COSES PASSADES DE MODA

FOTO : Beatnik, dibuix de Jah Maya amb la característica barba "chivita", boina, samarreta a ratlles, coll alt i ulleres fosques.


FOTO : Esteorotip de jove music Beatnik
________________________________________






PARAULES I COSES PASSADES DE MODA

*********************************


SÍ i tant, els Beat i els Beatniks ja han passat de moda, definitivament.

Aquest, com sempre, és el destí de totes les 'modes', 'novetats' i 'modernismes'.

Sap alguna cosa el jovent d'avui d'aquestes 'modes' dels anys 60 del segle XX ?

Potser només alguns ja grans, al voltant de la seixantena, s'en deuen recordar.

Qui sap?
Però més aviat crec que les modes Beat i Beatnik, han estat apartades, o oblidades i substituïdes per d'altres que segurament els joves del Segle XXI creuen haver descobert o inventat i, com en els temps passats, les anomenen 'modernes'.




PER A TOTS AQUESTS QUE HAN OBLIDAT O
DESCONEIXEN QUÈ I QUÍ VAN SER ELS BEATNIKS,
INCLOC UN XIC D'INFORMACIÓ I XAFARDERIES
ARREPLEGADES AQUÍ I ALLÍ:
________________________________________

Cal mirar el "Beatnik", del dibuix de Jah Maya, amb la característica barba "chivita", boina, samarreta a ratlles, coll alt i ulleres fosques.

I els més direm, si que ens sona d'alguna cosa això de beatnik......

Beatnik és un terme inventat en 1958 pel periodista nord-americà Herb Cauen amb la finalitat de parodiar i referir-se despectivament a la generació "beat" i els seus seguidors, amb prou feines mesos després que es publiqués "A la carretera" (On the Road), la novel·la-manifest del moviment, escrita per Jack Kerouac.

Els escriptors "beat" com Kerouac van rebutjar el terme 'beatnik' per despectiu, no obstant això va ser adoptat i difós àmpliament pels mitjans de comunicació, aplicant-ho a un estereotip juvenil distingible per la forma de vestir-se i arreglar-se que es va fer de moda, i relacionant-ho amb una actitud procliu a la ganduleria, el desenfrenament sexual, la violència, el vandalisme i les colles de delinqüents.

Amb el temps la denominació va acabar sent aplicada de manera indiscriminada, tant a als artistes de la generació beat i els seus seguidors com als 'beatniks'.

Els beats i els beatniks es van diluir en la segona meitat de la dècada dels seixanta, immersos en els moviments contraculturals com els encarnats pels hippies, el rock, la revolució sexual i les lluites antiracistes i contra la guerra de Vietnam.

Fora d'Estats Units, ambdós termes "beat" i "beatnik" van ser utilitzats com a sinònims, sense percebre el sentit paròdic del segon.




La paraula "beatnik" va ser encunyada per Herb Cauen, un popular periodista de Sant Francisco, per referir-se a els beats o la Generació Beat, que havien establert el seu principal centre de reunió a la Platja Nord de la ciutat. Cauen, qui diversos anys després guanyaria el Premi Pulitzer, va inventar el terme en un article escrit en el Sant Francisco Chronicle el 2 d'abril de 1958, fusionant les paraules "beat" i "Sputnik".

L'Sputnik, va ser el primer satèl·lit artificial i havia estat llançat per la Unió Soviètica sis mesos abans, convertint-se en un símbol, tant del poder soviètic com de l'amenaça de destrucció nuclear dels EE. UU. en el marc de la Guerra Freda, a causa de la qual cosa va deslligar una ona de temor massiu entre els nord-americans.

En vincular a la Generació Beat amb l' Sputnik soviètic, l'objectiu era mostrar-la com "no americana" (no nord-americana).

En alguns llocs web d'Internet, s'esmenta erròniament que la paraula va derivar de la fusió dels termes "beat" i "nudnik", terme idish que significa "avorrit" o "obtús".

Criticant la tergiversació del terme, Allen Ginsberg, un dels principals referents de la Generació Beat, va escriure una carta al New York Times, després que el periòdic la utilitzés reiteradament en un article referit a l'escriptor, per deplorar "l'enganyosa paraula beatnik", dient que:

"Si haguessin estat els beatniks i no els il·luminats poetes Beat els qui haguessin envaït aquest país, no haguessin estat creats per Kerouac sinó per la indústria dels mitjans de comunicació de masses, dedicats constantment al rentat de cervell de l'Home".

