spending cuts, the rioters may have internalised the message that they're less likely to be caught."

'Weak policing'
_______________

In a leader, the Sun newspaper said it was "crazy" that water cannon was not available to officers, and that Parliament "must not be squeamish" about the use of tear gas and baton rounds.

There has also been discussion about the impact of the fall-out from criticism of policing during the G20 protests in London in 2009.
Some commentators have suggested officers might be afraid of taking on the rioters directly for fear of legal action.

It may have made some difference if the rioters had been more immediately engaged with a more robust form of policing, says Prof Wilson.

"Several of the rioters who were interviewed clearly enjoyed the feeling of being powerful. They were encouraged to feel that the cities in which they were misbehaving belonged to them.

"However, I don't think that has anything to do with political correctness. What has characterised British justice over the past 25-30 years is the large numbers of young people we have sent to prison compared with our European neighbours."

'Racism'

Violence began in Tottenham on Saturday after the fatal shooting by police of Mark Duggan, a 29-year-old black man. Christina Patterson of the Independent said the race factor could not be overlooked: "Too many black men have been killed by the police. Too many black men and women have been treated like criminals when they're not. This is not the cause of these riots, but it's there in the mix."

Police shootings are very rare, Prof FitzGerald notes.

"According to IPCC reports in the last three years there have only been seven and all of those - including the shooting of Raoul Moat - were of white people.

"The Met police has seen huge changes in attitude since the Macpherson report. That said, its use of section 60 stop-and-search powers disproportionately brought normally law-abiding young black people in particular into potentially confrontational encounters with the police.

"However, this is not true of many of the other police forces who are now facing similar threats to public order - so it cannot be used as any sort of excuse."

'Gangsta rap and culture'

Paul Routledge of the Daily Mirror blamed "the pernicious culture of hatred around rap music, which glorifies violence and loathing of authority (especially the police but including parents), exalts trashy materialism and raves about drugs".

It's certainly clear that gang culture is a real phenomenon, says Prof Wilson.

"I once interviewed a boy who said 'just because I like the music doesn't mean I agree with the lyrics', which is true," says Prof FitzGerald. "But it may be a factor when it comes to those who may be particularly susceptible."

'Consumerism'

"These are shopping riots, characterised by their consumer choices," insisted Zoe Williams of the Guardian. She added: "This is what happens when people don't have anything, when they have their noses constantly rubbed in stuff they can't afford, and they have no reason ever to believe that they will be able to afford it."

In studies of street crime, this has been shown to be a factor, says Prof FitzGerald.

"But with the recent riots, I'm not so sure - in the context of looting, it's about taking what you can. As well as mobile phones and clothes, there were plenty stealing petty things like sweets and cans of beer."

'Opportunism'

"As more and more people became embroiled in the riots, others have been tempted to join them, confident that one unexceptional individual in a sea of hundreds is unlikely to be caught or to face retribution," according to Carolina Bracken writing in the Irish Times.

This is credible, says Prof Wilson. "Opportunism, mixed with a sense of being in a big gang, will have enticed many who wouldn't necessarily do something like this normally.

"Also significant is the feeling of invulnerability because they are part of something so big. Also linked to this is the feeling of doing something transgressive and feeling powerful in a culture where they don't have much power."

'Technology and social networking'

"Social media and other methods have been used to organise these levels of greed and criminality," Steve Kavanagh, the deputy assistant commissioner of the Metropolitan police, told reporters.

This is an under-explored phenomenon, suggests Prof Wilson.

"For years we've been aware of gangs and football hooligans have been using technology to get together and fight. I think the police have been quite slow to respond to this.

"But as we know, mobile phones can also be used to counteract criminality and to an extent I think that's something the police prefer to downplay."

Comments received from people(1571)
__________________________________

MORE ON THIS STORY
******************

England riots Features and Analysis
___________________________________

Violence and looting spread across London and to other cities in England.
Unrest unfolded.
-------------------------------------------------------------------------

The return of the underclass England riots:
Latest global reaction Broom army reclaim streets. Is it right to turn vigilante?

**** Latest News ****
Cameron:
Police got riots wrong.
Miliband says:
Rethink police cuts
Riots prompt social media review
Man arrested over riot mugging 'Riot'
Courts open for 24 hours
Fresh arrests over London riots
PC speaks out about taking on mob
Insurers pledge a swift rebuild
'No evidence' Duggan opened fire

In pictures:
Aftermath of latest riots
Rioting spreads UK riots: Before-and-after The morning after Rioting in Tottenham Vi
Masked looters in Manchester
Fresh rioting hits West Midlands
Watch Police face Wolverhampton gangs
Watch Boris heckled over policing
Watch Cameron 'sickened' by riots
Watch Riot girls 'brag' about violence
Watch Injured boy mugged in riots
Watch How riots unfolded
Watch Comments

Agust 2011 - 23:42

11th August 2011 - 23:4

Laziness, idleness, and the appetite for easy takings: the prime minister blames it on the family and school.

People who live in the affected areas, however, blame the prime minister himself for what happened.

Report this comment (Comment number 1569)
Link to this (Comment number 1569)

=============================

VESTA Y SU HOMBRE DE NIEVE

2011-08-09T06:33:00.000-07:00

FOTO: Protoplaneta VESTA
________________________

LA SUAVE MANIOBRA DE LA 'SONDA DOWN'
************************************
Agosto 1, 2011

Cuando una sonda espacial de la NASA entra por primera vez en órbita alrededor de un nuevo mundo, el cuarto de controles del centro de mando se encuentra, por lo general, repleto de científicos, ingenieros y dignatarios listos para saltar y gritar de júbilo cuando los cohetes de retroceso de la sonda se encienden.

Es un gran y ruidoso evento.

El 15 de julio de 2011 fue uno de esos días.

La sonda Dawn, de la NASA, se acercó a Vesta y se convirtió en la primera sonda espacial enviada desde la Tierra en orbitar uno de los asteroides del cinturón principal.

Las cámaras de la Dawn revelaron un mundo desolado, de belleza trascendental, y provocaron emoción en todos los que trabajaron en el proyecto.

No hace falta decirlo, la sala de controles se encontraba......
¿en silencio?

"De hecho estaba vacía," comenta el ingeniero en jefe de la misión Dawn, Marc Rayman, del Laboratorio de Propulsión a Chorro (JPL).

"La sonda Dawn entró en órbita un viernes por la noche; yo mismo me encontraba afuera, bailando con mi esposa y amigos".

Utilizando su cámara, la sonda Dawn obtuvo esta imagen de Vesta (foto de arriba)
el 24 de julio de 2011, desde una distancia de aproximadamente 5.200 kilómetros
(3.200 millas).

Los miembros del equipo de la cámara apodaron "El Hombre de Nieve" a los tres cráteres alineados verticalmente que se pueden observar a la izquierda.

¿Y por qué?

Rayman, un ferviente bailarín de música folk, explica: "Nuestra misión posee una coreografía única".

Ciertamente, la sonda Dawn tiene su propia manera de hacer las cosas:

Sepamos que mientras la mayoría de las naves espaciales despegan de la Tierra tras una convencional tormenta de fuego expulsada por los cohetes, para luego dirigirse hacia sus destinos con los motores apagados, y así ahorrar combustible, la sonda Dawn fue capaz de continuar propulsándose a través de toda su travesía.

Los motores iónicos, de consumo eficiente de combustible, propulsaron suvamente a la sonda hacia Vesta por más de tres años.

Jamás ejercieron una fuerza de empuje mayor que el peso de una pluma sobre la palma de su mano.

Sin embargo, con el paso del tiempo, esto permitió a la sonda Dawn acumular suficiente velocidad como para alcanzar un asteroide en plena carrera a través del sistema solar.

Con los motores funcionando prácticamente de manera continua, los controladores de la misión fueron capaces de ajustar constantemente el timón de dirección de la sonda, dándole así gradualmente una nueva forma a la órbita de Dawn alrededor del Sol, hasta hacerla coincidir con la órbita de Vesta.

De esta manera, el encuentro de inserción orbital con Vesta no desentonó respecto de las velocidades.

Por el contrario, se pareció mucho a dos expertos bailarines que se fusionan al desplazarse al ritmo de una música que les resulta familiar.

"La sonda Dawn no perdió su sincronía ni un solo instante mientras se dirigía a su encuentro con Vesta", comenta Rayman.

"La sonda se colocó suavemente sobre la órbita con la misma gracia que ha mostrado durante sus casi 1.000 días de propulsión iónica a través del sistema solar".

La alineación fue tan suave, tan poco abrupta, que el personal no experimentó necesidad alguna de supervisar el modo de operar de la sonda.

"Realmente estaba afuera, bailando", comenta Rayman, "confiado en que el 'paso de dos', que se realizaría a 188 millones de kilómetros de distancia, sería ejecutado con gran belleza e inmaculada perfección".

Los cálculos demuestran que el momento de "inserción orbital" ocurrió la noche del viernes 15 de julio, alrededor de las 9:47 horas (hora diurna del Pacífico).

En ese momento, la órbita de la sonda Dawn alrededor del Sol se encontraba tan cerca de la de Vesta que la gravedad del protoplaneta pudo capturarla.

Más tarde, señales de radio recibidas en el tiempo programado por la Red del Espacio Profundo confirmaron que la sonda espacial y el asteroide eran verdaderamente un par (en el sentido gravitacional).

La sonda Dawn pasará el siguiente año rotando alrededor de Vesta en una serie de órbitas descendentes; llevando de ese modo la superficie antigua del gigante asteroide todavía más cerca de las cámaras y demás instrumentos científicos de la sonda Dawn.

Debido a que Vesta es una reliquia de la era de formación planetaria (la cual tuvo lugar hace ya 'tantííísimo' tiempo), la historia de nuestro sistema solar podría ser revelada bajo el cuidadoso escrutinio de la sonda Dawn.

"En realidad, esta hermosa danza", dice Rayman, "apenas está comenzando".

MÁS INFORMACION :
***************

La sonda espacial Dawn que fue lanzada en septiembre de 2007, orbita pues ahora alrededor de Vesta, y después de un año en Vesta, la sonda partirá, en 2012, hacia Ceres, donde arribará en el año 2015.

La misión Dawn hacia Ceres y Vesta se encuentra bajo la coordinación del Laboratorio de Propulsión a Chorro (Jet Propulsion Laboratory o JPL), para la Dirección de Misiones Científicas de la NASA, en Washington.

El Laboratorio de Propulsión a Chorro es un departamento del Instituto Tecnológico de California, ubicado en Pasadena, California.

La sonda Dawn es un proyecto del Programa Discovery de la Dirección de Misiones Científicas, a cargo del Centro Marshall para Vuelos Espaciales, de la NASA, ubicado en Hunstville, Alabama.

La Universidad de California en Los Ángeles (UCLA), es la responsable general de las cuestiones científicas asociadas a la misión.
La empresa Orbital Sciences, en Dulles, Virginia, fue la encargada del diseño y construcción de la sonda espacial.
El Centro Aeroespacial Alemán, el Instituto Max Planck para Investigaciones del Sistema Solar, la Agencia Espacial Italiana y el Instituto Nacional Italiano de Astrofísica son los miembros internacionales que integran el equipo de la misión.

=====================================

....

LA MISOGÍNIA

2011-08-05T10:20:00.000-07:00

FOTO: EVA PRIMA PANDORA
(Pintura de Jean Cousin el Vell)
--------------------------------

LA MISOGÍNIA
____________

En la pintura d'EVA PRIMA PANDORA, de Jean Cousin the Elder, que es troba al Louvre, Eva és representada com a Pandora, ORIGEN DELS MALS.

La misogínia és la tendència ideològica o psicològica que consisteix en l'aversió cap a les dones.

Molts feministes utilitzen la paraula «misogínia» per designar una forma extrema de masclisme.

Tanmateix, aquesta concepció és errada, ja que els misògins consideren les dones com un ens aberrant que rebutgen i detesten, pel qual fins i tot la concepció i la família són aspectes odiats pels misògins.

La misogínia ha estat considerada com un retard cultural arrelat al concepte de superioritat masculina, segons el qual el rol de la dona és dedicar-se exclusivament a la llar i a la reproducció. És a dir: el masclisme.

Tanmateix, però, el misogin NO es mostra partidari del masclisme i el predomini de
l'home sobre el de la dona.

Els misògins simplement creuen que l'home s'ha d'alliberar totalment del gènere femení (que consideren inferior) i per tant portar una vida generalment basada en celibat i gairebé en un estat d’ascesi. No volen el matrimoni ni tenir descendència.

Arthur Schopenhauer, un dels més grans filòsofs del segle XIX, expressa la seva misogínia d'aquesta manera:

« [...] quant més noble i perfecte és un ésser, més tardà i lent és en arribar a la maduresa.
Un home no arriba a la maduresa de la seva potència raonadora i les seves facultats mentals abans dels vint-i-vuit anys.
Mentre que una dona ho fa als divuit [...] »

La misogínia mai no ha estat aplicada a cap societat.

Gairebé tots els 'status' de vida de les dones han estat complements d'una societat masclista.
No, com a tal, de la misoginia.

D'aquí la crítica de la majoria dels filòsofs misògins, entre ells Schopenhauer i Nietzsche, tot i que consideraven la dona un ésser inferior a l'home.

La misogínia té una arrel lligada al pessimisme i el corrent misantrop de la filosofia.

La majoria de misògins tendeixen a la misantropia, és a dir, a no només sentir menyspreu vers el gènere femení, sinó vers la humanitat en general.

"L'EspillL, o Llibre de les Dones" és una llibre satíric de Jaume Roig que critica totes les classes socials de la seva època, i per això, fa que el protagonista, misògin entre altres defectes, conegui totes aqueste classes i ens en dóni compte a través sobretot de les dones i de les relacions que té amb elles.

Tot i que alguns autors consideren que Jaume Roig era més aviat feminista, alguns altres, que en fan només una lectura primària i s'ho prenen tot al peu de la lletra (potser influenciats per una cultura personal masclista o misògina) consideren aquesta obra com a un exemple de misogínia.

El cert és que entre els escriptors misògins antics s'hi consideren inclosos Jaume Roig, Francesc Eiximenis, Quevedo, Nicolo Maquiavelo, i tants d'altres.
Però n'hi ha també assenyalats molts de moderns, com Francisco Umbral, etc. etc.

I parlant d'escriptors catalans del segle XX, acabo de llegir un llibre de Lluís Capdevila Vilallonga, que es mostra com un perfecte misògin en tot. Potser no ho era, però tot el que manifesta en aquest llibre és horrible.
Descriu les dones com a éssers inferiors en tot a l'home, i ja no diguem en el sexe, però sobretot mostra burla i antipatia envers el matrimoni i fins i tot el naixement de criatures, no li desperta altre cosa que fàstic i rebuig, segons que expressa en un dels seus llibres, com a mínim).

I de sàtires i crítiques sagnants, en té per a les dones i també per als homes de totes les classes socials.
Quasi podriem dir que contra la humanitat.
Si m'equivoco que em perdonin ell i tots els literats del seu estil.

Per desgràcia, la Misogínia comprèn també d'altres aspectes psiquiàtrics.
Com ara la Misantropia, que és el menyspreu, o les manifestacions satíriques, contra la totalitat del gènere humà, etc. etc., aspectes que fins i tot poden portar als qui la pateixen a l'assassinat o al suïcidi.

========================

==============================

...

SHIN-CHAN

2011-07-29T09:48:00.001-07:00

SHIN-CHAN
(Kureyon Shin-chan)
___________________

Gènere Comèdia de situació, Humor negre
Manga: Shin-Chan

Durada 13 d'abril de 1992 – En emissió el 2011
Episodis 724

Shin-chan, o Kureyon Shin-chan?, anomenat en altres països simplement com Shin Chan. és un manga costumista del mangaka Yoshito Usui †.

Es una sèrie d'animació sobre la vida d'en Shinnosuke Nohara, un nen de 5 anys particularment entremaliat.
El manga no està finalitzat, a causa de la mort del seu autor.
La mort va ser confirmada el 20 de setembre del 2009.

L'editorial va confirmar que el manga estaria tancat per a finals de l'any 2009.
No obstant això, la sèrie de televisió seguirà emetent capítols nous.

Una mica més tard es va confirmar que el manga tindrà una seqüela.

Segons ha informat Futabasha, amb motiu del 20è aniversari de Shin Chan i la publicació del volum 50 el juliol de 2010, la continuació del manga serà realitzada a partir de l'agost de 2010 al número de setembre de Manga Town.

Aquesta continuació està sent realitzada per UY Studio, l'equip d'ajudants de Yoshito Usui, que continuaran les aventures de la família Nohara.

ASPECTES DE SHIN-CHAN
_____________________

La sèrie, malgrat que estigui protagonitzada per un nen, no està dirigida a un públic infantil en paraules del seu autor, sinó més aviat a un públic juvenil o fins i tot adult.
No obstant això, són els infants els que més gaudeixen de la sèrie, potser per la creença errònia que els dibuixos animats són per a nens.
A això contribueix també el traç simplista, que es diferencia molt de la meticulositat que hi sol haver en altres sèries d'animació.

Shin-Chan es va fer molt popular a Catalunya per la seva emissió al K3 i després va passar a altres televisions amb el mateix èxit.

Al juny de 2003 es va projectar la pel·lícula Shin-chan a la recerca de les boles perdudes (projectada a Japó el 1997).
Va tenir especial significació en el cinema català, ja que va ser una de les poques pel·lícules que als cinemes de Catalunya només es podia veure en català.
La sèrie es va deixar d'emetre a finals de 2003 .

Després de quasi 8 anys sense transmetre-la en català, el Canal 3XL va tornar a emetre la sèrie l'estiu de 2011.

Al Japó la sèrie duu 16 anys en antena i segueix un ritme d'un nou episodi cada setmana.
Ara com ara la sèrie té 724 episodis (2011).

Actualment s'emet a Catalunya a TVC a través del canal juvenil Canal 3XL.

Argument :

En Shin Chan és un nen de 5 anys que viu al Japó a la ciutat de Kasukabe a la prefectura de Saitama al costat dels seus pares: Hiroshi Nohara i Misae Nohara, i la seva germana Himawari Nohara.

Amb els seus amics viu aventures, ja sigui al parvulari, a casa o a les zones de joc.
És bastant entremaliat, tot i que, de vegades, fa coses que observa en la gent gran i les repeteix sense cap mena de vergonya.

La sèrie està dirigida a un públic adult, tot i que el protagonista sigui un nen.

El traç simplista, que el diferencia de la majoria de mangas, també pot ser una causa que molts pensin, a priori, que es tracta d'una sèrie per a nens.
Planeta DeAgostini va publicar una part del manga en català.

En ser una sèrie costumista, s'hi retrata la societat japonesa de forma caricaturesca, de fet es una parodia de molts personatges de la societat japonesa de forma anònima i fins i tot a altres referències culturals com sèries i icones d'animació com ara Doraemon , Sailor Moon , Pokémon, Bola de Drac o Detectiu Conan.

Durant la seva llarga vida s'han referenciat tant personatges coneguts internacionalment com exclusius de la vida japonesa, i en la sèrie han arribat a participar actors i humoristes representant-se a si mateixos.

A més de tot això, a la sèrie, la família Nohara, fa constants viatges per tot Japó visitant ciutats, gaudint de la seva gastronomia i cultura i presentant-les al públic d'una forma indirecta.
També realitzen nombrosos viatges a l'estranger i visiten llocs com: Hawaii, Barcelona, Guam i Austràlia.
En tots els viatges, ja sigui a Japó o altres països, en Shinnosuke sempre en fa de les seves.

Personatges de la Família Nohara
--------------------------------
Shinnosuke (Shin-chan) :
Amb només 5 anys, ja sap aconseguir les seves preuades joguines i galetes de xocolata: no té més que extorquir els seus pares.
Li encanten les noies en biquini i la secció d'"adults" de la llibreria, i acostuma a insultar la seva mare per tenir poc pit.
Li encanta el "ball del cul" (culet-culet) i ensenyar la "trompa" (el penis). Finalment, sigui on sigui, sempre acaba sembrant el caos. El vailet és tota una "joia".

Hiroshi, pare d'en Shin-chan. Treballa a l'oficina, no guanya molts diners i sol freqüentar els bars després de la feina.
Misae, mare d'en Shin-chan. És mestressa de casa.
Himawari (o Hima-chan), la germana petita a qui li encanten les joies cares i els nois macos.
Nevat (en l'original japonès Shiro, que significa "blanc"), és el gos de la família.

Altres membres de la família Nohara:
els avis d'Akita i els avis de Kyûshû.

Amics:
Kazama, un nen molt llest, però també molt cregut.
Masao, un nen amb el cap rapat i molt ploraner.
Nene, una nena a la qual li agrada molt jugar a pares i mares. Quan sa mare perd la paciència i s'empipa colpeja un peluix en forma de conill.
Boo-chan, un nen callat a qui sempre li penja un moc del nas. Però quan hi intervé, (molt de tant en tant), ho fa amb un comentari destacadament encertat.
Tots plegats formen l' Exèrcit de Salvació de Kasukabe (ja que la ciutat on viuen és Kasukabe).

Professors :

Midori Yoshinaga. És la professora d'en Shin-chan.
Ume Matsuzaka. Cuida molt de les aparences, però al final és bastant pobra. Es duu molt malament amb Yoshinaga. Mai no aconsegueix lligar i es posa un bon tou de maquillatge.
El director, a qui anomenen "el mafiós".
La senyoreta Ageo. És molt tímida, fins i tot li té terror als nens, però una vegada es lleva les ulleres es torna molt agressiva.

Altres:

L'ultraheroi (en japonès Action Kamen): és el personatge més popular en la televisió. En Shin-Chan no es perd ni un episodi de la seva sèrie.

L'Exèrcit Escarlata: un grup de noies que provenen de ser el terror del barri.

Les llibreteres, que mai no saben com treure's en Shin-chan del damunt i es comuniquen amb un codi secret del gremi de llibreters.

Usuto Yoshii, paròdia de Yoshito Usui: el propi dibuixant del Shin-chan.
Es tracta d'un dibuixant que mai arriba a lliurar a temps la seva feina per diversos motius, tots ells relacionats amb en Shin-chan.

=======================================

YOSHITO USUI

2011-07-29T08:58:00.000-07:00

FOTOS: Yoshito Usui, mangaka creador de Shin-Chan
i rescat del seu cos estimbat en el Mont Arafune.
__________________________________________________

Yoshito Usui va néixer el 21 d'abril de 1958, a Shizuoka, Japó.
I va morir el dia 11 de setembre de 2009, probablment en estimbar-se, fent senderisme, en un precipici de més de 100 metres alMont Arafune.

L'any 1977 es va graduar a l'Escola de Saitama.

Simultàniament, va començar a treballar en un supermercat durant el dia,
i a la nit assistia a les classes de l'escola de disseny.

Al 1979 va entrar a treballar a una empresa de publicitat.

Després va començar el seu primer còmic: "Stories of Darakuya Store".
E 1990 continua amb els còmics "Office" "Lady Gumi" .....
i, al setembre del mateix any, amb "Shin-Chan".

L'any 1992 es va decidir a realitzar un animé televisiu amb les aventures del personatge de Shin-Chan, que va ser un gran èxit al Japó, èxit que li va valdre la seva exportació a Taiwan i Corea.

