SAINT-GERMAIN DES PRES (PARIS)

PHOTO:
Le Jardin du Luxembourg
(Le bassin central)
_______________________





SAINT-GERMAIN DES PRES

**********************

Quartier mythique de la rive gauche parisienne où étudiants, touristes en quête d’esprit intellectuel et parisien(ne) chic se partagent les trottoirs animés.

Des années 30 aux années 60, Saint-Germain était le lieu culturel parisien par excellence.
Les vapeurs de littérature, de poésie, de Be Bop et de jazz embaumaient toute l’activité du quartier.
Je vous épargne l’énumération de la ribambelle d’écrivains, penseurs et autres artistes qui ont fait des cafés et cabarets, le siège de leurs échanges créatifs.

Les coquets immeubles du 17 ème accueillaient éditeurs, librairies, magasins de musique et d’antiquités.

Aujourd’hui, le vêtement a pris l’ascendant sur le livre.
En effet, aujourd’hui, le quartier est plus orienté haute couture ou création textile que défense du papier.
Mais récemment, de nombreuses galeries, d’art contemporain surtout, semblent réinvestir les vitrines des rues de Seine et de Mazarine et relancer le souffle artistique de la rive gauche.

Des « prés » du quartier, il ne reste que le Jardin du Luxembourg.
Ce grand espace vert au centre de Paris garde un petit air d’antan avec des chaises typiques que l’on s’empresse d’occuper dès les premiers rayons de soleil.

Les voiliers à faire naviguer sur le bassin central, les promenades à dos de poney ou l’incontournable spectacle de Guignol en font un parc populaire et familial.
Ses belles allées ombragées continuent d’abriter de nombreuses flâneries romantiques.

Le palais du Luxembourg, qui faisait office de prison lors de la Révolution, abrite aujourd’hui le Sénat.
Juste à côté, son musée organise plusieurs fois par an de grandes expositions temporaires à succès.


En sortant par la rue Vaugirard, prenez la rue Monsieur le Prince et arrêtez-vous Au Polidor.
Cette institution sur pied depuis 1845 est parfaite pour faire une pause déjeuner ou dîner. La cuisine est du terroir donc pas très fine et la salle plutôt bruyante mais conviviale. On y partage, comme à la cantine, tables et brocs d’eau.

Le Carrefour de l’Odéon où la foule s’agglutine au pied de la statue de Danton (exactement là où se trouvait sa maison), est un point de rendez-vous bien connu des parisiens avant un cinéma ou une sortie.

Traversez le boulevard et descendez vers les rues de Seine, Mazarine et de Buci où fourmillent galeries d’art, cafés et restaurants.
Les serveurs en salopette et gavroche jouent le jeu un peu cliché du parisien au Bar du marché.

En allant vers la Seine ne manquez pas l’étroite rue Visconti.
En sortant face à vous un ensemble de grands bâtiments dont une chapelle et des vestiges du Couvent des Grands Augustins et de l’Hôtel de Chimay accueillent depuis 1816 l’Ecole des Beaux-arts de Paris. On peut facilement s’y introduire et se promener autour de la fontaine de l’adorable cour du Mûrier.
Plusieurs expositions sont organisées dans la salle du 13 quai Malaquais.


Retournez vers le boulevard pour découvrir la plus ancienne église de Paris qui était un important lieu d’érudition.
De l’abbaye bénédictine édifiée au 8 ème siècle, il ne reste que l’Eglise St Germain, Les Deux Magots et quelques ruines dans le petit square d’à côté.
Juste derrière se trouve d’agréables petites ruelles abritant des hôtels particuliers et la jolie place Furstenberg.
Le calme, les réverbères et les arbres fleuris au printemps en font un endroit charmant et pittoresque.
C’est aussi dans cette rue que vous pouvez visiter l’atelier et les appartements du peintre Delacroix transformés en musée.

Et voilà les fameux Café de Flore, des Deux Magots et la Brasserie Lipp où Vian, Sartre, de Beauvoir, Camus, Duras, Cocteau, Prévert et bien d’autres encore se sont attablés.
Point de rencontre de ce «vivier artistique» durant des décennies, c’est avec nostalgie que l’on vient y siroter un café et s’imprégner des souvenirs de ces vieux génies.

Continuez la rue Bonaparte puis la vieille rue des Canettes avec son fameux bar à vin Chez Georges qui vous mènera jusqu’à l’imposante Eglise Saint Sulpice.
Vous pouvez aller admirer les fresques peintes par Delacroix et un étrange obélisque qui signale le passage du méridien de Paris et ce, grâce à un système de calcul solaire.
Toujours lieu de culte depuis 2004, le succès du livre Da Vinci Code en a fait un nouveau lieu touristique.

Repartez par la rue du Vieux Colombier où le théâtre populaire et d’avant-garde du même nom était aussi un haut lieu du Paris existentialiste.








===========================








.....

ANSWER TO "THE GUARDIAN"

ANSWER TO "THE GUARDIAN" september 13, 2012

-------------------------------------------

Luke Stobart is right when he says Spanish Government
has underinvested in Catalonia.
One grievance? One only ?
But he must know of many others ! He seems well informed..
or maybe he does'nt know ? ...or he just don't want to speak
about them, judging they are no so important ?

And he is QUITE WRONG as he writes:
"...when catalan regional autonomy was restored after
Franco's death " ....

Sorry but what Spain did was:
To invent new autonomies all over Spain, so Catalonia
and Euskadi were not the unique autonomies.

This is what we called:
"Coffee for everybody"...yes... and hence came the great
disadjustment of economic matters.

These new autonomies went mad with merriment, and wasted
and wasted money in "white elephants" (if you know what
I mean) during and through all the past years since the
1978 Constitution.
Spending madly in pharaonic plans with no valuable specific
gain for their own people.
Only the intermediator's won with their thefts.

We paid for the "solidarity's fund" willingly, to aid
provinces who were poor and retarded.
That's good.

But through the years things reversed, and we (paying our
taxes) contributed to their profit while the government
underinvested in Catalonia (as you say) and our due part
of the money-taxes didn't return to us.

And worse: whenever he could
the Central Government kept making things difficult to us.

The idea was to keep Catalonia as away from progressing as
they could through new laws and other tales they could invent.

And now, basing their intention on the crisis, what the
Central Government wants is to "recentralizise" and take over
leaving us without funds.
They owe Catalonia many millions of Euros, but the excuse of
the crisis is phantastic for not paying them back to us.

What do you think we catalan people must do?
And I don't say 'ought' to, for we are pacific civilised people
and prefer to talk things out.
"Parlamentar" we say......ha, ha,.... what for?

There is nothing to do, but say "FAREWELL SPAIN".
We will be good neighbours.

Many of us have relatives in the Iberic Peninsula.
And we do like a great number of Spanish people.

Though we blame Spanish centralist governments.
And they all have been.

Yet, we are not Spanish. We are Catalan!
we have our own language, and our own ways...,
neither better not worse than others,
but they're ours.... what seems too hard for
the Government to understand.

We were a big (in the sense of: advanced and modern)
Nation when Castile and the rest had not yet freed
from the moors, and our Catalan Kings helped them
to fight moors out of the Peninsula.

Well this is past History, (what you call a has-been,
but we never forgot, because :

"Those who forget their roots, loose their identity".


JUSTICE AND FREEDOM, that's what we want.






