MARGINACIÓ DEL CATALÀ A LA UNIVERSITAT

Publicat a :
El Punt Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre 11-02-2010 Pàgina 7

http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/16-educacio/135416-una-estudiant-de-master-de-la-urv-denuncia-que-no-li-van-deixar-fer-lexamen-duna-assignatura-en-catala.html

UNA ESTUDIANT DE MÀSTER DE LA UNIVERSITAT ROVIRA VIRGILI
denuncia que no li van deixar fer l'examen d'una assignatura en català
______________________________________________________________________

Agnès Toda és una becària predoctoral i cursa el màster en estudis superiors de llengua i literatura catalanes a la Universitat Rovira i Virgili.
Quan es va anar a matricular a l'assignatura obligatòria en tots els màsters Orientació professional i ciutadania es va trobar que en cap de les vuit opcions que hi ha per fer-la es pot triar el català.

Ahir va fer pública la seva queixa, no només pel fet que no es pot triar el català per cursar l'assignatura, «quan hi ha vuit opcions», sinó perquè quan va fer l'examen «no el podia fer en català tampoc, només en castellà o en anglès», explica.

I hi afegeix:
«El problema, a més, és que al dossier de l'assignatura hi diu que l'avaluació es podrà fer en català, castellà i anglès.»
Diu que entén que als màsters hi ha molts estudiants d'Erasmus,
«i entenc que s'aposti per l'anglès, però el que no veig bé és que no pugui triar fer l'examen en català», assegurava ahir aquesta estudiant, que prèviament havia cursat filologia catalana en aquesta mateixa universitat.

Com que no va voler fer l'examen, el professor li va demanar un treball
«que m'ha portat molt més temps i feina que no pas la prova, que en vint minuts podies enllestir», apuntava.

No veu bé que no pogués fer l'examen en català,
«ni correcte que la solució sigui fer un exercici més costós».

Segons ella, aquest fet «no és culpa dels estudiants d'Erasmus», sinó de la política «de la Universitat i de totes les universitats catalanes», que, segons diu «menystenen els alumnes de casa».

La jove ha lliurat una carta en què denuncia els fets a diversos òrgans de la Universitat:
«Crec que una cosa així no és normal i s'haurien de prendre mesures.»
Explica que la resta d'alumnes de l'assignatura que anaven al seu grup van decidir fer l'examen en castellà:
«Escollir el català, és fer un treball més difícil, però crec que si ningú no es queixa no se solucionarà mai.»

La URV estudiarà el cas.

Per la seva banda, des de la Universitat ahir explicaven que estudiaran el cas per veure si s'ha comès algun error i que, en cas que sigui així, prendran mesures.

Des de l'escola de postgrau també enviaran un correu a l'estudiant per demanar-li disculpes i per dir-li que parlaran amb totes les parts implicades i analitzaran el procés.


----------------------------------------------------




Publicat en el blog de Víctor Alexandre dimecres 17 de febrer del 2010
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/marginacio_del_catala_a_la_universitat.html


MARGINACIÓ DEL CATAÀ A LA UNIVERSITAT
_____________________________________

La situació de la llengua catalana a les universitats del país és escandalosament deplorable, i el més greu és que tota la culpa, tota, és de les mateixes universitats en connivència amb el govern català.

El menyspreu de les primeres i la desídia del segon estan abocant la nostra llengua a la més pura marginalitat tot convertint-la en un element ornamental, una mena de gerro amb flors merament simbòlic o testimonial sense cap més valor que una andròmina.

Les denúncies dels sindicats d'estudiants, en aquest sentit, són constants i fins i tot la Plataforma per la Llengua ha iniciat una campanya anomenada
"A la universitat en català!"
per denunciar la situació i explicar que les universitats "posen més èmfasi a ampliar l'oferta d'ensenyament en anglès i espanyol que a proporcionar l'ensenyament que, per coherència, la societat que els finança necessita, l'ensenyament en català".

En funció d'això, la Plataforma demana poder rebre l'ensenyament de tots els graus íntegrament en català, més oferta de postgraus i màsters oficials en català, que tot el professorat que s'incorpori a les universitats conegui prou la llengua catalana, que s'anunciï i es respecti la llengua de la docència, poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català, que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català, disposar de bibliografia específica en català, que l'estudiant de mobilitat i intercanvi conegui el català, que totes les universitats elaborin un reglament d'usos lingüístics i el compleixin i que els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.

Mentrestant, però, el govern de Catalunya mira cap a una altra banda i posa en evidència que l'autoproclamat -però mai no demostrat- independentisme d'un dels partits que el configuren només ha servit per enfonsar encara més el català fins a deixar-lo en l'estat de prostració en què es troba.

Fixem-nos en l'odissea que acaba de viure Agnès Toda, una becària predoctoral que cursa el màster en estudis superiors de llengua i literatura catalanes a la Universitat Rovira i Virgili.
Va anar a matricular-se a l'assignatura obligatòria Orientació professional i ciutadania i es va trobar que no sols no podia fer-la en català en cap de les vuit opcions que hi ha, sinó que l'obligaven a fer l'examen en espanyol o en anglès.
I això malgrat que al dossier de l'assignatura s'especifica que l'avaluació es podrà fer en català.

Agnès Toda entén que s'aposti per l'anglès a l'hora d'atendre els estudiants d'Erasmus, però no veu bé, com és lògic, "que no pugui triar fer l'examen en català".

Però aquesta és la situació, fins al punt que, en negar-s'hi, el professor li va demanar un treball molt més laboriós "que m'ha portat molt més temps i feina que no pas la prova, que en vint minuts podies enllestir".

Aquestes coses, tanmateix, fer que el català sigui més costós i que esdevingui un enuig, no són pas culpa dels estudiants d'Erasmus, sinó, com diu l'Agnès, de la Universitat Rovira i Virgili i "de totes les universitats catalanes, que menystenen els alumnes de casa".

I perquè veiem fins a quin punt arriba l'ànima d'esclau que tot català porta a dins, aquesta estudiant ens informa que tots els seus companys d'assignatura, absolutament tots, van ajupir el cap, van callar i van decidir fer l'examen en espanyol.
I l'endemà, és clar, no van tenir cap problema per mirar-se al mirall.
És el mínim que s'espera d'un aspirant a doctor en pusil·lanimitat.



Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat












==========================================














...

PARADISE HELP SWANS SURVIVE

"PARADISE" HELP WHITE SWANS
SURVIVE THE CHINESE WINTER
___________________________



CHINA

FEBRUARY 21, 2010



Located in western Henan Province, the Sanmenxia Dam area has witnessed rare, continuously snowy weather since winter began last year.

With the sharp drops in temperature, the area containing the Yellow River wetlands has been inundated with snow and ice, causing great difficulties for migratory white swans seeking food and survival there this winter.

After raising funds the Pinglu county government purchased 15,000 kilograms
of corn and wheat, then scattered the grain around an aquatic area that had
thawed out, located on the north bank of the Yellow River.

The clever white swans quickly surmised what the people were doing for them.

Everyday they fly to their "Garden of Eden" to feast on the dropped grain.


In return tourists are now stopping to gaze and
photograph the beautiful white swans.


A VERY BEAUTIFUL SIGHT !!!










========================






..

Space Shuttle ENDEAVOUR

ISS and SPACE SHUTTLE ENDEAVOUR
Double Flybys will happen
february 2010
===============================

We found 4 flybys over your area in the next 10 days.
_____________________________________________________



OVER : BARCELONA, CATALUNYA
Latitude: 41.4 Longitude: 2.2
_____________________________


DATES OF "ENDEAVOUR" FLYBYS OVER BARCELONA
All times displayed are local.
__________________________________________

and:
* Satellite Rise time,
* Direction to look,
* Transit time
* Max elevation,
* Magnitude.




FEBRUARY, 21st
______________

ISS-Endeavour 06:48:21am,
NW
06:50:42
47°
3.2 (very bright)




FEBUARY, 22nd
_____________

ISS-Endeavour 07:11:34 am
WNW 07:13:56
53°
3.4 (very bright)




FEBRUARY, 23rd
______________

ISS-Endeavour 06:02:01 am
N
06:04:21
46°
-3.2 (very bright)




FEBRUARY 24th
_____________


ISS-Endeavour 06:24:40 am
W
06:27:01
53°
-3.4 (very bright)











=======================










..

3D SUN FOR THE iPHONE

3D SUN for the iPHONE
_____________________



February 17, 2010:

Imagine holding the entire sun in the palm of your hand.
Now you can.

A new iPhone app developed by NASA-supported programmers delivers a live global view of the sun directly to your cell phone.
Users can fly around the star, zoom in on active regions, and monitor solar activity.

"This is more than cool," says Dick Fisher, director of NASA's Heliophysics Division in Washington DC.
"It's transformative. For the first time ever, we can monitor the sun as a living, breathing 3-dimensional sphere."

The name of the app is "3D Sun" and it may be downloaded free of charge at Apple's app store.

Just enter "3D Sun" in the Store's search box or visit http://3dsun.org for a direct link.

With the 3D Sun iPhone, you can spin the sphere by flicking it and zoom in by pinching the screen.

Realtime images used to construct the 3-dimensional sphere are beamed to Earth by the Solar-Terrestrial Relations Observatory (STEREO): a pair of spacecraft with a combined view of 87% of the solar surface.

STEREO-A is stationed over the western side of the sun, while STEREO-B is stationed over the east. Together, they rarely miss a thing.

Telescopes onboard the two spacecraft monitor the sun in the extreme ultraviolet (EUV) portion of the electromagnetic spectrum.
"That's why the 3D sun looks false-color green," explains Lika Guhathakurta, STEREO program scientist at NASA Headquarters.
"These are not white-light images."

That's okay because EUV is where the action is.
Solar flares and new sunspots shine brightly at these wavelengths.
EUV images also reveal "coronal holes," vast dark openings in the sun's atmosphere that spew streams of solar wind into the solar system.
Solar wind streams that hit Earth can spark intense displays of Northern Lights.

"Using this app, you can spin the sun, zoom in on sunspots, inspect coronal holes--and when a solar flare erupts, your phone plays a little jingle to alert you!" says Guhathakurta.

Indeed, many users say that's their favorite part—the alerts.
The app comes alive on its own when the sun grows active or when interesting events are afoot.

For example, a recent alert notified users that a comet just discovered by STEREO-A was approaching the sun.
When the comet was destroyed by solar heating, the app played a movie of Comet STEREO's last hours.


Must we look for a 3D Sun iPhone and buy it ?

It might be a very interesting iPhone.
But.... what's its price ?

Look and see.







================================












....

LA ICÀRIA UTÒPICA d' E. CABET

FOTO: Étienne Cabet, 1788-1856

______________________________





LA UTOPIA D'ICÀRIA
==================


Étienne Cabet, va néixer aDijon, Borgonya (rança) el 1788 i va morir a Saint Louis, Missouri, EUA, el 1856

Fou un filòsof francès i socialista utòpic.
Va exposar les seves idees a "Voyage en Icarie" (1839), una novel·la de gènere utòpic, inspirada en la Utopia de Thomas More, en el Code de Nature de Morelly i en el Manifest dels Iguals, proposat per Babeuf.



A la Icària utòpica, l'illa imaginada per Cabet, les màquines eviten que la gent hagi de dedicar-se a tasques penoses o desagradables.

Les cases dels seus habitants són magnífiques ja que la comunitat proporciona a tothom, primer allò que és necessari, després les coses útils i, si és possible, tot allò agradable.

Segons les normes establertes al principi pel legislador Ícar,
en homenatge al qual, l'illa es diu Icària, no hi ha propietat,
ni moneda, ni comerç.

Tots els icarians són iguals, excepte en allò on resulti impossible la igualtat absoluta.
Tothom treballa igualment per a la comunitat, que ho reparteix tot a parts iguals sense aplicar distincions de major capacitat o de major igualtat.
Els més treballadors únicament reben honors i distincions públiques.

Hi existeix la família, però sense ni dots matrimonials ni dret d'herència.
La puresa de costums innata en els icarians els impedeix cometre adulteri o fornicació.

