BALTASAR PORCEL i PUJOL

BALTASAR PORCEL i PUJOL, Andratx 1937 - Barcelona 2009
______________________________________________________





QUI SÓC I PERQUÈ ESCRIC

Baltasar Porcel:


Cada vegada em resulta més difícil expressar la meva diguem-ne poètica, mentre la crítica responsable la defineix cada cop millor, i en això assenyalo singularment aquests darrers temps els autors dels estudis-pròleg a les meves Obres completes, començant pel primer i més extens, de Joaquim Molas. Però jo veig de cada dia les coses més difícils en el seu aspecte teòric, precisament perquè la seva pràctica se m'apareix progressivament més concreta. Quan puc donar-li la forma que busco, és clar, cosa que no sempre resulta fàcil i que sovint és impossible.

Mai no m'han interessat els autors experimentals ni els avantguardistes. O m'han interessat poc, excepte quan la forma els ha servit per aconseguir un esclat fenomenal. Suposem Kafka. O Faulkner. Però sovint aquesta actitud literària no passa d'enginy, de saltironeig, que pretén trobar expressió a través de la distorsió. I no ho aconsegueix, excepte pels que viuen l'ambient i consideren el món no a través del que és, sinó del que ells hi aprecien.

Tampoc no crec en els autors que s'emparen en conceptualismes, en bastides teòriques, com a defensa primordial de la seva obra. Solen fer forat entre certs professors, quan qualsevol només es justifica per la seva força i la seva harmonia. Un autor pot desenvolupar una explicació del que sent en crear, com ho han fet sovint alguns, començant per Conrad. Però un llibre de poemes serà una estafa per molt que el seu buit sigui guarnit de pseudofilosofies enaltidores. Hi ha un assaig a la francesa que confon la incontinència verbal amb el contingut. Prefereixo la reflexió anglosaxona, cenyida a fets concrets.

De mi puc dir que sospito que escric a partir d'una consciència panteista ecològica. O sigui, veig l'home, el paisatge, la mort, els efectes de la llum, com un tot en connexió. Diuen i he dit que sóc a voltes força barroc.
Però ja escrivia igual quan deien i deia que era força realista: hi ha les passions humanes i els colors i les formes de la natura, en els meus escrits.
A voltes, mirant el cel de nit, sento l'esfericitat de la Terra, el seu rodar sobre el buit paorós de l'Univers. Una vall dilatada en repòs sota l'atupada del vent, m'emociona més que qualsevol contacte humà.
Els homes i els animals —Carme Arnau ha escrit sobre això i sobre Cavalls cap a la fosca— em semblen a voltes d'una semblança inqüestionable: són com nosaltres de petits...
I la mort és la matèria en transformació, un drama com el del peix agafat a l'ham. La felicitat sembla un arbre florit, els ametllers en flor sota el sol de febrer...

L'estil, la paraula, han de respondre a aquesta profunda convicció: els escriptors són paraules.
Però hi ha escriptors de paraules vives —Maragall en tenia una teoria que ignoro— i d'altres de paraula buida, encara que inflada.

La vida en el llenguatge prové de la semàntica mamada per l'escriptor, de l'obscura relació entre el tacte i les sensacions de les coses, l'emoció, i els mots definitoris a través dels quals l'escriptor, l'home, els ha conegut.

Aquesta mancança és l'única falla d'estilistes preciosos i grans creadors verbals com Azorín i Valle Inclán.
És la superba virtut de Josep Pla, quan no ho converteix en màquina de tricotar.

I aquesta és una de les lluites enmig de les que sempre em trobo.
Quan llegeixo un text meu i no s'aixeca com si fos una maqueta, l'esborro.

Tornem a la tècnica.
He fabricat les novel·les com he pogut.
Sovint la construcció d'un argument diguem-ne unitari se'm resisteix. Però no perquè el trobi difícil, car l'he elaborat i penso que bé, a Els escorpins, a Les pomes d'or, i a El divorci de Berta Barca.

El que passa és que pel que vull dir als altres llibres, una història articulada convencionalment em resulta curta, tancada, per abastar els plans, motivacions, atmosferes i personatges que pugnen per sortir, que configuren el relat que pretenc escriure.