*****************************************







.....

PETITA NOTA SOBRE "LA PROVENÇA"

DINASTIA DEL CASAL DE BARCELONA
COM "COMTES DE LA PROVENÇA"
_______________________________


La comtessa del comtat Gerberge de Provença, cedí L'ANY 1112, els
seus drets a la seva filla Dolça de Provença.

El casament, aquell mateix any 1112, de Dolça de Provença amb
el Comte de Barcelona Ramon Berenguer III, conferí els drets del
Comtat de Provença al Casal de Barcelona.

Aquesta dinastia catalana perdurà al comtat fins el 1267 (155 anys),
un segle i mig en el qual el Comtat de Provença va pertànyer, mitjançant
la branca principal del casal barceloní, als Comtes de Barcelona.

El casament de l'hereva Beatriu I de Provença amb el duc Carles I
d'Anjou, provocà la fi del regnat a La Provença del casal barceloní
i donà lloc a l'inici de la Dinastia d'Anjou.

Aquesta unió de l'hereva del Comtat de Provença amb el duc francès
va permetra al d'Anjou la unió temporal com Comte de Provença amb
el Regne de Nàpols.
Una unió que s'iniciaria amb el mateix duc Carles I, coronat rei
de Nàpols en ascendir al Comtat de Provença, fins a Na Joana I
de Nàpols.

Així mateix, el fill 'adoptat' d'aquesta, Lluís I de Provença
i els seus descendents, esdevindrien reis titulars de Nàpols,
en lluita amb l'altra Branca Anjou-Durazzo pel tron napolità.

El 1481 a la mort del Comte Carles III de Provença, sense deixar
descendents, els títols de Comte de Provença i de Duc d'Anjou
revertiren al seu cosí, el rei Lluís XI de França i s'integraren
a la corona francesa.



¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨



Doncs sí, així, per manca d'hereus directes, va passar LA PROVENÇA
a formar part del regne de França.

Magnífica herència li va caure a les mans !

Verament !

Perquè magnífica és LA PROVENÇA.







========================












.....

CALENDARI GREGORIÀ

FOTOS : (Començant des de baix)
-------

1 - Gregori XIII, nascut UgoBoncompagni, que
va ser Papa de l'Església Catòlica del 1572 al
1585, va promulgar la Butlla "Inter Gravissimas"
el 24-2-1582 instituint el nou Calendarireformat
conegut com a Calendari Gregorià, que és l'actual
pel qual ens regim.

2 - Christopher Clavius, jesuita alemany que va
ser el membre més destacat de la "Comissió del
Calendari". El seu nom va ser donat al cràter més
gran de la Lluna.
_________________________________________________




CALENDARI GREGORIÀ

******************


El calendari gregorià, també conegut com calendari occidental o calendari cristià, és el calendari civil acceptat internacionalment com a referent.

Va ser establert pel papa Gregori XIII, a instàncies de Ghiraldi, promulgat per un decret signat el 24 de febrer de 1582, una butlla coneguda per les seves paraules inicials Inter Gravissimas.
El calendari reformat va ser aprovat aquest mateix any per un grapat de països, d'altres el varen adoptar els segles següents.
La motivació de la reforma gregoriana va ser que el calendari julià utilitzat des que Juli Cèsar l'instaurés l'any 46 aC. assumia que el temps entre l'equinocci de primavera és de 365,25 dies, quan actualment se sap que és gairebé 11 minuts més curt.
L'error entre aquests valors acumulats en la taxa de prop de tres dies cada quatre segles, resultava en un equinocci que tenia lloc l'11 de març (un error acumulat d'aproximadament 10 dies) i movent-se constantment anteriorment en el calendari Julià en el moment de la reforma gregoriana.
Des de l'equinocci de primavera estava vinculat a la celebració de la Pasqua, i l'Església Catòlica Romana considerava que aquest moviment constant en la data de l'equinocci era indesitjable.

La reforma del calendari gregorià contenia dues parts:
Una reforma del calendari julià que s'utilitzava fins aquell moment
i una reforma del cicle lunar utilitzat per l'Església, juntament amb el calendari julià per calcular les dates de la Pasqua.

La reforma va ser una modificació d'una proposta feta pel metge calabrès Aloysius Lilius (o Lilio).
La proposta de Lilio incloïa la reducció del nombre d'anys de traspàs en quatre segles de 100 a 97, per la qual cosa 3 de cada 4 centenaris serien comuns en lloc de ser anys de traspàs: aquesta part de la proposta ja havia estat suggerida abans, entre d'altres, per Pietro Pitati.

Lilio també va produir un original i pràctic esquema per l'ajustament de l'epacta de la lluna per completar el càlcul de les dates de Setmana Santa, la solució d'una dificultat de molts anys que havia enfrontat als proponents de la reforma del calendari.

A més del canvi a la longitud mitjana del calendari anual passant de:
365,25 dies (365 dies 6 hores) a 365,2425 dies (365 dies 5 hores 49 minuts 12 segons), una reducció de 10 minuts 48 segons per any, la reforma del calendari gregorià també es va ocupar de la diferència acumulada des del passat, per aquestes diferències.

Entre l'any 325 dC (data del Primer Concili de Nicea en que l'equinocci de primavera es va produir aproximadament el 21 de març), i el moment de la butlla del papa Gregori el 1582, l'equinocci de primavera s'havia mogut cap enrere en el calendari, fins que es produí al voltant del 11 de març, 10 dies abans.

Per reajustar el nou calendari gregorià, el papa ordenà que s'eliminessin 10 dies del calendari (el 4 d'octubre va ser seguit pel 15 d'octubre), per restaurar el 21 de març com la data de l'equinocci de primavera.

A causa de la Reforma Protestant, però, molts països d'Europa Occidental no van, inicialment, seguir la reforma gregoriana, i van mantenir el seu vell sistema.

Finalment, altres països van seguir la reforma en nom de la coherència, però en el moment que els últims partidaris del calendari julià a Europa de l'Est (Rússia i Grècia) van canviar el sistema gregorià al segle XX, van haver de deixar 13 dies a partir dels seus calendaris, a causa de la diferència addicional acumulada entre els dos calendaris des de 1582.

El calendari gregorià va seguir l'any anterior, el sistema de numeració (Anno Domini), que compta amb anys a partir de la data tradicional de la Nativitat, calculada originalment al segle sisè, i utilitzat a gran part d'Europa des de l'alta edat mitjana.
Aquest sistema de numeració d'anys és l'estàndard internacional predominant avui.

HISTORIA
--------
La reforma gregoriana neix de la necessitat de portar a la pràctica un dels acords del Concili de Trento: el d'ajustar el calendari per eliminar el desfasament produït des d'un concili anterior, el primer Concili de Nicea, de 325, en el qual s'havia fixat el moment astral en què s'havia de celebrar la Pasqua i, en relació amb aquesta, les altres festes religioses mòbils.
El que importava, doncs, era la regularitat del calendari litúrgic, per al qual era menester introduir determinades correccions en el civil.
En el fons, el problema era adequar el calendari civil a l'any tròpic.


EL JESUITA ALEMANY CHRISTOPHER CLAVIUS
-------------------------------------
Junt amb Lilio va ser el membre més destacat de la Comissió del Calendari.
El cràter més gran de la Lluna porta el seu nom.

