LLORENÇ VILLALONGA i "BEARN"

LLORENS VILLALONGA i PONS
(Al balcó. Palma de Mallorca (anys 1970)





LA DARRERA NOVEL.LA D'EN LLORENÇ VILLALONGA
" BEARN "
I.... L'ESCRIPTOR


Vistos per Jaume Vidal Alcover
i per Jaume Pomar
________________________________



La darrera novel·la d'en Llorenç, Villalonga és Bearn o La Sala de las Muñecas.

L'autor, tots ho sabem, començà la seva tasca de novel·lista amb una obra en català: l'escandalosa Mort de dama, de fàcil i reiterat èxit.

Que ara, vint-i-cinc anys després, publiqui la seva obra més ambiciosa en castellà no implica un canvi d'actitud: en Llorenç Villalonga, des de sempre, ha practicat aquesta cosa nefanda —tantes vegades, però, indefugible— i prou corrent al nostre país, que és el bilingüisme.

Ja aquella excel·lent continuació de Mort de dama que es diu Madame Dillon, va esser publicada —l'any 1937, si mal no record, i en edició privada— en castellà.

I anà alternant així Rosa y negro —o Silvia Ocampo, (en la primera versió, en forma dramàtica, que veié la llum a la revista "Brisas") amb La novel·la de Palmira, Fedra amb Faust i els seus contes, diàlegs i pastiches amb articles periodístics i els acudits de madame Dormand.

Semblava, darrerament, mostrar una definitiva inclinació a expressar-se, com sembla més coherent, en català.
Però, mentre anava escrivint la seva última novel·la, es publicà a Barcelona la tercera edició de Mort de Dama.
El català amb què aquest llibre venia escrit resultà irrecognoscible pel mateix autor.
No en tenia, tanmateix, tota la culpa l'editorial barcelonina.
Les primeres edicions —fetes a Mallorca i supervisades per no sé quin mestre de la Llengua— eren igualment deplorables.
Serviren, això no obstant, de model a l'última.

Entre autor i editor es creuaren unes cartes, per tal de resoldre una mica la qüestió, que no feren més que empitjorar-la.
Hi havia, a més, el precedent de La novel·la de Palmira, on tampoc es respectaven les formes dialectals, que l'autor hauria volgut intactes a la part dialogada.

El criteri que se seguí, tant en l'un com en l'altre llibre, fou, més que rigorista, desorientat.
L'autor, cansat i enfadat, traduí la part del llibre que duia escrita i l'acabà en castellà.

Això, la traducció del llibre i la dedicació pertinaç de l'autor al bilingüisme, pot explicar les seves vacil·lacions idiomàtiques i, sobretot, l'absolut menyspreu que sent i ha sentit sempre per allò que en podríem dir preocupació estilística, tan evident, en canvi —diguem-ho de passada—, i prou reeixida en el seu germà Miquel, el vivaç autor de Miss Giacomini.

En Llorenç Villalonga només es preocupa —i en això coincideix amb Pío Baroja, tan distant d'ell per altra banda— de fer-se entendre amb la màxima claredat i precisió.

Ell maneja i domina el matís i la distinció fins a la màxima subtilitat, a la manera del seu admiradíssim Marcel Proust.
¿Cal dir que convindria, però, per reeixir del tot en tan delicada empresa dominar també l'idioma?


Bearn és una novel·la de maduresa, de la maduresa d'en Llorenç Villalonga.

A les catàstrofes grotesques de dona Obdúlia Montcada i de Palmira i a la neurosi i civilitzada melancolia d'Alícia Dillon i Sílvia Ocampo ha succeït el seny de Maria Antònia, exquisidesa femenina entrevista ja per l'autor des de la seva primera obra i que sembla contrafigurar persones que li han estat, al món, particularment estimades.



Bearn és —ja que hem citat Baroja— l'antítesi de la novel·la barojiana (aquest tipus de novel·la que hom vol, una mica esquemàticament, fer arrancar en línia directa, de la picaresca espanyola).

Assentada en la novel·la francesa tradicional (Balzac, Flaubert, Stendhal, Proust) i concebuda en la lectura d'obres tan —diguem-ho així— normals com les de Colette, Mauriac i, especialment, Schlumberger, s'esmerça en una construcció acuradíssima, evitant l'anècdota paràsita i la distractiva divagació, i en una aprofundida realització dels personatges.