D'aquí, llavors, les històries diverses i el temps múltiple que s'hi barregen, i en conseqüència la -per a mi necessària- tècnica de ziga-zaga o de mosaic sobre la qual acostumo a escriure.

I d'arguments convencionals que expressen realitats diverses n'hi ha d'esplèndids: La guerra i la pau de Tolstoi, el primer.

L'home i les seves passions, vet ací la motivació fonda de les meves novel·les.
I desplegada a través d'espais humans diversos.

El de la violència: Hi ha una fúria subjacent a sota dels somriures, només amb ferocitat es poden escometre grans proeses i grans crims inherents a l'existència.

L'amor: La felicitat major es troba en la fusió sexual, i més divina serà si és també sentimental, dels cossos, amb el plaer del tacte, l'obsessió mental, el paroxisme de l'orgasme.

El del temps: Som una transformació en el temps, lluitem per convertir el seu pas en una dinàmica, per fer-ne un destí en el qual la nostra voluntat s'imposi sobre els condicionaments circumstancials.

El de l'acció: És engrescadora i esgotadora, sobretot, la immobilitat ens acosta a la mort.

I el sarcasme i l'evanescència somniadora i...


¿El mite d'Andratx, l'he creat? Bé, sí.
Però he de recordar que a diverses obres meves —Els escorpins, Les pomes d'or, Els dies immortals, El divorci de Berta Barca, els contes xinesos i els de l'apartat "Altres terres, altres mans" de Tots els contes— .... he descrit ambients allunyats del meu poble, de l'illa de Mallorca.

Amb Andratx mai no em vaig proposar aconseguir literàriament res: ni escriure'n una novel·la ni oferir-ne un mite.
Va ocórrer, però, que per ventura per educació literària i lectures, molt deficients les dues, em vaig trobar obligat a escriure sobre allò que coneixia i que és o era Andratx.
Millor dit, va resultar que en el moment d'"omplir" una situació o un personatge, si el situava a Andratx em semblava que adquiria una major sensualitat, un relleu superior, un enquadrament més adequat.
L'experiència com a plataforma de la imaginació.

Jo havia viscut a Andratx sempre fins als quinze anys.
Mai no he deixat d'anar-hi un mes o quatre mesos l'any, a Sant Telm, a la breu finca familiar.
Mentre creixia vaig conèixer el món, els homes i el paisatge, el gust i les il·lusions, a Andratx: un vidre a través del qual m'era més adient, a l'hora d'escriure, contemplar i refer el món.
Alhora, una lectura impactant de novel·les realistes, rurals, com les dels castellans i les dels italians dels anys 50: Fernández Santos i Aldecoa, Pavese i Carlo Levi, em van proporcionar una certa pauta.
No obstant això, mai no m'hi vaig subjectar: la ironia, el transcendentalisme, el gust per la llengua, mil coses me'n separaven.
M'agrada molt Les ànimes mortes de Gogol, que és el mateix i no ho és gens.




Però l'Andratx real ha quedat espantosament enrera: ara tinc el que m'he creat jo amb els records, queda el mite d'Andratx fins i tot per a mi!, malgrat que ignoro si encara actuarà com a generador d'altres novel·les... El mite, suposo que sí. El "vidre", no ho crec. En realitat, Les primaveres i les tardors ja era gairebé només el mite, encara que el lloc i l'esperit fossin més que menys els de la meva casa de Sant Telm.

Suposo que hauria de parlar també dels meus llibres de viatges, del teatre, del molt i molt periodisme que he fet, des de les entrevistes a Destino i a Serra d'Or, i a l'actual columna politicosociològica de La Vanguardia.
I de la televisió: el meu espai de viatges "El món en català" a TVE ha estat el primer en la nostra llengua que s'ha ocupat del món obert i ample.

Però ara ja no em referiré a res d'això, perquè sóc fonamentalment un escriptor que com a objectiu màxim i més enllà de la conjuntura i de la fama s'ha proposat escriure algunes novel·les que siguin bones.






Copyright © 1992 Institució de les Lletres Catalanes. Reproduït amb el permís de l'autor










===========================================