En el Concili de Nicea I es va determinar que es commemorés la Pasqua el diumenge següent al pleniluni posterior a l’equinocci de primavera (a l'hemisferi nord; equinocci de tardor a l'hemisferi sud).
Aquell any 325 l'equinocci havia ocorregut el dia 21 de març, però amb el pas del temps la data de l'esdeveniment s'havia anat avançant fins al punt que el 1582, el desfasament era ja de 10 dies, i l'equinocci es va datar el 11 de març.

El desfasament provenia d'un inexacte còmput del nombre de dies amb què compta l'any tròpic; segons el calendari julià que va instituir un any de traspàs cada quatre, considerava que l'any tròpic estava constituït per 365,25 dies, mentre que la xifra correcta és de 365,242189, o el que és el mateix, 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons.
Aquells més d'11 minuts comptats addicionalment a cada any havien suposat en els 1257 anys que intervenien entre 325 i 1582 un error acumulat d'aproximadament 10 dies.

El calendari gregorià retarda prop de mig minut cada any (aproximadament 26 segons c/any), el que significa que es requereix l'ajust d'un dia cada 3.300 anys.
Aquesta diferència procedeix del fet que la translació de la Terra al voltant del Sol no coincideix amb una quantitat exacta de dies de rotació de la Terra al voltant del seu eix.
Quan el centre de la Terra ha recorregut una volta completa entorn del Sol i ha tornat a la mateixa «posició relativa» en la qual es trobava l'any anterior, s'han completat 365 dies i una mica menys d'un quart de dia (0,242189074 per ser més exactes).

Per fer coincidir l'any amb un nombre enter de dies es requereixen ajustaments periòdics cada certa quantitat d'anys.
De la regla general del de traspàs cada quatre anys, s'exceptuaven els anys múltiples de 100, excepció que al seu torn tenia una altra excepció, la dels anys múltiples de 400, que sí que eren de traspàs.

La nova norma dels anys de traspàs es va formular de la següent manera: la durada bàsica de l'any és de 365 dies; però seran de traspàs (és a dir tindran 366 dies) aquells anys les dues últimes xifres dels quals són divisibles per 4, exceptuant els múltiples de 100 (100, 200..., 800..., 1800, 1900, 2000...), dels que s'exceptuen al seu torn aquells que siguin divisibles per 400 (1600, 2000, 2400...).

El calendari gregorià ajusta a 365,2425 dies la durada de l'any, la qual cosa deixa una diferència de 0,000300926 dies o 26 segons a l'any d'error.

Intentar crear una regla per corregir aquest error d'un dia cada 3300 anys és complex.
En temps tan llarg la Terra es desaccelera en la seva velocitat de rotació (i també es desaccelera el moviment de translació).
La Lluna exerceix un efecte de retard sobre aquesta velocitat de gir per l'excentricitat creada per les marees.
La disminució de la velocitat de gir creada per aquesta excentricitat és similar a la que es produeix quan fem girar un Frisbee posant-li una mica de sorra mullada en un costat de la vora inferior: quan el platet es fa girar, la seva velocitat de gir és molt menor a la que té quan no existeix tal excentricitat.

Aquest efecte encara es troba en anàlisi i mesurament per part del món científic i addicionalment existeixen altres efectes que compliquen definir regles amb tal precisió.
Aquest error és solament d'una part per milió.
El més pràctic serà que quan la diferència sigui significativa, es declari que el pròxim any de traspàs no se celebri.
De totes maneres, queden gairebé dos mil anys d'anàlisi i discussió abans de necessitar aquest ajust.

Un altre problema diferent és la disminució de la velocitat de rotació terrestre (i també de la translació terrestre), la qual es pot mesurar amb gran exactitud amb un rellotge atòmic.
És un problema diferent perquè no té res a veure amb el càlcul del calendari i, per tant, amb els ajusts que se li hagin de fer al calendari.

Més aviat és al contrari: és el rellotge atòmic el que ha d'ajustar-se als moviments de la Terra.
El rellotge atòmic mesura un temps uniforme que, per tant, no hi ha en la naturalesa, on tots els moviments del món físic són uniformement variats.


EL DIA, LA SETMANA I EL MES
---------------------------

L'any consta de 7 mesos de 31 dies (gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre), 4 de 30 dies (abril, juny, setembre i novembre) i un (el febrer) que en té 28 en els anys comuns i 29 en els de traspàs.
Els anys comuns també es divideixen en 52 setmanes i un dia i els de traspàs en 52 setmanes i dos dies.
Això fa que si una data s'esdevé en un determinat dia de la setmana un any, la mateixa data l'any següent s'esdevé en l'endemà de la setmana; si l'any és de traspàs, les dates compreses entre el març i el febrer de l'any següent s'esdevenen dos dies de la setmana més tard, en relació al dia en què havia caigut l'any anterior.

DIVISIÓ DEL CALENDARI: Nº, NOM, DIES
------------------------------------
1 Gener 31
2 Febrer 28 ó 29
3 Març 31
4 Abril 30
5 Maig 31
6 Juny 30
7 Juliol 31
8 Agost 31
9 Setembre 30
10 Octubre 31
11 Novembre 30
12 Desembre 31

DIA: és la unitat fonamental de temps del calendari gregorià.
Un dia equival aproximadament a 86.400 segons del Temps Atòmic
Internacional o TAI: recordem que és el TAI el que s'ha d'ajustar
al verdader moviment de rotació terrestre, que es retarda respecte
a la durada del mateix.

SETMANA: període de 7 dies.
En la majoria dels països cristians, la setmana comença dilluns,
ja que el dia de descans del Senyor (Dominus) és el diumenge, el setè.
Als països anglosaxons, probablement per influx de la religió jueva,
el descans de la qual és dissabte, es considera que el primer dia de
la setmana és el diumenge, costum que s'ha estès a alguns altres països.

L'impulsor de la reforma del calendari fou Ugo Buoncompagni, jurista
eclesiàstic, elegit papa el 14 de maig de 1572 sota el nom de Gregori XIII.
Es constituí la Comissió del Calendari, en la que destaquen Cristóbal Clavio
i Luis Lilio. Clavio (o Clavius), astrònom jesuita, l'"Euclides del seu temps",
era un prestigiós matemàtic i astrònom.
El mateix Galileo Galilei el va requerir com a aval científic de les seves observacions telescòpiques.
Un cràter de la Lluna porta el seu nom.
Quant a Lilio, metge i astrònom, sabem que va ser el principal autor de la reforma del calendari. Mort el 1576 sense veure culminat el procés.

Finalment, un personatge més en aquesta història:
Alfons X de Castella, El Savi: el valor donat a l'any tròpic en les Taules alfonsínes de 365 dies 5 hores 49 minuts i 16 segons és el pres com a correcte per la Comissió del Calendari.
Pedro Chacón, matemàtic espanyol, redacta el Compendium amb el dictamen de Lilio, recolzat per Clavio, i s'arriba al 14 de setembre de 1580 quan s'aprova la reforma, per portar-la a la pràctica l'octubre de 1582.

Al dijous -julià- 4 d'octubre de 1582 li succeeix el divendres -gregorià- 15 d'octubre de 1582. Deu dies desapareixen a causa que ja s'havien comptat de més en el calendari julià.

