GIACOMO ROSSINI

FOTOS: Giacomo Puccini primera joventut
Giacomo Puccini els seus primers èxits
Isabella Coldran, la seva primera esposa
Giacomo Puccini de vell
________________________________________




AVUI CELEBREM L'EFEMÈRIDE
dels 220 ANYS DEL NAIXEMENT DE :


GIACOMO (o Gioacchino) ROSSINI

=================================




Gioacchino Rossini (Pesaro, 29 de febrer de 1792 – Passy, 13 de novembre de 1868) va ser un compositor italià considerat una de les figures de l'òpera del segle XIX.

És recordat especialment per
l'òpera "El barber de Sevilla" però la seva notorietat va més enllà perquè:
Va rejovenir l'opera buffa i l'opera seria amb la seva passió per l'estil vocal virtuós conegut com el del "bel canto"-

La seva vida va ser en certa manera comparable a un dels seus cèlebres crescendi.

Va compondre la primera òpera a l'edat de catorze anys, però després, en el cim de la seva popularitat i crèdit, va abandonar la composició, i es dedicà a una jubilació tranquil·la a la campanya parisenca.

El cigne de Pesaro -com va ser conegut Rossini- va neixer tres mesos després de la mort de Mozart i va imprimir al melodrama un estil que va fer època i que va influir en gran manera els operistes posteriors.

Va deixar més de trenta òperes en tots els gèneres, des de la farsa a la comèdia, passant per la tragèdia i l'òpera seria.

La seva família era d'extracció humil:

Son pare, Giuseppe, de malnom « Vivazza », fervent admirador de la Revolució Francesa, era originari del poble romanyès de Lugo i exercia les funcions de tubatore o trompeta de la vila, treball que compaginava amb el d'inspector d'escorxadors.

Sa mare, Anna Guidarini, havia nascut a Urbin i era cantant.
Arran que Giuseppe Rossini va ser suspès d'ambdues funcions, per haver recolzat vivament les idees de la Revolució Francesa, Anna va enrolar-se com a cantant de teatre a Bolonya.


Rossini va passar els anys d'infantesa amb la seva àvia o viatjant a Ravenna, Ferrara i Bolonya seguint son pare, fugitiu, per tal d'escapolir-se de la presó després de la restauració del govern pontifici.

Va ser principalment a Bolonya on va poder-se iniciar en la música, particularment en el cant (va ser contralt a l'Acadèmia Filharmònica) i en l'espineta de la mà de Giuseppe Prinetti, el seu primer professor, i després amb Angelo Tesei.


Als catorze anys (1806) es va inscriure al Liceo musicale de Bolonya, estudiant intensament i amb passió les obres de Haydn i Mozart (en aquesta època va ser anomenat «il tedeschino» - el petit alemany-) i va compondre la seva primera òpera (Demetrio e Polibio, que no serà representada fins el 1812).

El 1808 va publicar la seua primera obra, amb el títol "Pianto d'armonia per la morte d'Orfeo".

També va conèixer Isabella Colbran, cantant lírica que el sobrepassava en edat, amb la qual contraurà matrimoni uns anys més tard i de la que se separarà el 1830.



Fecunditat musical i Òperes de joventut
---------------------------------------

Amb a penes vint anys ja havia estrenat tres òperes i, només un any després, el nombre va ascendir-ne a 10. L'inici de les representacions de les seues obres cal situar-lo l'any 1810 al teatre de S.Moisé, a Venècia, amb La cambiale di matrimonio.


El llarg «viatge amb el melodrama» comença, .......
alternat amb èxits rutilants i amb fracassos estrepitosos.


El 1812 Rossini gaudeix de diversos èxits: Ciro in Babilonia a Ferrara, La scala di seta a Venècia, i La pietra del paragone a Milà. Aquesta darrera òpera és des de llavors considerada pels crítics com la pedra de toc del geni rossinià.

L'any següent, torna a gaudir d'un gran triomf a Venècia amb l'estrena de Tancredi, que marca un punt d'inflexió en la seua carrera: en efecte, Rossini abandona els llargs recitatius tradicionalment utilitzats en l'òpera seria en profit d'una declamació lírica.


Els anys 1814-1815 són menys feliços i contemplen sobretot el fracàs de Il turco in Italia i de Sigismondo, representades al Teatre La Fenice de Venècia durant el Carnestoltes de 1815.