Per la seva banda Jack Kerouac, qui inicialment havia definit el terme "beat" com "abatut, menyspreat i malgirbat" (beat down), vuit mesos després va precisar el seu significat en el Fòrum Brandeis, sota el títol:
"Hi ha una Generació Beat?" ("Is There A Beat Generation?")
realitzat el 6 de novembre de 1958 en l'Hunter College Playhouse de Nova York.

Els conferenciants eren el propi Kerouac, James A. Wechsler, l'antropòleg de Princeton Ashley Montagu i l'escriptor Kingsley Amis.
Wechsler, Montague i Amis es van presentar vestits amb trajos, mentre Kerouac ho va fer amb jeans negres, botes i una camisa a quadres blancs i negres.

Llegint un text que ja tenia preparat, Kerouac va reflexionar sobre el significat i el sentit de "el beat":

« És a causa que sóc beat, que crec en la beatitud i en què Déu estima tant el món que li va donar al seu fill únic que..... Qui sap, si l'univers no sigui realment un vast mar de compassió, la veritable mel sagrada, sota tota aquesta mostra de personalismes i crueltat? »


La diferència entre "beat" i "beatnik"
_______________________________________

per Allen Ginsberg i Peter Orlowski.

En l'argot local nord-americà de l'època, el terme "beat" indicava la cultura, l'actitud i la literatura.

Mentre que la paraula "beatnik" s'utilitzava per estereotipar la cultura beat, tal com apareixia en els personatges d'historieta, moltes vegades violents, que difonien els diaris i revistes.

« "Beat" era una manera de ser, va dir el profeta (Ginsberg); mentre que "Beatnik" era roba de moda.
"Beat" era identitat; mentre que "Beatnik" era imatge. »


Aquesta distinció entre "beat" i "beatnik" ha estat analitzada pel professor Ray Carney de la Universitat de Boston, una autoritat en cultura beat, en "The Beat Movement in Film", una sèrie de notes seves realitzades en ocasió d'una mostra de 1995 organitzada pel Museu Whitney:

« Gran part de la cultura "beat" expressa una posició negativa abans que positiva.

Va estar animada per un vague sentiment de displaer i insatisfacció cultural i emocional, i un anhel, abans que per un propòsit o un programa específic.

Seria molt més fàcil si només busquéssim pel·lícules amb beatniks.

El periodista de Sant Francisco Herb Cauen va encunyar la paraula (que, a partir d'un sarcàstic joc de paraules amb el recentment llançat Sputnik dels russos, intentava aparentment posar en dubte l'americanisme de signe-vermell-blanc-blau dels beatniks).

I els mitjans de comunicació van popularitzar el terme.

Dobie Gillis, la revista Life, Charles Kuralt i una host de conductors d'espectacles i periodistes van reduir el beat a una sèrie de ximples superficialitats externes que han romàs entre nosaltres des de llavors: chivas, ulleres de sol, lectures de poesia, cafès, mandrosos i argot de moda.... "cool, man, cool". »


Els termes Generació Beat i beat corresponen al moviment literari antimaterialista iniciat al començament de la dècada del 50 entre els quals es van destacar escriptors com Jack Kerouac, John Clellon Holmes, Allen Ginsberg, Timothy Leary, Neal Cassady i William Burroughs, que a mitjan els anys 60 es va diluir com a tal per influir decisivament en els moviments contraculturales juvenils desenvolupats en la segona meitat de la mateixa, i particularment en músics claus, com Bob Dylan, 'The Fugs' (on va contribuir directament Allen Gingsberg), 'The Doors' i 'The Beatles'.

La filosofia beat era bàsicament contracultural, antimaterialista, anticapitalista i antiautoritaria, que remarcava la importància de millorar la interioritat de cadascun més enllà de les possessions materials i de les regles imposades pel sistema.

Van atorgar una gran importància a la llibertat sexual i a les drogues com ajudants de l'exploració interior.

Alguns escriptors beat es van apropar a les religions orientals com el budisme i el taoisme.

En política tendien a ser demòcrates o socialdemòcrates de centre esquerra (anomenats "liberals" a EUA), recolzant causes com les lluites antiracistes d'aquests anys, encara que alguns dels seus integrants com William Burroughs, van adherir a idees paleoconservadoras.