D'altres pensadors socialistes criticaren el model d'Icària per mantenir la institució familiar, i Cabet va respondre que mantenia la família perquè així resultava més fàcil la instauració del comunisme, però que la família era una institució que podria abolir-se sempre que fos necessari.


Els icarians no gaudeixen pas del dret de llibertat d'impremta.
Ningú no pot publicar res sense prèvia autorització per una llei especial.
Totes les publicacions, fins i tot les obres de ficció, es duen a terme sota control del Govern, en tallers nacionals on hi treballen tots els pensadors.
Les obres només es poden publicar en la llengua oficial del país.

A les criatures i als adolescents d'Icària no se’ls pot pas parlar de Déu fins que arribin als setze anys.
Aleshores, un funcionari filòsof els explica totes les diferents religions.
A l'illa, hi ha un culte públic oficial amb sacerdots i sacerdotesses, sense pràctiques ni cerimònies, limitant-se a l'adoració en comú de l'Autor de tot allò creat i a instruccions morals i filosòfiques.

Es toleren totes les altres religions, i a les que tinguin un cert nombre d'adeptes, la comunitat els proporcionarà temples.

La novel·la explica com Ícar va instaurar el socialisme a l'illa.
Una revolució va establir una República democràtica, defensada per ciutadans armats.
En un principi, Ícar respectà les desigualtats de fortunes, però aplicà un principi de desigualtat decreixent i d'igualtat progressiva amb el qual arribà a la igualtat total.

Al final de l'obra, Cabet respon a objeccions com ara què passaria amb aquells icarians que per mandra no volguessin treballar:
la seva resposta fou, simplement, que a Icària no hi ha pas mandrosos.
Ara bé, si fos necessari, caldria sotmetre tothom a la disciplina comunista.


El 1847, Cabet féu una crida a construir una Icària real.
El 3 de febrer de 1848, un grup d'expedicionaris, entre els quals n'hi havia alguns de catalans, partí de França cap a Texas, on se’ls havia promès una terra de 404’671 hectàrees, situada al Red River.
En realitat, però, aquestes terres es trobaven a 400 km del riu i en una regió molt inhòspita, on, malgrat tot, els expedicionaris es posaren a treballar per construir Icària.

Molts dels expedicionaris moriren de malària i, a més, es desmoralitzaren quan els arribà la notícia –falsa- de la mort de Cabet.

Els supervivents es traslladaren, amb moltes penes i treballs, a Nova Orleans, on hi trobaren quatre-cents nous icarians vinguts d'Europa.

Finalment, Cabet i dos-cents vuitanta deixebles més es dirigiren cap a l'antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), en una terra més hospitalària, i hi establiren la colònia d'Icària, sota govern de Cabet qui li donà una constitució on s'hi preveia el govern per part d'un comitè elegit.

Al cap de cinc anys, la colònia va arribar a tenir sis-cents habitants i un patrimoni valorat en 65.000 dòlars.

Tanmateix, van sorgir disputes entre els icarians.
El rebuig a una proposta de Cabet de canviar la constitució substituint el comitè per un president, elegit cada quatre anys, va dur a la seva expulsió i també la de cent vuitanta dels que seguiren la seva proposta.

Cabet va morir a Saint Louis (Missouri) el 1856.

Els escindits d'Icària fundaren una colònia industrial a Cheltenham, que hagué de dissoldre's el 1864 perquè havia fet fallida.

La colònia de Nauvoo va entrar en crisi.
El 1861, només hi quedaven trenta-cinc habitants i, a més, s'hagueren d'hipotecar el terreny.
Malgrat una certa represa posterior, el 1874 el seus habitants eren només seixanta-cinc.

El 17 d'abril de 1876, en una assemblea de la colònia, un sector descontent va demanar retirar-se’n.
El cas va arribar als tribunals de l'Estat d'Illinois els quals, el 17 d'agost de 1878, dictaren l'anul·lació dels estatuts que la colònia s'havia donat el 1860 i nomenà una comissió liquidadora.
Aleshores, els descontents pogueren abandonar la colònia i aconseguir una compensació en diners.

La colònia va aprovar una nova constitució el 1880, però la mala conjuntura econòmica féu difícil la subsistència, i buscaren un nou emplaçament a Corning (Iowa).

L'experiment durà fins 1895.
Abans, però, el 1884 un sector format per joves partidaris del socialisme marxista emigraren a Califòrnia, on fundaren la comunitat Icaria-Speranza.


La repercusió a Catalunya del projecte icarià, va tenir molt ressò en els medis
obreristes i esquerrans de Barcelona.

Narcís Monturiol va fundar el setmanari "La Fraternidad" que va ser publicat entre novembre de 1847 i març de 1848, per tal de difondre l'ideari de Cabet, el qual comptava amb les simpaties del dirigent republicà Abdó Terrades.

Els anys 1846-1847, un grup de cabetians catalans fundà una comunitat denominada Icària, al Poblenou (la barriada de la zona costanera de Sant Martí de Provençals, una vila que fou annexionat a Barcelona el 1897. Però aquesta comunitat va seguir estant molt activa els anys de l'Exposició de 1929 y després fins al 1936.

En record d'aquesta comunitat, el Pla Cerdà va preveure anomenar
'Avinguda d'Icària' la via abans dita Camí del Cementiri.
I així es va dir.

El 1939, el règim franquista va imposar-l'hi el nom d'Avenida del Capitán López Varela, però en restablir-se la democràcia, la via tornà a dir-se i es diu actualment Avinguda d'Icària.

Hi ha cinemes amb aquest nom d'Icària i molts altres comerços o Clubs-associatius, etc. que porten el nom d'Icària.

La utopia d'aquella Icària imaginada per Cabet, no s'ha esborrat doncs en l'imaginari popular de Barcelona.



Però si el somni i el nom no s'ha oblidat, resta també en la ment dels catalans, l'experiència frustrada d'aquella utopia.
I és per això que "Icària" ha esdevingut com el nom d'aquells anhels irrealitzables, que se t'esmicolen entre els dits tan bon punt intentes abastar-los.

Però és un nom bonic i estimat.


ICÁRIAAAAAA !!!!!












================================






...

