UN CONTE JUEU... I EL SENTIT DE L'HUMOR

Diuen que els jueus posseeixen el millor i més fi sentit de l'humor.
També el més irònic.
I WOODY aLLEN NO ÉS PAS EL PRIMER NI L'ÚNIC QUE HO AFIRMA.
__________________________________________________________


" Dos amics jueus es troben un dia pel carrer.
Un d'ells sembla molt apesarat.

-- Marc!, li diu en Jacob de bon humor,..però quina cara fas! Què et passa?

-- Doncs el de sempre: discussions amb la meva dona. Que si això, que si allò, que si tal cosa, que si l'altra o la de més enllà.
Cada decisió és una baralla. Estic esgotat!

-- Ah, ja t'entenc.... exclama Jacob, tot i que fa anys que no tinc aquest problema, jo també hi he passat.

-- I ara no?, ara ja no t'hi trobes? Com t'ho has fet? --diu en marc incrèdul.
Us poseu d'acord en tot?

-- En tot -- respon Jacob ple d'orgull, i es fica les mans a les butxaques per deixar clar que no pensa dir-hi res més.

Passen dos minuts eterns......
Llavors, davant la mirada suplicant del'amic, Jacob continua:

-- D'acord, no insisteixis, t'ho explicaré -diu abaixant una mica la veu-. La meva dona i jo tenim un pacte.

-- Un pacte ?

-- Sí, un pacte. Sara, com totes les dones del món, se sent molt malament si no li deixo prendre una decisió. Sempre em deia que era una manca de respecte que no pogués decidir el que ella vbolia, almenys pel que fa a algunes coses... O sigui,
que una nit li vaig proposar el pacte i tot es va solucionar.

-- És exactament el mateix que em diu la meva dona! I amb aquest pacte vas solucionar el problema?

-- Del tot!

-- I qwuin pacte és, si es pot saber?

-- És clar que es pot: Sara va acceptar que jo decidís sobre les coses importants i jo vaig acceptar que ella decidís sobre les nimietats. Ella no interfereix en les meves decisions i jo no em fico en les seves.

-- Quina proposta més bona, Jacob, et felicito ! va dir en Marc que estava realment impressionat.
Seria la sava dona tan sàvia per acceptar sense problemes un pacte com aquell? rumiava pensant ja en aplicar una solució similar així que arribés a casa, i per tant es va animar a preguntar:

--I digues... com ho vau fer per determinar quines coses eren importants i quines eren nimietats?

-- Oh... això va ser el més fàcil. Ella és qui decideix què mengem cada dia, a casa de qui anirem el cap de setmana, on marxarem de vacancesds, a quina escola van els nois, què fem amb els diners i si canviem o no el cotxe.....

-- Aaahhh.... i tu, tu què decideixes?

-- Jo? Jo sóc qui decideix si Déu existeix o no.




====================================





I malgrat tot....després de la rialla que ens provoca
el que té de graciós Jacob presumint d'haver imposat
a casa seva que ell és qui té el dret a decidir sobre
les qüestions que són importants i tot i comprovar que
només n'hi ha una....... potser... potser, no cal que
ens faci tanta gràcia.

Recordem que és un conte jueu, viscut per jueus, i el
que diu en jacob és força cert:
Hi ha alguna cosa que sigui més important per a una família
jueva observant, que decidir si Déu existeix o no ?

No és infinitament més important que canviar o no de cotxe?





========================================




..............