És, doncs, d'allò més diferent a la novel·la d'acció; i l'autor s'endinsa en els mínims motius de vida quotidiana i es ret a l'estudi psicològic a tota ultrança.

No és casual que una primera versió de la novel·la la constitueixi Faust: en Llorenç Villalonga es plau d'esbossar les seves novel·les en versions dramàtiques; cal que els personatges visquin i s'expliquin per ells sols.
Acceptant la terminologia d'Anouilh —tan clara i tan aclaridora— podríem dir que els personatges d'en Villalonga no són dramàtics (és a dir, sorprenents), sinó trágics (o sia, prevists, sincers).
Ara, això sí, prou civilitzats, sota l'exigent ploma de l'autor, per a no rebel·lar-se a l'estil dels de Pirandello o d'Unamuno.


Aquesta classificació de Bearn dins el tipus de novel·la psicològica —tan blasmat avui dia— no li lleva, però, cap valor d'actualitat.
A una altra banda he dit que Bearn serveix a l'home d'avui. Entre altres coses, precisament perquè no és una novel·la de moda.
Com no ho han estat mai —tot i essent-ho, i excusau-me la paradoxa— les novel·les de Flaubert, de Dostoievski o de Thomas Mann.

Jo no crec en la supremacia de les novel·les engagées, com diuen els francesos —mestres en terminologia—, o de témoignage. Com no crec tampoc, naturalment, que no tenguin aquestes raó d'esser.
Bearn és una novel·la clàssica, amb totes les condicions de proporció i raonabilitat del classicisme: ni vençuda a la multiplicitat d'acció d'una novel·la de Baroja o de John Dos Passos ni a la morositat d'un Ulysses o d'un relat de Faulkner.
Com no es tanca dins un tremendisme a l'estil de Sartre, però tampoc en un acaramel·lament enfitós.
Tota ella concebuda, com la mateixa anècdota que explica, sota el signe primordial del seny, es desenrotlla amb un grau de civilització i d'elegància que difícilment trobam —per bé o per mal— en els autors d'avui.



Jaume Vidal Alcover.
(Hivern 1956)


====================================




LLORENÇ VILLALONGA
per Jaume Pomar
_______________


La vida i l'obra del polèmic escriptor mallorquí Llorenç Villalonga Pons (Palma 1897-1980) mostren tres etapes prou diferenciades, i sovint contradictòries, que mereixen ésser contemplades separadament.

De fet, ell fou la suma de la seva trajectòria i el resultat és ben visible: quinze novel·les, cinc llibres de relats, cinc volums de teatre i més de mil cinc-cents articles de premsa.
Repartida en mig segle de vida activa (1924-1975), aquesta tasca, contemplada en perspectiva, té alguna cosa de proteïforme, es mou activada per ferments d'evolució constant. O, més ben dit, fent un esforç d'aproximació a la seva weltanschauung, hom podria parlar de tres cicles diferenciats a la manera de tres cercles concèntrics —tres lluços que es mosseguen la cua—, travessats per un eix comú:
la pròpia existència, sol·licitada per forces diverses al llarg dels anys.

Villalonga tria la carrera de medicina en oberta oposició al pare, Miquel Villalonga Muntaner, militar de professió que arriba a general.
Després de rebutjar una possible destinació eclesiàstica i una altra de misser, Llorenç s'inclina per la medicina, professió arrelada dins la família de la mare, Joana Pons Marquès, de Maó.

L'escriptor comença a col·laborar a El Día de Palma essent encara estudiant a la Universitat de Saragossa, on acabà la carrera el 1926, després d'haver passat per les facultats de medicina de Múrcia (1919), Barcelona (1920-23) i Madrid (1923-24).

Aquesta tasca d'escriptor de diaris obre la seva primera etapa literària (1924-1939).
Comença amb un tarannà esnob, inquiet, curiós, atret per totes les novetats i els vessants avantguardistes.
S'ha format en la lectura d'Anatole France, Voltaire, Freud, Ortega y Gasset, alguns escriptors de la Generació del 98.
Una mica més tard, el 1925 diu Damià Ferrà-Ponç, descobrirà l'obra de Marcel Proust, tan decisiva a l'hora de parlar d'influències dins la narrativa villalonguiana.