ICÀRIA

FOTO: Armenistís, d'Icària
___________________________


De fet, la meva intenció era parlar de la ICÀRIA UTÒPICA que imaginà
Étienne Cabet (1788-1856), creador del socialisme utòpic.
Les seves idees d'igualtat les va fer conèixer a Catalunya en Narcís Monturiol
i van ser fervorosament acollides pels obrers revolucionaris de principis del
segle XX, i especialment per molts grups que al barri del Poble Nou, de Barcelona,
creien en aquesta Icària utópica i estudiaven l'esperanto.


Però avui he vist l'interès històric (antic i actual) que té la Icària de Grècia,
que aquesta sí que existeix.

____________________________



ICÀRIA (Ikaría), és una illa de Grècia a la mar Egea,
a l'oest de Samos.

El seu nom segons la tradició deriva d'Ícar, fill de Dèdal,
que suposadament va caure a la mar prop de l'illa.
Anteriorment tingué per nom Dolikhe, Macris i Ikthyoessa.

El cap oriental fou anomenat Drapanume o Dracanum (Esteve Bizantí li diu Drakonon) i prop estava la ciutat del mateix nom; més cap a l'oest, a la costa nord, hi havia la ciutat d'Istoi (llatí Isti), al sud de la qual s'hi trobava la ciutat de Oinoe (llatí Oenoe).

Una altra ciutat important era Therma.
Dionís, segons la tradició, va néixer a Cap Draconum.

A Isti hi havia un temple anomenat el Tauropòlion, dedicat a Artemisa.


L'illa fou colonitzada per Milet vers el 750 aC.

Cap al segle VI fou absorbida per Samos i incorporada als dominis de Polícrates; la flota persa va tocar les seves costes l'any 490 aC i després de la guerra l'illa es va incorporar a la Lliga Dèlica i fou coneguda per l'anomenat vi de Pramnis, produït sobretot a Oinoe.

Atenes hi va instal·lar una guarnició per controlar la ciutat de Samos, sospitosa de voler revoltar-se.

Icària tenia llavors uns tretze mil habitants, però amb la guerra del Peloponès va començar a decaure després d'haver-hi desembarcat els espartants dues vegades. Posteriorment fou atacada per pirates; les ciutats de Oinoe i Therma es van unir a la segona lliga d'Atenes el 387 aC.

El 350 aC un nadiu de l'illa, Epàrkides, va escriure'n la història,
però sense donar dades rellevants: només es va dedicar a lloar el vi que s'hi produïa.

Després de la mort d'Alexandre el Gran va esdevenir una base militar i es va construir a Drakonon una torre i una fortalesa, prou ben conservades encara ara.

L'illa fou incorporada als dominis romans (província d'Àsia) juntament amb Samos (probablement) l'any 129 aC.
Però els romans, de fet, la van ignorar i va esdevenir un niu de pirates.

L'emperador August va entregar l'illa a Samos amb l'ordre de desenvolupar-la, però ni Estrabó ni després Plini el Jove van observar-hi cap desenvolupament, senzillament la utilitzaren per a la pastura (el nom Icària segurament deriva de la paraula jònica "kara" que vol dir "pastura").


Durant el període bizantí, Samos es va ocupar de defensar l'illa.
El 1081 l'emperador Aleix Comnè va fundar el monestir de Sant Joan a la propera illa de Patmos.

A la caiguda de l'Imperi, el 1204, les illes de la mar Egea van haver
de defensar-se de diversos atacs i a Icària es van bastir les fortaleses
de Paliokastro i Koskino.

Al segle següent, des del 1349 o 1350, foren possessió dels Giustiniani, una societat comercial genovesa amb el centre principal a Quios.

El 1481 els Giustiniani van abandonar Samos i van entregar Icària als Cavallers de Sant Joan, als qual ja havien cedit Cos.
Aquestes illes no tenien bons ports i tenien poc interès tant pels Giustiniani com pels otomans.
Els Cavallers van haver d'entregar l'illa als otomans el 1521.

Els otomans no hi van establir una administració regular.
Era una illa molt pobra i llavors tenia menys de mil habitants.

El 1827 l'illa es va revoltar contra els otomans, i els va expulsar, però al final de la guerra va quedar fora del territori assignat a Grècia pel
Protocol de Londres (1830).

El 17 de juliol de 1912, la petita guarnició turca fou expulsada i es va proclamar la independència de l'illa ja que no podia unir-se a Grècia, perquè es lliurava en
aquelles dates la guerra dels Balcans.

Icària fou totalment independent durant cinc mesos.
El 14 d'agost de 1914 les veïnes illes de Fournoi foren incorporades també a
l'Estat lliure d'Icària.

El 4 de novembre de 1912 les forces gregues van arribar a l'illa i el juny de 1913 es va procedir a la incorporació oficial.
Dos sectors de l'illa (al nord i al sud-est) es van disputar la capitalitat.

La unió a Grècia no va millorar-ne l'economia local i només s'hi van produir algunes millores mercès a les remeses dels emigrants, que des de final del segle anterior havien marxat a Amèrica.

Durant la segona guerra mundial fou ocupada primer pels italians (1941) i després pels alemanys (1943).

El 1945, al final de la guerra, com que la població simpatitzava amb els comunistes fou elegida com a lloc de deportació d'uns tretze mil sospitosos de simpatitzar amb el comunisme.


A partir dels anys seixanta es va desenvolupar el turisme, que n'és actualment la principal activitat.









=====================================








..

EL MOLL DE SANTA POLA

FOTO 1: Moll de Santa Pola
FOTO 2: Plat de molls a la brasa
___________________________________




"Una esperança desfeta,
una recança infinita
i una pàtria tan petita
que la somio completa."

PERE QUART (Joan Oliver)




EL MOLL QUE ELS DE SANTA POLA VAN DEMANAR AL REI D'ESPANYA
__________________________________________________________


Aquest matí un bon amic meu guardamarenc -jubilat i prop de la setantena-
m'ha contat una contalla antiga de santapolers que ja havia sentit abans en boca elxana però que m'ha agradat tornar a escoltar de nou a Guardamar després de molts anys.

De Santa Pola a Guardamar hi ha 21 km.
Guardamar és el primer municipi de llengua catalana i Santa Pola el tercer segons un puja per l'Hemisferi Nord des d'avall a la vora de la Mediterrània.
Entre Guardamar i Santa Pola hi ha el segon: Elx amb la seva pedania de la Marina del Pinet.


