Publicat en el suplement de cultura del
diari "AVUI" el dijous 11 de març del 2010


JOAQUIM Mª PUYAL I ORTIGA
DOCTOR HONORIS CAUSA
_________________________


Ja ho saben pels mitjans de comunicació:
la setmana passada Joaquim Maria Puyal va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, la qual aquell matí es va revestir de festa grossa perquè era l'epicentre de la comunicació de Catalunya, amb el seu representant més emblemàtic, el Mestre Puyal, com l'anomena la gent de l'ofici i com repetia el seu padrí, Jordi Farré, que també l'anomenà retratista de la mesura assenyada però alhora de la mesura arrauxada, ara veuran per què.

Efectivament --i a partir d'ara parla Puyal--, quan vam començar a fer ràdio en català vam decidir que no seríem imparcials: seríem parcials, però honrats. Nosaltres, els de la ràdio, els de la TV, entrem a les cuines, als dormitoris, als menjadors, sense trucar a la porta: per tant, ens hem d'exigir responsabilitat i ens hem de protegir del poder (per exemple, del polític que té la santíssima barra de telefonar a un professional dels mitjans i esbroncar-lo: què s'han cregut, aquests polítics!!). Hem de dir coses interessants i de manera honesta i atractiva, no pas recitant monòtonament un guió après (o dictat!), com fan els actors de teatre: modulant contínuament el to, el ritme, la mirada, fins el tacte; no pas amb aquella veu profunda, segura, sostinguda, avellutada, dels locutors clàssics dels mitjans castellans quan nosaltres començàvem. La dignitat s'ha d'estendre a la llengua catalana, també, evidentment: rebutjant per sempre més allò que un dia nosaltres ens vam trobar al plató: «Al invitat tindria que dir algo, perquè tindríem que provar el sonido». Justament l'invitat era l'Espriu, que va comentar fluixet: «Quin català més infecte que parla, aquest home!»; i aquest home va continuar: «És bona, gràcies». ¿Qui érem nosaltres?: Alfred Badia, que em va traduir la tesina, Jordi Mir i tot l'equip fidel i pencaire; perquè ningú no ens regalava res. Ni aleshores ni ara: avui, senyors, han de saber que els locutors catalans no sortim a les estadístiques estatals, no existim a les estadístiques d'aquest Estat fèrriament centralista, excloent, castellà!

Havíem d'inventar el llenguatge: pispar la cartera, cacau, batua l'olla!
I aquella altra ocurrència feliç: Messi Messi messi mes i més i més i més..
I ens calia aprofundir en l'estudi de la comunicació.
Però sempre tornàvem a l'essència.
Segons Demòstenes, les claus del discurs són tres:
representació, representació, representació.
Dir coses però dir-les bé, representar-les bé, fer-les creïbles; amb la paraula i el gest i els ulls.
Uns ulls que diguin que creus profundament allò que articulen els llavis.

Perquè el futbol era només una part d'un projecte més ampli de país.
Una part molt important, però, i calia conquerir-lo.
Sortosament vam tenir suport: primer, desenganyem-nos, de la Caixa; i seguidament, diguem-ho tot, del director de la SER Barcelona, que va demanar permís a Madrid (!!!: aquestes exclamacions són meves, lector; sempre subordinats a Madrid, com quan fèiem tesis doctorals... i oposicions...) i li van dir que sí, però que «¿Ya lo entenderán, en catalán?»

Perquè viure és ser fidel a un compromís i actuar d'acord amb aquest compromís.
I perquè m'agrada mirar al futur, no pas al passat: tot el que hem fet fins ara no compta; compta tot el que farem a partir dara, perquè no pararem!!

(A mi també m'agrada, amic, acabar amb aquesta frase teva contundent, escruixidora, estranyament verídica: no compta el passat, compta el futur -i el present-.
Per tant, Puyal, ara et toca plantejar-te l'Agència Catalana de Comunicació, aquesta entitat essencial per a la nostra visibilitat, perquè puguem ser algú en aquest món dinàmic, poderós, agressiu.
No t'amaguis, ara, no t'arronsis. Energia, sort, èxit, company!)



JOAN SOLÀ








======================================