Durant aquesta època primera elabora una important producció contística —més tard recollida, refeta i traduïda al català— i també una bona quantitat de comentaris literaris, artístics i culturals.
És el seu millor moment, no superat en el futur, dins els dominis periodístics.
Però és molt més important la seva entrada de cavall sicilià com a novel·lista amb Mort de dama (1931) en català i prologada per Gabriel Alomar Villalonga, un fet que l'enemistà per sempre més amb el món dels regionalistes i sobretot amb els autors de l'Escola Mallorquina.

Assumí, també, la direcció literària del magazine Brisas (1934-36), on donà a conèixer cinc relats curts, la peça teatral Silvia Ocampo i el començament de Madame Dillon, novel·la que es publicà completa el 1937.
La novel·la i el drama, juntament amb la tragèdia Fedra (1932), mostren l'impacte que li produí la relació sentimental amb la poetessa cubana Emilia Bernal.

Aquestes tres obres, que Jaume Vidal Alcover anomenava el "cicle de Fedra", escrites en llengua castellana inicialment, més tard sotmeses a profundes metamorfosis, foren transvasades per l'autor al català.
Constitueixen un document prou veraç del turisme de preguerra a Mallorca i de la transformació que aquest turisme imprimí a les formes de vida tradicionals de la societat illenca.

Més interès té Mort de Dama, avui un clàssic contemporani de les lletres catalanes.

Villalonga elabora, al voltant de l'agonia d'una aristòcrata ciutadana, l'acta notarial de l'enfonsament d'una Mallorca que mor amb ella.
I basteix aquest fresc d'època a través d'uns personatges paradigmàtics, veritables arquetips.
Així, l'ambivalència de l'autor envers el món dels botifarres mallorquins se'ns presenta a partir del dualisme representat per dona Obdúlia Montcada i dona Maria Antònia, la baronessa de Bearn; xarona i libidinosa, vulgar, la primera; discreta i elegant, paradigma d'una vella cultura, la segona.

També sorgeixen, al voltant de l'agonia de dona Obdúlia, altres personatges típics del món illenc: Aina Cohen, la poetessa xueta i reprimida en la qual l'autor volgué satiritzar l'Escola Mallorquina, els poetes noucentistes de l'illa; el marquès de Collera, adornat amb totes les incompetències del polític mallorquí de la Restauració, i potser de totes les èpoques, i un cor de veus mesocràtiques en boca de personatges secundaris, caricatures d'ells mateixos.
Lluny, a l'altra part de la ciutat vella, per Gènova i El Terreno, s'agita un món nou d'estrangers que parlen llengües bàrbares, amb dones que fumen, beuen whisky i neden a l'hivern.

Amb aquests personatges, Villalonga elabora una sàtira de la vida mallorquina dels anys vint.
Sàtira i esperpent ofensius que no li foren perdonats.

Més tard, la guerra civil emmarca el pas transitori del novel·lista pel feixisme.
Un enlluernament.
El fet va agreujar amb alguna anècdota lamentable, i un punt perversa, les tensions entre aquest important escriptor i els components del regionalisme literari i polític.

Pocs mesos després de la revolta militar, es casa amb una parenta llunyana, rica i plena de seny: Maria Teresa Gelabert Gelabert. Aquesta unió —un matrimoni de conveniència— tanca la porta del temps de joventut i d'aventura.

Arriba la maduresa amb el final de Dhey, l'esnob.
La sàtira s'esborra i comença l'elegia amb la llarga elaboració del mite de Bearn.

La nova etapa (1939-1961) és propícia per al record.
La memòria en serà el motor i l'eix central, mentre esmerça tota la seva capacitat creativa en el treball d'escriure unes vastes memòries personals i del seu entorn. En aquesta nova direcció, el guia un referent proustià que diu:
"No hi ha més paradisos que els paradisos perduts."

Després d'un temps de silenci durant els primers anys quaranta, reprèn, el 1947, les col·laboracions de premsa en el diari Baleares —sorgit de la fusió entre El Día i Falange—, de bell nou amb el pseudònim Dhey però amb continguts ben diferents.

Ara pesen en els seus escrits dues postguerres: la civil i la mundial.
Ha vist la desfeta del seu món i mostra una voluntat evident de concòrdia, d'harmonia amb el medi.

Europa, sacsejada, ha esqueixat el tel de ceba, tan subtil, de la seva cultura.
I Villalonga comença a témer les conseqüències derivades d'aquest fet, s'esvera davant el desordre, la follia que contempla quotidianament en el seu treball de psiquiatre, la màgia supersticiosa, la irracionalitat.

