GABRIEL ALOMAR i VILLALONGA

Foto 1 = Portada del llibre 'Honestedat'
Foto 2 = Gabriel Alomar
Foto 3 = Gabrel Alomar al Caire
________________________________





GABRIEL ALOMAR i VILLALONGA

===========================

Palma de Mallorca, 1873 - El Caire, 1941.


Poeta, prosista i assagista.

Fill de Joan Alomar i Barbarín, oficial de l’exèrcit, residí fora de Mallorca: començà el batxillerat a Àvila i el continuà a l’Institut Balear, on rebé el mestratge de Gabriel Llabrés i de Pons i Gallarza.

El 1888 inicià estudis de Dret, que abandonà, i de Filosofia i Lletres a Barcelona, on refermà el catalanisme, legitimat per l’amistat amb Rubió i Ors.

El 1896, llicenciat en Filosofia i Lletres, s’inicià en el món periodístic, col·laborant a La Almudaina i En Figuera, on signava amb el pseudònim «Biel de la Mel».

El 1898 participà a Catalònia, a La Roqueta i en la creació de Nova Palma.

El 1901 es casà amb Margalida Cifre, amb la qual tengué deu fills.

Fou professor auxiliar de l’Institut Balear entre 1901 i 1909 i després catedràtic de Literatura a Gijón (1911), a Figueres (1912) i novament a Palma (1920), on fou mestre de Llorenç Villalonga, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Cèlia Viñas.

El 1904 treballà a la redacció d’El Poble Català, on signava amb el pseudònim «Fòsfor: el qui fa llum», que s’avé a la concepció messiànica de l’intel·lectual modernista.

La seva obra literària és fonamentalment assagística:
Un poble que es mor. Tot passant (1904) és un recull d’articles que evoquen les impressions d’Alger i defensa la cultura del nord d’Àfrica amenaçada pel colonialisme.

El 1904 pronuncià la conferència El Futurisme a l’Ateneu Barcelonès (publicada a L’Avenç el 1905).
És un manifest on exposa el seu ideari modernista, el qual és concebut des d’una perspectiva nacionalista, regeneracionista i messiànica que malda per vèncer l’endarreriment de la societat catalana, sorgida de la Restauració.

Defineix el seu concepte de «futurisme» com un moviment etern, en què la humanitat «va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals».

Alomar, convençut que les generacions evolucionen, creu que la nostra nació s’ha d’orientar cap al futur: aspira a la construcció de les condicions bàsiques per tal que els nostres fills puguin bastir el seu propi món en llibertat.

Malgrat que aquest ideari té alguns punts de contacte amb el noucentisme (arbitrarisme, classicisme, atracció pel Mediterrani, civilisme...), Alomar fou marginat pels noucentistes catalans a causa del seu radicalisme anticonservador.

El mot «futurisme» és una creació alomariana que res té a veure amb el futurisme de Marinetti.

El 1906 intervé en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una conferència que planteja la unificació de l’ortografia catalana per al progrés de la llengua.

Formula el seu pensament estètic als articles de L‘Estètica arbitrària (1904-1905) i a la conferència De poetització (1908), en la qual exposa que la Poesia és l’expressió de la bellesa i de l’aspecte més sublim de la vida humana, car l’equipara a la veritable Religió.

La ideologia d’Alomar s’inscriu de ple en el modernisme: el seu messianisme revolucionari i anarquitzant i el seu ateisme provenen de Carducci i de Carlyle.

Es manifestà com a republicà catalanista i liberal, antitradicionalista i anticlerical, influït per les idees de Valentí Almirall, de L’Avenç i d’El Poble Català.

Les seves tesis de caire nacionalista foren exposades en els següents assaigs, on perfila les seves idees polítiques:
Els dos Esperits (1898),
El Liberalisme català (1904-1905),
Sobre el nacionalisme artístic (1907),
L’Escola filosòfica del catalanisme (1907),
Liberalisme i catalanisme (1908),
Negacions i afirmacions del catalanisme (1910),
Catalanisme socialista (1910), etc.

Amb motiu de les execucions de Francesc Ferrer i Guàrdia i Joan Rull, als quals havia defensat, presentà la ponència titulada La pena de mort al Congrés de la Llibertat celebrat a Barcelona el 1912.

El 1911 sortí a la llum La Columna de Foc.
Col·laborà tant en català com en castellà a El Obrero Balear, Puput, Almanac de les Lletres, La Veu de Catalunya, L’Esquella de la Torratxa, El Imparcial, La Nación, El Día, entre d’altres.

La guerra a través de un alma (1917) és un recull d’articles ja publicats, els quals s’afegeixen a El frente espiritual (1918), Verba (1919), La formación de sí mismo (1920) i La política idealista (1923).

També és autor d’un aplec de quatre narracions intitulat El sorbo del heroismo (1923).

El 1916 fundà amb Marcel·lí Domingo i Francesc Layret el Bloc Republicà Autonomista, convertit el 1917 en Partit Republicà Català, grup pel qual el 1919 fou elegit diputat per Barcelona.

La seva activitat política i cultural es projectava sobre el Principat més que sobre Mallorca.

El 1920 fundà La Unió Socialista de Catalunya, per la qual el 1931 fou elegit diputat per Barcelona, però hi renuncià per representar Mallorca.

Participà a l’Avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears, defensant la federació de territoris autòctons.

El 1932 fou nomenat ambaixador de la República a Itàlia, on conegué Ramón del Valle-Inclán.

Reincorporat a l’Institut el 1935, féu encara un viatge d’estudis a Itàlia, pensionat per la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas.

El 1937 fou nomenat pel govern de la República ministre plenipotenciari al Caire.

Acabada la guerra, va perdre el càrrec, però hi residí com a exiliat polític fins al 1941 en què morí.

Aquí també es dedicà a l’ensenyament i al periodisme: escriví a 'Le Journal d’Égypte', amb el pseudònim d’Albert de Beaurocher.

Les despulles de Gabriel Alomar no tornarien a Mallorca fins al 1977.








=================================


Copyright text © 2000 Edicions 62












..