El calendari es va adoptar immediatament als països on l'Església Catòlica Romana tenia influència.
Tanmateix, en països que no seguien la doctrina catòlica, tals com els protestants anglicans ortodoxos, i d'altres, aquest calendari no es va implantar fins a diversos anys (o segles) després.
Malgrat que als seus països el calendari gregorià és l'oficial, les esglésies ortodoxes (excepte la de Finlàndia) segueixen utilitzant el calendari julià (o modificacions d'ell diferents del calendari gregorià).


LÍNIA TEMPORAL D'ADOPCIÓ DEL CALENDARI GREGORIÀ :

'ANY 1582'
----------
A Itàlia, Portugal, la zona catòlica de Polònia i Espanya (possessions europees i Canàries): després del dijous 4 d'octubre de 1582 va venir el divendres 15 d'octubre.

A França, Lorena i la vall del Mississipí-Missouri (Estats Units): després de diumenge 9 de desembre de 1582 va venir el dilluns 20 de desembre.

Als Països Baixos (Brabant, Zelanda i el Staten Generaal): després de dilluns 17 de desembre de 1582 va venir el dimarts 28 de desembre.

A Bèlgica (Limburg i províncies del sud): després de dijous 20 de desembre de 1582 va venir el divendres 31 de desembre.

'ANY 1583'
----------
(dels Països Baixos)Flandes, Hennegan i algunes províncies del sud:
el dissabte 1 de gener de 1583 va venir després de divendres 21 de desembre de 1582 (per la qual cosa la gent es va quedar sense les festes de Nadal i Any nou).

A Alemanya,(zones catòliques): originalment dilluns 21 de febrer de 1583 havia de succeir al diumenge 10 de febrer, però el poble no va fer cap cas.
Després es va decidir que diumenge 16 d'octubre de 1583 seguiria el dissabte 5 d'octubre.

Las possessions espanyoles a Amèrica i Àsia (Virregnat de Nova Espanya en Amèrica del Nord i Central; l'Amèrica del Sud espanyola (Virregnat del Perú); i la Capitania General de Filipines): dissabte 15 d'octubre de 1583 va venir després de divendres 4 d'octubre. A causa de la distància amb la metròpoli i la dificultat d'arribar l'ordre de canvi a tots els llocs, Felip II, en Pragmàtica del 14 de maig de 1583, estableix aquest any per al canvi de calendari.

Austria (Tirol, Salzburg i Brescia): el diumenge 16 d'octubre de 1583 va seguir el dissabte 5 d'octubre.
Austria (Caríntia-Kärnten i Estíria-Steiermark): el diumenge 25 de desembre de 1583 seguiria el dissabte 14 de desembre.

Països Baixos (Groninga): el dilluns 21 de febrer de 1583 va venir després del 10 de febrer. Van retrocedir al julià en juliol-agost de 1594. Finalment dimecres 12 de gener de 1701 va venir després del dimarts 31 de desembre de 1700.
'Any 1584'

Bohèmia (Bohèmia Moràvia i Lusàcia): el dimarts 17 de gener de 1584 en va venir després de dilluns 6 de gener.

Suïssa (cantons més catòlics): el diumenge 22 de gener va venir després de l'11 de gener.

Silèsia (Slask): el dilluns 23 de gener va venir després de diumenge 12 de gener.


'Any 1587'
----------
Hongria: diumenge 1 de novembre de 1587 va venir després del dissabte 21 d'octubre.


'Any 1590'
----------
Transilvània (Siebenbürgen-Ardeal-Erdély): el dimarts 25 de desembre de 1590 va venir després de dilluns 14 de desembre.


'Any 1605'
----------
Canadà (Nova Escòcia): des de 1605 al 13 d'octubre de 1710, van usar el calendari gregorià. Després van usar el julià des del 2 d'octubre de 1710 fins al dimecres 2 de setembre de 1752, però que va ser seguit pel dijous 14 de setembre. Des de llavors van usar el gregorià.
La resta del Canadà va utilitzar sempre el calendari gregorià.


'Any 1610'
----------
Alemanya (Prússia): el dijous 2 de setembre de 1610 va venir després del dimecres 22 d'agost.


'Any 1682'
----------
Estrasburg, Regne de França el febrer de 1682.


'Any 1700'
----------
Alemanya protestant, Dinamarca i Noruega: el dilluns 1 de març de 1700 va venir després del 18 de febrer.

Països Baixos (Güeldres-Gelderland, zona protestant de Holanda): el dilluns 12 de juliol de 1700 va venir després del 30 de juny.

Països Baixos (Utrecht i Overijssel): el diumenge 12 de desembre de 1700 en va venir després de dissabte 30 de novembre.


'Any 1701'
---------
Països Baixos (Frísia i una altra vegada Groninga) i Suïssa (Zuric, Berna, Basilea, Schaffhausen, Gent, Mühlhausen i Biel): el dimecres 12 de gener de 1701 va venir després de dimarts 31 de desembre de 1700.
Països Baixos (Drenthe): el dijous 12 de maig de 1701 va venir després del dimecres 30 d'abril.


'Any 1752'
----------
Anglaterra i les seves colònies (Terranova i la costa de la badia d'Hudson, al
Canadà; litoral atlàntic dels Estats Units (EUA), Washington DC i Oregó; Escòcia, Irlanda i a l'Índia): el dijous 14 de setembre de 1752 va venir després del
dimecres 2 de setembre.
(AQUESTA és la causa del perquè encara que es diu que els escriptors
Miguel de Cervantes Saavedra i William Shakespeare van morir ambdós
el 23 d'abril de 1616.

En realitat Shakespeare va morir 10 dies després:
el 3 de maig del calendari europeu actual).

A Anglaterra, als dies del calendari julià que van transcórrer abans de la introducció del calendari catòlic en 1752 se'ls anomena OS (Old Style o estil antic). Les inicials NS (New Style o Stylo novo) indiquen el calendari gregorià.


'Any 1753'
----------
Suècia i Finlàndia (que quan va ser conquerida per Rússia va haver d'adoptar en cert grau el calendari julià): l'any 1700 es va decidir cancel·lar els dies de traspàs durant quaranta anys, la qual cosa aconseguiria acumular els 10 dies que faltaven. Aquell any es va complir, però no en els de traspàs 1704 i 1708 (no se sap per què). Per tant en aquella dècada les seves dates no coincidien amb cap altre país (ja sigui que tingués calendari gregorià o julià).
Més tard, en 1712 van decidir que tornarien al calendari julià agregant un dia
(un "30 de febrer") a l'any de traspàs 1712.
Quaranta anys després van decidir fer el canvi dràstic normal: dijous 1 de març de 1753 vingué després de dimecres 17 de febrer.


'Any 1867'
----------
Alaska: octubre de 1867, quan Alaska es torna una entitat federal d'Estats Units.

'Any 1873'
----------
Japó: abans s'usava un calendari propi lunar.

'Any 1875'
----------
Egipte.

'Any 1912 o 1929'
-----------------
Antiga Xina: abans tenia un calendari propi lunar. Els autors no es posen d'acord si el canvi es va produir el 1912 o el 1929.
Fins fa pocs anys a Hong Kong el poble utilitzava el calendari lunar (que és molt difícil de traduir al calendari gregorià, el qual és estrictament solar).

Albània: desembre de 1912.

'Any 1914'
----------
Turquia: fins l'1 de gener de 1914 (segons d'altres fins el 1927 per les reformes occidentals de Mustafa Kemal Atatürk) Turquia es va regir per un calendari islàmic.