Des d'aquesta nova actitud, li arriben nous amics.

Manuel Sanchis Guarner, el filòleg valencià que havia estat fortament represaliat pel franquisme, es converteix en contertulià habitual de Villalonga. I actua com a agent actiu de la seva recuperació. Sanchis el reconcilia amb Francesc de B. Moll, que serà el primer editor de Dhey a la postguerra amb La novel·la de Palmira (1952).

Al cafè Riskal de Palma, Villalonga es troba de sobte envoltat pels joves escriptors dels anys cinquanta: Llorenç Moyà, Josep M. Llompart i, sobretot, Jaume Vidal Alcover, el seu gran amic entre el 1951 i el 1968.
A més a més, en aquest retorn al món del llibre, pot comptar amb el suport de Salvador Espriu, vell amic d'abans de la guerra, que li prologa La novel·la de Palmira i la segona edició de Mort de dama (1954).
Amb la seva prosa incisiva, Espriu no només defensa l'escriptor, sinó també la figura humana del novel·lista mallorquí encara en entredit pels benpensants.

Redacta la novel·la Bearn, en català, entre el 1952 i el 1954, però mancant-li poques pàgines per acabar-la, es rebel·la davant la correcció d'estil que l'editorial Selecta, de Barcelona, ha imprimit a Mort de dama.
Irritat, refà l'obra de cap a cap en castellà i l'acaba ja directament en aquesta llengua.
La novel·la, veritable chef d'oeuvre de la seva producció, inicialment no tingué sort.

Menystinguda a dos concursos literaris, es publicà el 1956 en curt tiratge de mil exemplars sense cridar l'atenció de crítics ni de lectors.

Més tard, en la versió catalana del 1961, aconseguí la projecció merescuda.

Premi de la Crítica 1963, en una enquesta de Serra d'Or de l'any següent se situava en segon lloc dins la narrativa catalana de postguerra i el 1966 vertebrava el primer tom d'Obres Completes d'Edicions 62, amb un pròleg important de Joaquim Molas.

Aquest volum, titulat El mite de Bearn, sortia en una col·lecció titulada "Clàssics catalans del segle xx".

El fet és significatiu per més d'un concepte.



Bearn ha estat traduïda a gairebé totes les llengües europees de cultura i també al xinès i al vietnamita. La versió cinematogràfica de Jaime Chávarri ha divulgat aquesta novel·la internacionalment.

Alhora, dins els anys seixanta, s'iniciava la tercera etapa (1961-1975), que abraçava fins al final de la vida activa del novel·lista.
Dins aquest període, vora obres importants de temàtica autobiogràfica, en publica d'altres de menys interès, com les que formen el "cicle Flo la Vigne".

Aquest personatge, Flo la Vigne, transposició literària de Baltasar Porcel, protagonitzava una primera novel·la curta important, L'àngel rebel (1961), que en segona edició passà a denominar-se Flo la Vigne (1974) i va perdre, en ampliar-se, bona part de l'encant primigeni.

Entre la producció autobiogràfica d'aquesta darrera etapa cal destacar: Falses memòries de Salvador Orlan (1967), Les fures (1967) i, molt especialment, El misantrop (1972), on reconstrueix la seva experiència jovenívola d'estudiant a Saragossa amb un grup d'amics bascos, navarresos i de la Rioja.

Les tres obres del "cicle Flo la Vigne", La gran batuda (1968), La Lulú o la princesa que somreia a totes les conjuntures (1970) i Lulú regina (1972), donen notícia d'un procés de pensament regressiu, dissolvent, contrari a la modernitat en tots els seus vessants.
Desenvolupen una ideologia contrària a l'avanç de la industrialització i del maquinisme, enfrontat l'autor a la societat de consum, en el mateix estil que divulgava amb articles a Diario de Mallorca, El Correo Catalán, Lluc, Destino i Serra d'Or.

Tanmateix, al final, l'èxit l'acompanyà.

Andrea Víctrix (1974) obtingué el Premi Josep Pla 1973 i tancà brillantment la seva trajectòria novl·lística amb Un estiu a Mallorca (1975), versió narrativa del drama Sílvia Ocampo, un tema dels anys trenta que al final recorda la relació amb Emilia Bernal.




Jaume Pomar

____________













==========================================








..