ELS DIES DE LA SETMANA

FOTO: Torre de Babel
____________________



ELS DIES DE LA SETMANA
per Eugeni S. Reig


(Extractat de l'article publicat en el número 71
de la revista LLENGUA NACIONAL (2on trimestre del
2010) (pàgs. 29, 30 i 31)

*************************************************



Tots sabem que la setmana té set dies però ¿per quins motius en té set precisament?

Seria més lògic que en tinguera deu, ja que usem el sistema decimal per a comptar. Els revolucionaris francesos varen fer setmanes de deu dies, però la cosa no va arrelar.
També seria molt lògic que la setmana tinguera cinc dies, perquè tenim cinc dits en cada mà i la manera més antiga i més natural de comptar és amb els dits de la mà. A més, seria més pràctic perquè l’any tindria setanta-tres setmanes justes (excepte en els anys de traspàs).
Els revolucionaris bolxevics varen implantar la setmana de cinc dies, però també varen fracassar.

La setmana de set dies s’endinsa en la nit dels temps.
Les cultures més antigues de la humanitat, com els babilonis, ja l’empraven.

D’aquelles antigues cultures mesopotàmiques la varen heretar els grecs i els romans i d’ells l’hem heretada nosaltres.

El número set és un número màgic en les cultures antigues que són la base de la nostra: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l’home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma, els set colors de l’arc de sant Martí, etc.

La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada.

Els noms que els antics romans donaven als dies de la setmana –quan es va implantar la setmana de set dies– eren:

dies Solis 'dia del Sol',
dies Lunæ 'dia de la Lluna',
dies Martis 'dia de Mart',
dies Mercurii 'dia de Mercuri',
dies Iovis 'dia de júpiter',
dies Veneris 'dia de Venus'
i dies Saturni 'dia de Saturn'.

Donaven a cada dia el nom d’un dels set cossos celestes que són visibles a ull nu, és a dir, els planetes Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn (que també eren déus del panteó romà), a més del Sol i de la Lluna.

Dels antics noms llatins deriven els noms actuals en totes les llengües romàniques (excepte en portugués), amb dos canvis molt significatius: dies Saturni 'dia de Saturn' es va canviar per dies Sabbati 'dia del sàbbat' i dies Solis 'dia del Sol' per dies Dominicus 'dia del Senyor'.

La Bíblia diu que Déu va fer el món en sis dies i el seté va descansar.
Els hebreus dedicaven –i continuen dedicant– el seté dia, és a dir, el dissabte, al descans. L’anomenen shabbat (pronunciat 'xàbat') que en hebreu significa 'repòs'.

Els romans varen copiar dels hebreus el costum de fer un dia de descans setmanal i varen decidir que fóra el darrer de la setmana, el mateix que celebraven els hebreus.
Per això es va canviar dies Saturni per dies Sabbati.

El canvi de dies Solis per dies Dominicus es va fer més tard, en el segle IV, quan ja s’havia consolidat el cristianisme en l’Imperi Romà.
Va ser l’Emperador Constantí qui va ordenar que es fera el canvi.

Es va decidir que el dia dedicat al Senyor, és a dir, al Déu dels cristians, fóra precisament el dies Solis perquè la creença cristiana és que Jesucrist va morir un divendres i va ressuscitar al tercer dia.
El dia del Sol va passar a ser el dia del Senyor, el dia de descans per als cristians.

Era el primer dia de la setmana, però posteriorment es va decidir que passara a ser el darrer i ser així el seté, el que va descansar Déu segons la Bíblia, i d’eixa manera llevar protagonisme als hebreus.

En molts països, la setmana comença en dilluns i acaba en diumenge, però en alguns, com ara Portugal o el Brasil, la setmana continua començant per diumenge.

Els noms dels dies de la setmana en la nostra llengua són: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Com veiem, tots comencen per di-.
Aquest di és la romanalla de l’acusatiu llatí clàssic 'diem' que en baix llatí va esdevindre die per caiguda de la m.