'Any 1916'
----------
Bulgària: el 14 d'abril de 1916 va venir després del 31 de març.

'Any 1918'
----------
Rússia i Estònia: dijous 14 de febrer de 1918 va venir després de dimecres 31 de gener. Altres zones orientals de la Unió Soviètica el van canviar dos anys després.

'Any 1919'
----------
Romania: dilluns 14 d'abril de 1919 va venir després del diumenge 31 de març.
Iugoslàvia.

'Any 1923'
----------
Grècia: el dijous 1 de març de 1923 va venir després del 15 de febrer.


FUNCIONAMENT I DURADA DE L'ANY GREGORIÀ
---------------------------------------
El calendari gregorià distingeix entre:
any comú: el de 365 dies
any de traspàs: el de 366 dies
i
any secular: l'acabat en "00" -múltiple de 100- Es any de traspàs,
'a excepció dels anys seculars'.
Respecte a aquests, és de traspàs l'any secular múltiple de 400.
D'aquesta manera, el calendari gregorià es compon de cicles de 400 anys:

En 400 anys hi ha (400/4)-4 seculars =96 anys de traspàs

Dels 4 anys seculars, només un és de traspàs (múltiple de 400)

En el cicle dels 400 anys tenim 96+1=97 anys de traspàs, i 400-97=303 anys comuns.

Fent el còmput en dies:
97 x 366 dies = 35.502dies
303 x 365 = 110.595 dies
Això fa un total de 146.097 dies en els 400 anys, de manera que la durada mitjana de l'any gregorià és de 365,2425 dies.

En els 400 anys del cicle del calendari gregorià, aquests 146.097 dies, que són 20.871 x 7 dies, hi ha un nombre enter de setmanes 20.871, de manera que en cada cicle de 400 anys no sols es repeteix exactament el cicle d'anys comuns i de traspàs, sinó que el cicle setmanal també és exacte, aquesta congruència dóna lloc a què prenent un grup de 400 anys seguits, el següent cicle de 400 anys és exactament igual.

La primera setmana de l'any, la número 01, és la que conté el primer dijous de gener. Les setmanes d'un any van de la 01 a la 53.

Mes: període de 30 o 31 dies, llevat de febrer que té 28 dies en un any comú, i 29 dies en un any de traspàs.

En resum es pot afirmar que tots els anys son de traspàs si són múltiples de 4, excepte els que són múltiples de 100 que no ho són, i d'entre aquests els que són múltiples de 400 sí que ho són. Per exemple l'any 2000 fou de traspàs perquè malgrat ser múltiple de 100 ho és també de 400, però el 2100 no ho serà perquè no compleix aquesta última condició.
Existeix una cançoneta que s'utilitza com a regla mnemotècnica per recordar el nombre de dies de cada mes: "Trenta dies porta novembre, amb abril, juny i setembre. Vint-i-vuit només porta un i els altres trenta-un".

Una altra manera de visualitzar l'anterior mnemotècnica és com segueix: Amb el puny tancat de qualsevol mà i els artells apuntant cap al seu rostre poseu el dit índex de l'altra mà a l'artell del dit índex del seu puny, aquest artell indica "gener", desplaceu el dit índex a l'interstici entre els artells del dit índex i mig del seu puny, aquest interstici és "febrer", desplaceu l'índex al següent artell (dit mig) "març" i així successivament considerant cada artell i interstici fins a arribar a l'artell del dit petit "juliol", una vegada aquí torneu l'índex a l'artell del dit índex del puny "agost" i seguiu el compte novament fins a l'artell anular "desembre"; Cada mes coincident amb artell és de 31 dies i cada mes corresponent a interstici és de 30 dies a excepció de febrer.

Segons aquest calendari la festa de Pasqua es fa coincidir amb el diumenge de la setmana de la primera lluna plena de la primavera.



ORIGEN DE L'ERA CRISTIANA
-------------------------
Els romans comptaven els anys des de la fundació de Roma és a dir, ab urbe condita, abreujadament a.u.c.

En l’era cristiana, amb el papa Bonifaci IV el 607, l'origen d'escala va passar a ser el naixement de Crist.
Un monjo romanès Dionís l'Exigu, matemàtic, basant-se en la Bíblia i altres fonts històriques, entre els anys 526 i 530, havia datat el naixement de Crist el dia 25 de desembre de l'any 754 a.u.c.
L'esmentat any va passar a ser l'any 1 A. SR., Anno Domini, any 1 del Senyor, però els anys anteriors a aquest continuaven sent anys a.u.c.

Finalment en el segle XVII es nomenen els anys anteriors a l'1 A. SR. com anys abans de Crist, aC., i els posteriors són anys després de Crist, dC. o Anno Domini, AD.

D'aquesta manera, és evident que no pot existir l'any 0 ja que un any comença en un moment donat (les 12 de la nit del final de l'any anterior) i acaba a les 12 de la nit del cap d'any de l'any 1.
Però aquest any no pot explicar-se com 1 fins arribat al final, és a dir, que només pot explicar-se com 1 en el moment en què es compleix,com l'edat d'una persona. D'altra banda, quan començà el compte de l'era cristiana, no hi havia el concepte matemàtic de zero.

Quants anys compleix un nen en néixer? Cap.
Així doncs, no hem de confondre els anys, que són segments de temps de 12 mesos de durada, amb els aniversaris o aniversari, que són punts en una línia de temps i que per tant, no tenen dimensió. Aquests punts en un gràfic o línia de temps s'identifiquen amb el número de l'any anterior, no posterior.

El primer any de la vida d'una persona s'identifica amb el punt 1 ubicat un any després del seu naixement. També el primer any de la nostra Era s'ubica entre el cap d'any de l'any -1 (menys 1) i el primer aniversari de la mateixa, dotze mesos després (en acabar el 31 de desembre, que és el començament del dia 1 de gener de l'any 1). És per això que l'any 1901 va ser el primer del segle XX i l'any 2001 va ser el primer del segle XXI i, per extensió, el primer del tercer mil·lenni.



IMPORTÀNCIA DEL CALENDARI GREGORIÀ
----------------------------------

El problema de l'origen de la nostra era quedà resolt amb la creació d'aquest calendari:
Com que s'hi afirma que l'Era Cristiana començà 1582 anys abans de la seva creació, i si tots els països respecten aquesta idea, tota discussió hauria de quedar resolta; i els temes de quan va néixer Crist o el que establí Dionís l'Exigu deixen de tenir importància (almenys, des del punt de vista de la mesura del temps).

La qüestió final era l'adopció d'aquest calendari i, com hem vist, tots els països del món l'han adoptat gradualment a través del temps.

Aquí és on podem ressaltar el valor d'aquest instrument de mesura: si tot el món hi està d'acord, totes les discussions sobre el tema no calen.
Podem viatjar a qualsevol país i, en comprar un calendari, sempre serà el calendari gregorià de l'any en curs.
Podrà variar-ne la ubicació del començament i fi de setmana (diumenge o dilluns) o l'idioma, però sempre es tractarà del mateix calendari.

I un instrument que només necessita una correcció d'1 dia cada 3.300 anys, aproximadament, és un extraordinari avenç que constitueix un magnífic patrimoni de la cultura occidental.