"Diuen que fa molts anys encara no hi havia moll al port de Santa Pola.
Per això enviaren una delegació de santapolers a Madrid a fer-li requesta al rei d'Espanya a veure si el moll podia eixir d'algun pressupost de l'Estat.

El rei els rebé molt rebé i com que havien elegit l'únic de la quadrella que sabia alguna cosa de castellà ho deixaren en les seues mans.

L'home es plantà davant de Sa Magestat i davant dels seus conciutadans digué:

- Su maquestat semos pe(i)xcaores y hamos venío de Santa Pola porqué nos hase falta un salmonete pa'l puerto y no tenemos dinguno.


I així com me l'han venuda, així us la cobre."



_____________________________________________


És una molt bona anècdota.
De quan a Santa Pola parlaven només català.

Del blog ExtremSud, de Joan Carles Martí
________________________________________



(Molls, en català, és el nom dels peixos de la foto,
A altres llocs com Barcelona i l'Empordà també en diem
Molls o Rogers.)






===================================









...

CONCEPCION ARENAL

CONCEPCIÓN ARENAL
(1820 – 1893)
_________________

Nació en El Ferrol, Galicia.


Siendo todavía niña quedó huérfana de padre, don Ángel del Arenal.
El había nacido en Santander y, durante la Guerra de Independencia, se hizo militar y participó con éxito en varias contiendas.
Su madre, doña María Concepción de Ponte, era de una familia noble, emparentada con el conde de Vigo.

Después de la muerte de su padre, la madre trasladó a la familia a Madrid.
Después de la muerte de su madre, en 1842, Concepción, para poder asistir a la Universidad Complutense, y tomar clases en la Facultad de Derecho, se vestía de hombre.

Durante su carrera conoció al hombre que luego sería su marido, Fernando García Carrasco, con quien se casa poco después.

Su nuevo esposo fue capaz de entender y aceptar la actitud combativa de Concepción ante las injusticias de su época.

Fernando García Carrasco era abogado, periodista y liberal.
La pareja tuvo varios hijos, pero, excepto por uno, mueren a temprana edad.

En 1857, Fernando García muere, y Concepción Arenal decide trasladarse a Oviedo. Sobrepasados los setenta años,decidió cambiar su residencia en compañía de su único hijo, Fernando, a Vigo en donde, a la edad de setenta y tres años, falleció.

Concepción Arenal escribió mucho, en particular sobre temas judiciales y sociales.

Uno de los aspectos más progresistas de Concepción Arenal es su consideración de la mujer como ser humano marginado.

Como escritora, Concepción Arenal eligió el género epistolar y el folletín. Concepción Arenal no sólo abrió las puertas a las mujeres a la vida social y laboral, sino que se constituyó en una experta en derecho penitenciario y medicina hospitalaria a nivel internacional.

Por si fuese poco, escribió novelas, obras de teatro, zarzuelas y poesía.








===========================

APUNTES SOBRE LEONARDO

LEONARDO DA VINCI 1452-1519
Y ESFERA ARMILIAR
____________________________




IDEAS DE LEONARDO DA VINCI SOBRE EL CONOCIMIENTO
________________________________________________

Nació en Vinci, Valle del Arno, Italia.
Se ha discutido a veces si Leonardo fue o no un filósofo, además de ser un pintor, un científico, un inventor, etc.

Estimamos que lo único que puede decirse es que abrigó opiniones que pueden ser consideradas como filosóficas, o que en su tiempo podían ser consideradas como filosóficas.

Estas ideas están expresadas en apuntes -y hasta puede ser que el estar expresadas en apuntes corresponda al «modo filosófico» o supuesto «modo filosófico», de Leonardo-.

Las más importantes para el asunto que nos ocupa son las siguientes:
El conocimiento se obtiene por medio de la experiencia de los sentidos y se confirma también por medio de tal experiencia: «la experiencia no yerra nunca.
<
La experiencia es la madre de toda certidumbre, así como de la sabiduría.
Sin embargo, la experiencia sola no es suficiente para el saber.
Es menester también elaborarla por medio de la razón, la cual no se opone a la experiencia, sino que está simplemente por encima de ella, dominándola como lo general domina a lo particular y la ciencia es capitana de la práctica.

Esta razón es expresable en principio en forma matemática, pues la matemática es el lenguaje de las leyes generales -las cuales, por lo demás, deben ser comprobadas mediante experiencia-.

La experiencia y la razón pueden comprender la Naturaleza, la cual sigue leyes estrictas, «inherentes a ella».
Esta obediencia a estricta ley es la «necesidad», la cual es maestra y guía de la Naturaleza.

Leonardo señala que hay en la Naturaleza estrictas relaciones causales, de modo que si se comprende la causa ya no se tiene necesidad del experimento (aunque la causa puede no haberse descubierto sin el experimento).

El «paraíso de la ciencia matemática» es la mecánica, de la cual se ocupó Leonardo tratando de las nociones de peso, fuerza y «percusión», las cuales producen el movimiento y son producidas por él.

Gravedad y luz son fuerzas engendradas por la transformación de un elemento en otro.

Fuerza y tiempo son infinitos, en tanto que el peso es finito.

El movimiento debe tratarse matemáticamente; las cuatro especies principales del mismo son:
el directo (línea recta),
el curvo,
el espiral
y el circular.

La fuerza que se transmite de un cuerpo que se mueve al cuerpo movido por él es el ímpetu.

Todo movimiento «retiene su curso, o, mejor, todo cuerpo, cuando es movido, continuará en su curso hasta donde lo permita el poder del impulso en él residente».

Los cinco sentidos son los ministros del alma, la cual es la sede del juicio.

El sentido principal es la vista -el ojo es «la ventana del alma», o sea, «el principal órgano por medio del cual el entendimiento puede alcanzar la más completa y magnífica vista de las infinitas obras de la Naturaleza»-.

En el ojo se refleja la belleza del mundo.
Una noción fundamental es la proporción; toda parte de un todo debe estar proporcionada al todo.

La pintura es la más noble de las artes.
La música es la hermana de la pintura.
La poesía puede ser comparada con la música.