L'any 2001, Televisió de Catalunya emet per primer cop els dibuixos animats de
Shin-Chan, entre d'altres sèries, a l'espai 3xl.net, aprofitant l'estrena del
Canal K3.

En l'estiu d'aquell any 2001, Shin-Chan es va convertir en un fenomen televisiu, de gran popularitat. Amb un èxit enorme.

I va ser després emesa a Punt 2 i a altres cadenes televisives de l'Estat Espanyol.
També amb èxit.

Al desembre de 2002, Yoshito Usui va rebre el Gran Premi d'Animació 'The Media Arts Festival', de Tòquio.

MORT DEL CREADOR DE SHIN-CHAN
_____________________________

El dia 11 de setembre de 2009, Yoshito Usui va desaparèixer mentre practicava el senderisme en solitari.

El 12 de setembre la seva família informa de la seva desaparició.

El 19 de setembre troben un cadàver a un penya-segat de la muntanya Arafune que podria ser el d'ell, confirmant-se la seva mort el dia següent, en recuperar-se el cadàver.

=============================

EL TRACTAT D ' UTRECHT

2011-07-23T15:06:00.000-07:00

FOTO: GIBRALTAR PERDUT PEL TRACTAT
d'UTRECHT, PAÏSOS BAIXOS
____________________________________

___________________________________________
| |
| |
| |
| = SIGNATURA TRACTAT DE PAU d'UTRECHT = |
| |
|__________________________________________|

El dia 13 de Juliol de 1713, a Utrecht, als Països Baixos, els delegats dels regnes d'Espanya i de la Gran Bretanya van signar el Tractat, dit Tractat d'Utrecht, que posava fi a la Guerra de Successió espanyola.

Si bé a Catalunya la guerra va continuar, lluitant contra les tropes de Felip V, fins al dia 11 de setembre del 1714.

Un any i dos mesos més, va haver de gruar Felip V poder anomenar-se Rei de tot el territori espanyol.

Devia pensar que valia la pena seure al Tron espanyol que tantes i molt desavantatjoses concessions li va costar.
Va desmembrant la nació sobre la qual tantes ganes tenia de reinar.

Verament, signant el Tractat d'Utrecht, Espanya va perdre:

Totes les seves possessions a Europa en benefici d'Àustria, que es quedava els Països Baixos espanyols;
Sicília que obtenia la Casa de Savoia;
i Anglaterra que aconseguia ocupar l'illa de Menorca i quedar-se amb Gibraltar.

A més de perdre Espanya el dret d'assentament (o Monopoli) que tenia sobre el comerç d'esclaus a Amèrica.

I ja per sempre més, Anglaterra s'ha quedat amb Gibraltar.

El Tractat d'Utrecht que està signat des del 1713 diuen que n'estipulava la donació a Anglaterra o l'ocupació.

El cas és que mai no han fet cap cas de les ridícules reclamacions d'Espanya, del tancament de la reixa, declaracions, etc. etc. Un malentès?...ves a saber.

=====================================

...

DESENTIERRAN CIUDAD BIBLICA

2011-07-22T13:07:00.000-07:00

FOTOS :
Vista de las excavaciones arqueológicas en Tel
Balata donde se desentierra una Ciudad Bíblica.

Vista del Parque Arqueológico Tel Balata con la
ciudad de Naplusa, Cisjordania al fondo
_______________________________________________

DESENTIERRAN UNA CIUDAD BÍBLICA

*******************************

EL DIA 19 DE jULIO de 2011, en Naplusa, Cisjordania se encontraron los restos de una Ciudad Bíblica y su muralla en el Parque Arqueológico de Tel Balata.

Los arqueólogos que excavan las ruinas de una ciudad bíblica en Cisjordania están escribiendo un capítulo más de una historia centenaria interrumpida por dos guerras mundiales y frecuentes turbulencias en el Medio Oriente.

En un terreno urbano que los habitantes de Naplusa utilizaban para depositar basura y piezas de autos, arqueólogos holandeses y palestinos están conociendo mejor la antigua ciudad de SIQUEM y se aprestan a abrir el lugar al público como Parque Arqueológico el año próximo.

El proyecto, auspiciado por el Departamento Palestino de Antigüedades, también quiere que los palestinos del lugar conozcan el tesoro de antigüedades que oculta su ciudad, acosada durante el último decenio por la guerra y el aislamiento.

"La población local empieza a comprender muy bien el valor del sitio, no sólo su valor histórico sino el valor que tiene para su propia identidad", dijo Gerrit van der Kooij, de la Universidad holandesa de Leiden, quien dirige las excavaciones.

"La gente local tiene que sentirse responsable del patrimonio arqueológico de su vecindario", añadió.

La temporada de excavaciones finalizó esta semana en el lugar, cuyo nombre local es Tel Balata.

La ciudad de Siquem, situada en un paso entre los montes Gerizim y Eibal, dominaba la llanura de Askar hacia el este y era un importante centro regional hace más de 3.500 años.
Tal como lo demuestran las ruinas, contaba con sólidas murallas, puertas monumentales y un templo con muros de cinco metros de espesor.

El rey Labaya de Siquem es mencionado en las tablas cuneiformes del archivo faraónico hallado en Tel al-Amarna, Egipto, del siglo XIV a.C.
El rey se había rebelado contra el faraón, quien envió un ejército a someterlo.
La misión fracasó.

En el relato bíblico, el patriarca Abraham se encontraba cerca de Siquem cuando Dios le prometió que entregaría la tierra de Canaán a sus descendientes en el Libro del Génesis.

Más adelante, Jacob, nieto de Abraham, estaba acampado frente a los muros cuando un príncipe cananeo violó a su hija Dina.
En venganza, los hijos de Jacob saquearon la ciudad.
Cientos de años más tarde, los israelitas que huyeron de Egipto trajeron el cuerpo de José, hijo de Jacob, y lo enterraron en Siquem.

Hace dos milenios, los romanos abandonaron el lugar original y construyeron una ciudad nueva hacia el oeste, llamada Flavius Neapolis.
El nombre griego Neapolis, "ciudad nueva", se convirtió en Naplusa en árabe.
En hebreo la ciudad conserva el nombre de Siquem.

Naplusa se ha extendido, y la antigua Siquem está rodeada ahora de casas y talleres de reparación de autos en las afueras al este de la ciudad.

El visitante puede atravesar los restos de la puerta noroccidental de la ciudad en un muro curvo construido por hábiles ingenieros alrededor del 1600 a.C.

Luego se atraviesan dos cámaras y uno se encuentra en la ciudad antigua.
Desde allí se llega a los restos del templo, con una estela de piedra sobre una plataforma exterior.

La identidad de los habitantes de la ciudad en esa época no está clara.
Una teoría postula que eran hicsos, un pueblo del norte de Siria que ocupó Egipto en el siglo XVIII a.C. hasta que fue expulsado.

La Biblia dice que fue una ciudad cananea y luego israelita, pero la arqueología no lo ha corroborado, dijo van der Kooij.

Un equipo alemán inició las excavaciones en 1913, cuando la región era parte del imperio otomano.
La Primera Guerra Mundial interrumpió los trabajos, que se reanudaron en los años 30 bajo el mandato británico.
Buena parte de la documentación alemana se perdió debido a los bombardeos aliados de la segunda gran guerra.

Equipos estadounidenses excavaron en el lugar durante los años 50 y 60 bajo dominio jordano.

Israel conquistó Naplusa, y todo el territorio de Cisjordania, en la Guerra de los Seis Días en 1967.

Con los años, el sitio cayó en el abandono, agravado por la primera insurrección palestina de fines de los 80, cuando Naplusa se convirtió en centro de la resistencia a la ocupación israelí.

El deterioro se acentuó aún más después de la insurrección iniciada en 2000, que provocó incursiones militares con retenes y cierres que prácticamente aislaron a la ciudad del mundo exterior.

Recientemente, al imponer la Autoridad Palestina una mayor seguridad, Israel retiró algunos retenes y permitió una mayor libertad de movimiento.

Naplusa no recibe demasiados visitantes, pero las mejoras convencieron a los arqueólogos de que se podían reanudar las excavaciones.

Las nuevas excavaciones y la creación del parque arqueológico son un proyecto conjunto del ministerio de Turismo palestino, el gobierno holandés y la UNESCO.

La inauguración del parque está prevista para el año próximo.

==========================================

.....

RESCLOSA D'ASSUAN, EGIPTE

2011-07-21T11:37:00.001-07:00

FOTOS:

Situació de la Resclosa d'Assuan en el mapa.
Presa baixa (antiga Resclosa).
Presa Alta o HIGH DAM (la ACTUAL).
Vista de la High Dam des d'un satèl-lit .
__________________________________________

HISTÒRIA de la Resclosa D'ASSUAN
o la HIGH DAM, com en diuen a Egipte.

*************************************

Resclosa o Presa d'Assuan és el nom que es dóna generalment a les
dues rescloses existents a la vora de la ciutat d'Assuan (Aswan),
a Egipte, i que porten ambdues aquest nom. Suposo que és per això
que a la Resclosa Alta els del país li diuen la HIGH DAM.

La primera, coneguda com la resclosa vella d'Assuan, fou construïda pels britànics entre el 1898 i 1902, i es va donar per acabada el 1907.
Va servir per emmagatzemar una considerable quantitat d'aigua per al regadiu.
En general els llocs amb restes arqueològics pràcticament no van ser tocats.

La segona es va projectar l'any 1952, exactament després del cop d'estat de Nasser i, en un principi, estava previst que els Estats Units ajudarien a finançar la construcció però no va reeixir i el 1956 el govern egipci es va proposar continuar el projecte en solitari.
Finalment va poder realitzar-lo amb l'ajuda de la Unió Soviètica que en plena Guerra freda es volcà en l'ajuda.

La resclosa fou en aquell temps (1956) una gran obra d'enginyeria; té 18 vegades més material que el que es va emprar per la piràmide de Kheops.
La resclosa té 4 quilòmetres de llarg, 1 quilòmetre d'amplada a la base i 125 metres d'altura.
Quan es va posar a funcionar a ple rendiment per primer cop, la resclosa produïa al voltant de la meitat de l'energia del país i sobre un 15% del total l'any 1998, a més de portar l'electricitat a zones aïllades que fins aleshores no en tenien.

L'embasament de l'aigua va crear un llac artificial que va rebre el nom de llac Nasser, en honor al president Nasser, principal impulsor de la infraestructura.

EFECTIVAMENT,.... de manera oficial rep el nom de Llac Nàsser.....
però és important saber que tota l'extensió de les terres de conreu que van cobrir les aigües del Nil en construir la HIGH DAM, o Resclosa d'Assuan, són terres que
pertanyien a habitants camperols de Nubia, ja que Nubia es troba al Sud d'Egipte precisament on s'ha fet la Resclosa dita d'Assuan.
I per tant, els habitants nadius d'aquell indret en diuen EL MAR DE NUBIA, i no pas el Llac Nasser.

En totes les expropiacions forçoses, ja se sap, sigui on sigui, arreu del món, els qui més hi perden i no en poden ser mai compensats, són els propietaris de la terra, en aquest cas petits pagesos o famílies d'agricultors nubis. Els habitants de Nubia són de pell color molt fosc, i de raça negre), que van veure desaparèixer, les seves cases, les seves terres i el seu mitjà de vida.

Naturalment els nubis són de nacionalitat egipcia, .... però, podriem dir que potser se'ls veu com egipcis de segona.
Al Caire fan sempre les feines més humils, majorment. Com sempre pot haver-hi excepcions, és clar.

I per això d'aquelles terres que havien estat seves, ara cobertes per les aigües del Nil en construir-hi la High Dam, en diuen afectuosament: "EL MAR DE NUBIA".
Mai no s'hi refereixen com al Llac Nasser.

HISTÒRIA DE LA CONSTRUCCIÓ DE LES DUES PRESES

El primer intent de construir una presa a Assuan es remunta al començament del primer mil·lenni, quan l'enginyer i erudit iraquià Abū ‘Alī al-Haṣan ibn al-Haṣan ibn al-Haytham, conegut com Alhazen a Occident, va ser reclamat a Egipte pel Califat fatimita, Al-Hàkim bi-amr-Al·lah, per a que fes propostes per a regular les inundacions del Nil, una tasca que va fer possible un primer projecte d'una presa a Assuan.[
Després del seu estudi de camp va ser conscient de la impossibilitat d'aquest règim i així ho va transmetre, i tement la ira del califa, fingí una bogeria.
Va ser mantingut sota arrest domiciliari des de 1011 fins la mort d'Al-Hàkim el 1021, temps durant el qual va escriure el seu important tractat sobre òptica.

PRESA BAIXA

La construcció va ser iniciada pels britànics el 1899 i es va concloure el 1902.
El disseny inicial tenia 1.900 metres de llargada per 54 metres d'altura i aviat es va descobrir que era inadequat, per la qual cosa es va procedir a augmentar la seva alçada en dues fases: la primera, de 1907 a 1912, i la segona, de 1929 a 1933.

Quan la presa va estar a punt de desbordar durant les crescudes del Nil el 1946 es va decidir que, en lloc d'augmentar la seva alçada per tercera vegada, es construís una segona presa 8 quilòmetres riu amunt.

PRESA ALTA O HIGH DAM

Ubicada a les coordenades geogràfiques 23 ° 58'12 52 N, 32 ° 52'41 29 E, el projecte es va començar el 1952, exactament després de la revolució de Nasser i, en principi, els Estats Units ajudarien a finançar la construcció amb un préstec de 270 milions de dòlars.
L'oferta d'ajuda va ser retirada a mitjans del 1956 i el govern egipci es va proposar continuar el projecte en solitari, utilitzant els ingressos que proporcionava el Canal de Suez com a ajuda en la construcció.

Tanmateix, el 1958 va intervenir la Unió Soviètica, en plena guerra freda pel domini d'Àfrica, pagant com a regal, possiblement, un terç del cost de la immensa presa de pedra i argila.
A banda d'aquesta ajuda monetària, els soviètics van proporcionar tècnics i maquinària pesant. I el disseny va anar a càrrec de l'institut rus Zuk Hydroproject.

La construcció va començar el 1960. La Presa Alta, El saad al Aali, va poder ser acabada en la seva totalitat el 21 de juliol de 1970.

En una primera etapa, la part de l'embassament, que s'havia finalitzat el 1964, començà a rebre aigua amb la presa encara en construcció, assolint la seva capacitat total el 1976.

Aquest embassament va causar inquietud entre els arqueòlegs degut a que el complex d'Abu Simbel, així com altres desenes de temples, quedaria submergit sota les aigües.
El 1960 una operació de rescat patrocinada per l'Unesco va localitzar, excavar i traslladar vint-i-quatre d'aquests monuments a ubicacions més segures, o van ser donats als països que van col·laborar en el rescat, com el temple de Debod, actualment a Madrid (Espanya).

CARACTERÍSTIQUES DE LA PRESA ALTA (la HIGH DAM)

La Presa Alta té 3.600 metres de llarg i 980 metres d'ample a la base, per 40 metres d'ample a la cúspide i 111 metres d'alt, amb un volum de material de 43 milions de m³
Són mides, mesures, impressionants, tot i que si algú sap calcular-ho, no crec que tingui la Proporció Aurea, el 1.618 de la bellesa, o potser sí? Els russos són capaçosde tot i més si volen.

En condicions de màxima capacitat pot donar sortida a 11.000 m³ d'aigua per segon.
Posseeix sobreeixidors d'emergència addicionals per a un volum de 5.000 m³ i el canal de Toshka, que enllaça l'embassament amb la depressió Toshka.

Aquest embassament, denominat llac Nasser, té 480 km de llarg i 16 km en la seva part més ampla; la seva àrea en la superfície és de 6.000 km² i conté entre 150 i 165 km³ d'aigua.
Va arribar a inundar gran part de la baixa Núbia i van haver de ser traslladades més de 90.000 persones.

Els efectes de les perilloses inundacions de 1964 i 1973 i les terribles sequeres com les de 1972-73 i 1983-84 van quedar mitigades per la seva construcció.

Es va crear una nova indústria pesquera al voltant del llac Nasser que continua en la seva pugna per prosperar degut a la distància a la que es troba qualsevol mercat significatiu.

Amb una producció hidroelèctrica de 2,1 gigawatts, la presa alberga 12 generadors de 175 megawatts cadascun.
El subministrament elèctric va començar el 1967, quan la presa va assolir el seu zenit de producció, generant aproximadament la meitat de l'electricitat necessària per al consum de tot Egipte (al voltant del 15% en 1998) i permetent, per primera vegada, la connexió elèctrica a la majoria dels pobles egipcis.

Qüestions mediambientals :

La realització de la gran resclosa d'Assuan, avui Sadd al-Ali, situada a l'Alt Egipte i destinada a modificar l'entorn físic per controlar les crescudes del Nil i produir energia, va tenir greus conseqüències en el fràgil equilibri del mil·lenari ecosistema, sobretot perquè els enginyers que la van dissenyar no van tenir en compte l'impacte ecològic que la seva construcció tindria sobre la fauna, la flora, i també sobre l'economia dels pobles que habitaven les voreres del Nil.

LES CONSEQÜÈNCIES MEDIAMBIENTALS HAN ESTATN NOMBROSES :

Sedimentació excessiva aigües amunt, erosió aigües avall, desaparició d'espècies animals que efectuaven migracions al llarg del riu, destrucció i salinització del delta del Nil.
Disminució de la productivitat en les pesqueres, emigració d'animals marins al suprimir la barrera de la salinitat, pujada del nivell freàtic de les aigües en les hortes properes, i contaminació del riu provocada pels fertilitzants, herbicides i pesticides.

La salinització del delta ha estat provocada per la reducció del cabal del riu que ha causat que les aigües salades del mar Mediterrani penetrin en el terreny al llarg de la costa propera a la desembocadura.

Una altra de les conseqüències negatives per a la població ha estat l'augment de risc sanitari ja que els canals de reg agrícola i dels marges del llac Nasser són l'hàbitat perfecte per a animals que transmeten malalties, com per exemple el mosquit de la malària (Anopheles) i els cargols que propaguen el paràsit de l'esquistosomiasi (Schistosoma sp.)

IMPACTE EN LES RESTES ARQUEOLÒGIQUES :

Si bé aquesta obra “faraònica” va comportar molts avantatges, en el terreny de l’arqueologia n’hem de lamentar les terribles conseqüències.

El nivell de la capa freàtica ha augmentat de forma considerable i de manera alarmant en els darrers anys.

En els monuments que es mantenen en peu ha ocasionat el progressiu deteriorament de
la pedra calcària amb la qual es van construir la majoria dels edificis.
El dany és més gran si ens fixem en els treballs arqueològics.
La zona del Delta està particularment afectada per aquest fet, i els treballs d’excavació són pràcticament impossibles.

Moltes vegades és necessari un equip d’excavació subaquàtica, bombes d’extracció d’aigua, i els materials que s’obtenen estan molt danyats.

Alhora, s’ha de tenir en compte també el fenomen geològic del bradisisme, que provoca el moviment del sòl, de manera ascendent o descendent i la regressió que pateix el delta del Nil.
L’efecte més immediat és que el nivell del mar augmenta i posa en perill moltes de les excavacions que es realitzen en aquesta zona.

=========================================

.......

¿ VESTA ES REALMENTE UN ASTEROIDE ?

2011-07-20T02:20:00.000-07:00

FOTOS: Asteroide VESTA
Y 'diferenciación' grupo rocoso
_______________________________

¿ VESTA ES REALMENTE UN ASTEROIDE ?
===================================

O es un PROTOPLANETA que quizás
NO ENCONTRÓ PAREJA EN EL GRAN BAILE DEL
INICIO DEL SISTEMA SOLAR ?

¿ Fue por culpa de Júpiter ?
________________________________________

El 29 de marzo de 1807, el astrónomo alemán Heinrich Wilhelm Olbers observó a Vesta como un diminuto punto de luz en el cielo.

Doscientos cuatro años después, el 29-3-2011, a medida que la nave espacial Dawn, de la NASA, se prepara para comenzar a orbitar este intrigante mundo, los científicos saben qué tan especial es, a pesar del debate que existe sobre su clasificación.

Muchos astrónomos consideran que Vesta es un asteroide porque forma parte del cinturón principal de asteroides, el cual se encuentra localizado entre Marte y Júpiter.
Sin embargo, Vesta no es un miembro típico de esta aglomeración de escombros orbitantes.
La gran mayoría de los objetos en el cinturón principal son objetos de peso pluma (miden 100 kilómetros de ancho o menos), cuando se los compara con Vesta, que es un coloso de 530 kilómetros de ancho.

"No creo que a Vesta se lo deba llamar asteroide", dice Tom McCord, quien es un investigador adjunto del proyecto Dawn, en el Instituto Bear Fight, ubicado en Winthrop, Washington."

"Vesta no solamente es mucho más grande, sino que además es un objeto evolucionado, a diferencia de la mayoría de los que denominamos asteroides".

Un modelo del protoplaneta Vesta, llevado a cabo empleando las mejores estimaciones científicas del aspecto de su superficie que se tienen hasta la fecha.
Dicho modelo fue creado como parte de un ejercicio para la misión Dawn, de la NASA.

La estructura dispuesta en capas de Vesta (núcleo, manto, corteza) es la característica clave que hace que Vesta sea más parecido a los planetas como la Tierra, Venus y Marte, que otros asteroides, comenta McCord.

Al igual que los planetas, Vesta contenía suficiente material radiactivo en su interior cuando se formó a partir de la colisión y fundición de fragmentos.
Esto liberó suficiente calor como para derretir la roca y permitir que las capas más livianas flotaran hacia la superficie. Los científicos llaman a este proceso "diferenciación".

McCord y sus colegas fueron los primeros en descubrir que Vesta probablemente atravesó este proceso de diferenciación.

El descubrimiento se llevó a cabo en 1972, cuando los detectores especiales de sus telescopios registraron por primera vez las señales características del basalto.
Eso quería decir que el cuerpo tuvo que haber atravesado por un estado derretido en algún momento.

Oficialmente, VESTA es un "planeta menor", un cuerpo que orbita al Sol pero que no es un planeta propiamente ni es un cometa.
Pero como existen más de 540.000 planetas menores en nuestro sistema solar, esta denominación no lo distingue demasiado.

Los planetas enanos, entre los cuales se encuentra el segundo destino de la nave espacial Dawn, CERES, están en otra categoría, pero VESTA no se encuentra incluido como uno de ellos. En primer lugar, VESTA no es lo suficientemente grande.

Los científicos del proyecto Dawn prefieren considerar a Vesta como un protoplaneta debido a que es un cuerpo denso, con una estructura dispuesta en capas, que orbita al Sol, y a que se formó de manera similar a Mercurio, Venus, la Tierra y Marte, pero que por alguna razón nunca se desarrolló completamente.

En la bamboleante historia del inicio del sistema solar, algunos objetos se convirtieron en planetas fusionándose con objetos del tamaño de Vesta.
Pero Vesta nunca encontró una "pareja para el gran baile", y el momento decisivo se le escapó.
Quizás esto fue debido a la cercanía de Júpiter, la superpotencia gravitacional que habita sus alrededores, cuya presencia pudo haber perturbado las órbitas de los objetos circundantes y pudo haber robado de esta manera todas las parejas de baile.

