ROBÈRT LAFONT (Suite)

ROBÈRT LAFONT
_____________


Publicat en el suplement de cultura del diari "AVUI"
del dijous 25 de març del 2010



L'any passat va morir Robèrt Lafont (Nîmes 1923 - Florència 2009),

«la consciència més alta d'Occitània»,
«un dels activistes més grans d'Occitània»,

segons opinió generalitzada; una Occitània que la majoria de persones no sabem quins límits té ni tan sols, ja, on és: l'acció corrosiva, persistent, dels grans estats totalitaris arriba a esborrar països tan grans com aquest.

I encara sort n'hi ha quan el país dóna personatges de l'altíssima personalitat del nostre Lafont (llegeixin Lafún, en occità).
La setmana passada la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge solemne, aprofitant que d'aquest país desconegut en tenim un esqueix a casa, amb la preciosa Val d'Aran.

La seva personalitat no ve tant de la gran quantitat d'escriptura produïda, en francès, en italià, en occità i en català (un centenar de llibres i innombrables articles), com de l'amplitud, la lucidesa i la profunditat d'aquesta producció i de la seva actitud íntegrament compromesa, en l'escriptura i en la vida, amb la causa defensada, una causa difícil però de les més nobles que una persona pugui plantejar-se:
La defensa dels pobles contra la globalització, contra el totalitarisme.

En efecte, va estudiar i emetre doctrina sobre tots els aspectes del seu país, la història (Histoire d'Occitanie 1979), Petita istòria europèa d'Occitània 2003), la història literària (Nouvelle histoire de la littérature occitane 1970-1971), la lingúística (La phrase occitane 1967), L'ortografia occitana: lo provençau 1972; Praxématique du latin classique: de romanorum sermone 2000), la sociolingüística («Epíleg» a la gran obra d'August Rafanell La il.lusió occitana 2006), l'economia i la política (La révolution regionaliste 1967, Décoloniser en France: les régions face à l'Europe 1971).

I va cultivar intensament i extensament la literatura en la seva llengua: la poesia (Dire: poëmas 1957), el teatre (TGeatre Claus 1969) i la novel.la (La festa 1984-1996); i, a més a més, va traduir en vers una part de l'obra d'Homer (Lo viatge grand de l'Ulisses d'Itaca 2005).
Jo aprecio particularment aquest darrer títol: L'Odissea ha fascinat els grans creadors de tots els temps i més d'un entès diu que és l'obra literària més important de la humanitat.

I deia que era home compromès amb les seves idees.
Als divuit anys es va enrolar en la Resistència francesa.
I als cinquanta es va presentar com a candidat a la presidència de l'Estat en representació de les minories de l'Hexàgon: naturalment, l'alt tribunal corresponent el va desautoritzar.
A part, esclar, de ser confundador de totes les entitats culturals occitanistes.

Malgrat tot, ell devia ser pacifista, perquè té una frase punyent:
"Lo sol poder es que de dire" 'l'única força és la força de la paraula', i és per això que va escriure tant (... i que va ser tan poc conegut entre els francesos no occitanistes).

Jo el comparo al nostre Joan Fuster de Sueca, un altre home pacifista i multifacètic, capaç d'opinar amb autoritat d'història, d'art, de literatura o de llengua (... i també poc conegut a Espanya).

I el comparo també amb Juan Carlos Moreno Cabrera, un gran lingüista madrileny dedicat en cos i ànima a desfer prejudicis sobre les llengües, que vaig conèixer un dia abans a la Universitat de Barcelona.
Moreno, després d'aclarir que la consideració sobre les llengües es basa en una triple actitud, la lingüística, l'emocional i la política, i que era molt difícil de tenir una opinió personal clara sobre la qüestió, va arribar a dir una cosa increïble:

"Que ell sí que tenia una opinió personal clara i activa sobre la qüestió."

Com Joan Fuster, doncs;
i com Robèrt Lafont, que sabia molt bé la intricada teranyina que és un poble: històrica, política, demogràfica, econòmica, lingüística, emocional.




JOAN SOLÀ








==============================













...