La pintura «sobrepasa todas las obras humanas por la sutil especulación que está relacionada con ella».

La pintura trata de la filosofía natural, como la poesía trata de la filosofía moral.

La escultura es menos intelectual que la pintura y carece de muchas de sus cualidades intrínsecas.

El pintor «lucha y compite con la Naturaleza»; debe obrar como un espejo, y la pintura por él producida es como «una segunda Naturaleza».


Varias son las opiniones que se han manifestado sobre el valor de las ideas filosóficas de Leonardo.
Durante un tiempo se le consideró como un genio absolutamente creador no sólo en pintura, sino también en filosofía natural y en mecánica.

Luego se admitió que debía de haber un «gran precursor», y Nicolás de Cusa fue mencionado con frecuencia como tal.

Duhem trató de descubrir cuáles habían sido los precursores de Leonardo y halló que eran -en filosofía natural por lo menos- los físicos de la escuela de París.

Ello parece cierto sí tenemos en cuenta que, en lo que toca, por ejemplo, a la explicación de la causa del movimiento, Leonardo se adhirió por completo a la teoría del ímpetu.
Pero estudios llevados a cabo posteriormente (A. Koyré, E. Moody, A. Maier, S. Clagett y otros) han mostrado que, en su filosofía natural y en su mecánica, Leonardo se apoyó grandemente en los mertonianos.

Todo ello ha reducido considerablemente el papel de Leonardo como «precursor de la ciencia moderna».

Sin embargo, la insistencia de Leonardo en la combinación de experiencia y matemática, bien que procedente de otras fuentes, seguía la dirección en la cual iba a desarrollarse la física (mecánica, dinámica, cinemática), aunque sin llegar a establecer reglas metódicas sistemáticas a este efecto y sin definir con precisión los términos fundamentales usados.

Lo que puede ser la más importante contribución filosófica de Leonardo reside en lo que se ha llamado «la anatomía de la Naturaleza»; puede ser asimismo importante su insistencia en la comprensión de la realidad a base de «modelos», que para él eran casi siempre «figuras» o algo en todo caso «figurativo» y susceptible de ser dibujado.




per Josep Ferrater Mora
Doctor Honoris Causa UAB, 1979

==============================



Las notas, apuntes, etc.etc. de Leonardo, se hallan en
varios Codici, entre los que sobresale el Codex Atlanticus,
ed. Giuseppe Piumati, 1894-1904.

Entre otros Codici son a destacar los publicados por
Ravaisson-Mollien, 1881-1891.

De la inmensa bibliografía sobre L. destacan:
-P. Duhem, Études sur Léonard da Vinci, 3 vols. 1906-1913.
-F. Orestano, L. da Vinci, 1919.
-A. M. d’Anghiari, La filosofia di L. da V., 1920.
-F. M. Bongianni, L., pensatore, 1935.
-G. Gentile, Il pensiero di L., 1941.
-C. Puporini, La mente di L., 1953.
-K. Jaspers, Leonard als Philosoph, 1953 (trad. esp.: L. como filósofo, 1956).
-E. Romero, «Leonardo y la filosofía del Renacimiento» [1952], en Estudios de historia de las ideas, 1953, págs. 9-29.
-E. Troili, Ricostruzione e interpretazione del pensiero filosofico di L. da V., 1954.








======================================





















...

BAÑERA MARMOL S.II, ÉPOCA ADRIANO

FOTOS : Bañera de màrmol Siglo II
__________________________________




Esta pieza es de la época del Emperador Adriano, Siglo II,
y contiene bajorrelieves exteriores con motivos de leones y
figuras humanas de Diosesque representan escenas de una obra
teatral de éxito en Roma en aquellos tiempos, y un pequeño
monumento al acgtor principal


Corría el siglo II, en la época del emperador Adriano,
cuando varias familias nobles y adineradas de Roma empezaron
a adquirir este tipo de bañeras ovales, de mármol blanco,
que distintos talleres de escultores romanos fabricaban en serie.


La bañera, que mide 153 centímetros de largo, 60 de ancho y 60 de alto,
fue robada en octubre de 2005 del jardín de un particular en Roma.
Los ladrones sabían lo que querían, porque al entrar en la finca fueron
directamente a buscar la bañera y sólo se llevaron esta pieza, de un alto valor artístico.

A partir de allí, la bañera empezó un recorrido incierto, hasta que casi un año después de haber sido robada, a mediados de 2006, fue adquirida por un anticuario de Barcelona, que supuestamente la compró por sólo 3.000 euros a un brocantero en Girona.

Al parecer, el anticuario desconocía el auténtico valor de la bañera y pensó que se trataba de una de tantas copias modernas de las piezas arqueológicas de la Roma imperial.
Casi sin pena ni gloria, la bañera permaneció más de un año en la tienda del anticuario, que la ofrecía por 6.000 euros, sin despertar el interés de ningún comprador.

Sin embargo, la casualidad quiso que un grupo de la división de patrimonio histórico de los carabinieri que se encontraban en Barcelona por otra cuestión se fijaran en esta pieza.
A su regreso a Italia, le siguieron el rastro y descubrieron que se trataba de la valiosa pieza que había sido sustraída en Roma en 2005.

A través de Interpol, se pusieron en contacto con la Policía Nacional, que rápidamente se dirigió a la tienda del anticuario barcelonés para recuperar la pieza, tras comprobar que era la auténtica por un detalle revelador: una pequeña grieta en una de las puntas de la milenaria bañera.

Los agentes inspeccionaron la tienda del anticuario y no hallaron otras piezas que pudieran haber sido robadas, por lo que no tomaron medidas en su contra, al estimar que hizo la compra "de buena fe".
Sin embargo, la operación policial sigue abierta en España, ya que los agentes tratan de localizar al brocantero que vendió la bañera, para tratar de buscar un enlace con los ladrones.

Desde que fue recuperada y antes de regresar a la eterna Roma, la bañera permaneció en el Museo de Arqueología de Catalunya, junto cerca de 200 piezas de alto valor artístico que este centro ha acumulado en los últimos años procedentes de operaciones policiales contra el tráfico de obras de arte.