Otras rocas espaciales que colisionaron con Vesta en el pasado le han desprendido pequeños trozos, los cuales se convirtieron en escombros que ahora forman parte del cinturón de asteroides y se conocen como Vestoides. Incluso cientos de ellos han llegado a la Tierra en forma de meteoritos.
Pero Vesta nunca colisionó con un cuerpo lo suficientemente grande como para que eso lo afectara seriamente, de manera que permaneció intacto.

Como resultado, Vesta es una cápsula del tiempo que remonta a una era pasada.

"Este pequeño y resistente protoplaneta ha sobrevivido al bombardeo del cinturón de asteroides durante 4.500 millones de años, lo que hace que su superficie sea, posiblemente, una de las superficies planetarias más antiguas del sistema solar", dijo Christopher Russell, quien es el investigador principal de la misión Dawn, en la UCLA (sigla en idioma inglés de Universidad de California en Los Ángeles).

"El estudio de Vesta nos permitirá escribir una historia mucho más certera de la juventud turbulenta del sistema solar".

Los científicos e ingenieros de Dawn han diseñado un plan maestro con el fin de investigar estas características especiales de Vesta.

Cuando Dawn llegue a Vesta, en julio de este año (ya lo ha hecho)su Polo Sur
se encontrará bajo la plena luz solar, proporcionando de esta manera una vista clara de un gigantesco cráter que se encuentra allí.

Ese cráter podría revelar la estructura dispuesta en capas de distintos materiales dentro de Vesta, los cuales nos dirán cómo evolucionó el cuerpo luego de su formación.
Conforme las estaciones avancen durante la visita de 12 meses, la órbita que se ha planeado permitirá a Dawn confeccionar mapas del terreno previamente desconocido.

La nave espacial realizará diversas mediciones, incluyendo datos de alta resolución sobre la composición, la topografía y la textura de la superficie.
La nave también medirá el tirón gravitacional de Vesta, lo cual ayudará a conocer mejor su estructura interna.

"Los propulsores iónicos de Dawn nos están empujando suavemente hacia Vesta, y la nave espacial se está preparando para su gran año de exploración", dijo Marc Rayman, quien es el ingeniero principal del proyecto Dawn, en el Laboratorio de Propulsión a Chorro (JPL,es su sigla en idioma inglés), de la NASA, en Pasadena, California.

"Hemos diseñado nuestra misión con el fin de obtener el mayor provecho posible de esta oportunidad de revelar los apasionantes secretos de este mundo exótico e inexplorado".

La misión Dawn, dirigida a VESTA y a CESRES está administrada para el Directorio de Misiones Científicas de la NASA, en Washington, por el Laboratorio de Propulsión a Chorro (JPL, sigla en inglés), una división del Instituto de Tecnología de California, ubicado en Pasadena.

La misión Dawn es parte del Programa Discovery, el cual está administrado por el Centro Marshall para Vuelos Espaciales, de la NASA, en Huntsville, Alabama.

La UCLA es responsable de la misión científica de Dawn.
La firma Orbital Sciences Corporation (Compaña de Ciencias Orbitales), ubicada en Dulles, Virginia, diseñó y construyó la nave espacial Dawn.
El Centro Aeroespacial Alemán, la Sociedad Max Planck, la Agencia Espacial Italiana y el Instituto Nacional de Astrofísica de Italia forman parte del equipo de la misión.

======================================

...

MIGUEL ÀNGEL ASTURIAS

2011-07-20T01:48:00.000-07:00

FOTOS:
Miguel-Ángel Asturias
Tumba M.A.Asturias,en Paris(CimetièrePèreLachaise)
__________________________________________________

MIGUEL ANGEL ASTURIAS
(Guatemala, 1899 – París, 1974)
===============================

Poeta, narrador, dramaturgo, periodista y diplomático guatemalteco, considerado uno de los protagonistas de la literatura hispanoamericana del siglo XX.

El empleo personal que hace de la lengua castellana constituye uno de los mundos verbales más densos, sugerentes y dignos de estudio de las letras hispánicas.

Se graduó de abogado en la Universidad de San Carlos, en Guatemala, donde participó en la lucha contra la dictadura de Estrada Cabrera, hasta que éste fue derrocado. Fundó y dirigió la Universidad Popular en 1922.

Ya en ese entonces empezó escribir.
Partió luego a Europa, donde vivió intensamente los movimientos y sucesos que la transformaban.
Estudió lingüística y antropología maya con Raynaud, y de esa época es su traducción del Popol Vuh, junto con José María Hurtado de Mendoza.

Miguel Ángel Asturia regresó a Guatemala en 1933, donde ejerció la docencia universitaria, fundó el Diario del Aire, primer radio periódico del país y vivió una agitada vida cultural y académica.

En el período revolucionario de 1944 a 1954 desempeñó varios cargos diplomáticos.

En 1966 ganó el Premio Lenin de la Paz.
Y en 1967 el Premio Nobel de Literatura.

Murió en Paris el 9 de junio de 1974, y sus restos reposan en el cementerio de Père Lachaise.

Para comprender su obra se debe tomar en cuenta el profundo influjo que ejercieron en él tanto la cultura maya como la vida europea.

Lo maya se arraiga en la cosmovisión de un mundo que está asentado en un profundo y auténtico pensamiento mágico y que atrapa en sus relatos.

Por otro lado, el influjo del surrealismo, la amistad con Paul Eluard, el contacto con el Ulises de James Joyce, son las otras fuerzas que marcan su escritura.

Asturias es considerado precursor del boom hispanoamericano por su experimentación con estructuras y recursos formales propios de la narrativa del siglo XX.

Su obra se inserta en la vanguardia literaria y abarca géneros diversos.

Según dice Albízurez Palma, un exhaustivo estudioso de la obra de Asturias:

"Como poeta lírico, ha dejado constancia de sus ricas posibilidades en variedad de creaciones, algunas de temas íntimos, otras vinculadas a temas folclóricos, otras políticos, otras con sugestiones mágicas, barrocas y de sorprendente fuerza imaginativa.
Como dramaturgo, creó un teatro tocado por el realismo mágico, denso en significación humana y de notable poderío verbal.

Como narrador, Asturias alcanzó su máximo prestigio.

Sus novelas y cuentos revelan una apasionada y subjetiva captación de la realidad en diversas facetas: la tragedia de las dictaduras, el mundo mágico del indígena, el mundo de magia y ensueño de la niñez, las tradiciones de Guatemala, en sus novelas asoman los influjos entremezclados de diversas tendencias, movimientos y corrientes literarias".

============================

..

THE BALLAD OF BILLY THE KID

2011-07-16T14:51:00.000-07:00

PAT GARRET, the Sherif who shot Billy
TOMB OF BILLY THE KID
BILLY THE KID (november 22,1859 - July 14, 1881)
________________________________________________

The day before yesterday, was July 14.
Also on a July 14, (but 130 years ago),
died the famous Billy the Kid, aged, 21.

So....This is a MEMORIAL, and also a comment about music

--------- "THE BALLAD OF BILLY THE KID" --------------
________________________________________________________

"The Ballad of Billy the Kid" is a Billy Joel song from the album Piano Man.

It is a fictionalized story of Billy The Kid.

In an interview from 1975, Joel admitted:
"Basically [the song] was an experiment with an impressionist type of lyric.

It was historically totally inaccurate as a story."

Examples of these inaccuracies include when Joel sings that, "[Billy the Kid was] from a town know as Wheeling, West Virginia" and that "he robbed his way from Utah to Oklahoma."

However, the actual "Billy the Kid" never robbed a bank and although his birthplace is incertain, no account suggests that he was from West Virginia.

The song also says that Billy the Kid was captured and hanged, with many people attending the hanging, while in reality, he was shot and killed by Pat Garrett.

Joel has stated in interviews and concerts that he wrote the song when he was traveling west from New York to California for the first time, and has cited Aaron Copland as a musical influence on the song.

Copland himself wrote the music for a ballet, Billy The Kid.

In 1983, Joel's song was released in a live version on the album
'Songs from the Attic'.

In the liner notes for the album, Joel insists that the "Billy" from Oyster Bay in the lyric was not Joel, but rather a bartender who worked there.

============================

....

DOS LOBOS Y UNA BUENA RESPUESTA

2011-07-14T13:18:00.001-07:00

DOS LOBOS Y UNA BUENA RESPUESTA
_______________________________

Una mañana un viejo Cherokee le contó a su nieto acerca de una batalla que ocurre en el interior de las personas.

El dijo, "Hijo mío, la batalla es entre dos lobos dentro de todos nosotros.

"Uno es Malvado - Es ira, envidia, celos, tristeza, pesar, avaricia, arrogancia, autocompasión, culpa, resentimiento, inferioridad, mentiras, falso orgullo, superioridad y ego..

"El otro es Bueno - Es alegría, paz, amor, esperanza, serenidad, humildad, bondad, benevolencia, empatía, generosidad, verdad, compasión y fe."

El nieto lo meditó por un minuto y luego preguntó a su abuelo: “¿Qué lobo gana?”

El viejo Cherokee respondió, "Aquél al que tú alimentes."

================================.

...

CROCODIL

2011-07-14T08:21:00.000-07:00

C R O C O D I L
===============

(escrit per: Gabriel Bibiloni)

Aquesta bèstia terrífica té un nom que en totes les llengües europees, que són moltes, comença per croco-, escrit així en les llengües romàniques i l'anglès, i kroko- en la resta de llengües.

Pel que fa a les romàniques tenim el francès crocodile, el portuguès crocodilo i el romanès crocodil.

Només l'espanyol (cocodrilo) i l'italià (coccodrillo) tenen una forma peculiar i atípica, resultat d'un canvi d'ordre dels sons.

Els codificadors del gallec oficial aquesta vegada s'han estimat més anar amb el portuguès que amb l'espanyol i han implantat crocodilo; també en basc es diu krokodilo.

El mot ve del llatí crocodilus, que al seu torn ve del grec krokodeilos, format per kroko (còdol, pedra arrodonida dels rius o torrents) i deilos (cuc), per l'aparença de l'animal.

A l'Edat Mitjana un animal tan exòtic es troba denominat amb les paraules també més exòtiques.
En català tenim documentat —sempre de manera molt isolada, com és fàcil d'entendre— cocodriu (Eiximenis), cocatrix, calcatrix i calcatrís (Jaume Roig), tots de gènere femení.

També en espanyol medieval es troben coses com coquedriz (Juan Manuel), cacotriz (Gómez Manrique), cocatriz (Nebrija), cocadriz (General Estoria d'Alfons el Savi).

També en occità calcatrís i en francès cocatris.

Segurament es tracta de derivacions de crocodilus (o la forma medieval vulgar cocodrillus) difoses a partir de l'occità o el francès.

La difusió d'aquests mots és un fet estrictament literari; les paraules passen d'uns autors i d'unes llengües a uns altres, i de vegades tenim dubtes sobre l'animal a què s'apliquen.

En l'ús popular no hi ha dubte que la paraula emprada seria drac.
Pensem en el drac de na Coca, un crocodilet que aparegué a les clavegueres de Palma en el segle XVII i que originà una curiosa llegenda.

Pel que fa a la forma més ortodoxa, la variant coco- és habitual en llatí medieval (cocodrillus) i també es troba en francès incipient (la primera documentació del mot en francès, del segle XII, és amb la forma cocodrille).

Però això no va impedir un redreçament culte del mot cap a la forma etimològica, que avui es troba, com dèiem, i el català a part, a totes les llengües europees menys dues.
En espanyol, totes les edicions del diccionari de l'Acadèmia porten les dues formes, cocodrilo i crocodilo, es veu que tan antiga una com l'altra en aquesta llengua. A la primera edició (1729) es defineix crocodilo, i cocodrilo remet al primer; però a partir de l'edició de 1780 el mecanisme és al revés.

En la nostra llengua, la forma castellanitzant cocodrilo ja ens apareix a les Regles d'esquivar vocables (final del segle XV), on es proposa de no dir "calcatrís per dir cocodrilo". Però la primera documentació lexicogràfica del mot és de 1803 (el diccionari de Belvitges, Esteve i Jutglà) i és amb la forma cocodrillo (llegiu cocodril·lo), simplement agafat de l'espanyol i adaptat amb la geminació de la ela (igual que caramelo es va adaptar popularment en caramel·lo). El Labèrnia, el principal diccionari del segle XIX, continua amb la forma cocodrillo, que és el que duen tots els diccionaris d'aquell segle.

La forma cocodril, subordinada a l'espanyol, és de Fabra (Diccionari ortogràfic, 1917). Fabra va "crear" la forma cocodril, però, fortunadament, l'Enciclopèdia Catalana va introduir el terme crocodilians per a referir-nos a l'ordre a què pertanyen els crocodils, un terme que ha estat incorporat al DIEC.

Caldria fer una rectificació: ja és gros que els diccionaris espanyols duguin les dues formes i els catalans només la més imperfecta i fruit de la subordinació lingüística.
Els diccionaris catalans de referència haurien de dur només crocodil, l'única manera —així com van les coses en el món dels correctors— de vehicular aquesta forma.

Però si no es vol fer així, com a mínim caldria admetre les dues formes, amb preferència per crocodil.
Aquesta preferència no garantiria, en principi, cap canvi (pensem en el cas lamentable de vaccinar i vacunar), però, pel cap baix, els partidaris de la genuïnitat i alhora puritans de la disciplina lingüística, podrien emprar el mot sense por de cremar a l'infern.

Els qui no creiem en l'infern ni en l'obediència cega direm i escriurem crocodil, i ja veureu com no ens passarà res.

============================

Estic completament d'acord amb en Bibiloni:

NO ENS PASSARÀ RES.

*********

UN CONTE JUEU... I EL SENTIT DE L'HUMOR

2011-07-13T14:36:00.000-07:00

Diuen que els jueus posseeixen el millor i més fi sentit de l'humor.
També el més irònic.
I WOODY aLLEN NO ÉS PAS EL PRIMER NI L'ÚNIC QUE HO AFIRMA.
__________________________________________________________

" Dos amics jueus es troben un dia pel carrer.
Un d'ells sembla molt apesarat.

-- Marc!, li diu en Jacob de bon humor,..però quina cara fas! Què et passa?

-- Doncs el de sempre: discussions amb la meva dona. Que si això, que si allò, que si tal cosa, que si l'altra o la de més enllà.
Cada decisió és una baralla. Estic esgotat!

-- Ah, ja t'entenc.... exclama Jacob, tot i que fa anys que no tinc aquest problema, jo també hi he passat.

-- I ara no?, ara ja no t'hi trobes? Com t'ho has fet? --diu en marc incrèdul.
Us poseu d'acord en tot?

-- En tot -- respon Jacob ple d'orgull, i es fica les mans a les butxaques per deixar clar que no pensa dir-hi res més.

Passen dos minuts eterns......
Llavors, davant la mirada suplicant del'amic, Jacob continua:

-- D'acord, no insisteixis, t'ho explicaré -diu abaixant una mica la veu-. La meva dona i jo tenim un pacte.

-- Un pacte ?

-- Sí, un pacte. Sara, com totes les dones del món, se sent molt malament si no li deixo prendre una decisió. Sempre em deia que era una manca de respecte que no pogués decidir el que ella vbolia, almenys pel que fa a algunes coses... O sigui,
que una nit li vaig proposar el pacte i tot es va solucionar.

-- És exactament el mateix que em diu la meva dona! I amb aquest pacte vas solucionar el problema?

-- Del tot!

-- I qwuin pacte és, si es pot saber?

-- És clar que es pot: Sara va acceptar que jo decidís sobre les coses importants i jo vaig acceptar que ella decidís sobre les nimietats. Ella no interfereix en les meves decisions i jo no em fico en les seves.

-- Quina proposta més bona, Jacob, et felicito ! va dir en Marc que estava realment impressionat.
Seria la sava dona tan sàvia per acceptar sense problemes un pacte com aquell? rumiava pensant ja en aplicar una solució similar així que arribés a casa, i per tant es va animar a preguntar:

--I digues... com ho vau fer per determinar quines coses eren importants i quines eren nimietats?

-- Oh... això va ser el més fàcil. Ella és qui decideix què mengem cada dia, a casa de qui anirem el cap de setmana, on marxarem de vacancesds, a quina escola van els nois, què fem amb els diners i si canviem o no el cotxe.....

-- Aaahhh.... i tu, tu què decideixes?

-- Jo? Jo sóc qui decideix si Déu existeix o no.

====================================

I malgrat tot....després de la rialla que ens provoca
el que té de graciós Jacob presumint d'haver imposat
a casa seva que ell és qui té el dret a decidir sobre
les qüestions que són importants i tot i comprovar que
només n'hi ha una....... potser... potser, no cal que
ens faci tanta gràcia.

Recordem que és un conte jueu, viscut per jueus, i el
que diu en jacob és força cert:
Hi ha alguna cosa que sigui més important per a una família
jueva observant, que decidir si Déu existeix o no ?

No és infinitament més important que canviar o no de cotxe?

========================================

..............

EGON SCHIELE, Pintor austríac

2010-12-02T14:24:00.000-08:00

EGON SCHIELE 1890-1918
Autorretrat del 1912
______________________

Egon Schiele (Tulln, Àustria, 12 de juny de 1890 – Viena, 31 d'octubre de 1918),
va ser un pintor austríac contemporani de Gustav Klimt.

Fou un dels alumnes avantatjats de Gustav Klimt i juntament amb Oskar Kokoschka conformen el que es coneix per expressionisme austríac.

El seu pare era cap d'estació; la seva mare originària de Krumau (actualment Český Krumlov), a Bohèmia.

El 1905 el seu pare mor i el jove Schiele és enviat a casa d'un oncle, el qual després d'haver-lo temptat inútilment perquè es dediqués als ferrocarrils, descobreix el seu talent artístic.

Ja en aquesta època, comença a pintar, especialment autorretrats.

El 1906 ingressa a la Acadèmia de Belles Arts de Viena, on va estudiar dibuix i disseny.

Frustrat per l'ambient conservador i tancat, el 1909, abandona l'Acadèmia i funda la Neukunstgruppe.
Aquest any coneix la nova teoria artística de l'estil Secessió vienés, en particular a Gustav Klimt, que serà per sempre model d'admiració i un mestre molt influent per Schiele.

També Klimt li tindrà molta estima, presentant-li alguns rics mecenes, cosa que li assegurarà una certa estabilitat financera com debutant en l'escena artística vienesa.

El 1908, Schiele exposa per primera vegada, amb un gran èxit.
Abandona el rígid estil de l'Acadèmia, i gira cap a l'expressionisme:
Al costat dels retrats d'amics i autorretrats, representarà el nu a través d'una agressiva distorsió figurativa.

El 1911 coneix a Valerie (Wally) Neuzil de 17 anys amb la qual entaula una relació sentimental i serà la seva model per a algunes de les seves millors obres.

Schiele i Wally decideixen marxar de Viena per a tractar d'aconseguir la inspiració en el camp i se'n van a Krumau (el poble de la seva mare).

La seva forma de vida xoca als habitants, i el màxim escàndol es produeix el 1912 quan és acusat per corrupció de menors per l'edat de la seva jove amant.

A més era corrent que prengués com models als nens que s'acostaven a casa seva i sovint els retratava nus o en posició que semblava obscena pel que es va considerar la seva obra més o menys com pornogràfica.
La conclusió d'aquest fet va ser l'arrest, una breu estada a la presó i la crema d'un dels seus dibuixos.

Schiele va tornar a Viena, i gràcies al seu amic Klimt, va obtenir nombrosos encàrrecs amb els que va tornar a troba-se dalt de l'escena artística austríaca, arribant a participar en moltes exposicions internacionals.

La seva producció artística es fa molt nombrosa en aquests moments, i és majoritariament de retrats i autorretrats.

Va conèixer a Edith i a Adele Harms, dues germanes de classe burgesa i després de cortejar a ambdues, es va casar amb Edith en 1914.
El matrimoni el va dotar d'una nova estabilitat que va fer ressorgir en la seva roducció una nova força pictòrica, també influït per l'obra del pintor Ferdinand Hodler.

Als pocs dies va sobrevenir la Primera Guerra Mundial i Egon Schiele, per pertànyer al que es considera l'elit intel·lectual, no és enviat al front.

El 1918 va participar amb èxit en una exposició de la Secessió de Viena, a més d'altres exposicions a Zuric, Praga i Dresden.

A la tardor de 1918 l'epidèmia de la dita "grip espanyola" (que va causar més de 20 milions de morts a Europa) va assolar Viena.

Edith, embarassada de sis mesos, va morir el 28 d'octubre.
Pocs dies després, el 31 d'octubre de 1918, Egon Schiele també va morir.
Tenia 28 anys.

Durant el breu interval de temps que separà llurs morts, Schiele féu un parell d'esbossos d'Edith, els quals es consideren la seva darrera obra.

El febrer d'aquest any també va acabar la vida del seu amic i mestre Gustav Klimt.

La temàtica de la seva pintura assoleix una altíssima tensió emotiva per la sensualitat, que es torna obsessió eròtica, al costat del tema de la solitud angoixant.

Schiele utilitza una línia tallant i incisiva per a esprémer la seva pròpia realitat i per a mostrar impetuosament la dramàtica destrucció física i moral del ser humà.

El color adquireix un valor autònom, no naturalístic, i resulta particularment eficaç en les seves aquarel·les i en els seus dissenys.

Igual que altres pintors austríacs de l'època, com Alfred Kubin i Oskar Kokoschka, l'espai es converteix en una espècie de buit que representa la tràgica dimensió existencial de l'home, en continu conflicte entre la vida i la mort.

=========================

....

ANTOINE DUPRAT, CHANCELLOR OF FRANCE

2010-12-01T11:12:00.000-08:00

ANTOINE DUPRAT (17 January 1463–1535)
_____________________________________

A GREAT CHANCELLOR OF FRANCE
****************************

Antoine Duprat (17 January 1463–1535) was a French Cardinal and politician, who was Chancellor of France .

He was born in Issoire in Auvergne .

Educated for the law, he won a high position in his profession and in 1507 became first president of the Parlement of Paris (the highest court of France).

In 1515 Francis I, recently crowned King of France, made Antoine Duprat Chancellor of France and Prime Minister.

In 1517, after his wife's death, Duprat took the holy orders, and soon began to rise into de Catholic hierarchy.
First as Bishop of several dioceses held by him in plurality;
then as Archbishop of Sens, 1525
Cardinal, 1527,
and Legate a Latere , 1530.

Duprat's influence extended much beyond the departments of Justice and Finance placed under his direct control.

French historian Gabriel Hanotaux , in the introduction to his Recueil des instructions , calls Duprat :
"One of the most notable men of ancient France, second only to Richelieu in the decisive influence he exercised on the destinies of his country."

This influence was constantly exerted to strengthen royal absolute power; it was felt in the measures he took against the grands Seigneurs and in his elaborate fiscal system.

Duprat left no writings, but took a leading part in the compilation of the "Coutumes d'Auvergne"; he also did much to encourage the renaissance of letters.

Duprat's influence was also manifested, together with his orthodoxy, in those measures which affected the relations of France with the Church, namely, the signing of the Concordat of Bologna , and the checking of nascent Protestantism .

The Concordat, which Duprat himself negotiated with Pope Leo X at Bologna , did away with the principles of the "Pragmatic Sanction"; on the other hand, by causing the appointment of the French hierarchy to rest on royal nomination instead of the old canonical elections, it vested in the civil power an authority over Church affairs.