Estudiem-los per separat:


Dilluns.
La paraula dilluns deriva del llatí vulgar die(m) Lunis, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Lunæ, que significa 'el dia de la lluna', amb cavi de la terminació –æ per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.

Dimarts.
La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de Mart'.

Dimecres.
La paraula dimecres deriva del llatí vulgar die(m) Mercuris, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Mercurii, que significa 'el dia de Mercuri', amb canvi de la terminació –ii per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.

Dijous.
La paraula dijous deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Iovis que significa 'el dia de Júpiter'.

Divendres.
La paraula divendres deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Veneris que significa 'el dia de Venus'.

Dissabte.
La paraula dissabte deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Sabbati que significa 'el dia del sàbbat'.

Diumenge.
La paraula diumenge deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Dominicu(m) que significa 'el dia dominical', 'el dia del Senyor'.
Aquesta paraula cal pronunciar-la ‘diu-men-ge’, pronunciant en la primera síl·laba un diftong decreixent.
La pronúncia popular valenciana ‘dumenge’ és acceptable en registres no formals.
Cal evitar les pronúncies deturpades ‘domenge’ i ‘dominge’.


En occità, com en la nostra llengua, també comencen tots els noms dels dies de la setmana per di-:
diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres, dissabte i dimenge.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Martis que Martis dies, en algunes llengües, els noms del dies de la setmana acaben en –di, com ara el francés (exepte el diumenge, que comença per di-) :
–lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche–

i l’italià (excepte el dissabte i el diumenge):
–lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica–.

Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanés, l’aragonés, el cors, el sard o l’asturià ni comencen ni acaben per di.

Això també passa en algunes llengües artificials de forta arrel llatina com ara l’esperanto i la interlingua.

En anglès, llengua germànica parcialment llatinitzada, acaben en –day, que es pronuncia [di].
Es dóna el cas que, en aquesta llengua (l'anglès), els noms del dissabte i del diumenge no deriven de 'dia del sàbbat' i de 'dia del Senyor', com passa en totes les llengües llatines.
El nom del dissabte és Saturday 'dia de Saturn'
i el del diumenge Sunday 'dia del Sol', coincidents amb la denominació romana.
El dilluns, Monday 'dia de la lluna', també coincideix amb la denominació romana i de totes les llengües romàniques (excepte el portugués),
però, el nom dels altres quatre dies ja no correspon als de Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, noms de planetes però també noms de déus del panteó romà, sinó que corresponen a noms de déus germànics.
Així, Tuesday (dimarts) està dedicat a Tiw, déu nòrdic de la guerra, equivalent a Mart,
Wednesday (dimecres) pren el nom del déu anomenat Odin pels escandinaus i Wotan pels germànics,
Thursday (dijous) deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica, que equival a Júpiter en la mitologia llatina,
Friday (divendres) està dedicat a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic, com ho és Venus en el panteó romà.

Cal aclarir que la paraula anglesa day no deriva de la llatina dies. El fet que els noms dels dies de la setmana en anglés acaben en day [di], com en francés i en italià, és, simplement, una casualitat.

En portugués, els noms dels dies de la setmana són:
domingo,
segunda-feira,
terça-feira,
quarta-feira,
quinta-feira,
sexta-feira,
sábado.
Això és així des del segle VI, quan el bisbe sant Martí de Braga –nascut a Pannònia (actualment Hongria)– va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans.
Això només ha triomfat en els països de parla portuguesa en els quals la setmana comença per diumenge, com en l’antiga Roma.

El gallec té una doble denominació:
D’un costat té la denominació equivalent a la portuguesa –segunda-feira, terza-feira, cuarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo–
i, d’un altre costat, la que equival a l’espanyola
–luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo–.
Però en gallec la setmana comença per dilluns, no per diumenge.







===================================












...