ANNA HALCZAK -Reportatge-

PHOTO : Tadeusz Kantor, amb
una obra de la seva Krikoteka
_____________________________


Extractat del Reportatge de
Josep Mª de Sagarra Àngel
publicat el 8 de desembre de 2011,
amb el títol de :




ANNA HALCZAK o, simplement "A"

********************************

El 13 d'agost de 2011, a la seu del Teatre Cricot 2 (la companyia fundada el 1956 per Tadeusz Kantor), al carrer dels Canonges (Kanonicza) de Cracòvia, una bandera negra plantada a la façana de l'edifici cridava l'atenció dels passants: era el senyal luctuós que un membre de la companyia havia traspassat.
El dia 10 del mateix mes, a la capella del Cementiri Batowicki, de Cracòvia, els membres veterans de la companyia del Teatre Cricot 2, el personal de la Cricoteka (el Centre de Documentació de l'obra de Tadeusz Kantor), com també representants del món de la cultura i del teatre polonès deien l'ùltim adéu a Anna Halczak, l'arxivera de la Cricoteka, membre de la companyia i, en fi, l'assistent personal de Tadeusz Kantor fins a la mort de l'artista, fa avui 21 anys, el 8 de desembre de 1990.

Anna Halczak, amb tot just vint anys, havia començat a col·laborar amb Kantor en la producció dels espectacles del Teatre Cricot 2, en què també actuava (en el paper de Recluta a "Wielopole, Wielopole", el 1980; i en el paper de la Senyora, a "Mai més ja no tornaré aquí", el 1988).
Halczak també havia assistit Kantor durant els tallers escènics (cricotages) externs al Cricot 2: "La boda", a Milà, el 1986; "La Màquina de l'amor i de la mort, a Kassel, el 1987; "Brevíssima lliçò", a Méziè, el 1988; i "Quieta Nit", a Avinyó, el 1990.
Com a arxivera de la Cricoteka, va ser, igualment, responsable de nombroses exposicions, publicacions i pel·lícules sobre l'obre de l'artista polonès.

Després de la mort de Tadeusz Kantor i fins a la fi de la dècada dels 1990, Halczak es va veure involucrada en les tensions que es van produir tant en el sí de la Cricoteka com entre aquesta institució i els hereus de l'obra de l'artista.
Va ser, justament, en aquells anys incerts, el 1998 i el 1999 quan, amenaçada de perdre el càrrec d'arxivera de la Cricoteka, hi vaig tenir més tracte. Va ser en relació amb la producció de l'exposició "Motius espanyols en l'obra de Tadeusz Kantor" (presentada al Museu Nacional de Cracòvia, el 2000) que va aplegar nombroses obres -popietat de Halczak- del "Diari de Viatge", com també la série "Catedrals de Barcelona. Quasi objectes".

Anna Halczak va endurar aquells moments difícils amb gran dignitat, amb la discreció i l'elegància que sempre la van caracteritzar, i, finalment, es va mantenir al front de l'arxiu de la Cricoteka, per la seva vàlua professional i pel compromís irrenunciable amb el llegat de Kantor, al qual va dedicar tota la seva vida professional.

Actualment la Cricoteka s'enfronta, sense Anna Halczak, al repte de multiplicar-se per ella mateixa en les seves instal·lacions noves, el complex que aplegarà en una única seu el llegat de Tadeusz Kantor; un projecte que Kantor a penes va somiar i que, vint anys després de la seva mort, serà possible gràcies a la tenacitat dels responsables i amics de la Cricoteka, i gràcies al compromís de les institucions de Cracòvia, que hi veuen un reclam que contribuirà a desenvolupar l'atractiu turístic de la regió.

És un projecte, però, que sobretot contesta la pregunta de si l'obra de Kantor té sentit després de Kantor, una pregunta que el 1990, amb el decés de l'artista, es feia molta gent de teatre que havia assistit als seus espectacles i que n'havia experimentat el gran poder emotiu: avui, una generació nova de kantorians (a casa nostra, Fernando Bravo i Isabel Tejada) que, per edat, no han pogut viure els espectacles del Teatre Cricot 2, se senten fascinats per l'obra i l'ideari artístic de Kantor fidelment conservats a la Cricoteka-, els redimensionen, els reinterpreten i donen lloc a lectures noves i interessants del llegat del creador polonès, que en confirmen l'actualitat i capacitat de pervivència.

A l'escena final de "Mai més ja no tornaré aquí" (1988), Anna Halczak hi apareixia portant un impecable frac negre i un clac del mateix color, per supervisar el Darrer Embalatge, l'embolcallament per un vel negre dels personatges i els requisits de l'espectacle en una massa compacta i uniforme.
Amb la seva mort sobtada i prematura, hom diria que Anna Halczak s'ha embolcallat ella mateixa en una darrera volta d'aquell vel, amb la resta de l'equipatge kantorià.

Amb el seu traspàs s'esvaneix no solament la memòria històrica de la companyia llegendària del Teatre Cricot 2; també s'esvaneix un concepte de fer art, insurgent, arriscat i convençut: doble salt mortal sense xarxa.

A guisa de comiat i d'homenatge, penso que s'escau reproduir uns versos d' "El retorn d'Odisseu", de Wyspianski (text posat en escena per Kantor, el 1944, a Cracòvia sota l'ocupació alemanya, amb la companyia del clandestí Teatre Independent, (precursor del teatre Cricot 2), uns versos que Kantor recuperava, i que ell mateix va dir al cap de quarante-quatre anys, a "Mai més ja no tornaré aquí" :

Res, res fora meu;
res, res davant meu.
Ningú no torna viu
al país de la seva joventut.
Duies la pàtria al cor,
avui la dus en el desig.
Avui te n'enyores solament:
d'una ombra, d'una ombra t'enyores.
La barca és plena d'homes!
Acaba de salpar.
És la barca dels morts!
Allà, allà és Ítaca !
Allà és la meva pàtria,
la fi de totes les coses!"

--------------------------------

En record d'Anna Halczak o, simplement, A.











=================================






....