Duprat's uncompromising attitude towards Protestantism was dictated both by his political sense, as well as his Catholic orthodoxy.

The Protestant sympathies of Marguerite d'Angouleme , the Duchesse d'Etampes , and the Minister du Bellay failed to move him.

The Sorbonne and the Parlement were instructed to exclude the writings of the innovators; in 1534 the posting of subversive pamphlets at the door of the royal apartments cost the perpetrators their lives.

=======================

This article incorporates text from a publication now in the public domain : Herbermann, Charles, ed (1913). " Duprat ". Enciclopèdia Catòlica . " Duprat ". Catholic Encyclopedia . Robert empresa Appleton. Robert Appleton Company.

/

FIELD of THE CLOTH OF GOLD, 1520

2010-12-01T10:05:00.000-08:00

Painting, 1520:

THE FIELD OF THE CLOTH OF GOLD
______________________________

In the early 16th century, the powers in Europe were France, ruled by Francis I, and the Holy Roman Empire, led by Charles V.

Henry VIII of England needed desperately to forge an alliance with one of the parties.

In 1520, prompted by his chief advisor Cardinal Wolsey, Henry approached Francis I, and the two agreed on a meeting near Calais, between Guines and Ardres.
The young kings, each considered paragons of monarchy in their respective countries, had long been rivals both personally and politically.

Thus, the kings set out to impress and outshine each other, arriving at the meeting with large retinues.

In attempting to outshow the other, the kings spared no expense in their displays of wealth.

They erected pavilions made with cloth of gold (real filaments of gold sewn with silk to make the fabric), organized jousts and other competitions of skill and strength, banqueted each other lavishly, in all ways trying to outdo and outspend one another.

This ostentation earned the meeting the title "Field of the Cloth of Gold."

The feasting ended abruptly when King Henry challenged King Francis to a wrestling match which ended in Francis throwing Henry to the ground and besting him.

The meeting, which had taken place over three weeks (June 7-June 24, 1520) nearly bankrupted the treasuries of France and England, and was useless politically.

Francis and Henry signed no treaty, and a few weeks later Henry signed a treaty of alliance with the Holy Roman Emperor, Charles V.

Within a month, the Emperor declared war on Francis, and England had to follow suit.

==============================

Books for Further Study:

Mee, Charles L., Jr. Playing God: Seven Fateful Moments When Great Men Met To
Change The World. NY: Simon and Schuster, 1993.

Russell, Joycelyne Gledhill. The Field of Cloth of Gold: Men and Manners in 1520.
London: Routledge & Kegan Paul, 1969.

Richardson, Glenn. Renaissance Monarchy: The Reigns of Henry VIII, Francis I,
and Charles V. London: Arnold, 2002.

MIKHAÏL IÚREVITCH LÉRMONTOV

2010-11-14T08:37:00.000-08:00

PHOTOS: (De baix a dalt)
1 = Mikhaïl Iurevitk Lérmontov, poeta
2 = Moscú. Arc de Nova Holanda
3 = Moscú, collage de vistes
4 = Moscú, Escut de Moscòvia 1547
5 = Estàtua eqüestre de Yuri Dolgoruki, fundador de Moscú
__________________________________________________________

Aquest LÉRMONTOV és l'autor de les emotives
manifestacións sobre la ciutat de Moscú,
vista en panoràmica des del cim de la Torre
d'Ivan el Gran,o del Campanar gran i alt que
és en realitat, restaurat per Boris Godunov.
Paraules d'amor a la ciutat de Moscú que van
ser reproduïdes en l'entrada anterior.
______________________________________________

QUI FOU :

MIKHAÏL IÚREVITX LÉRMONTOV(Михаил Юрьевич Лермонтов),
(Moscou, 15 d'octubre de 1814 – Piatigorsk, 27 de juliol de 1841).
_________________________________________________________________

Escriptor i poeta romàntic rus, del Segle XIX, que de vegades
fou anomenat "el poeta del Caucas".

Va ser la figura més important de la poesia russa des de la mort en duel d'Aleksandr Puixkin fins a la seva pròpia, quatre anys més tard, en les mateixes circumstàncies.

Va néixer a Moscou, descendent d'una família escocesa establida a Rússia des del segle XVI (la família Learmount), que residia en la província de Tula.

Va viure a la ciutat de Tarkhanui, on es conserven les seves restes.

Fou de la mateixa generació que Vassili Jukovski i Aleksandr Puixkin.

Arran de la mort prematura de sa mare, i de les obligacions militars de son pare, va quedar a cura de la seva àvia, que li va procurar la millor educació possible.

L'atmosfera intel·lectual en què es va desenvolupar la seva joventut va ser la mateixa en què va viure Puixkin, tot i que l'ús del francès (en els escriptors) començava a cedir terreny en favor de l'anglès, quan Alphonse de Lamartine compartia la seva popularitat amb Lord Byron.

L'any 1830, Lérmontov va passar del liceu de Moscou a la universitat, però la seva carrera es va veure bruscament interrompuda a causa de la seva intervenció en determinats actes d'insubordinació davant d'una ensenyança contradictòria.

De 1830 a 1834 va pertànyer a l'escola dels oficials de la Guàrdia de Sant Petersburg, des d'on va ser destinat al regiment d'hússars a Tsàrskoie-Seló.

El jove militar va manifestar obertament la seva ira i la de la nació davant de la pèrdua de Puixkin (1837), a través d'un poema apassionat que va escriure i dirigir al tsar Nicolau I, titulat "La mort del poeta", en el què demanava venjança per "l'assassinat" del poeta.
(No se sap que fos assassinat, ja que Pushkin va morir en un duel, com moriria ell mateix uns anys més tard).

No obstant això, el tsar, per desgrácia, va trobar en el poema més impertinència que inspiració i Lérmontov va ser enviat al Caucas com a oficial dels dragons.

Ell havia viscut en el Caucas amb la seva àvia, i per tant no es va sentir estrany en unes terres plenes de records de la seva infància.

Les qualitats austeres i rigoroses dels muntanyencs a qui havia de combatre, així com el paisatge muntanyós i esquerp, li eren familiars, l'emperador l'havia enviat a la seva veritable terra.
Allí va conéixer inconformistes desterrats i intel·lectuals georgians rebels.

Lérmontov torna a Sant Petersburg l'any 1838 i, el 1839 és desterrat una altra vegada al Caucas a causa d'un duel contra Ernest de Barante, fill de l'ambaixador francès.
És quan escriu la novel·la "Un heroi del nostre temps", el protagonista, del qual Petxorin, el desenganyat, és un reflex de si mateix.

Mor a Piatigorsk, al juliol de 1841, en un duel mantingut amb Nikolai Martinov.
Per a aquest duel va triar, expressament, la vora d'un precipici a fi que, "si un dels combatents cau ferit mortalment, el seu destí quedi segellat".

Lérmontov va publicar, només, una petita selecció de poemes l'any 1840.

Tres volums considerablement mutilats per la censura van ser publicats per Glazunov i dues edicions completes de les seves obres van aparèixer els anys 1860 i 1863.

La traducció alemanya de Bodenstedt dels seus poemes (Michail Lermontovs poetischer Nachlass, Berlín, 1842, 2 volums), va ser, de fet, la primera col·lecció satisfactòria per mitjà de la qual Lérmontov va ser conegut fora de Rússia.

Els seus poemes van tenir diversos traductors (August Boltz, Berlín, 1852, etc.)

Lérmontov descriu la tragèdia de la joventut de la seva època, joventut de pensament liberal i instruïda que estava disconforme amb la situació social, se sentia abandonada i considerava que la seva vida no tenia sentit.

Amb aquesta obra va crear les premisses inicials per al desenvolupament de la novel·la psicològica a Rússia, i es converteix així en fundador del realisme rus.

En els seus primers poemes va imitar a Puixkin i a Byron, però el seu estil poètic es va refermar de seguida, es percep clarament en el canvi de temes com, per exemple, en el poema "La vela" en el que parla d'un benestar que només s'aconsegueix lluitant.

En altres poemes reflecteix amb vehemència el pensament i els sentiments dels joves estudiants que es rebel·len i mostren la seva indignació davant de la situació del serf, el rebuig del despotisme tsarista i l'aspiració apassionada per la llibertat.

En la novel·la inacabada Vàdim escrita en els anys 1832-34, defensa, amb tota convicció, als oprimits camperols i parla sobre la insurrecció de Pugatxev.

En el drama Mascarada, que va ser prohibit per la censura, Lérmontov ataca a la noblesa.

Entre els seus poemes més coneguts cal destacar "El dimoni", "El novici" i una memorable imitació de la balada russa "El cant del tsar Ivan Vassílievitx, del jove oprimit i del vell venedor Kalàixnikov"

Algunes obres seves:

El boiard Orska (1835)
La mort del poeta (1837)
Cançó del Tsar Vassílievitx (1838)
"El dimoni" (1838)
"El novici" (1838)
Un heroi del nostre temps (1839-1840)
La mascarada

======================================

..

LE CLOCHER ou LA TOUR D'IVAN LE GRAND

2010-11-14T07:26:00.000-08:00

Clocher d'Ivan le Grand Le Clocher d'Ivan le Grand est le plus haut des clochers du Kremlin de Moscou.

Construit entre 1505 et 1508 par Marco Bon Fryazin ("l'Italien"), le clocher d'Ivan le Grand remplace une église en pierre bâtie à cet endroit en 1329. Agrandi en 1600 sous le règne de Boris Godounov, il reçut un nouveau dôme cet évènement est commémoré par trois lignes de texte en slavon inscrits en lettres d'or sous le dôme. À côté du beffroi, se trouve l'église de Saint-Jean Climaque.

Il mesure 81 mètres de haut. Il est situé à l'entrée de la Place des cathédrales et sert de campanile, tout à la fois, aux cathédrales de la Dormition, de l'Annonciation et de Saint-Michel Archange qui en sont dépourvues.

PHOTOS:

_1_ = La Tour d'Ivan le Grand. On peut lire sur la première rangée du Clocher:
"Бориса Федоровича", nom de Boris Godounov,
et sur la seconde "Grand Prince de toutes les Russies" (Великаго Князья всея Руси)

_2_ = L'église de Saint Jean Climaque est à côté du Clocher d'Ivan le Grand

C'est Mikhaïl Yurevitch Lérmontov, appellé le Poète du Caucause, qui a dit:

"Celui qui n'a jamais été au plus haut de la Tour d'Ivan le Grand,qui n'a jamais pu atteignir d'un seul regard notre ancienne capital d'un bout à l'autre, celui qui ni pour une seule fois eût admiré cette grandiose presque illimité panoramique, n'aura une juste idée de Moscou, car Moscou nest pas seulement une grande cité comme il en éxiste beaucoup d'autres; no, Moscou n'est pas un simple amas de pierres froides, muettes, aménagées en symétrie artistique.... Non, parce que Moscou a son âme à elle, sa propre vie. Comme dans un ancien cimetère romain,dont chacune de ses pierres garde une inscription gravée par le temps et le destin ou karma, une inscription incompréhensible pour la foule... mais riche, pleine de sentiment et de signification, que pour le savant, le patriote ou le poète deviennent inspiration."

===============================

LLENGUADOC - ROSSELLÓ

2010-10-29T07:32:00.000-07:00

Foto Reuters: de Georges Frêche
_______________________________

MOR EL PRESIDENT DEL LLENGUADOC-ROSSELLÓ
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Georges Frêche ha patit una aturada cardíaca
al seu domicili de Montpellier,
el diumenge dia 24-10-2010
_________________________________

24/10/10 22:16 -
Montpeller - ACNemail protegit
______________________________

El president de Llenguadoc-Rosselló des de 2004, Georges Frêche, ha mort aquest diumenge a tres quarts de set del vespre al seu domicili de Montpeller, a conseqüència d'una aturada cardíaca.

Operat diverses vegades, va estar en convalescència durant diverses setmanes poc després de la reelecció, el passat mes de març, arran d'una intervenció quirúrgica al maluc.

Georges Frêche va ser exclòs del Partit Socialista el gener de 2007 després de considerar que hi havia massa jugadors negres a la selecció francesa de futbol.

Abans però, ja va mostrar les seves dots per l'insult quan el 2004, va qualificar els catalans de “conys”, i els Harkis, algerians afins a França, els va titllar d'“infrahumans”.

Durant la passada primavera, Georges Frêche va confessar que el seu únic fracàs polític era el projecte de Regió Septimània, amb el qual pretenia globalitzar la regió, traient-li el component Rosselló.

Aquest projecte va ser rebutjat per una manifestació catalanista de més de 10.000 persones, l'octubre de 2005 a Perpinyà.

====================================

....

ELS DIES DE LA SETMANA

2010-10-22T12:09:00.000-07:00

FOTO: Torre de Babel
____________________

ELS DIES DE LA SETMANA
per Eugeni S. Reig

(Extractat de l'article publicat en el número 71
de la revista LLENGUA NACIONAL (2on trimestre del
2010) (pàgs. 29, 30 i 31)

*************************************************

Tots sabem que la setmana té set dies però ¿per quins motius en té set precisament?

Seria més lògic que en tinguera deu, ja que usem el sistema decimal per a comptar. Els revolucionaris francesos varen fer setmanes de deu dies, però la cosa no va arrelar.
També seria molt lògic que la setmana tinguera cinc dies, perquè tenim cinc dits en cada mà i la manera més antiga i més natural de comptar és amb els dits de la mà. A més, seria més pràctic perquè l’any tindria setanta-tres setmanes justes (excepte en els anys de traspàs).
Els revolucionaris bolxevics varen implantar la setmana de cinc dies, però també varen fracassar.

La setmana de set dies s’endinsa en la nit dels temps.
Les cultures més antigues de la humanitat, com els babilonis, ja l’empraven.

D’aquelles antigues cultures mesopotàmiques la varen heretar els grecs i els romans i d’ells l’hem heretada nosaltres.

El número set és un número màgic en les cultures antigues que són la base de la nostra: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l’home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma, els set colors de l’arc de sant Martí, etc.

La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada.

Els noms que els antics romans donaven als dies de la setmana –quan es va implantar la setmana de set dies– eren:

dies Solis 'dia del Sol',
dies Lunæ 'dia de la Lluna',
dies Martis 'dia de Mart',
dies Mercurii 'dia de Mercuri',
dies Iovis 'dia de júpiter',
dies Veneris 'dia de Venus'
i dies Saturni 'dia de Saturn'.

Donaven a cada dia el nom d’un dels set cossos celestes que són visibles a ull nu, és a dir, els planetes Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn (que també eren déus del panteó romà), a més del Sol i de la Lluna.

Dels antics noms llatins deriven els noms actuals en totes les llengües romàniques (excepte en portugués), amb dos canvis molt significatius: dies Saturni 'dia de Saturn' es va canviar per dies Sabbati 'dia del sàbbat' i dies Solis 'dia del Sol' per dies Dominicus 'dia del Senyor'.

La Bíblia diu que Déu va fer el món en sis dies i el seté va descansar.
Els hebreus dedicaven –i continuen dedicant– el seté dia, és a dir, el dissabte, al descans. L’anomenen shabbat (pronunciat 'xàbat') que en hebreu significa 'repòs'.

Els romans varen copiar dels hebreus el costum de fer un dia de descans setmanal i varen decidir que fóra el darrer de la setmana, el mateix que celebraven els hebreus.
Per això es va canviar dies Saturni per dies Sabbati.

El canvi de dies Solis per dies Dominicus es va fer més tard, en el segle IV, quan ja s’havia consolidat el cristianisme en l’Imperi Romà.
Va ser l’Emperador Constantí qui va ordenar que es fera el canvi.

Es va decidir que el dia dedicat al Senyor, és a dir, al Déu dels cristians, fóra precisament el dies Solis perquè la creença cristiana és que Jesucrist va morir un divendres i va ressuscitar al tercer dia.
El dia del Sol va passar a ser el dia del Senyor, el dia de descans per als cristians.

Era el primer dia de la setmana, però posteriorment es va decidir que passara a ser el darrer i ser així el seté, el que va descansar Déu segons la Bíblia, i d’eixa manera llevar protagonisme als hebreus.

En molts països, la setmana comença en dilluns i acaba en diumenge, però en alguns, com ara Portugal o el Brasil, la setmana continua començant per diumenge.

Els noms dels dies de la setmana en la nostra llengua són: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Com veiem, tots comencen per di-.
Aquest di és la romanalla de l’acusatiu llatí clàssic 'diem' que en baix llatí va esdevindre die per caiguda de la m.

Estudiem-los per separat:

Dilluns.
La paraula dilluns deriva del llatí vulgar die(m) Lunis, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Lunæ, que significa 'el dia de la lluna', amb cavi de la terminació –æ per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.

Dimarts.
La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de Mart'.

Dimecres.
La paraula dimecres deriva del llatí vulgar die(m) Mercuris, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Mercurii, que significa 'el dia de Mercuri', amb canvi de la terminació –ii per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.

Dijous.
La paraula dijous deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Iovis que significa 'el dia de Júpiter'.

Divendres.
La paraula divendres deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Veneris que significa 'el dia de Venus'.

Dissabte.
La paraula dissabte deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Sabbati que significa 'el dia del sàbbat'.

Diumenge.
La paraula diumenge deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Dominicu(m) que significa 'el dia dominical', 'el dia del Senyor'.
Aquesta paraula cal pronunciar-la ‘diu-men-ge’, pronunciant en la primera síl·laba un diftong decreixent.
La pronúncia popular valenciana ‘dumenge’ és acceptable en registres no formals.
Cal evitar les pronúncies deturpades ‘domenge’ i ‘dominge’.

En occità, com en la nostra llengua, també comencen tots els noms dels dies de la setmana per di-:
diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres, dissabte i dimenge.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Martis que Martis dies, en algunes llengües, els noms del dies de la setmana acaben en –di, com ara el francés (exepte el diumenge, que comença per di-) :
–lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche–

i l’italià (excepte el dissabte i el diumenge):
–lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica–.

Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanés, l’aragonés, el cors, el sard o l’asturià ni comencen ni acaben per di.

Això també passa en algunes llengües artificials de forta arrel llatina com ara l’esperanto i la interlingua.

En anglès, llengua germànica parcialment llatinitzada, acaben en –day, que es pronuncia [di].
Es dóna el cas que, en aquesta llengua (l'anglès), els noms del dissabte i del diumenge no deriven de 'dia del sàbbat' i de 'dia del Senyor', com passa en totes les llengües llatines.
El nom del dissabte és Saturday 'dia de Saturn'
i el del diumenge Sunday 'dia del Sol', coincidents amb la denominació romana.
El dilluns, Monday 'dia de la lluna', també coincideix amb la denominació romana i de totes les llengües romàniques (excepte el portugués),
però, el nom dels altres quatre dies ja no correspon als de Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, noms de planetes però també noms de déus del panteó romà, sinó que corresponen a noms de déus germànics.
Així, Tuesday (dimarts) està dedicat a Tiw, déu nòrdic de la guerra, equivalent a Mart,
Wednesday (dimecres) pren el nom del déu anomenat Odin pels escandinaus i Wotan pels germànics,
Thursday (dijous) deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica, que equival a Júpiter en la mitologia llatina,
Friday (divendres) està dedicat a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic, com ho és Venus en el panteó romà.

Cal aclarir que la paraula anglesa day no deriva de la llatina dies. El fet que els noms dels dies de la setmana en anglés acaben en day [di], com en francés i en italià, és, simplement, una casualitat.

En portugués, els noms dels dies de la setmana són:
domingo,
segunda-feira,
terça-feira,
quarta-feira,
quinta-feira,
sexta-feira,
sábado.
Això és així des del segle VI, quan el bisbe sant Martí de Braga –nascut a Pannònia (actualment Hongria)– va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans.
Això només ha triomfat en els països de parla portuguesa en els quals la setmana comença per diumenge, com en l’antiga Roma.

El gallec té una doble denominació:
D’un costat té la denominació equivalent a la portuguesa –segunda-feira, terza-feira, cuarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo–
i, d’un altre costat, la que equival a l’espanyola
–luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo–.
Però en gallec la setmana comença per dilluns, no per diumenge.

===================================

...

GREGORY PECK 1916-2003

2010-10-10T09:00:00.000-07:00

P O E M

********

May you have love and raiment

And a soft pillow for your head

And may you spend forty years in heaven

Before the devil knows you're dead.

- Gregory Peck, 1916-2003

=========================

...

UN CONTE-LLEGENDA

2010-10-08T05:15:00.000-07:00

UN CONTE DE MIRMANDA
____________________

(Ciutat imaginària que la tradició
sitúa dins l'actual terme de Terrats,
al Rosselló, aigua amunt de Cantarana)

A MIRMANDA se li atribueix una antiguitat superior
a BARCELONA, és a dir, d'abans del segle I, és ver?
Qui ho sap? !!!.... i molts contes o llegendes,
especialmente d'encanteris i de fades, s'hi situen.
___________________________________________________

Mirmanda

En temps molt antics, quan Barcelona només era un prat, Mirmanda ja era ciutat. Una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivia una fada probablement reina, que hi guardava els seus nombrosos tresors. La seva peça més valuosa era un mirall que feia que qualsevol que s’hi mirés fos enamorat... Mirmanda va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants a les ribes de la Cantarana, pels pendents baixos dels Aspres, a tocar del vilatge encara inexistent de Terrats, al Rosselló. Sembla, però, que no tothom era capaç de veure aquesta ciutat, ja que algun pastor, remuntant el curs de la Cantarana, s’havia trobat de sobte i sense haver-se’n adonat davant de la porta d’entrada, sempre guardada per una fada armada. El futur immediat de l’intrús depenia de les seves intencions: si eren bones i si la fada reina estava ben disposada o era sensible als seus encants, podia arribar a rebre una mena de do de felicitat...

Un dia, però, la Deessa Mare va tenir-ne prou de tanta llibertat de costums, de tant afany de plaer i de tan poc respecte als deures de submissió dels mortals, i va provocar un cop de mar que va negar per uns segles tota una part de la plana del Rosselló. Quan les aigües es van enretirar, els pagesos dels Aspres van edificar Terrats prop de les runes de Mirmanda i una vella endevina va aconseguir viure just allà on hi havia hagut el palau reial... Durant un mil·lenni, la gent dels pobles veïns va utilitzar les pedres de la ciutat per construir les seves cases, però també per bastir castells i monestirs. Els menhirs que envoltaven Mirmanda van servir de fites per delimitar els camps, i els altars pagans van ser utilitzats com a taules... Les alzines colossals que ombrejaven Mirmanda tampoc no van poder resistir i de mica en mica, «cansades de vetllar entre ruïnes», van jeure i morir.

L’última reina de Mirmanda havia estat l’única sobrevivent de l’aiguat i havia aconseguit refugiar-se al vessant septentrional de l’Albera veïna. Inconscient de les raons veritables que havien impulsat la Deessa Mare a destruir la seva ciutat, va decidir construir un palau idèntic al que havia estat seu a sota del puig de la Capsana. Així ho va fer i qualsevol que hagués conegut el palau de Mirmanda hauria dit que la seva còpia era perfecta. També va voler retrobar el seu antic estil de vida, fet de fastuoses disbauxes i, per això, va organitzar una gran i tumultuosa festa. Hi van assistir les fades de Llauró, sempre vestides d’or, les fades pastores de Cabrenç, les fades bel·licoses del coll d’Ares, les encantades de les gorges de la Fou, amigues de tots els vents i les dames de Montesquiu que, però, van refusar d’afegir-se a la gresca... La reina va comprendre aviat que el seu intent de resurrecció de Mirmanda era va i, al cap d’un temps passat de maleir el seu destí, va suïcidar-se. Llavors els xots, els llops, les ratespenades i els talps van envair el nou palau i, al damunt del puig de la Capsana, van posar-se a ballar les cuques de llum que la reina s’havia endut de Mirmanda. Mai més no es va saber res d’aquesta ciutat ni de cap dels dos palaus.

