BENET ROSSELL

-
PARAL.LEL,
de BENET ROSSELL

Exposició MACBA, del

11/06/2010 - 23/01/2011
________________________


L’exposició dedicada a Benet Rossell (Àger, 1937) es concentra en una part de l’amplíssim treball d’aquest artista polifacètic des de dues de les seves vessants principals: el cinema i les cal·ligrafies o micrografies.

La mostra ofereix un recorregut amb interrupcions, fragmentat, que defuig l’exposició retrospectiva cronològica convencional i rastreja diverses possibilitats d’aproximació a una obra construïda com un entramat de llenguatges i mitjans diferents.

Tot i iniciar la seva formació amb estudis de Dret, Economia i Sociologia, els interessos de Benet Rossell aviat es decanten cap a l’activitat artística, que desplega en múltiples disciplines, des del dibuix i l’escriptura sígnica, la pintura, ocasionalment el tapís o la ceràmica, fins a l’acció i la performance, el cinema experimental i comercial, la poesia i el teatre, entre d’altres.

Tots aquests llenguatges estan sempre tractats des d‘una vesant molt personal, que inclou intervencions poc convencionals, com objectes òptics, treballs de cultius, dibuixos i intervencions sobre els films, dibuixos «amanits», actes notarials, còmics sense paraules, guions cinematogràfics o dibutexts, per posar-ne alguns exemples.

El 1964 es trasllada a París, ciutat on viurà durant uns anys.

Des d’allà, però, fa molts viatges i llargues estades en altres països, com l’Índia i el Nepal.

A París coincideix amb Joan Rabascall, Antoni Miralda i Jaume Xifra, amb els quals comparteix una estreta amistat i alguns projectes, tot i tenir trajectòries diferenciades.
Amb ells, per exemple, Benet Rossell filma els Cerimonials (1974), una obra que forma part de la Col·lecció MACBA i que presenta festes i rituals en què també participa Dorothée Selz.

A París s’inscriu als cursos de cinema del Comitè del Film Etnogràfic amb Jean Rouch.

Una altra experiència determinant en aquesta ciutat és el seu pas per la
Université du Théâtre des Nations, on per primera vegada sent parlar d’un teatre total, entès com a acció que aporta el concepte de festa i ritual a la dramatúrgia, d’experiències que, ell mateix, defineix com més a prop de la representació sígnica que no pas textual.

Aquell contacte amb uns llenguatges els codis dels quals m’eren del tot desconeguts, per tant, llenguatges sense codi per a mi, em fascinaven i possiblement foren l’origen del llenguatge que he conreat durant tota la meva trajectòria d’artista i que parteix d’una infinitat de signes, d’icones, de micrografies o cal·ligrames o benigrames sense codi, irrepetits i irrepetibles, que conviuen, s’articulen i es manifesten d’una manera sempre única, sempre reinventada, i acaben conformant un microteatre o representació cal·ligràfica del gran microteatre del món.

L’exposició presenta un gran nombre d’obres inèdites i dedica una atenció especial al treball cinematogràfic de Benet Rossell, molt vinculat al seu dibuix sígnic i cal·ligràfic, establint un diàleg entre els diferents mitjans utilitzats, amb obres que van des del 1965 fins a l’actualitat.

Malgrat la seva aparença abstracta, la seva obra té un component narratiu.

Benet Rossell és un rastrejador, a la manera d’algun dels personatges imaginaris que apareixen constantment en els seus dibuixos i que creen microhistòries: la insistència en els micromons (microteatre, microòpera, micrografia, microacció...) és una constant en la seva producció, però aquests petits gestos revelen grans històries, personatges del carrer, ensurts i nous camins per explorar.

En el cas de Diari residual (1965-1969), aquest procés consisteix en un recull de referències i troballes del quefer quotidià de l’artista, en diferents formats.
Com a part dels recorreguts per la ciutat que són una constant en el seu treball, els glaçons de resina de polièster esdevenen contenidors transparents d’objectes i imatges, que inicialment Benet Rossell portava a les butxaques de la gavardina i amb els quals feia microperformances.

L’interès per les coses petites, que no són fàcils de percebre o que s’oculten a la visió, es fa palès en l’ús recurrent d’eines o instruments sovint creats per l’artista, com les lupes o les ulleres per observar els dibuixos que s’amaguen.

Calidoscopi (1971), realitzat amb Jaume Xifra, és la filmació dels dibuixos canviants d’un calidoscopi, que el joc de miralls va transformant davant la càmera.

El cinema és per a Benet Rossell una possibilitat d’apropament a l’element humà i una manera de cal·ligrafiar el moviment.

El seu microcinema pot ser cinema sense càmera, film pintat o bé foradat, com és el cas de Holes (1969/2007).