Diferència entre les dates del calendari gregorià i el julià.
Des de la introducció del calendari gregorià, la diferència entre les dates del calendari gregorià i el julià ha anat augmentant a raó de tres dies cada quatre segles:

PERÍODE GREGORIÀ AL PERÌODE JULIÀ
---------- Diferencia -----------
Des del 15 d'octube de 1582 al 28 de febrer de 1700
Des del 5 d'octubre de 1582 al 18 de febrer de 1700 10 dies

Des del 1 de març de 1700 al 28 de febrer de 1800
Des del 19 de febrer de 1700 al 17 de febrer de 1800 11 dies

Des del 1 de març de 1800 al 28 de febrer de 1900
Des del 18 de febrer de 1800 al 16 de febrer de 1900 12 dies

Des del 1 de març de 1900al 28 de febrer de 2100
Des del 17 de febrer de 1900 al 15 de febrer de 2100 13 dies

Des del 1 de març de 2100al 28 de febrer de 2200
Des del 16 de febrer de 2100 al 14 de febrer de 2200 14 dies




NORMA 'ISO' 8601 per a l'escriptura de dates i hores:
----------------------------------------------------

Data: és l'any, mes i dia, escrits en aquest ordre
separats per un guió o no.
L'any constarà de 4 xifres, i el mes i el dia de dues xifres
cadascun, podent ser la primera un zero.
Per exemple, el 2 de novembre de 2007
s'escriurà com 20071102 o bé 2007-11-02.

Dia de la setmana: (alternativa a l'anterior)
afegeix el número corresponent a la setmana precedit
de la lletra W inicial de week, setmana, en anglès:
Així, 2005-W07-5 indica el cinquè dia de la setena setmana
de l'any 2005.

Hora :
dues xifres per a les hores, minuts i segons,
en aquest ordre, sent la mitjanit les 00:00:00.
L'escala horària va de 0 a 24 hores. Així un quart
de sis de la tarda seran les 17:15:00.

Data i hora:
s'indiquen la data i l'hora tal com s'ha explicat
anteriorment, separant-les per una T que és la
inicial de Time temps o hora, en anglès.
Per exemple: les dues i mitja de la matinada del 30 de
desembre de 2005 s'indica: 2005-12-30T02:30:00.



CURIOSITATS
-----------
Santa Teresa de Jesús va morir just el 4 d'octubre
del 1582, de manera que (SEGONS EL CALENDARI GREGORIÀ)
va ser enterrada onze dies després, l'endemà dia 15.

Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir
el mateix dia, el 23 d'abril del 1616.....
però només segons els seus respectius calendaris, ja que
a l'Anglaterra dels temps de Shakespeare no s'utilitzava
el calendari gregorià que no va entrar en vigor fins a
l'any 1752, mentre que a les Espanyes era ja utilitzat
des de l'any 1582.
Així que, segons el calendari gregorià, Shakespeare
va morir el dia 3 de maig.





**********************************



REFERÈNCIES :
-------------

1.↑ Introduction to Calendars. United States Naval Observatory.

2.↑ Calendars per L. E. Doggett. Section 2.

3.↑ La norma internacional per a la representació de dates i
hores ISO 8601 utilitza el calendari gregorià. Secció 3.2.1.

4.↑ El calendari julià era bàsicament el calendari egipci, el
primer calendari solar (conegut fins ara) que estableix l'any
de 365,25 díes.

5.↑ Moyer G. (1983), "Aloisius Lilius and the 'Compendium
novae rationis restituendi kalendarium'"], pàg. 171-188,
a G.V. Coyne (ed. The Gregorian Reform of the Calendar:
'Proceedings of the Vatican conference to commemorate its
400th anniversary', Ciutat del Vaticà (Specola Vaticana)
del 1983 (en anglès).

6.↑ Aquesta era es va crear l'any 525 pel monjo romà
Dionysius Exiguus. Veure cicle de Dionysius.

7.↑ El Concili de Nicea va ser el primer gran concili de
la Cristiandat, convocat per l'emperador Constantí el Gran.

8.↑ Desde l'any 45 a.C. fins al 325 havien transcorregut
370 anys, havent-se produït un avenç de gairebé tres dies
en la datació.
En la data de celebració del primer concili de Nicea els
equinoccis van tenir lloc els dies 21 de març i 21 de setembre,
mentre que els solsticis es van produir els dies 21 de desembre
i 21 de juny.
No obstant això, mentre va regir el calendari julià, aquests
esdeveniments havien tingut lloc els dies 24 dels respectius
mesos.
Com que els solsticis d'estiu i d'hivern es corresponen amb la
nit més curta i la més llarga, respectivament,les celebracions
paganes d'aquestes efemèrides nocturnes s'han perpetuat, encara
que cristianitzades sota les advocacions de Sant Joan Baptista
('Nit de Sant Joan') i de Nadal ('Nit de Nadal'), però ja no
coincideixen amb els respectius solsticis.







===================================








.....
_________________________________________________

ALBERT SAMUEL ANKER, Swiss Painter

PHOTOS :
1 - Still life: Excess
2 - LePetit Chaperon rouge
3 - Daughter Louise
4 - Rudy eating
5 - Self-portrait in profile, left (1891)
_________________________________________





ALBERT SAMUEL ANKER

*******************

Albert Samuel Anker (1831–1910) was a Swiss painter and illustrator who has been called the "National Painter" of Switzerland because of his enduringly popular depictions of 19th-century Swiss village life.

Born in INS as the son of veterinarian Samuel Anker (then a member of the constituent assembly of the Canton of Bern), Anker attended school in Neuchâtel, where he and Auguste Bachelin, later a fellow artist, took early drawing lessons with Louis Wallinger in 1845–48.
In 1849–51, he attended the Gymnasium Kirchenfeld in Bern, graduating with the Matura.
Afterwards, he studied theology, beginning in 1851 in Bern and continuing at the university of Halle, Germany. But in Germany he was inspired by the great art collections, and in 1854 he convinced his father to agree to an artistic career.

Anker moved to Paris, where he studied with Charles Gleyre and attended the École nationale supérieure des Beaux-Arts in 1855–60.

He installed a studio in the attic of his parents' house and participated regularly in exhibitions in Switzerland and in Paris.

Anker married Anna Rüfli in 1864, and they had six children together; the four children who did not die at an early age – Louise, Marie, Maurice and Cécile – appear in some of Anker's paintings.

In 1866, he was awarded a gold medal at the Paris Salon for Schlafendes Mädchen im Walde (1865) und Schreibunterricht (1865); in 1878 he was made a knight of the Légion d'honneur.

In 1870–74 he was a member of the Grand Council of Bern, where he advocated the construction of the Kunstmuseum Bern.

Apart from his regular wintertime stays in Paris, Anker frequently travelled to Italy and other European countries.

In 1889–93 and 1895–98 he was a member of the Swiss Federal Art Commission and in 1900 he received an honorary doctorate from the University of Bern.

A stroke in 1901 reduced his ability to work.
Only after his death in 1910 was there a first exposition dedicated to him, held at the Musée d'art et d'histoire in Neuchâtel.

WORKS
------
= Le petit chaperon rouge, (Little Red Riding Hood), 1883
= The exactingly painted Still Life: Excess, 1896 depicts
the remnants of a large meal.
= Rudy eating
= His daughter Louise
= During his studies, Anker produced a series of works with
historical and biblical themes, including paintings of Luther
and Calvin.
= Soon after returning to Ins, though, he turned to what
would become his signature theme: the everyday life of people
in rural communities.