========================

-Verdaguer, Jacint. 'Canigó'. Barcelona, 1886.
-Pons, Josep Sebastià. 'La nit de Mirmanda'. Perpinyà, 1910.
-Bo i Montégut, G. D. «La Dame de Terrats», «Houpetallane»,
dins 'Légendes populaires des villages du Roussillon'.
Sant Genís de Fontanes: L’Horta del Monestir, 1978.

...

YEAR OF SOLAR SYSTEM ( 23 MONTHS )

2010-10-08T03:55:00.000-07:00

THE YEAR OF THE SOLAR SYSTEM (YSS)
FROM OCTOBER 2010 TO AUGUST 2012
**********************************

Oct. 7, 2010:

To mark an unprecedented flurry of exploration which is about to begin, NASA announced today that the coming year will be "The Year of the Solar System" (YSS).

"During YSS, we'll see triple the [usual] number of launches, flybys and orbital insertions," says Jim Green, Director of Planetary Science at NASA headquarters.

"There hasn't been anything quite like it in the history of the Space Age.

Naturally, it's a Martian year.

"These events will unfold over the next 23 months, the length of a year on the Red Planet" explains Green.

"History will remember the period Oct. 2010 through Aug. 2012 as a golden age of planetary exploration."

The action begins near the end of October 2010 with a visit to Comet Hartley 2.

On Oct. 20th, Hartley 2 will have a close encounter with Earth; only 11 million miles away, it will be faintly visible to the naked eye and become a splendid target for backyard telescopes.

Amateur astronomers can watch the comet as NASA's Deep Impact/EPOXI spacecraft dives into its vast green atmosphere and plunges toward the icy core. On Nov. 4th EPOXI will fly a mere 435 miles from Hartley's nucleus, mapping the surface and studying outbursts of gas at close-range.

Later in November, NASA astrobiologists will launch O/OREOS, a shoebox-sized satellite designed to test the durability of life in space.

Short for "Organism/ORganic Exposure to Orbital Stresses," O/OREOS will expose a collection of organic molecules and microbes to solar and cosmic radiation.

Could space be a natural habitat for these "micronauts?"
O/OREOS may provide some answers.

Bonus: The same rocket that delivers O/OREOS to space will carry an experimental solar sail.
NanoSail-D will unfurl in Earth orbit and circle our planet for months. Occasionally, the sail will catch a sunbeam and redirect it harmlessly to the ground below where sky watchers can witness history's first "solar sail flares."

On December 7, 2010, Japan's Akatsuki (Venus Climate Orbiter) spacecraft grabs the spotlight when it enters orbit around Venus.
The mission aims to understand how a planet so similar to Earth in size and orbit went so terribly wrong.

Venus is bone-dry, shrouded by acid clouds, and beset by a case of global warming hot enough to melt lead.
Instruments on Akatsuki will probe Venus from the top of its super-cloudy atmosphere all the way to the volcano-pocked surface below, providing the kind of detailed information researchers need for comparative planetary.

"Take a deep breath," says Green, "because that was just the first three months of YSS!"

The action continues in 2011 :
as STARDUST next encounters comet Tempel 1 (February 14),
MESSENGER enters orbit around Mercury (March 18),
and DAWN begins its approach to asteroid Vesta (May).

"For a full month DAWN will be able to see Vesta even more clearly than Hubble can," marvels Green.
"The only way to top that would be to go into orbit."

And that is exactly what DAWN will do in July 2011:
insert itself into orbit for a full-year study of the second-most massive body in the asteroid belt.

Although Vesta is not classified as a planet, it is a full-fledged alien world that is expected to mesmerize researchers as it reveals itself to DAWN's cameras.

Next comes the launch of the JUNO spacecraft to Jupiter (August),
the launch of GRAIL to map the gravitational field of the Moon (September),
and the launch of a roving science lab named "CURIOSITY" to Mars (November).

"The second half of 2011 will be as busy as some entire decades of the Space Age," says Green.

Even then, YSS has months to go.

Year 2012 opens with Mars rover Opportunity running the first-ever Martian marathon.
The dogged rover is trundling toward the heart of Endeavour Crater, a city-sized impact basin almost two dozen miles from Opportunity's original landing site.

"Opportunity is already under the influence of the crater," says Green.
"The ground beneath the rover's wheels is sloping gently down toward its destination—a welcome feeling for any marathoner."

Sometime in mid-2012, Opportunity will reach Endeavour's lip and look over the edge deeper into the heart of Mars than any previous robotic explorer.
The only thing more marvelous than the view will be the rover itself.
Originally designed to travel no more than 0.6 miles, Opportunity's rest stop at Endeavour will put it just miles away from finishing the kind of epic Greek run that athletes on Earth can only dream about.

Meanwhile, halfway across the solar system, DAWN will fire up its ion engines and prepare to leave Vesta.
For the first time in space history, a spacecraft orbiting one alien world will break orbit and take off for another.

DAWN's next target is dwarf planet Ceres, nearly spherical, rich in water ice, and totally unexplored.

The Year of the Solar System concludes in August 2012 when Curiosity lands on Mars.

The roving nuclear-powered science lab will take off across the red sands sniffing the air for methane (a possible sign of life) and sampling rocks and soil for organic molecules.

Curiosity's advanced sensors and unprecedented mobility are expected to open a new chapter in exploration of the Red Planet.

"So the end," says Green, "is just the beginning.

These missions will keep us busy long after YSS is history."

=========================

Author: Dr. Tony Phillips
Credit: Science@NASA

...

ESTE PLANETA CJ 436b HUELE RARO

2010-09-30T13:17:00.000-07:00

FOTOS:
Concepto artístico del Planeta CJ 436b
Diagrama del CH4
______________________________________

EL PLANETA CJ 436b HUELE RARO
______________________________
______________________________

Septiembre 26, 2010:

Al planeta gigante GJ 436b, que se encuentra en la constelación de Leo, le falta algo.

¿Podría creer usted que se trata del gas de los pantanos?

Para sorpresa de los astrónomos, quienes han estado estudiando este planeta del tamaño de Neptuno usando el Telescopio Espacial Spitzer, de la NASA, GJ 436b tiene muy poco metano (CH4).

"El metano debería ser abundante en un planeta de este tamaño y con esta temperatura, pero encontramos una cantidad de metano que es 7.000 veces menor que la que predicen los modelos", dice Kevin Stevenson, de la Universidad de la Florida Central (UCF).

Stevenson es el autor principal del artículo donde se informa sobre este resultado, en el número del 22 de abril de 2010, de la revista Nature.

Vean el concepto artístico de GJ 436b en la foto, asomándose por detrás de su estrella madre, una enana de tipo espectral M, la cual es mucho más fría que el Sol.

Este déficit de metano es sorprendente ya que en nuestro propio sistema solar todos los gigantes gaseosos son ricos en metano.
El hidrógeno y el carbono son abundantes en las atmósferas de Júpiter, Saturno, Urano y Neptuno. Estos átomos se unen de forma espontánea para formar el hidrocarburo más simple, CH4.

El ejemplo de nuestros gigantes gaseosos locales produjo expectativa cuando Stevenson y sus colaboradores apuntaron el telescopio Spitzer en la dirección de GJ 436b, el cual se encuentra a sólo 33 años luz de distancia. Encontrar metano era una conclusión casi obvia.
Pero cuando los investigadores analizaron el espectro del planeta encontraron muy poco de este compuesto. En cambio, se descubrió que la atmósfera es rica en monóxido de carbono.

"De hecho, nos dejó atónitos", dice Joseph Harrington, quien es el investigador principal y coautor del informe, y que también pertenece a la UCF.

¿A dónde fue todo el metano?
Una posibilidad: se ha disociado.

"La radiación ultravioleta de la estrella del planeta podría estar convirtiendo el metano en polímeros como el etileno", comenta Harrington.

"Si se expone plástico para envolver a la luz solar, la radiación ultravioleta rompe los enlaces del carbono que hay en el plástico, provocando de este modo que se deteriore conforme las largas cadenas de carbono se disocian.
Nosotros proponemos que un proceso similar está ocurriendo en GJ 436b, pero en este caso los átomos de hidrógeno son arrancados del metano y los restos se unen para formar etileno (C2H4)".

También, especulan los investigadores, podría suceder que fuertes vientos verticales en la atmósfera del planeta estén acarreando material hacia arriba, desde capas profundas y calientes donde el monóxido de carbono es abundante.
Entonces el CO reemplaza al CH4.

O podría ocurrir alguna otra cosa totalmente diferente.

"En la atmósfera de este planeta podría estar produciéndose alguna clase de química extraña", afirma Harrington.
"Sólo que aún no lo sabemos".

Los planetas gigantes no son los únicos mundos que poseen metano.

El CH4 es bastante común en la Tierra, también.
El metano se forma en el estómago de las vacas y de las cabras.
Asimismo, se lo ve burbujear en los pantanos; es un derivado de materia orgánica que se encuentra en estado de descomposición en las profundidades del fango.

En los planetas gigantes gaseosos, el metano es el resultado de la química común y corriente pero, en nuestro planeta, es un símbolo de vida.

Por este motivo, los investigadores han planeado desde hace mucho tiempo buscar metano en las atmósferas de los planetas distantes con tamaños similares al de la Tierra.

Se espera que la misión Kepler, de la NASA, descubra diversos planetas con tamaños semejantes al de la Tierra en los próximos años; de este modo, los científicos dispondrán de una variada muestra de objetivos prometedores para investigar.
La existencia de metano que flota con oxígeno podría ser una convincente evidencia de actividad biológica.

¿Pero qué tal si las atmósferas planetarias no siempre obedecen las reglas de nuestro propio sistema solar?
GJ 436b ciertamente no lo hace.
Los investigadores tal vez tengan que regresar al pizarrón y reformular la química vinculada con el tema.

"GJ 436b nos está diciendo algo importante", afirma Harrington: "Ya no estamos en Kansas".

ATILA, EL FLAGELL DE DÉU

2010-09-30T10:59:00.000-07:00

FOTO: Batalla dels Camps Catalàunics,
que tingué lloc a Châlons-en-Champagne,
el juny o setembre de l'any 450
__________________________________________

ATILA i SANT LLOP Bisbe
=========================

S’explica de Sant Llop que quan Àtila "El flagell de Déu", amb un exèrcit innombrable dels huns va envair la Galia, corria la brama que les seves
accions obeïen a la voluntat divina de castigar els pecats del poble.

Rheims, Cambray, Besançon, Auxerre i Langres ja havien sentit el efectes de la seva fúria, i ara Troyes era el següent lloc amenaçat.

El Bisbe LLOP, home de fe, tenia el recurs de Déu i en nom de la seva gent va pregar ferventment, durant molt dies, postrat a terra, dejunant i plorant sense parar.

A la fi posant-se els hàbits i ornaments de Bisbe, ple de confiança en Déu,
va anar a trobar-se amb Àtila, el cabdill dels bàrbars, que era al capdavant
del seu exèrcit.

Àtila, malgrat manifestar-se infidel, en veure'l, va ser mogut a fer una reverència davant l'home de Déu, que s’havia acostat a ell amb valentia, seguit del seu clergat en processó, amb una creu davant.

El Bisbe Llop se li va adreçar preguntar-li qui era.

"Jo sóc", va dir Àtila, "el flagell de Déu."

"Respectarem el que ens ve de Déu", va respondre el bisbe, però si vos sou el flagell amb que el Cel ens castiga, recordeu que vos no ens podeu fer res, llevat que la mà de Déu Omnipotent, que el regeix i el mou, ho permeti.

Àtila, va sentir-se impressionat per aquestes paraules, i va prometre al prelat preservar la seva ciutat.

Així, l'oració del Sant va ser una defensa millor que les muralles inexpugnables.

Va servir per a protegir una ciutat que no tenia ni armes, ni quarter, ni els murs, contra un exèrcit d’almenys quatre-cents mil homes, que, després de saquejar Tràcia, Iliria i Grècia, creuant el Rin, havien omplert de sang i desolació les ciutats més florents de França.

Àtila, donant la volta amb el seu exèrcit fou atacat en els plans de Châlons-en-Champagne, on tingué lloc la Batalla dels Camps Catalàunics (juny o setembre del 450), per una coalició formada per Aëtius, un general romà valent, i el rei visigot Teodoric, i fou derrotat.

Àtila, va fer girar el seu exèrcit i va demanar a Sant Llop que l'acompanyés fins al Rin.

Declarat Sant, Llop, bisbe de la ciutat de Troyes, a la provincia de Sens a França, va ser reconegut protector de les pastures i de la ramaderia, el seu nom servia com a invocació contra els llops.

L'advocació de Sant Llop no es molt freqüent.

Hi ha una torre-ermita de Sant Llop a Sant Dalmau, prop de Girona, i és el sant de l'antic municipi d'Hortsavinyà (avui municipi de Tordera, al Maresme).
I al vessant meridional del Montnegre, una església parroquial dedicada inicialment a Santa Eulàlia, posteriorment es va consagrar també a Sant Llop.

Hi ha també capelles de Sant Llop, a Viabrea i Sant Vicenç de Montalt.

=====================

Nota: El nom de Llop, en castellà és Lope.
____________________________________

===========================

...

2010-09-30T09:33:00.000-07:00

FOTOS:
Pinture de Segle XIX (al fons,l'Ajuntament de París)
Antiga Església Sª Genoveva a Paris (avui EL PANTEÓ).
Façana Abadia Stª Genoveva, com va ser fins S.XVIII
Sarcòfag buit de Sta.Genoveva, avui a l'Església del
Mont-St.Etiènne, de París
Crom de mitjan segle XX d'una marca de xocolata,
representant Sta.Genoveva
_______________________________________________________

GENOVEVA DE PARIS

==================

Que avui és la seva Santa Patrona
de nom secular Genoveffa.
Enterrament Basílica de Sainte-Geneviève
a (París, actual Panthéon).
restes desaparegudes al 1793;
avui, cenotafi a Saint-Étienne-du-Mont (París)

Santa Genoveva (Sainte Geneviève) nascuda a Nanterre, ca. 419/422 - París 502/512), en llatí Sancta Genovefa (del germànic keno (raça) i wefa (esposa)

Va ser una dona cristiana venerada com a santa a les esglésies catòlica i ortodoxa i com a Santa Patrona de la ciutat de París.

La seva festivitat litúrgica és el 3 de gener.
______________________________________________

Les fonts que es coneixen de la vida d'aquesta santa barregen elements històrics i molts de llegendaris que són difícils de destriar.

La descriuen com una noia nascuda a Nanterre, de pare franc i mare gal·loromana, que va crèixer a pagès dedicada al treball de la granja.

Un dia, Sant Germà Bisbe d'Auxerre, camí de París, va passar per Nanterre i Genoveva li confià el seu desig de lliurar la seva vida a Déu.
El bisbe l'encoratjà a que, quan fes quinze anys, es fes monja.

Quan els seus pares van morir, anà a viure amb la seva padrina Lutetia a París.
La jove destacava per la seva pietat i devoció per les obres de caritat i la mortificació i penitència que feia, i que va continuar durant anys.

Va escollir de refusar el matrimoni i viure casta.

Tenia episodis de visions i profecies, que van fer que alguns veïns volguessin matar-la ofegant-la, creient que eren obra d'un mal esperit.
Protegida per Germà, va iniciar la seva vida religiosa.

Va fer erigir una capella sobre el sepulcre del bisbe Dionís de París.

El 451, les tropes d'Atila i els huns s'apropaven a París i la població estava terroritzada i volia abandonar la ciutat fugint del que creien una mort segura.

Genoveva, amb l'ajut de Germà, va persuadir-los que no ho fessin, que esperessin a la ciutat i que la defensessin, i els huns van marxar sense atacar-la.

Es va dir que les pregàries de Genoveva havien fet que Atila abandonés el seu objectiu i marxés cap a Orléans.

A la Catedral de Meaux, hi ha un vitrall gòtic, de Genoveva i un fresc de Puvis de Chavannes de la Santa portant gra i blat als assetjats de Paris.

Durant el setge de París del 464, comandat per Khilderic I, que va durar cinc anys, Genoveva va traspassar les línies del assetjadors en un grup d'onze vaixells, navegant pel Sena, fins arribar a Troyes i tornant-hi portant gra per a la ciutat, que va repartir equitativament entre la població.

També va demanar a Khilderic pel respecte als presoners de guerra, aconseguint-lo, ja que la considerava un ésser diví.

Després, Clodoveu I va alliberar els captius castigant els que els havien fet mal, com Genoveva li havia dit que fes i el 496 es va convertir al cristianisme, essent batejat per sant Remigi de Reims.

Genoveva s'havia retirat a una ermita a un turó, el Mons Lucotitius (avui la Montagne Sainte-Geneviève), on feia vida eremítica de gran austeritat, sense sortir-ne entre l'Epifania i el Dijous Sant.
Hi va morir el 502, amb gairebé noranta anys, el 3 de gener, essent-hi sebollida.

Al costat seu, van ésser també enterrats Clodoveu i la reina Clotilde.

Els miracles al voltant de la seva tomba es van succeir i Genoveva va ser canonitzada, i en 520 l'església va ésser-li dedicada amb el nom de Sainte-Geneviève-du-Mont.

Al costat s'aixecà una abadia benedictina, important centre cultural durant l'Edat mitjana. Al segle XVIII, una nova església s'hi edificà, projectada per Jacques-Germain Soufflot, en estil neoclàssic (El Panteó).

Durant la Revolució francesa, les restes de la santa van ser profanades, cremades i llençades al Sena en 1793, i l'església va ser desacralitzada i convertida en el Panthéon.

L'antiga abadia és avui el Lycée Henri IV, que conserva encara el campanar de l'antiga església.

A la veïna església de Saint-Étienne-du-Mont, hi ha les relíquies conservades de la santa i el cenotafi amb una reproducció del sarcòfag destruït durant la revolució.

=====================

SOBRE LA LLEGENDA :

El nom de la padrina, Lutetia, antic nom de la ciutat de París, és part de la llegenda i té un valor simbòlic.

Probablement, Atila no espereva trobar resistència; París, a més, tenia muralles, i el cabdill va preferir de cercar un objectiu més fàcil, com podia ésser Orléans.
Poc després seria derrotat als Camps Catalàunics.

*****************************

...

SUPER HARVEST MOON

2010-09-26T12:37:00.001-07:00

PHOTO: Full Moon & planet Jupiter's Conjunction
________________________________________________

THE SUPER HARVEST MOON
Sept. 22, 2010:

For the first time in almost 20 years, northern autumn is beginning on the night of a full Moon.
The coincidence sets the stage for a "Super Harvest Moon" and a must-see sky show to mark the change of seasons.

The action begins at sunset on Sept 22nd, the last day of northern summer.
As the sun sinks in the west, bringing the season to a close, the full Harvest Moon will rise in the east, heralding the start of fall.
The two sources of light will mix together to create a kind of 360-degree, summer-autumn twilight glow that is only seen on rare occasions.

Keep an eye on the Moon as it creeps above the eastern skyline.
The golden orb may appear strangely inflated. This is the Moon illusion at work. For reasons not fully understood by astronomers or psychologists, a low-hanging Moon appears much wider than it really is.
A Harvest Moon inflated by the moon illusion is simply gorgeous.

The view improves as the night wears on.

And plus:

A Moon-Jupiter conjunction on September, 2010.
______________________________________________

Northern summer changes to fall on Sept. 22nd at 11:09 pm EDT.

At that precise moment, called the autumnal equinox, the Harvest Moon can be found soaring high overhead with the planet Jupiter right beside it.

The two brightest objects in the night sky will be in spectacular conjunction to mark the change in seasons.

The Harvest Moon gets its name from agriculture.
In the days before electric lights, farmers depended on bright moonlight to extend the workday beyond sunset.
It was the only way they could gather their ripening crops in time for market.
The full Moon closest to the autumnal equinox became "the Harvest Moon," and it was always a welcome sight.

This one would be extra welcome because it is extra "Harvesty."

Usually, the Harvest Moon arrives a few days to weeks before or after the beginning of fall.
It's close, but not a perfect match.

The Harvest Moon of 2010, however, reaches maximum illumination a mere six hours after the equinox.

This has led some astronomers to call it the "Harvestest Moon" or a "Super Harvest Moon."

There hasn't been a comparable coincidence since Sept 23, 1991, when the difference was about 10 hours, and it won't happen again until the year 2029.

A Super Harvest Moon, a rare twilight glow, a midnight conjunction—rarely does autumn begin with such celestial fanfare.

Enjoy the show!

Author:
Dr. Tony Phillips | Credit: Science@NASA

=========================================

...

SOLÓ un dels Set Savis de Grècia

2010-09-06T08:28:00.000-07:00

FOTO: Bust de SOLÓ, en el Museu de Nàpols
_________________________________________

SOLÓ, UN DELS 7 SAVIS DE GRÈCIA
_______________________________

*******************************

Soló (en grec: Σόλων) (visqué aproximadament entre 638 aC i 558 aC) va ser un famós estadista, legislador i poeta grec. Conegut principalment per la seva tasca legislativa per resoldre els problemes socials (stàsis) de la seva Atenes arcaica.

Sens dubte, la seva obra legislativa va ser la base a partir de la qual es va desenvolupar en època de Clístenes la democràcia atenenca.

Soló d'Atenes és considerat tradicionalment com el més famós dels set savis de Grècia.

Si bé existeixen més de 21 llistes d'aquests 7 savis, Soló apareix en totes elles juntament amb Tales de Milet, Biant de Priene i Pítac de Mitilene.

A mitjans del segle IV aC es va convertir en el símbol de la ideologia democràtica.

Disposem d'escasses evidències arqueològiques i històriques de la seva existència.

De la seva obra poètica només en resta completa l'Elegia a les Muses i fragments d'altres obres. Va escriure poesia com a plaer i també com propaganda patriòtica que justificava gran part de les seves reformes legislatives.

Les nostres fonts d’informació sobre la figura de Soló són tardanes, i per tant poden contenir inexactituds.

Autors com Heròdot o Aristòtil (Política 1273b 35-1274a 21) fan esment de la seva obra, i sobretot disposem d’una biografia seva a les Vides Paral·leles de Plutarc.

=============================

SAIGO TAKAMORI true life (Part I)

2010-09-04T23:24:00.000-07:00

PHOTOS:
* Battle of Shiruyama, the Last
Samurai's Stand.
* Saigo Takamori suicide's attempt.
* Book of Saigo Takamori's biography
___________________________________

THE LAST SAMURAI
o-o-o-o-o-o-o-o-

l827-1859, were Saigo Takamori's Early Years

Saigo started life as the eldest son of a samurai of Koshogumi rank. "Koshogumi" literally means "small name guard" and was the lowest rank of the "castle-town samurai."
These were not the sort of circumstances that would normally portend the stature he eventually gained.