En l'art van adoptar una actitud oberta cap a la cultura afro-nord-americana, alguna cosa que va resultar molt notable en el jazz i el rock and roll, encara que la Generació beat va manifestar una oberta preferència pel jazz modern i un cert menyspreu pel rock and roll.

En "Aftermath: The Philosophy of the Beat Generation"
Jack Kerouac s'oposa a aquesta distorsió de les seves idees:

« La Generació Beat, que va ser una visió que vam tenir John Clellon Holmes i jo, i Allen Ginsberg d'una manera fins i tot més salvatge, a finals dels quaranta, d'una generació de bojos, il·luminats hipsters apareixent de sobte i passejant per Amèrica, seriós, vagant i fent dit a tot arreu, desalineats, beatífics, bufons en una desagradablement gracioss i nova manera beat -una visió collida per la manera en què escoltàvem pronunciar la paraula "beat" en les cantonades de Times Square i el Village.
En altres ciutats en les nits cèntriques de la postguerra-, beat significava baix i exclòs però ple d'intensa convicció.

Nosaltres sentim fins i tot als vells pares dels carrers de 1930, utilitzar la paraula d'aquesta manera, amb sarcàstica malenconia.

Mai va significar delinqüents juvenils; va significar personatges d'una espiritualitat especial que no formaven colles sinó que eren solitaris Bartlebys instal·lats de l'altre costat del mort finestral de la nostra civilització. »


==================================




Però mirem ara que deien els anti-beatniks:

L'estereotip beatnik: entre la persecució i la paròdia
------------------------------------------------------

Portada del Sant Francisco Chronicle de juny de 1958: "Cos nu en carreró. Noia 'Beatnik' assassinada per mariner buscant amor".Des de finals de la dècada del 50 els mitjans de comunicació van reflectir i van difondre reiteradament l'estereotip del jove beatnik (antiamericà, gandul i delinqüent), apartant-se del perfil rebel i solitari, relacionat amb la cultura beat, que havien presentat actors com James Dean i Natalie Wood a "Rebel sense causa" (1955).

Al juny de 1958 Connie Sublette, una de les joves que freqüentaven el grup beat que solia instal·lar-se en els bars exprés i realitzar reunions en la Platja Nord de Sant Francisco (zona que va començar a ser coneguda com "Beatnik Land"), va resultar assassinada per un mariner negre amb el qual estava mantenint relacions sexuals.

El fet va ser cobert pel "San Francisco Chronicle" de manera sensacionalista amb el següent títol de portada:

"Cos nu en carreró.
Noia beatnik assassinada per mariner buscant amor".
___________________________________________


Pocs dies després l'alcalde de la ciutat donava la seva opinió sobre el cas i la "Generació "beat":

« Un nom tan distingit per glorificar tot tipus de delinqüència és massa "modern" per a mi.
No m'importa com ells anomenin a la gent -beatniks, eatniks o deadbeats- ,
no es pot excusar l'addicció als narcòtics o la prostitució només perquè algú es creu a si mateix artista o escriptor.
Les ordres són de no fer favors especials als beats. »


En el marc del cas de "la noia beatnik escanyada" el Chronicle va publicar dos articles titulats:
"Vida i amors entre els beatniks",
escrits per Allen Brown, en el qual es descriu el dia típic d'un beatnik: aixecar-se tard, sense banyar-se ni afaitar-se o netejar-se les dents, posant-se la primera vestimenta a mà presa a l'atzar d'una pila de roba bruta i passar la resta del dia al bar (bagel shop) gastant tot els seus diners en cafè.

Brown conclou dient que «gairebé tots els beatniks volen morir però, gairebé tant com la mort, estimen parlar».


Titulars del Sant Francisco Chronicle de 1958 referits a
"el judici contra el "Rei dels Beatniks".
"Persona desapareguda: Estudiant secundària perduda en Beatnikland?"
"Noia beatnik explica sobre viatge amb 2 homes".
"Mantingui's allunyat dels beatniks: Nord sentenciat a treballar".

Gairebé simultàniament els mitjans de la ciutat van anunciar la desaparició d'altres dues "noies beatnik", menors d'edat, presentant-les amb evident intencionalitat com "voluptuoses".
Les joves en realitat se n'havien anat de viatge durant el cap de setmana amb Eric "Big Daddy" Nord, titular del club Nord's Party Pad, conegut com el "Rei dels Beatniks" i un amic.
Ambdós beatniks van ser detinguts, empresonats i condemnats "a treballar" amb llibertat condicional de tres anys, per un jurat local, amb l'argument que havien "induït al crim" a dues menors edat.