Catalunya devolvió a Italia en mayo del 2008 esta valiosísima Bañera de mármol, valorada en 300.000 €, que por obra y mal arte de unos ladrones de arte, se vió viajando por el Mediterráneo, a través de quien sabe cuantos países y manos, durante tres años, hasta llegar a manos de este desgraciado anticuario de Barcelona, quien la tuvo algún tiempo expuesta sin encontrar c omprador a pesar de ofrecerla al precio de 6.000 €.

Esto demuestra la poca fe del público, e incluso la de los entendidos, en estas obras antiguas que siempre se sospecha que son imitaciones.

Hombres de poca fe !!!!! Para suerte de Italia que vuelve a tener ahora esta obra de arte en un Museo, ya según parece no ha sido devuelta a aquel jardín de la que fue robada.










=============================








...

ACUERDO DE SHENGEN

FOTOS :
Café del paso entre Alemania y Austria
Frontera entre Bélgica y Holanda
Monumento al Acuerdo de SHENGEN
_______________________________________




Acuerdo de Schengen
Estado Status
____________________

Alemania Miembro original
Austria Adherido en 1995
Bélgica Miembro original
Bulgaria Adherido en 2007
Chipre Adherido en 2004
Rep. Checa Adherido en 2004
Dinamarca Adherido en 1996
Eslovaquia Adherido en 2004
Eslovenia Adherido en 2004
España Adherido en 1991
Estonia Adherido en 2004
Finlandia Adherido en 1996
Francia Miembro original
Grecia Adherido en 1992
Hungría Adherido en 2004
Islandia Adherido en 1996
Italia Adherido en 1990
Letonia Adherido en 2004
Lituania Adherido en 2004
Liechtenstein Adherido en 2008
Luxemburgo Miembro original
Malta Adherido en 2004
Noruega Adherido en 1996
Países Bajos Miembro original
Polonia Adherido en 2004
Portugal Adherido en 1991
Rumania Adherido en 2007
Suecia Adherido en 1996
Suiza Adherido en 2004

El Acuerdo de Schengen constituye uno de los pasos más importantes en la historia de la construcción de la Unión Europea (UE).
El acuerdo tiene como objetivo finalizar con los controles fronterizos dentro del espacio de Schengen —formado por la mayoría de los Estados miembros de la Unión y algunos terceros países— y armonizar los controles fronterizos externos.



EL ESPACIO Y LA COOPERACIÓN SCHENGEN
____________________________________


Los países que aplican en su totalidad el acuerdo de Schengen constituyen un territorio denominado espacio Schengen.
El acuerdo de Schengen permite suprimir los controles en las fronteras interiores entre los Estados signatarios y crear una única frontera exterior donde se efectúan los controles de entrada en el espacio Schengen con arreglo a procedimientos idénticos.

El espacio Schengen abarca a los Estados miembros de la Unión, excepto algunos de ellos, y a determinados terceros países (Noruega, Islandia, Suiza y Liechtenstein).

No todos los países de la Unión son miembros del espacio Schengen, bien porque no deseaban suprimir los controles en sus fronteras con los otros países de dicho espacio (Reino Unido e Irlanda), bien porque no reúnen todavía las condiciones requeridas para ello (Bulgaria, Rumanía y Chipre).

La libre circulación dentro del espacio Schengen se acompañó de medidas de cooperación y coordinación entre los servicios de policía y las autoridades judiciales para proteger la seguridad interior de los Estados miembros y, en particular, para luchar eficazmente contra la delincuencia organizada.

En esta cooperación participan todos los Estados de la Unión Europea (incluso los que no pertenecen al espacio Schengen) y algunos terceros países, por lo que el ámbito territorial de la cooperación Schengen es más amplio que el espacio Schengen.

El Acuerdo de Schengen fue firmado el 14 de junio de 1985 en Schengen, una localidad de Luxemburgo de 500 habitantes en la frontera con Francia y Alemania.

Cinco Estados de la entonces Comunidad Económica Europea (CEE) (Alemania, Francia, Bélgica, Holanda y Luxemburgo) llegaron a un acuerdo para la supresión de fronteras comunes.

El Convenio de aplicación del Acuerdo de Schengen, firmado el 19 de junio de 1990 por los mismos Estados miembros, completa el Acuerdo y define las condiciones y las garantías de aplicación de esta libre circulación.
Este Convenio no entró en vigor hasta el 26 de marzo de 1995.

El Acuerdo y el Convenio, la normativa adoptada sobre la base de ambos textos y los acuerdos conexos, conforman el acervo de Schengen.

En los años anteriores a la firma del Tratado de Ámsterdam en 1997, los restantes Estados miembros de la Unión Europea, excepto Reino Unido e Irlanda, firmaron protocolos de adhesión al Convenio de Schengen en las fechas de: "Adherido" que figuran en el encabezamiento.







==============================






...

JEU DE PAUME

LE SERMENT DU JEU DE PAUME 1790-1791
____________________________________




Le "Jeu de Paume" was originally a French precursor of lawn tennis played without racquets.

The players hit the ball with their hands, as in palla, volleyball, or certain varieties of pelota.

Jeu de Paume literally means: game of palm (of the hand.

In time gloves replaced bare hands.
Even when bats, and finally racquets, became standard equipment for the game, the name did not change.

It became known as "tennis" in English (see History of tennis), and later "real tennis" after lawn tennis became more popular than the parent game.

The term is used in France today to denote the game of real tennis or a court in which the ancient or modern game might be played. The indoor version is sometimes called Jeu de Courte Paume or just courte paume (short palm) to distinguish it from the outdoor version, longue paume, played on a longer court.

At present, the old Jeu de Paume is still played in France and also abroad (maybe be the only place)in Valencia, Spain where its named the Trinquet.

Some important buildings in France are known by the name Jeu de Paume, in general because of their proximity to tennis courts or to sites on which courts once stood.


Several works of art also bear this name, including the famous "Serment du Jeu de Paume ('the Tennis Court Oath') in the Palace of Versailles. See picture above.

It depicts the formal announcement of the French Revolution made in the Royal Tennis Court there on 20 June 1789.




An art museum with rotating exhibitions, the Galerie nationale du Jeu de Paume, also bears the name.