His family lived in humble circumstances.
Saigo's father struggled to support a wife and seven children on what he earned as a Satsuma domain tax official in Kagoshima, the castle town of Satsuma domain,
--present day Kagoshima Prefecture--.

In 1843, at the age of 16, Saigo Takamori became a minor official in a rural tax office, a post he held for nine years. While there, Saigo submitted courageous petitions to the Satsuma domain government denouncing administrative corruption and proposing measures to alleviate peasant distress. It was perhaps these memos that brought him to the notice of the daimyo of Satsuma domain, Lord Shimazu Nariakira. In 1854, Saigo as one of several promising young men Lord Nariakira selected to do intelligence work, and other duties requiring discretion, in Edo, the capital now known as Tokyo.

Saigo was in the capital during one of the most eventful times in Japanese history. In 1853, Commodore Matthew Perry arrived with his four "Black Ships" and a letter from President Millard Fillmore, demanding that Japan open its ports to foreign trade.

At first rebuffed, Perry he returned one year later, this time steaming right into Yokohama harbor with seven ships, which Saigo saw firsthand, as he and the rest of Lord Nariakira's retinue made its way through Yokohama on their way to Edo.

Saigo continued to be given more responsibility by Lord Nariakira. In 1856, he entered the daimyo's inner circle of retainers, those involved in the most important issues of Satsuma domain affairs --a station far above his rank--.

In 1858, he was in Kyoto, sounding out the Imperial Court on a possible alliance to prevent the Tokugawa Shogunate from making anymore concessions to foreign pressure, using an activist Buddhist priest --an outspoken imperial loyalist named Gessho-- as a liasion between himself and the Imperial Court.

Suddenly, back in Satsuma, Lord Nariakira took ill. A few days later, he was dead.

Lord Nariakira's death shocked the country --it was widely suspected that he had been poisoned--.

A comtemporary, a Dr. Pompe van Meerdervoort who was affiliated with the Dutch navy in Nagasaki, had this to say:

(Lord Nariakira was) "...possibly the most important person in the country; because of his influence on the Emperor and his government, and also because of his own power and erudition, he was regarded as the reformer of Japan...it is not improbable that he was poisoned."

With Lord Nariakira out of the way, the Tokugawa government, led by Regent Ii Naosuke, launched a crackdown on anti-Shogunal activity known as the Ansei purge.

Arrest warrants were issued on anyone suspected of anti-shogunal sympathies.
This included Saigo Takamori, who had been associating with imperial loyalists who were hostile to the Tokugawa Shogunate.

With the death of the daimyo, Saigo was determined to commit Junshi, that is kill himself in order to join his lord in death.
He was dissuaded from this by Gessho. The pro-imperial activist Buddhist priest also wanted by the shogunal authorities.
Saigo promised Gessho's contact in the imperial court, Konoe Tadahiro, that he would protect Gessho, and so the two of them traveled to Kagoshima in Satsuma, in the hopes of being granted asylum.

But Shimazu Hisamitsu --the brother of Nariakira who had been made regent in light of the former's death-- refused to protect Gessho from the shogunal agents who were already in Satsuma, searching for Gessho and Saigo both.

Unable to fulfill his promise to protect Gessho, Saigo proposed a suicide pact, and the two of them threw themselves into the icy winter waters of Kinko Bay. They were pulled from the waters by the men manning the skiff they'd been crossing the bay on. Saigo survived his near drowning, but Gessho could not be revived.

Satsuma officials reported to the Tokugawa authorities that Gessho and Saigo had both drowned.
They produced Gessho's corpse as evidence and claimed that Saigo's body had not been recovered.

To conceal the fact that he had survived, Saigo was exiled to the island of Amami Oshima, in southern Satsuma.
He lived there under an assumed name from 1859 to 1862.

( TO BE CONTINUED .......... )

==============================

SAIGO TAKAMORI, THE LAST SAMURAI

2010-08-29T14:00:00.000-07:00

PHOTOS:
SAIGO TAKAMORI,(1827-1877) THE LAST SAMURAI
" " Statue in Tokyo's Ueno Park
__________________________________________

THE LAST SAMURAI
****************

In Japan, Saigo Takamori is known as the "last samurai".

His final quixotic rebellion against the recently founded, modernizing Meiji Imperial government that he had been instrumental in establishing...
is the basis of the Tom Cruise movie of that name.

At six feet and 200 pounds, he was much more physically imposing than the actor Ken Watanabe, who portrays him in the Hollywood film.

Not only was he a monster of a man in 19th century Japan, but, as you can see from his portrait, he had intense eyes and a forthright, piercing gaze that reflected his character and philosophy as an uncompromising man of action.

Born on February 7, 1827 in what was then Satsuma Han, a feudal domain of the Tokugawa Shogunate, he died, as legend would have it, by his own hand on September 24, 1877, while making a final stand against Meiji imperial forces.

What intrigues about his story is that he is held up as an archetype of the samurai spirit --the last true samurai-- even though he lost, not just the battle, but the whole war.

He strived to preserve the samurai as a class and slow the newly established Meiji government on its path to modernization, only to be completely vanquished.

Not just his army, but also his ideas and his very cause were soundly defeated.

Japan is the paragon of modernity it is today partly because he was defeated.

The mystery begins to clear when one realizes that Saigo Takamori is one of the most famous examples of a Japanese tragic hero (the most famous example being Minamoto no Yoshitsune).
In Japan, a tragic hero must show his sincerity by making the ultimate sacrifice, often for a lost cause.

This is not the same idea as the character Jefferson Smith had in the movie Mr. Smith Goes To Hollywood when he said: "Lost causes are the only causes worth fighting for."

As Ivan Morris writes in his classic book, "The Nobility of Failure: Tragic Heroes in the History of Japan" :

"There is another type of hero in the complex Japanese tradition...Faced with defeat, the hero will typically take his own life in order to avoid the indignity of capture (or surrender) vindicate his honor (or his nation's honor) and make a final assertion of his sincerity."

_____________________

In a letter he wrote to Ivan Morris just before committing seppuku, the novelist Yukio Mishima said this:

"...You may be one of the few people who can understand my conclusion. Influenced by Wang Yang-ming philosophy, I have believed that knowing without acting is not sufficiently knowing and the action itself does not require any effectiveness."
_____________________

Saigo's was steeped in the Neo-Confucianism of the Chinese philosopher Wang Yang-ming, whose conception of knowledge and action as an indivisible unity had, along with Zen Buddhism, an enormous impact on Bushido.

Saigo exhibited all of the traditional samurai qualities:
valor; respect; rectitude; honor; frugality; loyalty; and benevolence toward underlings.

At the same time, he had an unassuming manner, friendly smile, and hearty laugh that won him legions of friends and followers.

=============================

The following note in this Blog, is the story of
Saigo Takamori's life, the Real Last Samurai.

************************************************

...

KEPLERS SPACECRAFT DISCOVERS....

2010-08-27T07:48:00.000-07:00

PHOTO IS :
An artist's concept of two Saturn-sized planets
in the Kepler-9 planetary system.

_____________________________________________

MEW PLANETS AND A NEW SUN ?

****************************

August 26, 2010:

NASA's Kepler spacecraft has discovered the first confirmed planetary system with more than one planet crossing in front of, or transiting, the same star.

The transit signatures of two distinct Saturn-sized planets were seen in the data for a sun-like star designated "Kepler-9.

The planets were named Kepler-9b and 9c.

The discovery incorporates seven months of observations of more than 156,000 stars as part of an ongoing search for Earth-sized planets outside our solar system.

The findings will be published in Thursday's issue of the journal Science.

Kepler's ultra-precise camera measures tiny decreases in the stars' brightness that occur when a planet transits them. The size of the planet can be derived from these temporary dips.

The distance of the planet from the star can be calculated by measuring the time between successive dips as the planet orbits the star.
Small variations in the regularity of these dips can be used to determine the masses of planets and detect other non-transiting planets in the system.

In June, mission scientists submitted findings for peer review that identified more than 700 planet candidates in the first 43 days of Kepler data.
The data included five additional candidate systems that appear to exhibit more than one transiting planet.

The Kepler team recently identified a sixth target exhibiting multiple transits and accumulated enough follow-up data to confirm this multi-planet system.

"Kepler's high quality data and round-the-clock coverage of transiting objects enable a whole host of unique measurements to be made of the parent stars and their planetary systems," said Doug Hudgins, the Kepler program scientist at NASA Headquarters in Washington DC.

Click on the image to view animations of the Kepler-9 planetary system.
Scientists refined the estimates of the masses of the planets using observations from the W.M. Keck Observatory in Hawaii.

The observations show Kepler-9b is the larger of the two planets, and both have masses similar to but less than Saturn.
Kepler-9b lies closest to the star with an orbit of about 19 days, while Kepler-9c has an orbit of about 38 days.

By observing several transits by each planet over the seven months of data, the time between successive transits could be analyzed.

"This discovery is the first clear detection of significant changes in the intervals from one planetary transit to the next, what we call transit timing variations," said Matthew Holman, a Kepler mission scientist from the Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics in Cambridge, Mass.

"This is evidence of the gravitational interaction between the two planets as seen by the Kepler spacecraft."

In addition to the two confirmed giant planets, Kepler scientists also have identified what appears to be a third, much smaller transit signature in the observations of Kepler-9.

That signature is consistent with the transits of a super-Earth-sized planet about 1.5 times the radius of Earth in a scorching, near-sun 1.6 day-orbit.

Additional observations are required to determine whether this signal is indeed a planet or an astronomical phenomenon that mimics the appearance of a transit.

More Information:

NASA's Ames Research Center in Moffett Field, Calif., manages Kepler's ground system development, mission operations and science data analysis.

NASA's Jet Propulsion Laboratory in Pasadena, Calif., managed Kepler mission development.

Ball Aerospace and Technologies Corp. in Boulder, Colo., developed the Kepler flight system and supports mission operations with the Laboratory for Atmospheric and Space Physics at the University of Colorado in Boulder.

The Space Telescope Science Institute in Baltimore archives, hosts and distributes the Kepler science data.

===================================

...

ALFRED DE MUSSET 1810-1857

2010-08-23T16:41:00.000-07:00

Tous les hommes sont menteurs, inconstants, faux, bavards, hypocrites, orgueilleux et lâches, méprisables et sensuels ; toutes les femmes sont perfides, artificieuses, vaniteuses, curieuses et dépravées ; le monde n'est qu'un égout sans fond où les phoques les plus informes rampent et se tordent sur des montagnes de fange ; mais il y a au monde une chose sainte et sublime, c'est l'union de deux de ces êtres si imparfaits et si affreux. On est souvent trompé en amour, souvent blessé et souvent malheureux ; mais on aime, et quand on est sur le bord de sa tombe, on se retourne pour regarder en arrière ; et on se dit : " J'ai souffert souvent, je me suis trompé quelquefois, mais j'ai aimé. C'est moi qui ai vécu, et non pas un être factice créé par mon orgueil et mon ennui. "

"On ne badine pas avec l'amour", Alfred de Musset
_________________________________________________

Alfred de Musset (1810-1857) est entré très jeune dans le "Cénacle" des romantiques, qui l'ont acclamé comme un enfant prodige.

A l'âge de vingt ans, il a publié son premier recueil de vers, les "Contes d'Espagne et d'Italie", d'un romantisme brillant et coloré.

A vignt-deux ans, il publie "Un spectacle dans un fauteuil", recueil de pièces dramatique en vers.

Il s'écarte bientôt du groupe romantique, qu'il accuse de trop s'intéresser à la politique et à l'action sociale, et s'intéresse à la Grèce et à l'Italie de la Renaissance.

Une aventure amoureuse avec George Ssnd (1833-1835) le marquera pour toute la vie.
Après la rupture définitive, il essaie de trouver soulagement à sa douleur dans la littérature et dans une vie mondaine et désordonnée.

Il transpose son aventure amoureuse dans un roman semi-autobiographique, la "Confession d'un enfant du siècle" (1836), et ses divers états d'âme en relation avec l'amour perdu dans ses quatre poèmes les plus célèbres: "Les Nuits" (Nuit de mai, Nuit de décembre, Nuit d'Août, nuit d'Octobre).

Dans les héros de son drame "Lorenzaccio" (dont le sujet est tiré des chroniques italiennes de la Renaissance) il présente un personnage dont la tendance au vice anéantit la volonté et ruine la vie.

Il écrit aussi des comédies dont l'amour est le centre, qui rappellent les comédies de Marivaux et qui, sous des apparences de légèreté et de badinage, présentent toujours un fond de mélancolie et de pessimisme:
"Il ne faut jurer de rien"
"Fantasio"
"Les Caprices de Marianne"
"On ne badine pas avec l'amour"

Mais le désordre de sa vie le ronge rapidement.
À trente ans il se sent malade et épuisé, et il n'écrit presque plus.
Il meurt a l'âge de quarante-six ans.

Musset est avant tout le poète de l'amour; il est moins expansif que Lamartine et moins exubérant que Hugo.

Il s'écarte aussi des romantiques par ses goûts littéraires, puisqu'il s'intéresse à la littérature classique et à certains auteurs du dix-septième siècle, notamment Molière et La Fontaine.

TRISTESSE
_________

(Voici un sonnet écrit à l'age de trente ans, où Musset exprime d'une façon simple et émouvante le sentiment qu'il a d'avoir manqué sa vie)

J'ai perdu ma force et ma vie
Et mes amis et ma gaieté;
J'ai perdu jusqu'à la fierté
Qui faisait croire à mon génie.

Quand j'ai connu la Vérité,
J'ai cru que c'était une amie;
Quand je l'ai comprise et sentie,
J'en étais déjà dégoûté.

Et pourtant elle est eternelle,
Et ceux qui se sont passés d'elle
Ici-bas ont tout ignoré.

Dieu parle, il faut qu'on lui réponde.
-Le seul bien qui me reste au monde
Est d'avoir quelquefois pleuré.

(Poésies posthumes)

=================================

...

PETRUS COMESTOR

2010-08-22T14:25:00.000-07:00

PHOTOS :
PETRUS COMESTOR, TROYES 1100-PARIS 1179
presente son livre a l'Archevêque de Sens
GUILLAUME AUX BLANCHES MAINS
Archevêque de Sens
_________________________________________

Pierre le Mangeurde livres(Petrus Comestor) est un théologien né à Troyes vers 1110. Son oeuvre principale, "l'Historia Scholastica" est un abrégé de tous les livres de la Bible destiné à la formation du clergé et des prédicateurs.

Né à Troyes vers 1100, il fréquente l'école claustrale de Saint-Loup, puis en devient chanoine. Il obtient du Pape Eugène III le titre de doyen (decanus trecensis), qu'il conserve de 1147 à 1164.

Vers 1150, il suit à Paris les cours de Pierre Lombard.
Il est mentionné comme professeur réputé en 1158, puis il paraît jouir de la dignité de chancelier de l’église métropolitaine, ancien nom de la charge de chancelier de l’université.
Il dirige l'école de théologie de Paris pendant cinq ans entre 1164 et 1169, lorsqu'il cède sa charge à Pierre de Poitiers (✝1205), tout en conservant celle de Chancelier (celui qui délivre les diplômes).

On le trouve souvent cité dans la littérature médiévale sous la forme Magister in Historiis.

Réputé de très haute culture et fort savant, le cardinal Pierre de Saint-Chrysogone le désigne au Pape Alexandre III pour être candidat à la fonction de cardinal, mais il n'est pas retenu.

Il participe probablement au Concile de Latran III, en mars 1179.

Au début des années 1170, il devient chanoine régulier de saint-Victor.
Avant 1173 il y achève son œuvre majeure, l’Historia Scholastica.
Le texte s'en tient à un récit historique dotée d'une grande diversité de sources.

Pierre le Mangeur est un disciple de -l'hebraica veritas- prônée par Hugues de Saint-Victor et surtout par André de Saint-Victor.

Martin Grabmann a regroupé sous le terme d'école biblique-morale qui comprend, outre Pierre le Mangeur, Pierre le Chantre et Étienne Langton.

Au début, il ne s'agissait que de traduire la Bible directement depuis l'hébreu (comme saint Jérôme), puis il s'agissait d'admettre l'autorité de l'exégèse juive.

Le texte de Pierre le Mangeur montre qu'il recueille nombre de traditions juives et qu'il a des contacts avec les exégètes juifs (cf. les travaux de G. Dahan).

Il est aussi l’auteur de commentaires sur les Épîtres de Paul et sur les Évangiles, mais il restera pour les siècles à venir "Magister historiarum" comme Pierre Lombard est demeuré "Magister Sententiarum".

Il meurt à Saint-Victor, Paris, le vendredi 12 octobre 1179.

Il a composé lui-même son épitaphe, retrouvée dans l'Abbaye Saint-Victor et qui rappelle les qualités de l’homme.

L'épitaphe de Pierre le Mangeur:
_______________________________
Latin:
Petrus eram quem petra regit dictus Comestor nunc comedor.
J'étais Pierre dit le mangeur,que la pierre couvre, maintenant "mangé"

Vivus docui nec cesso docere mortuus, ut dicant qui me vident incineratum.
Vivant j'ai enseigné, mort je ne cesse pas d'enseigner afin que ceux qui me voient réduit en cendre disent:

Quod sumus iste fuit, erimus quandoque quod hic est.
Nous sommes ce qu'il fut, un jour nous serons ce qu'il est.

L' Historia scholastica super Novum Testamentum (rédigée entre 1169-1173), fut traduite en français, en même temps que la Vulgate par Guyart des Moulins à Saint Pierre d'Aire sur la Lys, en 1294, et imprimée à la requête de Charles VIII vers 1483, 1498 et 1545, Utrecht, Nicolas Ketelaer, 1473.

L'œuvre, qui ne portait probablement pas de titre à l'origine, est dédiée à Guillaume aux Blanches Mains (il est encore appelé Guillaume de Champagne),
frère d'Henri le Libéral, Comte de Troyes (+ 1181), alors archevêque de Sens de 1168 à 1169, puis de Reims où il fut intronisé le 8 août 1176.

On a retrouvé plus de huit cents manuscrits des Historiæ scolastica datés du XIIe au XVIe siècle.
Le plus ancien manuscrit se trouve à Paris, BN, Ms. lat. 16943.

Des traductions circulèrent en Allemagne dès 1248.
L'Historia scolastica fut traduite en français sous le titre de Bible historiale par Guyart des Moulins, dès 1294.

La bible historiale, traduction en français, est connue en plus de cent exemplaires et se trouve généralement abondamment illustrée, alors que la version latine ne l'est presque jamais.
Il existe aussi des traductions en hollandais, portugais, espagnol.

Il s'agit d'un abrégé des Écritures, une sorte d'adaptation de l'histoire sainte très narrative, insérée dans l'histoire générale de l'humanité, avec des gloses tirées des auteurs ecclésiastiques et profanes, mêlant les Écritures canoniques à toutes sortes d'emprunts aux apocryphes et aux commentaires des exégètes juifs : Pierre fait souvent appel à l'autorité d'André de Saint-Victor pour améliorer les textes qu'il utilisait.

Longtemps classique dans les écoles, il est "une des œuvres les plus originales de la fin du XIIe siècle".

La diffusion, considérable, se fit en latin, désignée très souvent pendant des siècles, par le mot de Biblia.

L'édition de la Patrologie latine par Migne (Migne, PL, cxcviii, 1072) fait référence [mais ce n'est pas une édition critique suffisante pour un travail scientifique].

Pour la Genèse, on utilisera désormais l'édition scientifique parue dans la collection du Corpus christianorum.

Les premiers commentateurs de l'ouvrage sont Étienne Langton et en 1194 Nigel de Longchamps.

Extracto en español:

"Historia Escolástica, es la obra princpal de PETRUS COMESTOR.
Comestor quiere significar traga libros, y fue llamado así por su extraordinaria erudición.

Nació en Troyes el 1100 y murió en París el 1179.

Su "HISTORIA ESCHOLÁSTICA" fue tenida hasta el siglo XVI como el tratado más generalizado de la historia de la REVELACIÓN.

GUILLERMO MANOS BLANCAS, o de BEAUMONT, o aún de CHAMPAGNE, era entonces Arzobispo de Sens, y fue a quien Petrus Comestor dedicó su obra.
En la miniatura se ve como le presenta su libro.

=========================================

...

MIQUEL MARTÍ i POL, poeta

2010-08-20T12:57:00.000-07:00

ARA MATEIX
__________

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

======================

...

DAVID HUME - L'identité du "moi"

2010-08-16T05:42:00.000-07:00

PHOTOS: David Hume
Le tombeau de Hume
Statue de Hume à Edimbourg - Le Royal Mile
__________________________________________

DAVID HUME, 1711-1776, Ecossais
Pphilosophe du scepticisme et de l'empirisme
********************************************

L'IDENTITÉ DU MOI
-----------------

L'identité personnelle est examinée à la fin du premier livre, sur l'entendement, du Traité de la nature humaine.

Toutefois cet examen doit être complété par l'analyse des notions d'orgueil et d'humilité du livre II, sur les passions, car ces dernières passions entrent dans la genèse des impressions que nous avons de nous-mêmes en tant que personne.

Selon Hume, dans l'analyse du Livre I, nous n'avons pas d'impression particulière d'un moi, mais nous lui rapportons des idées et des impressions. Hume propose le raisonnement suivant :
le moi est supposé stable et substantiel, alors que toutes les impressions sont variables.

Il n'y a donc pas d'impression à partir de laquelle nous pourrions dériver une idée du moi.
Le « moi », s'il est une idée, est une idée fictive.

Cette conception rompt avec la métaphysique classique, illustrée par le cogito cartésien, parce qu'elle rend impossible l'établissement d'une substance spirituelle comme fondement ontologique, et qu'elle rejette l'idée que le moi serait en nous une réalité psychique simple et une.

Ce rejet étant posé, il reste à Hume à rendre compte de la réalité du moi, et à en montrer la genèse :
Comment l'idée fictive de moi naît-elle des lois du psychisme humain ?

Nous avons tendance à penser que nous sommes toujours la même personne, que notre moi actuel est le même qu'il y a cinq ans, malgré les changements qui affectent de nombreux aspects de notre personnalité. Nous pourrions à partir de là rechercher un soi sous-jacent, qui demeure le même sous les autres changements, et nous demander quelle est sa nature et ce qui le distingue des accidents qui nous affectent.

Mais Hume nie que nous puissions faire la moindre différence entre un tel moi mystérieux et les changements dont on prétend qu'ils lui appartiennent ou qui en découlent.
Donc, lorsque nous nous examinons nous-mêmes, nous ne pouvons seulement percevoir que des ensembles d'idées et de sentiments.
Donc, étant donné que l'âme est quelque chose de trop subjectif, l'introspection ne permet jamais de percevoir une substance que nous pourrions appeler « MOI ».

Le moi n'est rien d'autre qu'un agrégat de perceptions liées, et, selon Hume, ces perceptions n'appartiennent à rien puisqu'elles composent le moi lui-même.
L'âme est ainsi une communauté qui possède une certaine identité, non en vertu de son essence, mais par la composition d'éléments changeant continuellement.

Le problème de l'identité du moi se transforme alors pour Hume en celui de l'unité de l'expérience individuelle, car l'esprit ne peut saisir de relation réelle qui expliquerait que certaines sensations et pas d'autres forment un tout composé appelé « moi ».
La nature de cette cohésion demeure inexpliquée, et Hume, revenant sur sa théorie dans l'appendice du Traité, déclarera que cette théorie du moi ne le satisfait pas complètement.