La sentència va ser molt criticada per la seva evident arbitrarietat, resultant al seu torn d'un notable prejudici antibeatnik.

En donar a conèixer la decisió, el jutge va dir:
«Vostè i els seus amics de beatnikland emfatitzen les seves inusuals maneres de fer l'efecte que vostè té talent, habilitat i categoria, quan en realitat, qualsevol persona que ho miri, s'adona que vostè no té cap mena de talent».


En la televisió nord-americana els beatniks van aparèixer amb el personatge de Maynard G. Krebs, interpretat per Bob Denver en la popular comèdia "The Many Loves of Dobie Gillis" (1959-63), consolidant l'estereotip del beatnik enemic del treball.

El personatge de Shaggy en el dibuix animat Scooby-Doo, creat a finals de la dècada del 60, està inspirat en el de Maynard G. Krebs.


L'any 1959 es va estrenar la pel·lícula "The Beat Generation" associant al moviment amb el crim i la violència.

El mateix va succeir a l'any següent amb el film "The Beatniks".

Aquesta distorsió s'aplicaria també als hippies uns anys després.

Altres pel·lícules que van difondre l'estereotip del beatnik violent van ser "High School Confidential" (1958), "The Bloody Brood" (1959), "The Rebel Set"(1959)
"Beat Girl" (1960),"The subterraneans" (1960) i "The wild ride" (1960).

A mitjan 1959, un psiquiatre anomenat Francis Rigney, qui va compartir diversos mesos amb el grup de beatniks que freqüentaven Platja Nord, fent-se passar per un d'ells, va difondre en els mitjans una pseudo investigació anomenada "100 Nits amb els Beats".
En ella Rigney afirma que el grup estava integrat per uns 150 joves, dels quals un terç eren dones, que tenien vora 23 anys, mentre els homes eren set anys més grans. Gairebé la meitat eren joves residents a la costa est del país (un 10% de la ciutat de Nova York) que passaven els caps de setmana o els estius a Sant Francisco, mentre que un 20% eren residents de l'àrea.
En el grup hi havia una gran quantitat d'artistes, principalment escriptors, que havien aconseguit certa notorietat.
L'informe destaca el predomini de conductes obertament sexuals o violentes entre els membres del grup.
Quant a l'aparença, el psiquiatre esmenta el predomini del Ivy League "look", així com el suèter folgat negre.

Finalment, entre les seves conclusions el psiquiatre sosté:
« Ells han fet de la societat un boc expiatori de la seva pròpia neurosi...
Han sortit de la societat i com qualsevol grup de gent malalta volen que els deixin sols. »


"Life" va ser el mitjà que més va insistir a imposar el terme beatnik amb el seu significat de moviment "antiamericà" i "degradat".

El 21 de setembre de 1959 la revista va publicar un article titulat:
"Squaresville O.S.A. vs. Beatsville" (traduïble com a "Vila Honesta EUA vs. Vila Beat") en el qual explica la història de tres adolescents del petit poble d'Hutchinson, Kansas, que "confoses" pel moviment beat, havien convidat al seu poble a Lawrence Lipton, un dels seus principals referents, autor de Holy Barbarians i director de la Gas House, centre de reunió de la Generació Beat, a Venice, Los Angeles.

"Life" continua explicant que quan els pares es van assabentar de la imminent "invasió beatnik", van recórrer immediatament a la policia per evitar-la.
Tal i com refereix la revista, la resposta de la policia va ser contundent:
"un beatnik és algú que no li agrada treballar; qualsevol que no li agradi treballar és un rodamón i un rodamón, per aquí, va a parar a la presó".
"Life" també consigna l'opinió d'una de les adolescents:

« Sabem que els beatniks no són bons, però pensàvem que ells simplement es vestien com dròpols i parlaven estrany. Ara sabem que es casen sense fer els tràmits i coses així.»


El 1971 el periòdic "Sant Francisco Chronicle", que tant fes per construir l'estereotip negatiu, descrivia els beatniks com:
«gent que tenia una alegria de viure que encenia una llum en els ulls, veus vitals i gestos enèrgics»,

contraposant-se a d'altres que, per dir la veritat, no aporten pas res massa diferent.






(RES DE NOU PER ALS QUI TENEN EXPERIÈNCIA, OI?
lA HISTORIA ES REPETEIX SEMPRE SOTA UN NOM O ALTRE.



==================================================






....