In his paintings depict his fellow citizens in an unpretentious
and plain manner, without idealising country life, but also without
the critical examination of social conditions that can be found in
the works of contemporaries such as Daumier, Courbet or Millet.

Although Albert Anker did paint occasional scenes with a social
significance, such as visits by usurers or charlatans to the
village, his affirmative and idealistic Christian world-view
did not include an inclination to issue any sort of overt
challenge.

Also prominent in Anker's work are the more than 30 still lifes
he created.
They depict both rural and urban table settings in the tradition of
Chardin, their realist solidity reflecting Anker's vision of a harmonic
and stable world order.

In addition, Anker created hundreds of commissioned watercolours
and drawings, mostly portraits and illustrations, including for an
edition of Jeremias Gotthelf's collected works.

To provide for a steady income, Anker also decorated more than
500 faience plates for the Alsatian producer Théodore Deck.

Anker was quick to reach his artistic objectives and never strayed
from his chosen path.
His works, though, exude a sense of conciliation and understanding
as well as a calm trust in Swiss democracy; they are executed with
great skill, providing brilliance to everyday scenes through subtle
choices in colouring and lighting.[

Their parochial motives belie the open-mindedness towards contemporary
European art and events that Anker's correspondence reflects.

Albert Anker's work made him Switzerland's most popular genre painter
of the 19th century, and his paintings have continued to enjoy a great
popularity due to their general accessibility.

Indeed, as a student, Anker summed up his approach to art as follows:
"One has to shape an ideal in one's imagination, and then
one has to make that ideal accessible to the people."
_____________________________________________


Many Swiss postage stamps and other media have incorporated
Anker's works.
His studio in Ins has been preserved as a museum by the
Albert Anker Foundation.
One of Anker's greatest admirers and collectors is former
Swiss Federal Councillor Christoph Blocher, since the 1980s
Switzerland's most influential conservative politician, who
also published an apologetic essay on Anker.





========================






...

PEUT PAS SE RETARDER

RETARD D'UN MOIS

****************

Chéri, j'ai une grande nouvelle je suis en retard d'un mois.
Je crois que nous allons avoir un bébé !
J'ai fait un test de grossesse chez le médecin et nous aurons
le résultat d'ici un jour ou deux. Tant que nous n'aurons pas
le résultat, on n'en parle à personne. »

Le lendemain, un conseiller clientèle d' ELECTRABEL, téléphone
chez eux au sujet d'une facture impayée:

« Vous êtes bien Mme Dupont ? »
... « Oui »
« Madame, vous avez un mois de retard. »
« Mais… comment le savez-vous ? »
« Nous avons des ordinateurs, c'est inscrit dans notre base
de données. »
« Que dites-vous, c'est inscrit dans vos ordinateurs ? »
« Absolument ! »

Le soir elle raconte cette conversation à son mari qui,
fou de rage, se précipite dès le lendemain au siège de
la compagnie d'électricité.

« Qu'est-ce que c'est que cette histoire, vous inscrivez
dans votre base de données que ma femme a un mois de retard?
De quoi vous mêlez-vous ? »
« Écoutez, dit le conseiller clientèle, calmez vous, ce n'est
pas bien grave. Vous n'avez qu'à l'acquitter. »
« La quitter ? Il n'en est pas question ! Je ne la quitterai
jamais, ni maintenant, ni plus tard ! »

« Dans ce cas, je vous préviens que si vous refusez de
l'acquitter, on va vous la couper. »
« Quoi ? Me la couper ? Mais vous êtes fou ! Et que deviendra
ma femme ? »
«Je ne sais pas, elle n'aura qu'à se servir d'une bougie






========================









.....

BODA REIAL AL SEGLE XIII

BODA DEL REI EN JAUME I, L'ANY 1235,
AMB LA PRINCESA VIOLANT D'HONGRIA

***********************************



A proposta del papa Gregori IX, es va celebrar a la Catedral
de Barcelona la boda entre el rei Jaume I de Catalunya-Aragó
i la princesa Violant d'Hongria, de la casa d'Árpád.

Era la segona muller del rei En Jaume, a qui va donar nou o
deu fills.

Violant va tenir un paper destacat en la política de la Corona
d'Aragó:

Va intervenir personalment en el Tractat d'Almirra amb Castella
i en la rendició sarraïna de la ciutat de València, on va entrar
triomfalment amb el seu espòs.

Altrament, va mirar d'afavorir els seus fills enemistant
Jaume I amb l'infant Alfons, fill de la primera muller del
rei, Elionor de Castella.

Violant d'Hongria va deixar a Catalunya i especialment a
Barcelona, un molt bon record que ha arribat fins al dia d'avui,
on té un carrer amb el seu nom, dedicat a la memòria d'una reina
intel·ligent i d'abundosa simpatia.

Violant d'Hongria és el nom d'una Reina dels Catalans, que ha
arribat... i segueix, quasi vuit segles després, present en la
memòria del poble.










=========================







....

MICHEL DE MONTAIGNE

PHOTOS :

2.- Portrait présumé de Montaigne par un
auteur anonyme (anciennement attribué à
Dumonstier) repris par Thomas de Leu pour
ornerl'édition des "Essais de 1608".
Ce portraitdit de Chantilly car acquis par
le duc d'Aumale en 1882, est aujourd'hui
au Musée Condé.
Les vêtements et décorations désignent
le détenteur de l'ordre de Saint-Michel
qui lui fut attribué en 1577.

1.- Le Château de Montaigne,a été presque
complètement détruit par un incendie en
1885, mais la Tour ronde où se trouvait
la bibliothèque de Montaigne a échapée au
feu et est demeurée inchangée depuis le
XVIème Siècle.
_________________________________________





MICHEL DE MONTAIGNE

*******************


Philosophe Occidental
de la Renaissance
---------------------


Michel Eyquem de Montaigne, né le 28 février 1533 et mort
le 13 septembre 1592 à Saint-Michel-de-Montaigne (Dordogne),
est un écrivain, philosophe, moraliste et homme politique
français de la Renaissance, auteur d’un livre qui a influencé
toute la culture occidentale : LES ESSAIS.

Fondateur de l'introspection, il en vient peu à peu à
l’unique projet de faire son propre portrait :

« Je n’ai d’autre objet que de me peindre moi-même »

Mais il dépeint principalement ses pensées,
il veut voir plus clair en lui-même, dans ce qu’il
appelle son "arrière-boutique" :

« Ce ne sont pas mes actes que je décris, c’est moi,
c’est mon essence. »

Un pareil dessein est alors très neuf et personne, même
dans l'Antiquité, ne l’a expressément formé.

Mais s'il se peint, cela peut servir aux autres.
« Tout homme, dira-t-il en 1588, porte en soi la forme
entière de l’humaine condition:
quiconque me lit peut se reconnaître en moi et tirer
profit de mon expérience. »

Pascal a jugé l'entreprise avec sévérité dans ses Pensées:
« Le sot projet qu'il a de se peindre », reprochant notamment
à Montaigne son manque de piété et sa désinvolture vis-à-vis
du salut.