Toutefois les raisons-mêmes de cette insatisfaction ne sont pas clairement formulées et demeurent un objet de perplexité pour les commentateurs.

===================================

...

JAPON 65 AÑOS DESPUÉS DE HIROSHIMA

2010-08-06T05:37:00.000-07:00

Japón conmemoró el viernes el 65º aniversario del ataque nuclear que Estados Unidos llevó a cabo contra Hiroshima, en una ceremonia a la que por primera vez asistió un representante de Washington.
______________________________________

Esta es la primera vez que EEUU asiste a una ceremonia en Hiroshima.

Japón conmemoró el 65º aniversario de la bomba atómica, con un llamamiento al desarme nuclear, en presencia de EEUU y la ONU.

Una campana de la paz sonó a las 08.15 hora local (2315 GMT del jueves), la misma hora en la que la bomba fue arrojada por el avión de guerra B-29 "Enola Gay" el 6 de agosto de 1945, mientras miles de ancianos supervivientes, niños y dignatarios guardaban un minuto de silencio bajo un sol abrasador.

"Claramente, la urgencia de la abolición de las armas nucleares está impregnando nuestra conciencia global", dijo el alcalde de Hiroshima, Tadatoshi Akiba, en un discurso al que siguió la liberación de una bandada de palomas blancas.

Japón a menudo hace referencia a su posición como el único país que ha sufrido ataques nucleares al pedir la abolición de las armas nucleares.

Estados Unidos lanzó una segunda bomba atómica en la ciudad de Nagasaki días después del bombardeo a Hiroshima.

Pero el primer ministro nipón, Naoto Kan, reafirmó la necesidad de que Japón se mantenga bajo el "paraguas nuclear" de Estados Unidos, enfatizando la paradoja que plantea la dependencia de Japón a la capacidad nuclear estadounidense aún cuando rechaza la posesión de ese tipo de armamento.

"Creo que la disuasión nuclear sigue siendo necesaria para nuestra nación en un momento en que hay factores poco claros e inciertos", declaró Kan después de la ceremonia, según una cita reproducida por la agencia de noticias Kyodo.

La Constitución de Japón, redactada en 1947 por Estados Unidos, prohíbe que el país mantenga fuerzas armadas o libre guerras, aunque se ha interpretado de tal forma que permita la existencia de fuerzas armadas con motivos puramente defensivos.

Estados Unidos, actualmente el mayor aliado de Japón en materia de seguridad, envió por primera vez un representante a la ceremonia, reflejando los estrechos lazos entre ambas naciones y la campaña del presidente Barack Obama para librar al mundo de las armas nucleares.

"Por el bien de las futuras generaciones, debemos continuar trabajando juntos para concretar un mundo sin armas nucleares", manifestó el embajador estadounidense John Roos en un comunicado.

Pero una disputa sobre la reubicación de una base aérea estadounidenses en la isla de Okinawa, en el sur de Japón, ha complicado las relaciones y avivado el debate sobre la política de defensa de Japón mientra se enfrenta al creciente poder militar de China y a una impredecible Corea del Norte.

Informaciones de medios han dicho que un grupo de asesores pronto instaría al Gobierno a relajar las medidas que impiden que se desplieguen armas nucleares en el país, en momentos en que Japón planea revisar el área de Defensa para finales de año.

Pero, aunque algunos políticos conservadores también han convocado un debate respecto a si Japón debería tener armas nucleares, ha habido poco apoyo entre la opinión pública.

Kan reiteró que Japón se apegaría a su autoimpuesta prohibición de poseer, producir e importar armas nucleares.

"Queremos el desarme nuclear, y si Estados Unidos asume el liderazgo, otros países podrían seguir sus pasos", opinó Tomiko Matsumoto, un superviviente de 78 años del ataque contra Hiroshima.

"Primero lo odié (a Estados Unidos), pero el odio ha desaparecido.
Ahora quiero un mundo en paz", agregó.

=================================

...

PERSEIDS METEOR SHOWER

2010-08-05T14:42:00.000-07:00

PLANETS ALIGN FOR THE PERSEID METEOR SHOWER
___________________________________________

You know it's a good night when a beautiful alignment of planets is the second best thing that's going to happen.

Thursday, August 12th, is such a night.

The show begins at sundown when Venus, Saturn, Mars and the crescent Moon pop out of the western twilight in tight conjunction.
All four heavenly objects will fit within a circle about 10 degrees in diameter, beaming together through the dusky colors of sunset.

No telescope is required to enjoy this naked-eye event: sky map.

The planets will hang together in the western sky until 10 pm or so.

When they leave, following the sun below the horizon, you should stay, because that is when the Perseid meteor shower begins.
From 10 pm until dawn, meteors will flit across the starry sky in a display that's even more exciting than a planetary get-together.

The Perseid meteor shower is caused by debris from Comet Swift-Tuttle.

Every 133 years the huge comet swings through the inner solar system and leaves behind a trail of dust and gravel.

When Earth passes through the debris, specks of comet-stuff hit the atmosphere at 140,000 mph and disintegrate in flashes of light.

These meteors are called Perseids because they fly out of the constellation Perseus.

Swift-Tuttle's debris zone is so wide, Earth spends weeks inside it.

Indeed, we are in the outskirts now, and sky watchers are already reporting a trickle of late-night Perseids.

The trickle could turn into a torrent between August 11th and 13th when Earth passes through the heart of the debris trail.

2010 is a good year for Perseids because the Moon won't be up during the midnight-to-dawn hours of greatest activity.
Lunar glare can wipe out a good meteor shower, but that won't be the case this time.

As Perseus rises and the night deepens, meteor rates will increase.

For sheer numbers, the best time to look is during the darkest hours before dawn on Friday morning, Aug. 13th, when most observers will see dozens of Perseids per hour.

PHOTO :
Looking northeast around midnight on August 12th-13th.
The red dot is the Perseid radiant. Although Perseid meteors can appear in any part of the sky, all of their tails will point back to the radiant.

For best results, get away from city lights.
The darkness of the countryside multiplies the visible meteor rate 3- to 10-fold.

A good dark sky will even improve the planetary alignment, allowing faint Mars and Saturn to make their full contribution to the display.

Many families plan camping trips to coincide with the Perseids.
The Milky Way arching over a mountain campground provides the perfect backdrop for a meteor shower.

Enjoy the show!

==================================

...

GIL J. WOLMAN 1929-1995

2010-08-03T14:24:00.000-07:00

FOTO: Vietnam, ca.1968
de Gil J. Wolman
________________________

Gil J Wolman:
"SÓC IMMORTAL I ESTIC VIU "
***************************

Exposició al MACBA del
04/06/2010 - 09/01/2011

i a la Fundaçäo Serralves
Museu de Arte Contemporânea, Porto
del 11/02/2011 - 01/05/2011
__________________________________

"L'exercici de llibertat més urgent és la destrucció d'ídols".
Guy Debord i Gil J Wolman

"La nostra tasca no és una escola literària, una forma nova d'expressió, un modernisme.
Es tracta d'una manera de viure que es realitzarà mitjançant exploracions i formulacions provisionals, que tendeix a exercir-se ella mateixa només d'una manera provisional.
La naturalesa d'aquesta empresa ens obliga a treballar en grup i a manifestar-nos poc: esperem moltes persones, i esdeveniments, que arribaran.
També tenim aquesta altra gran força: la de no esperar res de les activitats conegudes, dels individus i les institucions".

Guy Debord i Gil J Wolman,
--------------------------

"Per què el lletrisme?"
Potlatch 22, 9 setembre 1955

L'artista francès Gil J Wolman (1929-1995) va ser un pioner en la recerca de les possibilitats d'intersecció i alteració dels llenguatges visuals i textuals.

Aquesta exposició, la primera monogràfica que es dedica a Wolman dins l'Estat espanyol, integrada per unes 250 obres i documents, des de L'Anticoncept (1951) fins a Voir de mémoire (1995), aplega les peces més significatives i fèrtils de la seva carrera, algunes de les quals inèdites fins ara.

Wolman va ser un dels membres més destacats del moviment artístic i intel·lectual del lletrisme, al qual es va adherir ben aviat.

Creat per l'artista parisenc d'origen romanès Isidore Isou a mitjan dels anys quaranta, a partir dels moviments dadaista i futurista de principi del segle XX, el lletrisme tenia la convicció que tant en la poesia, com en la música, en la pintura i en altres llenguatges de l'expressió artística, ja s'havien assolit els cims expressius.

S'havia arribat a un moment històric d'estancament en el qual tot allò que es produís seguint els camins clàssics, encara que fos violentant-los, no era sinó repetició i declivi.
Per començar un nou cicle creatiu calia, en primer lloc, tornar al principi, deconstruir els llenguatges artístics.
Tornar als signes, buidats de la seva càrrega semàntica: a les lletres.

Lletres –en el sentit de símbols i sons no interpretats— són els elements bàsics de la creació poètica, que podien i havien de combinar-se de noves maneres.

Així, el poema lletrista havia de ser purament formal;
es podien explorar noves síntesis entre escriptura i arts visuals;
en cinema, que segons Isou era un art «massa ric i obès», se separen banda sonora i imatge o s'acoblen nous sentits a l'obra ja realitzada d'altres autors;
en fotografia, es pinta sobre la imatge…

L'obra aliena, ja sigui d'art o de consum, és apropiada, empeltada, mutilada, desvirtuada, subvertida, dotada de nous continguts, signes i sentits.

D'aquesta tesi seminal, iconoclasta i revolucionària, que Isou, Wolman i els seus companys van realitzar en una obra torrencial, en va derivar el 1952 la Internacional Lletrista:
una escissió encapçalada per Guy Debord (tan influent en els moviments contestataris de les dècades següents a través del seu Moviment Situacionista i el seu llibre 'La societat de l'espectacle' i Gil J Wolman.

Com es dedueix de les citacions reproduïdes al principi d'aquest text, Debord i Wolman postulaven l'extensió de la revolució lletrista a la crítica de la vida social i política i al compromís personal amb allò que denominaven «una manera prou nova de viure la pròpia vida».

Al cap d'uns quants anys, i per motius que no s'han explicat mai, Debord va expulsar Wolman del moviment.

La considerable quantitat i qualitat de les obres, documents i publicacions que integren aquesta exposició la converteixen en una mena d'enciclopèdia del lletrisme.

L'exposició s'articula en quatre àmbits:

En primer lloc, la pel·lícula 'Anticoncept' realitzada el mateix any (1951) i en sintonia amb la pel·lícula d'Isou 'raité de bave et d'éternité'
Si aquesta es basava en la tècnica lletrista del «muntatge discrepant», en què so i imatge no es corresponen, 'Anticoncept' es projectava damunt un globus d'heli col·locat davant la cortina del cinema, en comptes de fer-ho damunt la pantalla tradicional.

La imatge s'apaga i s'encén alternant el blanc i el negre d'una manera intermitent i amb diversos ritmes, alhora que s'escolten poemes, breus reflexions i textos sincopats, falsament cantats.

La pel·lícula va ser prohibida per la censura francesa, de manera que quan, al mes següent, es va projectar al Festival de Cinema de Canes, només es va permetre l'entrada a la premsa.

Com la pel·lícula de Debord de 1952 'Hurlements en faveur de Sade, la de Wolman renuncia a la narració iconogràfica, en aplicació estricta dels principis lletristes al cinema.

El segon àmbit de l'exposició se centra en els anys en què Wolman, Debord, Jean-Louis Brau i Serge Berna se separen del grup d'Isou i constitueixen la Internacional Lletrista (1952-1957), assaig general de la futura Internacional Situacionista (1957-1972) de Guy Debord.
En aquesta època, Wolman i Debord firmen el Mode d'emploi du détournement: el détournement (desviació) és la tècnica lletrista que consisteix en l'ús deliberat de material plagiat per alterar-ne i subvertir-ne el sentit.
Wolman porta a la pràctica les instruccions d'aquest manual a la novel·la détournée titulada "J'écris propre"(1956), que s'avança uns anys a les cut-up de Brion Gysin i William Burroughs i a les Mémoir del mateix Debord.
El 1956 participa, amb Asger Jorn i Pinot-Gallizio, en el Primer Congrés Mundial dels Artistes Lliures que va tenir lloc a Alba (Itàlia).

El 1959 Wolman reprèn les recerques plàstiques al costat de Brau, després d'haver realitzat, el 1952, Un homme saoul en vaut deux ("Un home borratxo val per dos": el títol porta incorporat un joc de paraules entre seul –sol– i saoul –borratxo–),
i les vuit Métagraphies del 1954.
Posteriorment s'associa amb certes manifestacions lletristes i exposa les seves impressionants pintures lletristes a la Galerie Weiller el 1961.

A la sala següent, hi trobem les composicions d'art scotch (procediment que consisteix a arrencar tires de paper imprès i adherir-les amb pega –scotch– sobre fusta o tela), que exhibeix a la Galerie Valérie Schmidt els anys 1964, 1966 i 1968.

El 1964, durant una exposició del grup a la Galerie Stadler, torna a trencar amb els lletristes i funda la gairebé virtual Segona Internacional Lletrista amb Brau i François Dufrêne.
Després continua en solitari, fins a mitjan anys setanta, la seva obra d'art scotch, manipulant els grans titulars de premsa i els continguts i imatges als quals fan referència, per presentar discursos alternatius i subvertir, violentar o revelar el llenguatge, la lògica i el discurs dels mitjans de comunicació de masses.

Finalment, al quart i últim espai de l'exposició, s'hi presenten els treballs relacionats amb el «moviment separatista» que va crear l'any 1977 i del qual seria l'únic membre.
Buscant la senzillesa («com més senzill, més bell», deia sovint), es limita a partir objectes en dos, sense més preocupacions estètiques.

Als anys vuitanta i fins a la seva mort, el 1995, torna a l'escriptura i publica una vintena de llibres i plaquettes de tiratges ínfims a les seves Éditions Inconnues.

Roda una desena de vídeos, alguns dels quals es mostren a l'exposició: el 1981 'Le
Drame discret de Mitterrand (un zàpping entre El discreto encanto de la burguesía,de Buñuel i l'assumpció de la presidència pel dirigent socialista);
el 1990, L'Anticoncept à New York, al·lucinant revisió crítica de L'Anticoncept, filmant des de la pantalla els espectadors.
Cobreix parcialment de tela verge olis adquirits en encants i mercats ambulants (Peintures fermées, 1989), n'amaga algunes parts (Peintures cachées, 1987), o exposa obres que després crema per exhibir-ne el record en forma de marcs buits excepte pel títol…, entre d'altres tècniques i recursos creatius per replantejar, com havia anat fent des del principi de la seva trajectòria, la naturalesa de les relacions entre la paraula i la imatge amb el món.

==================================

Comissaris:
Bartomeu Marí i Frédéric Acquaviva

Organització:
Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Coproducció:
MACBA i Museu Serralves, Porto

-------------------------------

...

BENET ROSSELL

2010-08-03T13:39:00.000-07:00

-
PARAL.LEL,
de BENET ROSSELL

Exposició MACBA, del

11/06/2010 - 23/01/2011
________________________

L’exposició dedicada a Benet Rossell (Àger, 1937) es concentra en una part de l’amplíssim treball d’aquest artista polifacètic des de dues de les seves vessants principals: el cinema i les cal·ligrafies o micrografies.

La mostra ofereix un recorregut amb interrupcions, fragmentat, que defuig l’exposició retrospectiva cronològica convencional i rastreja diverses possibilitats d’aproximació a una obra construïda com un entramat de llenguatges i mitjans diferents.

Tot i iniciar la seva formació amb estudis de Dret, Economia i Sociologia, els interessos de Benet Rossell aviat es decanten cap a l’activitat artística, que desplega en múltiples disciplines, des del dibuix i l’escriptura sígnica, la pintura, ocasionalment el tapís o la ceràmica, fins a l’acció i la performance, el cinema experimental i comercial, la poesia i el teatre, entre d’altres.

Tots aquests llenguatges estan sempre tractats des d‘una vesant molt personal, que inclou intervencions poc convencionals, com objectes òptics, treballs de cultius, dibuixos i intervencions sobre els films, dibuixos «amanits», actes notarials, còmics sense paraules, guions cinematogràfics o dibutexts, per posar-ne alguns exemples.

El 1964 es trasllada a París, ciutat on viurà durant uns anys.

Des d’allà, però, fa molts viatges i llargues estades en altres països, com l’Índia i el Nepal.

A París coincideix amb Joan Rabascall, Antoni Miralda i Jaume Xifra, amb els quals comparteix una estreta amistat i alguns projectes, tot i tenir trajectòries diferenciades.
Amb ells, per exemple, Benet Rossell filma els Cerimonials (1974), una obra que forma part de la Col·lecció MACBA i que presenta festes i rituals en què també participa Dorothée Selz.

A París s’inscriu als cursos de cinema del Comitè del Film Etnogràfic amb Jean Rouch.

Una altra experiència determinant en aquesta ciutat és el seu pas per la
Université du Théâtre des Nations, on per primera vegada sent parlar d’un teatre total, entès com a acció que aporta el concepte de festa i ritual a la dramatúrgia, d’experiències que, ell mateix, defineix com més a prop de la representació sígnica que no pas textual.

Aquell contacte amb uns llenguatges els codis dels quals m’eren del tot desconeguts, per tant, llenguatges sense codi per a mi, em fascinaven i possiblement foren l’origen del llenguatge que he conreat durant tota la meva trajectòria d’artista i que parteix d’una infinitat de signes, d’icones, de micrografies o cal·ligrames o benigrames sense codi, irrepetits i irrepetibles, que conviuen, s’articulen i es manifesten d’una manera sempre única, sempre reinventada, i acaben conformant un microteatre o representació cal·ligràfica del gran microteatre del món.

L’exposició presenta un gran nombre d’obres inèdites i dedica una atenció especial al treball cinematogràfic de Benet Rossell, molt vinculat al seu dibuix sígnic i cal·ligràfic, establint un diàleg entre els diferents mitjans utilitzats, amb obres que van des del 1965 fins a l’actualitat.

Malgrat la seva aparença abstracta, la seva obra té un component narratiu.

Benet Rossell és un rastrejador, a la manera d’algun dels personatges imaginaris que apareixen constantment en els seus dibuixos i que creen microhistòries: la insistència en els micromons (microteatre, microòpera, micrografia, microacció...) és una constant en la seva producció, però aquests petits gestos revelen grans històries, personatges del carrer, ensurts i nous camins per explorar.

En el cas de Diari residual (1965-1969), aquest procés consisteix en un recull de referències i troballes del quefer quotidià de l’artista, en diferents formats.
Com a part dels recorreguts per la ciutat que són una constant en el seu treball, els glaçons de resina de polièster esdevenen contenidors transparents d’objectes i imatges, que inicialment Benet Rossell portava a les butxaques de la gavardina i amb els quals feia microperformances.

L’interès per les coses petites, que no són fàcils de percebre o que s’oculten a la visió, es fa palès en l’ús recurrent d’eines o instruments sovint creats per l’artista, com les lupes o les ulleres per observar els dibuixos que s’amaguen.

Calidoscopi (1971), realitzat amb Jaume Xifra, és la filmació dels dibuixos canviants d’un calidoscopi, que el joc de miralls va transformant davant la càmera.

El cinema és per a Benet Rossell una possibilitat d’apropament a l’element humà i una manera de cal·ligrafiar el moviment.

El seu microcinema pot ser cinema sense càmera, film pintat o bé foradat, com és el cas de Holes (1969/2007).

També dibuixa les pel·lícules, amb aquestes micrografies o benigrames que li són tan característics i que es presenten sols, amb textos de l’artista o d’altres autors, amb collages o amb encunys i forats practicats en el suport mateix.

El paper també es pot plegar, de manera que mai sabrem si aquests plecs ens amaguen dibuixos.

Dins el recorregut de l’exposició trobem Micro-òpera 2 (1984), una instal·lació que inclou una pel·lícula en la qual es narra com Benet Rossell es construeix un pinzell amb el seu propi cabell i pinta uns fotogrames; els estris utilitzats s’exposen en unes vitrines i a les parets hi ha fotografies que documenten el procés.
La peça es completa amb dues caixes de llum que permeten veure els dibuixos resultants.

Per primer cop des de la seva presentació l’any 1981, en el context de la XXIII Setmana Internacional de Cinema de Barcelona, es mostra Rambla 24 h (1981/2009), realitzada en col·laboració amb Antoni Muntadas.

Originalment es tractava d’una videoinstal·lació amb diferents elements:
uns monitors on es veia la gent caminant amunt i avall del carrer;
una torre de monitors que mostraven les imatges fragmentades dels ramblaires tipus (els caps, els cossos i els peus);
i la filmació d’un pla fix durant el primer minut de 24 hores consecutives.

Amb la voluntat de constatar els canvis produïts en aquest carrer amb el pas del temps, el setembre de 2009 Muntadas i Rossell van repetir l’enregistrament.

A Paral·lel Benet Rossell, es poden veure les dues filmacions, amb material documental del primer projecte disponible per a consulta.

Un dels vídeos inèdits inclosos a l’exposició és Microfàcies (2010), una representació teatral que remet a les anàlisis dels estrats i sediments geològics que Benet Rossell utilitza en alguns treballs.

A la manera d’anàlisis texturals, ho aplica en una filmació en macro de la geografia del seu propi cos a Auto di ritratto (2008).

La seva no és, doncs, una obra abstracta, sinó una cal·ligrafia que juga amb la il/legibilitat de les realitats, amb la im/possibilitat de les coses.

L’humor i la ironia també són molt presents en l’obra de l’artista, com es posa de manifest als films Miserere (1979) i Vetlla (2007), que s’acosten al món de les parafernàlies militars i fan una crítica de les dictadures, de les formes totalitàries i jerarquitzants del poder.

Els dibuixos amb perclorur, o els traços quasi pictòrics sobre els paper marouflés, mostren l’aparició de l’element pictòric, que es fa molt evident en el film Pound (1985/2009).

Penso amb la punta del pinzell (2010) és una peça concebuda per a aquest projecte, que presenta literalment el magatzem de les obres pictòriques de l’artista.
Totes les pintures estan embalades i identificades amb un número d’inventari, que permet consultar tota la informació sobre l’obra en un ordinador, excepte la seva imatge.
Aquesta instal·lació incideix en la idea per damunt de l’objecte, impossibilita a l’espectador la visió de l’obra i qüestiona el rol de la pintura en l’art contemporani, així com el rol de la institució museística respecte a la presentació de l’obra d’art.

El recorregut de l’exposició finalitza amb un nou projecte especialment desenvolupat per a aquesta exposició: Paral·lel, paral·lel (2010), que pren l’antic cabaret El Molino, al Paral·lel barceloní, com a eix vertebrador d’un treball més ampli sobre el barri i la transformació que ha sofert des dels anys cinquanta fins a l’actualitat.

Les serigrafies dels plànols de tres ciutats on ha viscut Benet Rossell, en les quals es destaca el recorregut des de casa seva fins al Molino, s’acompanyen amb els decorats originals del cabaret barceloní que l’artista va trobar en un contenidor quan es desmantellava.
Una filmació enregistra el procés de destrucció de l’edifici original i la construcció, en aquest moment encara en curs, del nou equipament.