It sits on the north side of the Tuileries park in the centre of Paris.






=========================================








>

....

PAÏSOS CATALANS

Publicat en tribuna.cat divendres 22 de gener del 2010
http://www.tribuna.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=91146&Itemid=16

LA INDEPENDÈNCIA DE "L'AVUI" I
ELS PAÏSOS CATALANS
________________________________

Miquel Sellarès


Hermes Comunicacions, l’editora de "El Punt", "l’Avui", "El 9" i "Presència" ha decidit fer una ampliació de capital de fins a cinc milions d’euros amb la finalitat d’accelerar la inversió a internet, reformar el lideratge en el món del paper i sortir reforçats d’una crisi que està provocant un fort impacte al sector de la comunicació.

En primer lloc, cal felicitar a Hermes Comunicacions i als seus 120 socis actuals pel risc d’una operació com la de quedar-se el diari Avui en aquests moments difícils.

El diari Avui, sorgit, com El Punt, fa dècades de l’accionariat popular, s’havia transformat en un diari importantíssim per la construcció nacional, però a la vegada tenia uns vicis estructurals i empresarials que només eren possibles de sostenir mitjançant el suport a fons perdut durant anys i anys de les institucions públiques. Perquè, cal reconèixer-ho, la nostra burgesia nacional havia estat incapaç, tal com se’ls va oferir a principis del primer tripartit, d’assolir-ne la responsabilitat empresarial i tirar-lo endavant.

Actualment, una empresa privada, que no és una ‘germaneta de la caritat’ ni Òmnium Cultural, ha decidit, de la mà del seu director general, Joan Vall Clara, redissenyar empresarialment el diari per fer-lo viable.
És un repte difícil i problemàtic perquè els vicis del passat pesen, i els seus lectors estaven acostumats a un diari que sobrevivia sense que ells haguessin de preocupar-se massa del que costava, sense tenir en compte la dificultat que ha representat i representa l’edició de premsa en català al nostre país.

Un cop adquirit l’Avui, els actuals editors s’han trobat amb l’etapa de “grandeses” del representant del grup Godó, el senyor Camprodón, i els seus interessos i els seus compromisos, que comportaven un dèficit anual proper als cinc milions d’euros. Evidentment, això era possible mantenir-ho amb Planeta, Godó i la Generalitat al darrera, però és insuportable per una empresa que no busca grans beneficis sinó poder exercir la seva tasca.

Aquesta situació obligarà a sacrificis, reestructuracions i redefinicions que donaran pas, possiblement, a la demagògia contra els actuals editors, sobretot per aquells que estan acostumats a consumir productes nacionals sense arriscar-hi res o sense adonar-se que el nostre encara és un país de peatge.

En aquest sentit, no és una bona notícia que l’Avui deixi de vendre’s a les Illes i al País Valencià, però també és evident que Hermes Comunicacions no pot fer el paper que no fa ni el nostre govern, ni els nostres polítics, ni gran part de la nostra societat civil.

Se li demanarà a aquesta empresa que tingui una política de Països Catalans que no està fent la resta?
És una pregunta que caldria que ens plantegéssim.

El que escriu aquestes lletres té procedència per part de mare de les Illes, i evidentment és una persona absolutament dolguda perquè l’Avui no tingui recursos suficients per estendre les seves edicions a les Illes, al País Valencià i, potser també, per col·locar exemplars a alguns quioscos no sols de Madrid, sinó també de París, Brussel·les, etc.
Però aquesta despesa qui l’ha de pagar?

Tot plegat obliga a fer algunes reflexions sobre la nostra concepció del país, i és que la cultura catalana sembla haver baixat els braços, derrotada, i ha assumit recloure’s en un entorn cada vegada més estret.

Potser és un desconegut instint suïcida, però fa la impressió que hem renunciat a l’espai cultural i lingüístic.
Una automutilació que fa més feble la cultura catalana.

Vivim en un món que canvia molt ràpidament, especialment en l’àmbit de la comunicació i de la cultura.
Les potències culturals que ens envolten es van reforçant i la cultura catalana difícilment sobreviurà més enllà de l’anècdota antropològica si no és capaç d’esprémer tot el seu potencial, creatiu i de públic.
Som petits, però trossejats freguem el ridícul.

Fins avui, el Principat segueix nodrint-se de músics, poetes, narradors i assagistes del País Valencià i de les Illes però, a canvi, retorna ben poca cosa.
Ni tant sols el petit esforç d’una distribució normalitzada de diaris, revistes, llibres o discos.
Ni (pràcticament) cap producte fet i pensat per a tots els Països Catalans. Res.
No en dubteu: abandonats a la seva sort, no passaran molts anys abans que la saó cultural que mantenen aquests territoris vagi assecant-se.

L’Avui deixa de distribuir-se als quioscos valencians i de les Illes perquè hi venen pocs exemplars.
No hauria de sorprendre: pel tractament que fins ara ha fet d’aquests territoris, vist des de València o des de Ciutadella, l’Avui resultava tant interessant com, posem per cas, el diari Segre a l’Alt Empordà.
No és realista exigir, doncs, a una empresa que acaba d’adquirir un diari deficitari que mai s’ha acabat de creure els Països Catalans, que resolgui aquesta situació d’una dia per l’altre.


CATALANS, CAL COMPRAR ACCIONS D' "HERMES COMUNICACIONS"

Ara, sense el suport continuat de les institucions, caldrà que tots siguem responsables, i si volem redreçar la línea històrica de l’Avui vers els Països Catalans, la millor manera és comprar el màxim d’accions possibles d’Hermes Comunicacions i fer un plantejament seriós a la Junta d’Accionistes perquè el rotatiu es transformi en el diari que necessiten els Països Catalans, perquè doni un cos ideològic a la nostra construcció nacional.

Tot plegat, evidentment, respectant la tasca local que desenvolupa una important premsa comarcal, El Punt i, a les Illes, el Diari Balears.

Cal, doncs, que el proper govern que surti de les eleccions nacionals sigui capaç, sense complexes ni pors, de fer una política de comunicació que ens porti a tenir l’espai de comunicació imprescindible per sobreviure com a nació, com a llengua i com a cultura al segle XXI.














=============================









...