Mais Voltaire a écrit : « Savant dans un siècle d’ignorance,
philosophe parmi des fanatiques, (Montaigne) qui peint sous
son nom nos faiblesses et nos folies, est un homme qui sera
toujours aimé. »

Et Nietzsche: « Qu'un tel homme ait écrit, vraiment la joie
de vivre sur cette terre en a été augmentée. »


Dans les deux derniers chapitres des Essais, Montaigne révèle,
en guise de conclusion, sa conception du bonheur du sage, aimer
la vie et la goûter pleinement :
« C'est une perfection absolue et pour ainsi dire divine que
de savoir jouir loyalement de son être. »


La vie de Montaigne est mouvementée:
Il s'est engagé,
a mené une action publique,
a risqué sa vie.



Sa personnalité a suscité des images contradictoires :

« Sceptique retiré dans sa tour d’ivoire,
égoïste ou généreux, lâche ou courageux,
ambitieux ou sage souriant,
stoïcien ou épicurien, chrétien sincère ou
libre-penseur masqué,
catholique convaincu ou sympathisant de la Réforme,
esprit serein ou mélancolique redoutant la folie ?



Les portraits qu’on a donnés de Michel de Montaigne sont
aussi divers que les interprétations des Essais. »








===========================



Sa biographie est très très détaillée et par
consequent très longue. Et très interessante aussi,
Mais, tout-à-fait trop longue pour la détailler
aujourd'hui.

Ça serait à suivre. Avec plus de photos.












===========================






....

ANNA HALCZAK -Reportatge-

PHOTO : Tadeusz Kantor, amb
una obra de la seva Krikoteka
_____________________________


Extractat del Reportatge de
Josep Mª de Sagarra Àngel
publicat el 8 de desembre de 2011,
amb el títol de :




ANNA HALCZAK o, simplement "A"

********************************

El 13 d'agost de 2011, a la seu del Teatre Cricot 2 (la companyia fundada el 1956 per Tadeusz Kantor), al carrer dels Canonges (Kanonicza) de Cracòvia, una bandera negra plantada a la façana de l'edifici cridava l'atenció dels passants: era el senyal luctuós que un membre de la companyia havia traspassat.
El dia 10 del mateix mes, a la capella del Cementiri Batowicki, de Cracòvia, els membres veterans de la companyia del Teatre Cricot 2, el personal de la Cricoteka (el Centre de Documentació de l'obra de Tadeusz Kantor), com també representants del món de la cultura i del teatre polonès deien l'ùltim adéu a Anna Halczak, l'arxivera de la Cricoteka, membre de la companyia i, en fi, l'assistent personal de Tadeusz Kantor fins a la mort de l'artista, fa avui 21 anys, el 8 de desembre de 1990.

Anna Halczak, amb tot just vint anys, havia començat a col·laborar amb Kantor en la producció dels espectacles del Teatre Cricot 2, en què també actuava (en el paper de Recluta a "Wielopole, Wielopole", el 1980; i en el paper de la Senyora, a "Mai més ja no tornaré aquí", el 1988).
Halczak també havia assistit Kantor durant els tallers escènics (cricotages) externs al Cricot 2: "La boda", a Milà, el 1986; "La Màquina de l'amor i de la mort, a Kassel, el 1987; "Brevíssima lliçò", a Méziè, el 1988; i "Quieta Nit", a Avinyó, el 1990.
Com a arxivera de la Cricoteka, va ser, igualment, responsable de nombroses exposicions, publicacions i pel·lícules sobre l'obre de l'artista polonès.

Després de la mort de Tadeusz Kantor i fins a la fi de la dècada dels 1990, Halczak es va veure involucrada en les tensions que es van produir tant en el sí de la Cricoteka com entre aquesta institució i els hereus de l'obra de l'artista.
Va ser, justament, en aquells anys incerts, el 1998 i el 1999 quan, amenaçada de perdre el càrrec d'arxivera de la Cricoteka, hi vaig tenir més tracte. Va ser en relació amb la producció de l'exposició "Motius espanyols en l'obra de Tadeusz Kantor" (presentada al Museu Nacional de Cracòvia, el 2000) que va aplegar nombroses obres -popietat de Halczak- del "Diari de Viatge", com també la série "Catedrals de Barcelona. Quasi objectes".

Anna Halczak va endurar aquells moments difícils amb gran dignitat, amb la discreció i l'elegància que sempre la van caracteritzar, i, finalment, es va mantenir al front de l'arxiu de la Cricoteka, per la seva vàlua professional i pel compromís irrenunciable amb el llegat de Kantor, al qual va dedicar tota la seva vida professional.

Actualment la Cricoteka s'enfronta, sense Anna Halczak, al repte de multiplicar-se per ella mateixa en les seves instal·lacions noves, el complex que aplegarà en una única seu el llegat de Tadeusz Kantor; un projecte que Kantor a penes va somiar i que, vint anys després de la seva mort, serà possible gràcies a la tenacitat dels responsables i amics de la Cricoteka, i gràcies al compromís de les institucions de Cracòvia, que hi veuen un reclam que contribuirà a desenvolupar l'atractiu turístic de la regió.

És un projecte, però, que sobretot contesta la pregunta de si l'obra de Kantor té sentit després de Kantor, una pregunta que el 1990, amb el decés de l'artista, es feia molta gent de teatre que havia assistit als seus espectacles i que n'havia experimentat el gran poder emotiu: avui, una generació nova de kantorians (a casa nostra, Fernando Bravo i Isabel Tejada) que, per edat, no han pogut viure els espectacles del Teatre Cricot 2, se senten fascinats per l'obra i l'ideari artístic de Kantor fidelment conservats a la Cricoteka-, els redimensionen, els reinterpreten i donen lloc a lectures noves i interessants del llegat del creador polonès, que en confirmen l'actualitat i capacitat de pervivència.

A l'escena final de "Mai més ja no tornaré aquí" (1988), Anna Halczak hi apareixia portant un impecable frac negre i un clac del mateix color, per supervisar el Darrer Embalatge, l'embolcallament per un vel negre dels personatges i els requisits de l'espectacle en una massa compacta i uniforme.
Amb la seva mort sobtada i prematura, hom diria que Anna Halczak s'ha embolcallat ella mateixa en una darrera volta d'aquell vel, amb la resta de l'equipatge kantorià.

Amb el seu traspàs s'esvaneix no solament la memòria històrica de la companyia llegendària del Teatre Cricot 2; també s'esvaneix un concepte de fer art, insurgent, arriscat i convençut: doble salt mortal sense xarxa.

A guisa de comiat i d'homenatge, penso que s'escau reproduir uns versos d' "El retorn d'Odisseu", de Wyspianski (text posat en escena per Kantor, el 1944, a Cracòvia sota l'ocupació alemanya, amb la companyia del clandestí Teatre Independent, (precursor del teatre Cricot 2), uns versos que Kantor recuperava, i que ell mateix va dir al cap de quarante-quatre anys, a "Mai més ja no tornaré aquí" :

Res, res fora meu;
res, res davant meu.
Ningú no torna viu
al país de la seva joventut.
Duies la pàtria al cor,
avui la dus en el desig.
Avui te n'enyores solament:
d'una ombra, d'una ombra t'enyores.
La barca és plena d'homes!
Acaba de salpar.
És la barca dels morts!
Allà, allà és Ítaca !
Allà és la meva pàtria,
la fi de totes les coses!"

--------------------------------

En record d'Anna Halczak o, simplement, A.











=================================






....