Finalment, una adreça de correu electrònic permet accedir a les opinions sobre el projecte.

Paral·lel, paral·lel és un treball en procés (blog "Paral·lel, paral·lel"), una crònica sentimental i sociològica de la transformació de la Barcelona canalla i la «recuperació» institucional actual des de la iniciativa privada.

====================================

Comissaris:
Bartomeu Marí i Teresa Grandas.

Organització i producció:
Museu d'Art Contemporani de Barcelona
(MACBA).

-
Activitats relacionades

Benet Rossell, darrera i davant la càmera

Nit Benet Rossell: "Amb el temps i una fanga"

Paral·lel Benet Rossell

Nits de MACBA

___________________________

Publicacions relacionades :

Paral·lel Benet Rossell

HISTORIA DEL REGGAE - JAMAICA

2010-08-02T01:18:00.000-07:00

PHOTOS : Rastafaris en Etiopía,
Peter Murphy "Eclipse", Cena,
Peter Tosh y Bob Marley
______________________________

HISTORIA DEL REGGAE
Jamaica
*******************

Es sólo por quienes nacieron y crecieron escuchando música, que el norte de la brújula de los sonidos ha sido básicamente (al menos del '50 hasta el presente): Gran Bretaña y EE. UU.

Ritmos latinos, africanos y orientales, no han tenido, dentro del mercado musical mundial, mejor lugar que el destinado al de un localismo pintoresco o al de un efecto agradable que nos regresa digerido por un halo globalizador (por llamarlo de alguna manera) de la mano de músicos "etnógrafos".

Habrá quien me llame la atención sobre el origen negro del blues, jazz, rock, etc.etc.

Habrá quien marque la vigencia de los ritmos locales en los diferentes países o de esos hijos bastardos del rock y el tango, el rock y el candombe o el rock y el flamenco, etc.
Sin embargo esto no pretende ser un profundo estudio sobre las corrientes musicales, que como todo fenómeno artístico esta en permanente proceso hermeneútico.
La intención de éste escrito es acercarse a la historia de un caso curioso dentro de esas corrientes.
Si el norte es ese bloque hegemónico configurado por los padres del rock
¿De dónde salió Jamaica?

Tres cosas pueden marcarse a favor de quienes no vean en la difusión del reggae una victoria de lo emergente.
Primero: el reggae sólo dio la vuelta al mundo a partir de su difusión a través de las discográficas del "norte".
Segund: el género fue más conocido cuanto más híbrido.
Tercero; la lengua del reggae fue el ingles y eso facilitó su "mundialización".

Por otro lado, aunque con claras influencias externas, el reggae fue mucho más que un ritmo cansino y pegadizo, calificable o no de original.
No es paradojal que los punks del norte brindaran homenaje a ese ritmo como el único aceptable después del propio.

Si tenemos en cuenta algunas variables y agudizáramos el análisis, encontraríamos en el reggae las características de una práctica cultural emergente.
Pero no es el caso acercarse a intelectuales como Gramsci o sus herederos de los Estudios Culturales de Birmingham para abordar los términos de hegemonía, ideología (como visión del mundo) o prácticas emergentes.
Tan sólo se trata de revisar de dónde salió ese "ritmo mundial".

Para quienes se empeñan en no advertir el cruce entre cultura y política, haremos un breve recorrido por la isla de Jamaica hacia la década del '60.
En 1962 la isla se independiza del Reino Unido y el rock que llegaba por la inmigración, más la sintonización de radios de la costa este norteamericana, eran la constante; de hecho músicos locales como Jackie Edwards o Laurel Aitken no se diferenciaban demasiado de los artistas continentales.

Pero trabajando de manera independiente hubo quienes empezaron a engendrar un sonido particular.
Cuando los '60 estaban terminando, un disco de Toots & The Maytals se tituló "Do the Reggae", y esa es aparentemente la primera vez que se emplea la palabra con que se bautizaría todo producto made in Jamaica.

Es en los mediados de los sesenta donde el sello Island de Chris Blackwell adquiere renombre internacional. Pero los '70 lo colocaran bien arriba, figuras como Bob Marley y Jimmy Cliff popularizan el género más allá de la isla y zonas de influencia.

No es casual que los grupos punks más pensantes vieran en el ritmo de Jamaica un digno aliado de su ideología.
Pero ¿En qué se parecía musicalmente el reggae al punk?
Absolutamente en nada.....
Pero basta tomar una estrofa al azar:
"Si vos sos un árbol grande, nosotros somos el hacha pequeña, afilada para derribarte"
(Small Axe. Bob Marley).

Creo que con el ejemplo basta.
Gente como The Clash notó que era mucho mayor el parecido esencial entre el punk y el reggae que la aparente diferencia estructural.

El reggae logra una contundente estética y una prodigiosa solidez en el mensaje
afirmándose en el rastafarismo.
La pertenencia al movimiento rastafari no es precisamente una moda en el cabello ni el consumo indiscriminado de ganja (marihuana).

l movimiento rastafari nació en Jamaica como religión a partir de la distorsionada comprensión de las doctrinas de Marcus Garvey. La teoría de volver al África llevó a confundir la coronación de Haile Salassie, rastafari, con la venida de Dios a la tierra para liberar a los sometidos. (Ver Cena).

Y así, los verdaderos "rastas" mantienen sus lógicas culturales:
no consumen carne de cerdo,
son profundamente religiosos
y sueñan con el regreso en peregrinación a una Etiopía emancipada.

La difusión de las ideas del rastafarismo se debe casi exclusivamente a la adopción del reggae como su exclusiva forma de comunicar y alzar la voz:
"Prefiero la tumba a vivir como un esclavo, tan cierto como que hoy el sol brilla, voy a tener lo que me pertenece" dice Jimmy Cliff en The Harder They Come).

Encontrar reggae en el más puro estado puede complicarse.
Predecesores y descendientes del reggae han aportado, adaptado, deteriorado, modificado, comercializado, etc. más de un concepto.

De hecho los caminos se fueron bifurcando y creciendo para mantener pocas cosas en común.
Rastafarismo y reggae ya no van de la mano.
Quizás la prematura muerte de Bob Marley ha sido lo que lo ha transformado en Leyenda indiscutible del género y en su más fiel exponente.

En los distintos lugares del mundo el reggae se fue fusionando dando origen a innumerables variantes.
El reggae blanco de los UB-40, el reggae más comercial de la mano de músicos como Eddy Grant, el reggae denso de quienes se acercaron más al continente negro, el reggae ultra FM recorrido por productos como Ziggy Marley & The Melody Makers, etc.

En el caso puntual de Argentina, bandas como Los Pericos (de dilatada carrera), algunas incursiones de Todos Tus muertos, Los Cafres, La Bonzaire y piezas fundamentales de Sumo (en una opinión muy subjetiva, los mejores reggaes compuestos fuera de Jamaica) han sabido difundir, entre otros, de una manera más o menos lograda, la esencia de aquel ritmo jamaiquino.
Y así, los fanáticos de la Reggae Music del mundo adaptaron sui generis la premisa rasta del viaje a Etiopía; el que más, el que menos, sueña con viajar a Jamaica y beber el agua de la fuente.

Puntualmente, en lo que a la historia del reggae se refiere, vale repasar algunos nombres:
Burning Spear fue un grupo casi mítico que practicando con exclusividad un canto religioso e hipnótico llevaron la concepción rasta casi al limite, luego su líder (Winston Rodney) disuelve la banda y funda su propio sello llevando al máximo su compromiso religioso entonando con su voz casi en trance obsesivos cantos místicos (ejemplo de esto es el disco Marcus' Children que hiciera en colaboración con los británicos Asward).

Eddy Grant: nacido en Guyana, lanza su carrera solista en 1972 luego de la disolución de The Equals; en 1979 aparece Living in The Front Line, el tema que lo haría conocido en todo el mundo.

Sly & Robbie: constituyeron la base rítmica más importante del género; acompañaron a todos los grandes y en la actualidad son productores y músicos fijos del estudio Compass Point en las Bahamas donde más de una estrella de rock los busca cuando necesita acompañamiento.

Third World: ex miembros de Inner Circle (M. Cooper y S. Cat Coore) tienen como curriculum el haber acompañado a Marley en su gira por Inglaterra; buscando reconocimiento internacional llegan a colaborar en 1982 con Stevie Wonder en Try Jah Love; siempre en el equilibrio entre la lucha racial y el buen ojo para lo comercial.

La lista es quizás demasiado extensa y quien la cita corre el riesgo de dejar fuera figuras trascendentales para el género, así que solo avanzaremos sobre un nombre más: Pete Tosh.
Winston Hubert McIntosh (Pete Tosh) nació en 1944 y fue uno de los integrantes de los Wailers (Bob Marley & The Wailers) más reconocidos (compuso entre otros temas como Get Up Satnd Up).
Tras la disolución de la banda, Tosh toma como bandera la Legalización de la marihuana, costándole esto varias prohibiciones.
En 1979 Jagger y Richard lo integran a la Rolling Stones Records y debuta bajo el nombre de Bush Doctor.
A partir de entonces su carrera no fue del todo feliz, dicen que en su afán por llegar al público blanco ha ido en detrimento de sus composiciones, mientras que otros ex Wailers como Neville O'Really Livingston (Bunny Wailer) han sabido mantener la dignidad intacta.

Si hasta aquí esto ha intentado ser un acercamiento a la música Reggae, ustedes se preguntaran por que no he hecho demasiado hincapié en su ícono máximo: Bob Marley.

La respuesta es simple:
BOB MARLEY es 'La leyenda del reggae' y merece un capítulo aparte.
*****************************************************************

PETER MURPHY, EN 'ECLIPSE' (ver foyo) Reggae Music
Evidentemente Slade recordó haber visto "The Hunger" (El Ansia),
en el que Murphy aparecía vampirescamente en una jaula cantando
la canción de Bauhaus “Bela Lugosi´s Dead",
y pensó: debe estar en Eclipse

====================================

...

LE TEMPLE HORYU-JI

2010-08-01T12:02:00.000-07:00

TEMPLE HORYU-JI

_______________

Le temple Horyu-ji est situé dans le fief du prince Shotoku, terre d'Ikaruga: ici, vous pourrez voir une rangée de vieux bâtiments en bois, les plus vieux du monde comme Kondo et Gojuno-to (pagode à 5 étages).

De plus à l'intérieur des bâtiments, il existe une abondance de travaux artistiques et il est considéré comme l'un des temples les plus important de la culture japonaise.

Il fut choisit comme l'Héritage Humain de l'UNESCO en 1993.

Prince Shotoku, quelquefois appelé Prince d'Umayado est un politicien important de l'ère Asuka.

Une fois devenu prince héritier, il effectua une politique basée sur le bouddhisme en tant que régent de l'impératrice Suiko.

En 604, il légiféra une constitution de 17 articles, plus vieille loi écrite du Japon.

En 607 il envoya une délégation japonaise dirigée par Onono Imoko à la Chine.

Gojuno-to (pagode à 5 étages) de Horyu-ji semble féminin comparé aux tours de Kofuku-ji ou To-ji.
Cela est dû non seulement à la proportion 2:1 du premier et du 5ème étage qui montre une stabilité et la netteté mais pour des travaux fins tels qu'un étage auxiliaire (Mokoshi) qui est rare dans les autres tours, figures de démons qui supportent les toits et sculptures de dragons.

Chumon (mi portail) est un des bâtiments qui montrent les caractéristiques de l'architecture Asuka et sert d'entré au monastère ouest.
Les colonnes qui se gonflent au centre sont appelées "entasis" et sont originaires d'une influence de l'ancienne architecture gréco-romaine.

Les plus vielles statues de Kongo-rikishi (gardiens du bouddhisme) au Japon, sont installées dans chaque côté.

-----------------------------------------------
===============================================

...

RAMON CASAS i CARBÓ Pintor Modernista

2010-07-27T15:27:00.000-07:00

FOTOS :
Autoretrat de R. Casas, 1902
Casas i Romeu en tàndem (Els 4 Gats)
La Càrrega
____________________________________

RAMON CASAS i CARBÓ
Barcelona, (1866-1932)
**********************

Ramon Casas va ser l'artista que va obrir la renovació de la pintura catalana en el tombant del segle XIX, actuant com figura aglutinadora del moviment artístic anomenat Modernisme.

Nascut a Barcelona l'any 1866, fill de Ramon Casas i Gatell, indiano que havia fet fortuna a Cuba, i de Elisa Carbó i Ferrer filla d'una adinerada família burgesa.

De ben jove mostrà una gran aptitud pel dibuix, i poca per l'estudi.

Aquest fet motivà que el seu pare decidís ingressar-lo en la millor acadèmia barcelonesa de l'època, la de Joan Vicenç, on Casas estudià durant tres anys.

Més endavant va obtenir del seu pare el permís per viatjar a París, per ampliar els seus estudis de pintura.

És 1881, i en la capital francesa el moviment impressionista està en plena efervescència.
Allí va assistir al taller del prestigiós pintor Carolus Duran, considerat el millor retratista de l'alta societat francesa.

Paradoxalment, Casas redescobrirà la pintura espanyola, especialment la de Velázquez, de la mà del seu nou professor, que és un profund admirador del pintor sevillà.
També intervindran en aquesta nova reconsideració de la seva mirada pictòrica la obra de John S. Sargent, el deixeble més famós de Carolus Duran, i els quadres del primer període d'Édouard Manet, el de la temàtica espanyola.

Durant l'any 1883 a l'edat de setze anys pinta el seu Autoretrat vestit de flamenc (Museu d'Art Modern), obra que fou admesa al Saló des Champs Elysées d'aquest mateix any i li suposa ser acceptat al Salon Officiel de la Societé d'artistes françaises.

Aquest període a París es perllongarà, encara que alternant-lo amb llargues estades a Barcelona i alguns desplaçaments a altres ciutats d'Espanya, durant onze anys.

Així, per exemple, de tornada del primer viatge a París, viatjà per la península Ibérica a la vora de Marià Barrau, visitant el Museu del Prado i fent estada a Granada.

Al 1890, amb Rusiñol i Miquel Utrillo, s'instal·là al Moulin de la Galette de Montmartre.

Era l'hora del simbolisme i de les harmonies vaporoses en gris de Whistler.

Els seus quadres Plen Air (1891, Museu d'Art Modern) i Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres mestres d'aquesta etapa.

Era el moment de Toulouse Lautrec, Steilen i Forain, la influència dels quals es deixarà sentir en els seus dibuixos.

Des de 1892 exposà al saló del Champ de Mars de París (del que fou nomenat associé pel retrat d'Erik Satie -1892, Museu de Chicago- ,i més tard, sociétaire).

Ja incorporat definitivament a Barcelona, la seva activitat i creativitat aniran més enllà del camp de la pintura, destacant en diversos camps com a dibuixant, il·lustrador i cartellista.

En la seva vessant més humana destacà a la vora de Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo com un animador de la vida cultural catalana amb voluntat d'influir en la seva renovació.

A més a més practica diversos esports i organitza sumptuoses festes.
El 1891 descobrí Sitges, on presidí, amb Rusiñol, les festes modernistes del Cau Ferrat.

Des de 1889 exposà cada any a la sala Parès de Barcelona a la vora de Santiago Rusiñol i d'Enric Clarassó.

Malgrat l'assentiment dels joves artistes, el públic barceloní refusà al principi la trivialitat dels seus temes (Dona pentinant-se, Noia en un pati), així com la moderació en l'ús del color i la predilecció pels grisos.

De nou a Barcelona, recollí els ressons de les commocions socials Garrot Vil (1894, Centro de Arte Reina Sofia), La Càrrega (1902, Museu d'Olot)- primera medalla a l'Exposición Nacional de Bellas Artes del 1904- i la vida popular, Ball de Tarda (1895, Cercle del Liceu) i Processó de Santa Maria del Mar (1896, Museu d'Art Modern de Barcelona).

El 1897 finançà l'obertura de "Els Quatre Gats", local inspirat en Le Chat Noir parisenc i regit per Pere Romeu.
En aquesta taverna avantguardista s'hi celebren diverses activitats artístiques (concerts, lectures, sessions d'ombres xineses i exposicions).

Allí exposaren la seva obra per primer cop Isidre Nonell o Pablo Picasso.
El local es trobava decorat per dos magnífiques pintures de l'artista, Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem (1897, Museu d'Art Modern de Barcelona) i Començament del segle XX (1901).

El 1898 fundà i sostingué la revista "Els Quatre Gats", substituïda uns mesos més tard per la revista modernista per excel·lència "Pèl & Ploma".
En aquesta publicació Casas dóna sortida a la seva prolífica obra de dibuixant, tan considerable com la seva pintura.

És també molt destacable la seva facilitat pel retrat que conreà habitualment, donant lloc a una extensa galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política.

L'any 1909 feu donació a la Junta de Museus de més de 200 retrats al carbó d'aquests personatges, actualment es troben al Museu d'Art Modern de Barcelona.

Destacà també en l'activitat del cartellisme publicitari:
Anís del Mono (1898),
Codorniu (1898)
o Cigarrillos París (1901)
són exemples de cartells premiats en diversos concursos internacionals de l'època.

El 1902 acabà la decoració pictòrica del fumador del Cercle del Liceu de Barcelona, que comprèn 12 composicions al·legòriques del tema de la música culta i tradicional, destaquen teles com Moulin de la Galette, Teatre Novetats, les Caramelles o el Liceu.

El 1904 i 1905 treballà a Madrid en el retrat eqüestre d'Alfons XIII (1905, Palacio de Riofrío. Museo de la caza), i en la realització de diversos retrats al carbó de personalitats del món de la cultura.

Amb el multimilionari nord-americà Charles Deering realitzà diversos viatges per Espanya i Europa. Casas li donà a conèixer Sitges on Deering adquirí el vell edifici de l'hospital i el convertí amb l'assessorament de Miquel Utrillo en l'anomenat Maricel. També adquirí el vell castell de Tamarit que Casas s'encarregà de restaurar. El pintor heretà de la seva mare el monestir de Sant Benet de Bages l'any 1912 i n'enacarregà la seva restauració al seu amic l'arquitecte Puig i Cadafalch. A la vora de Deering realitzà diversos viatges als Estats Units (1908-09 i 1924) en el transcurs dels quals pintà diferents retrats.

================================

Adaptació a partir de:

Bornay, Erika. (1990)
"Ramon Casas". Catalunya genio a genio.
Del siglo XI al sigloXXI.

Hiperenciclopèdia (1997): "Ramon Casas i Carbó".
Enciclopèdia Catalana, Barcelona

...

"LES DEUX PAUVRES", par Léon Frapié

2010-07-25T12:57:00.000-07:00

LÉON FRAPIÉ (Paris 1863-1849)
Romancier français
__________________

Léon Frapié collabora d'abord à des revues et à des quotidiens, puis écrit quelques romans.

Mais c'est "La Maternelle" (prix Goncourt 1904), qui lui valut la notoriété.
Ce roman était une peinture émouvante et désabusée des mœurs enfantines dans une école des quartiers pauvres.

D'une manière générale, l'œuvre de Léon Frapié se rattache à la tradition du roman réaliste.

" LES DEUX PAUVRES "
********************

Dix francs, monsieur, c'est un bon chien.
.... Oui, monsieur, il n'est plus très jeune; on l'a donné à mes parents quand j'étais tout petit il y a sept ou huit ans.
Mais ce n'est pas parce que Fanor devient trop vieux qu'on désire le vendre; c'est que la morte-saison se prolonge, on n'a pas pu payer le terme, et l'on manque même du nécéssaire comme nourriture.
Alors mes parents m'on envoyé au marché des chiens; si quelqu'un achête Fanor, le peu qu'il mange sera économisé et l'argent que je rapporterait rendra joliment service à ma famille.

.... Oh ! non, madame, jamais il ne mord et pas de danger qu'il fasse du mal aux enfants. Au contraire, dans notre maison, il était l'ami de tous les enfants, depuis ceux de la concierge jusqu'à ceux du sixième étage.
Souvent, quand une maman partait en comission, elle demandait Fanor pour garder les mioches. Fanor se plaçait devant la fenêtre et il ne les laissait pas grimper, ou bien, l'hiver, il surveillait les abords du poêle.

.... Cet endroit où manquent des poiles?
Oh! non, madame, cela n'indique pas une maladie; c'est une brûlure.
Justement, comme je vous disais, une fois que Fanor gardait une petite fille, elle voulait absolument toucher au feu; il a tourné pour l'en empêcher, jusqu'à se faire griller tout le haut de l'épaule....

... Pourquoi pleures-tu, Fanor? Moi, regarde, je ne pleure pas...
Mes yeux brillent et je m'essuie comme ça la joue, mais je t'assure, Fanor, c'est par distraction...
Et tu vois bien, tous ces chiens sont à vendre, comme toi, Fanor...
C'est l'habitude, pour les toutous petits et gros, de changer de maîtres...
...Quelle drôle de manie!
Fanor, tous les passants disent de toi: Oh! ce chien n'est pas beau.

Cela ne signifie rien du tout, que tu ne sois pas beau, tu est si bon!
Ils ne savent donc pas : la beauté, ce n'est qu'un morceau; la bonté c'est la part entière...
Et d'abord, les gens se trompent : tu n'est pas vilain, autrement on aurait peur de toi.
Est-ce que les enfants ont peur de toi, dans la maison, dans la rue?
Au contraire, ils courent tous après de toi, ils te roulent, jouent au cheval sur ton dos; ils te tirent par la queue sans ménagement...

Tu te rappelles, Fanor, quand j'étais petit, on allait à l'école ensemble; tu me conduisais jusqu'à la porte et tu ne manquais jamais la consigne pour m'attendre à la sortie de quatre heures.
Et tous les élèves te connaissent, et, quand les rangs défilaient sur le trottoir on n'entendait que : <>
Puis beaucoup de gamins t'appellaient, pou rire : <> Tu ne bougeais pas.
Mais si un petit camarade s'en allait en pleurant, tu me quittais et tu l'accompagnais, tout contre son tablier; tu te frottais à ses mollets pour lui montrer qu'il n'était pas abandonné de tout le monde.
Et quand on disait : <>, tu remuais la queue; <>, tu remuais la queue encore bien plus et tu léchais.
Mais si on disait : <>, alors tu tournais la tête et tu restais le nez baissé....

Dix francs, monsieur, c'est un bon chien... Oui, monsieur, il es bon gardien; du reste il comprend tout...
Alors, vous le prenez? Vous avez bien raison. Il n'y en a pas un pareil dans tout le marché...
Vous l'emmnenez tout de suite?....
Je veux vous dire comme dernier mot que Fanor n'a pas de défauts; s'il fait mal, il ne faudra pas le battre, ce sera involontairement.
Et si, tout de même, il ne se corrigeait pas immédiatement à votre idée, ce serait de ma faute;... ce serait moi qui, en le taquinant, l'aurais rendu désobéissant;... alors quand je viendrais pour avoir de ses nouvelles, il vaudrait mieux s'en prendre à moi.

Pardon, je me baisse... Oh! pour rien, monsieur, pour voir si la ficelle est bien attachée à son collier....

.... Vite, Fanor, embrassons-nous.

======================

LÉON FRAPIÉ

"M' ame Préciat"
(Calmann-Lévy, édit.)

_____________________

...

2010-07-25T12:36:00.000-07:00