També dibuixa les pel·lícules, amb aquestes micrografies o benigrames que li són tan característics i que es presenten sols, amb textos de l’artista o d’altres autors, amb collages o amb encunys i forats practicats en el suport mateix.

El paper també es pot plegar, de manera que mai sabrem si aquests plecs ens amaguen dibuixos.

Dins el recorregut de l’exposició trobem Micro-òpera 2 (1984), una instal·lació que inclou una pel·lícula en la qual es narra com Benet Rossell es construeix un pinzell amb el seu propi cabell i pinta uns fotogrames; els estris utilitzats s’exposen en unes vitrines i a les parets hi ha fotografies que documenten el procés.
La peça es completa amb dues caixes de llum que permeten veure els dibuixos resultants.

Per primer cop des de la seva presentació l’any 1981, en el context de la XXIII Setmana Internacional de Cinema de Barcelona, es mostra Rambla 24 h (1981/2009), realitzada en col·laboració amb Antoni Muntadas.

Originalment es tractava d’una videoinstal·lació amb diferents elements:
uns monitors on es veia la gent caminant amunt i avall del carrer;
una torre de monitors que mostraven les imatges fragmentades dels ramblaires tipus (els caps, els cossos i els peus);
i la filmació d’un pla fix durant el primer minut de 24 hores consecutives.

Amb la voluntat de constatar els canvis produïts en aquest carrer amb el pas del temps, el setembre de 2009 Muntadas i Rossell van repetir l’enregistrament.

A Paral·lel Benet Rossell, es poden veure les dues filmacions, amb material documental del primer projecte disponible per a consulta.

Un dels vídeos inèdits inclosos a l’exposició és Microfàcies (2010), una representació teatral que remet a les anàlisis dels estrats i sediments geològics que Benet Rossell utilitza en alguns treballs.

A la manera d’anàlisis texturals, ho aplica en una filmació en macro de la geografia del seu propi cos a Auto di ritratto (2008).

La seva no és, doncs, una obra abstracta, sinó una cal·ligrafia que juga amb la il/legibilitat de les realitats, amb la im/possibilitat de les coses.

L’humor i la ironia també són molt presents en l’obra de l’artista, com es posa de manifest als films Miserere (1979) i Vetlla (2007), que s’acosten al món de les parafernàlies militars i fan una crítica de les dictadures, de les formes totalitàries i jerarquitzants del poder.

Els dibuixos amb perclorur, o els traços quasi pictòrics sobre els paper marouflés, mostren l’aparició de l’element pictòric, que es fa molt evident en el film Pound (1985/2009).

Penso amb la punta del pinzell (2010) és una peça concebuda per a aquest projecte, que presenta literalment el magatzem de les obres pictòriques de l’artista.
Totes les pintures estan embalades i identificades amb un número d’inventari, que permet consultar tota la informació sobre l’obra en un ordinador, excepte la seva imatge.
Aquesta instal·lació incideix en la idea per damunt de l’objecte, impossibilita a l’espectador la visió de l’obra i qüestiona el rol de la pintura en l’art contemporani, així com el rol de la institució museística respecte a la presentació de l’obra d’art.

El recorregut de l’exposició finalitza amb un nou projecte especialment desenvolupat per a aquesta exposició: Paral·lel, paral·lel (2010), que pren l’antic cabaret El Molino, al Paral·lel barceloní, com a eix vertebrador d’un treball més ampli sobre el barri i la transformació que ha sofert des dels anys cinquanta fins a l’actualitat.

Les serigrafies dels plànols de tres ciutats on ha viscut Benet Rossell, en les quals es destaca el recorregut des de casa seva fins al Molino, s’acompanyen amb els decorats originals del cabaret barceloní que l’artista va trobar en un contenidor quan es desmantellava.
Una filmació enregistra el procés de destrucció de l’edifici original i la construcció, en aquest moment encara en curs, del nou equipament.

Finalment, una adreça de correu electrònic permet accedir a les opinions sobre el projecte.

Paral·lel, paral·lel és un treball en procés (blog "Paral·lel, paral·lel"), una crònica sentimental i sociològica de la transformació de la Barcelona canalla i la «recuperació» institucional actual des de la iniciativa privada.




====================================


Comissaris:
Bartomeu Marí i Teresa Grandas.

Organització i producció:
Museu d'Art Contemporani de Barcelona
(MACBA).




-
Activitats relacionades

Benet Rossell, darrera i davant la càmera

Nit Benet Rossell: "Amb el temps i una fanga"

Paral·lel Benet Rossell

Nits de MACBA



___________________________

Publicacions relacionades :

Paral·lel Benet Rossell