Il barbiere di Siviglia
-----------------------

En la tardor de 1815, l'empresari del Teatro Argentina, a Roma, proposa a Rossini el libretto de Il barbiere di Siviglia, comèdia francesa de Beaumarchais que Giovanni Paisiello ja havia utilitzat per a l'òpera i en la que molts altres compositors també s'hi havien inspirat.
Composta en 13 dies, va ser estrenada amb el títol d'Almaviva i va rebre una acollida particularment negativa.
Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (guitarres desafinades, cantant que cau i comença a sagnar pel nas, irrupció d'un gat sobre l'escenari...) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulets i crits.

Malgrat tot, l'endemà, el públic va acceptar escoltar l'obra i ben aviat aquesta va ser jutjada com molt superior a la "versió" de Paisiello.
Els aplaudiments del públic van confirmar el triomf de Rossini, que va ser portat sobre les espatlles fins a casa seva.

No va ser fins uns mesos després, amb ocasió d'una representació al Teatro Communale de Bolonya, que Rossini donà a l'òpera el títol definitiu de "Il barbiere de Siviglia"


L'Òpera seriosa
***************
Un mesos més tard, Rossini trenca amb l'opera buffa i es concentra en l'opera seria, produint en primer lloc Otello i després, el 1817, La Cenerentola i Armida.

La revolució de Nàpols, el juliol de 1820, va obligar-lo a allistar-se a l'exèrcit, però els seus caps, en no veure en ell les qualitats d'un soldat, el van trametre de tornada a la composició.

Fou llavors quan va compondre la Missa de Glòria, considerada en el seu moment profana pel seu caràcter operístic, però és precisament aquesta característica la que encara avui dia constitueix la fascinació d'aquesta obra, amb la rica invenció melòdica, la partitura de caràcter belcantista i el color de l'acompanyament musical.
Es va presentar per primer cop a l'església de Sant Ferran de Nàpols.

El 1821, va visitar Viena per a l'estrena de Zelmira.
A la capital austríaca va conèixer Beethoven, amb el qual va ser incapaç d'establir relacions cordials, potser a causa de la sordesa i la dolenta salut del compositor alemany.

Després d'haver-se hagut de recuperar del fracàs de 'Semiramide' Venècia, Rossini va deixar Itàlia i va marxar a França, on va arribar després d'una breu estada a Anglaterra, on va estrenar 'La figlia dell'aria', que li va valdre l'estima del rei Jordi IV del Regne Unit.

Només arribar a París va compondre Il viaggio a Reims, òpera de circumstància escrita per celebrar la coronació de Carles X i estrenada al Théatre Italien el 19 de juny de 1825.
Aquesta òpera va suposar un franc èxit, encara que momentani: la major part de les peces d'aquesta òpera seran reutilitzades en Le Comte Ory, composta el 1828.


Guillem Tell
------------

Guillem Tell, òpera estrenada a París el 3 d'agost de 1829, serà la seva darrera òpera.

Sobre un libretto en quatre actes d'Etienne de Jouy i d'Hippolyte Bis, és una fusió entre les qualitats pròpies de l'òpera italiana i l'art francès i alemany:
La gràcia italiana de la cavatina i el duo,
l'harmonia alemanya del cor
i la claredat i precisió de l'estil francès.



Retir
-----

A Gioacchino Rossini la revolució de 1830 li va valdre la pèrdua de la protecció de Carles X.
Aleshores es va tancar en un llarg retir que va durar fins a la seva mort i que només va interrompre per compondre unes quantes obres fetes per al seu plaer o per encàrrec del seu entorn:
l'Stabat Mater, compost el 1841,
els Petits pecats de la vellesa
i la Petite Messe Solennelle, estrenada el 1864.



Per què Rossini va deixar de compondre després de Guillem Tell?

En són moltes les explicacions que s'ha tractat de donar:
des del simple avorriment, fins a la riquesa material que havia acumulat, passant per les nombroses dificultats de salut, i potser també pel canvi que s'estava produint en el panorama operístic, amb noves necessitats vocals, orquestrals i teatrals.

La seva esposa, Isabella Colbran va morir el 7 d'octubre de 1845, i Rossini va tornar a casar-se dos anys després amb Olympe Pélissier.

Retornat a Bolonya, va patir el trasbals provocat pels moviments revolucionaris que sacsejaren Itàlia l'any 1847.
Impopular davant els seus compatriotes per l'horror que li provocaven les sedicions populars, Rossini hagué de fer front a l'animositat del poble i hagué de deixar Bolonya per Florència, on es va instal·lar al palau de San Donato, posat a la seva disposició pel príncep Demidoff.

