LUCIO DALLA

LUCIO DALLA

***********


Lucio Dalla (Bolonya, 4 de març de 1943 - Montreux, 1 de març de 2012) va ser un cantant i compositor italià i, també, clarinetista i pianista.

Des de ben jove perd el pare i és, doncs, la seva mare, Iole Melotti, qui el cria tota sola.
Comença a tocar el clarinet en un grup de jazz anomenat Reno Jazz Gang a la seva ciutat natal.
El 1962 entra a formar part del grup Flippers; més tard, el director de la casa discogràfica RCA Gino Paoli el persuadeix de començar una carrera en solitari.

Finalment, el 1964 surt el seu primer disc, un single amb les cançons Lei i Ma questa sera.
Més endavant, el 1966, crea el grup Idoli amb altres músics bolonyesos, amb el qual farà un primer àlbum anomenat 1999.
El 1971 participa en el festival de San Remo, on presenta la cançó 4/3/1943, inclosa al seu LP Storie di casa mia.

El 1973 decideix de posar fi a la seva col·laboració amb Sergio Bardotti i Gianfranco Baldazzi (autors de quasi totes les lletres de les cançons que havia interpretat fins aleshores) i opta per treballar amb Roberto Roversi, poeta bolonyès amb qui col·laborarà durant quatre anys.
Després de violents desacords amb Roversi, decideix de treballar sol i serà d'ara endavant el compositor de les seves cançons.

Mor l'1 de març de 2012 a Suïssa, tres dies abans de complir els 69 anys, per un atac de cor.
Poc després de la seva mort es fa pública la seva homosexualitat.


Fins aquí les seves breus dades biogràfiques,
tretes de Vikipedia.
_____________________________________________






Ara, reproducció de l'article que l'escriptor
JAUME OLIVERAS i COSTA, ha publicat
amb motiu de la mort de LUCIO DALLA,
al diari 'EL PUNT AVUI', amb data 16 març 2012 :
------------------------------------------------



"SEGUIR CADA BATEC DEL COR"

***************************

'Vorrei seguire ogni battito del mio cuore' ....... llegia Marco Alemanno, entre l'impressionant silenci de la basílica de San Petronio, a Bolonya, davant unes vuitanta mil persones, sis mil a l'interior del temple i la resta a l'atapeïda Piazza Magiore.

En aquesta estrofa de 'Le Rondini', en l'ofertori de la missa funeral, Alemanno no pogué continuar i esclatà en un plor només interromput per confessar el seu amor i la relació homosexual amb el mort.

El canonge Giovanni Silvagni, que oficiava el funeral, i el dominic Bernardo Boschi, que havia fet l'homilia, es miraren amb complicitat, en un sensacional escenari on no es movia ni una fulla dels centenars d'ofrenes florals que acompanyaven l'acte, entre elles l'enviada pel President Giorgio Napolitano.

En les darreres paraules d'Allemanno detonà un aplaudiment com mai s'havia sentit a Bolonya.

El funeral encetava un debat de llarg abast.

________________________________________________________________



SÍ.- EL FUNERAL DEL CANTANT I COMPOSITOR LUCIO DALLA HA ENCETAT
UN DEBAT SOBRE L'HOMOSEXUALITAT, QUE EN LA SOCIETAT ITALIANA ÉS
UN TEMA QUE NI DRETA NI ESQUERRA MAI NO S'HAN ATREVIT A LEGISLAR.
_________________________________________________________________


Les primeres hores del mes de març portaren males notícies.
El món de la cultura perdia Lucio Dalla, un dels cantants i compositors més estimats d'Itàlia, que des de la segona meitat dels seixanta, quan es presentà amb Pavarotti, ocupava un racó en milions de cors commoguts.

Una quarentena d'anys a dalt de tot i ub caràcter molt proper a la societat italiana el portaren a ser molt estimat per diverses generacions de compatriotes, més quan les seves lletres parlaven un llenguatge directe i relacionat amb la condició humana.

Profundament creient, es considerava molt relacionat amb els franciscans i els dominics, i al mateix temps, parlava meravelles de l'Opus Dei, cosa que feia entendre el seu progressisme social acompanyat de determinants molt conservadors
en temes com l'avortament.

Actuà expressament davant Joan Pau II (1997) i de Benet XVI (2007),
i era de missa i comunió setmanal.


LUCIO DALLA MAI NO FEU DE L'HOMOSEXUALITAT UNA CAUSA DE MILITÀNCIA, i l'administrà en la intimitat, si bé no era cap secret i era respectada.

La realitat era coneguda per la jerarquia catòlica, que practicava la política de mirar cap a un altre cantó quan s'evidenciava el tema; el mateix Bisbe de Bolonya al.legà dificultats d'agenda per presidir el funeral i encarregà al seu vicari general que el representés, però mai no denuncià la situació anòmala, segons ell, de Lucio Dalla.
Però la declaració de Marco Alemanno des del mateix altar de la catedral, trencava un cert ordre establert i assenyalava la farisaica doble moralitat de la societat italiana.
El dominic Boschi, amic de la parella, no sembla gens aliè a la configuració del nou escenari.


EN DETERMINATS TEMES relacionats amb la moral, l'Estat Italià és dels més conservadors d'Europa, marcat per la pròpia relació amb el Vaticà i per una societat on el catolicisme conservador és molt influent.
Ni dreta ni esquerra mai no s'han atrevit a legislar sobre l'homosexualitat i ni tan sols funciona una normativa sobre parelles de fet.

Qui obriria un debat amb el Vaticà, quan s'ignora l'abast del desgast que comportaria ?

Mirar cap un altre cantó és molt més fàcil, i més si aquesta és una norma acceptada tant per l'estament polític com per l'eclesiàstic.

Ara però, la incomoditat que sentiren els assistents al funeral de la basílica de San Petronio ha passat ja al carrer, i els darrers dies s'han obert diversos fronts de debat.
Moviments cristians progressistes demanen a l'Esgésia un discurs sobre l'homosexualitat, reconeixent una realitat que interpel.la; però, també, la societat
civil ha reforçat les línies reivindicatives i importants personalitats de la política, la societat i elmón cultural han entrat en aquest debat.

El tema es mou i les argumentacions són de pes.

LUCIO DALLA ha cantat amb força la darrera cançó, que porta a seguir els batecs del cor.



****************************




JAUME OLIVERAS i COSTA
Diari 'EL PUNT AVUI'
de 16 març 2012
_______________________








================================




.....