L'any següent va tornar a deixar Itàlia i va marxar a França, instal·lant-se en un apartament de la rue de la Chaussée d'Antin, passant l'estiu a la seva vil·la de Passy.

L'octubre de 1868, va haver de romandre a Passy a causa de complicacions de salut.
I hi va morir el divendres 13 de novembre de 1868 poc abans de mitjanit.

Les seves despulles van ser inhumades al cementeri parisenc de Père Lachaise, i no va ser traslladat a Itàlia fins el 1887, nou anys després de la mort de la seva segona esposa.
Reposa a la Basílica de la Santa Croce, a Florència.

Rossini va deixar tota la seva herència a la seva ciutat natal, Pésaro, a la qual es troba avui dia un important Conservatori dedicat a Rossini.



Miscel·lània
------------

Les principals característiques del cant rossinià són:

l'estandardització del cant, tant per al repertori còmic com tràgic;
el desenvolupament d'un virtuosisme indirectament inspirat per la tècnica vocal barroca;
la creació de blocs musicals desenvolupats, trencant amb la tradició de les àries seguides de recitatius.

Aquestes grans escenes, anomenades "pezzi chiusi" (peces tancades) comprenen generalment una introducció orquestral recitada, una secció lírica lenta, una secció intermèdia més dramàtica (tempo di mezzo) i una cabaletta (secció ràpida, més virtuosística i exaltada).
El pezzo chiuso present des de les primeries del segle XIX sobreviurà fins a les òperes més tardanes de Verdi.

Entre la peresa i els plaers de la vida, Rossini, home de mil facetes, ha estat descrit pels seus biògrafs de mil maneres diferents:
hipocondríac, colèric o més aviat víctima de profundes depressions, o tot plegat. Alegre, vividor, enamoradís i amant de les dones; sovint tatxat de peresós, però amb una producció musical que al capdavall es revela incomparable (encara que farcida de nombrosos centoni, fragments musicals anteriors que Rossini reutilitzava per a noves obres en una mena d'auto-plagi).

A més de la seva producció musical, Rossini també va ser autor d'un Llibre de cuina, deixant el seu nom a nombroses receptes:
Canelons Rossini,
Tournedos Rossini...
Una de les receptes que agradava més a Rossini era l'amanida que ell mateix havia ideat, composta de mostassa, llimona, pebre, sal, oli d'oliva i tòfona.


També estava dotat d'un gran sentit de l'humor i no dubtava a fer broma dels seus contemporanis, ja foren intèrpretes o compositors.

Hom pot citar, a aquest respecte, la següent anècdota:
Tocant un dia al piano una peça de Richard Wagner (a qui detestava), Rossini no en treia més que sons cacofònics; un dels seus alumnes va acostar-se-li i li va dir: « Mestre, heu posat la partitura a l'inrevès ! », a la qual cosa Rossini va respondre :
« Ja ho vaig intentar posant-la en el sentit contrari: però era pitjor ! ».

Una altra anecdota, molt difosa en els mitjans musicals i esdevinguda llegendària, és que Rossini havia pres el costum de compondre al llit.
Després d'escriure un Preludi per a piano, li va caure la partitura al terra, i en lloc de recollir-la va estimar-se més començar-ne una de nova.


Un renaixement
--------------
Des de l'inici dels anys 1970 fins a avui dia s'ha dut a terme una reavaluació de les nombroses i cèlebres obres de Rossini, una redescoberta que ha donat lloc a un vertader renaixement del compositor de Pésaro.
Les seves obres mestres s'han consolidat, sembla que definitivament, en el repertori dels més importants teatres lírics.

A Pésaro s'organitza cada any el "Rossini Opera Festival": apassionats de Rossini d'arreu del món hi fan cap per escoltar les obres del Maestro.



CITES I OPINIONS
----------------

Segons STENDHAL, Rossini va ser « un home envejable ».
La Vida de Rossini (escrita per Stendhal quan el compositor tenia trenta-dos anys, ha esdevingut cèlebre, encara que nombrosos crítics l'han considerada massa novel·lada.
És tan difícil escriure la història d'un home viu! - va escriure Stendhal al prefaci –
Abans que s'amoïni (si s'amoïna), tinc la necessitat de dir-li que el respecto infinitament, i de manera diferent que a un gran senyor envejat.
Ha guanyat la grossa en la loteria de la natura, ha guanyat un nom que mai no morirà, el geni i sobretot la felicitat.


Segons BALZAC:
Aquesta música de Rossini, dóna esperances als cors més ensopits.









================================