LLENGUADOC - ROSSELLÓ

Foto Reuters: de Georges Frêche
_______________________________




MOR EL PRESIDENT DEL LLENGUADOC-ROSSELLÓ
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Georges Frêche ha patit una aturada cardíaca
al seu domicili de Montpellier,
el diumenge dia 24-10-2010
_________________________________




24/10/10 22:16 -
Montpeller - ACNemail protegit
______________________________

El president de Llenguadoc-Rosselló des de 2004, Georges Frêche, ha mort aquest diumenge a tres quarts de set del vespre al seu domicili de Montpeller, a conseqüència d'una aturada cardíaca.

Operat diverses vegades, va estar en convalescència durant diverses setmanes poc després de la reelecció, el passat mes de març, arran d'una intervenció quirúrgica al maluc.

Georges Frêche va ser exclòs del Partit Socialista el gener de 2007 després de considerar que hi havia massa jugadors negres a la selecció francesa de futbol.

Abans però, ja va mostrar les seves dots per l'insult quan el 2004, va qualificar els catalans de “conys”, i els Harkis, algerians afins a França, els va titllar d'“infrahumans”.

Durant la passada primavera, Georges Frêche va confessar que el seu únic fracàs polític era el projecte de Regió Septimània, amb el qual pretenia globalitzar la regió, traient-li el component Rosselló.

Aquest projecte va ser rebutjat per una manifestació catalanista de més de 10.000 persones, l'octubre de 2005 a Perpinyà.






====================================
















....

ELS DIES DE LA SETMANA

FOTO: Torre de Babel
____________________



ELS DIES DE LA SETMANA
per Eugeni S. Reig


(Extractat de l'article publicat en el número 71
de la revista LLENGUA NACIONAL (2on trimestre del
2010) (pàgs. 29, 30 i 31)

*************************************************



Tots sabem que la setmana té set dies però ¿per quins motius en té set precisament?

Seria més lògic que en tinguera deu, ja que usem el sistema decimal per a comptar. Els revolucionaris francesos varen fer setmanes de deu dies, però la cosa no va arrelar.
També seria molt lògic que la setmana tinguera cinc dies, perquè tenim cinc dits en cada mà i la manera més antiga i més natural de comptar és amb els dits de la mà. A més, seria més pràctic perquè l’any tindria setanta-tres setmanes justes (excepte en els anys de traspàs).
Els revolucionaris bolxevics varen implantar la setmana de cinc dies, però també varen fracassar.

La setmana de set dies s’endinsa en la nit dels temps.
Les cultures més antigues de la humanitat, com els babilonis, ja l’empraven.

D’aquelles antigues cultures mesopotàmiques la varen heretar els grecs i els romans i d’ells l’hem heretada nosaltres.

El número set és un número màgic en les cultures antigues que són la base de la nostra: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l’home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma, els set colors de l’arc de sant Martí, etc.

La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada.

Els noms que els antics romans donaven als dies de la setmana –quan es va implantar la setmana de set dies– eren:

dies Solis 'dia del Sol',
dies Lunæ 'dia de la Lluna',
dies Martis 'dia de Mart',
dies Mercurii 'dia de Mercuri',
dies Iovis 'dia de júpiter',
dies Veneris 'dia de Venus'
i dies Saturni 'dia de Saturn'.

Donaven a cada dia el nom d’un dels set cossos celestes que són visibles a ull nu, és a dir, els planetes Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn (que també eren déus del panteó romà), a més del Sol i de la Lluna.

Dels antics noms llatins deriven els noms actuals en totes les llengües romàniques (excepte en portugués), amb dos canvis molt significatius: dies Saturni 'dia de Saturn' es va canviar per dies Sabbati 'dia del sàbbat' i dies Solis 'dia del Sol' per dies Dominicus 'dia del Senyor'.

La Bíblia diu que Déu va fer el món en sis dies i el seté va descansar.
Els hebreus dedicaven –i continuen dedicant– el seté dia, és a dir, el dissabte, al descans. L’anomenen shabbat (pronunciat 'xàbat') que en hebreu significa 'repòs'.

Els romans varen copiar dels hebreus el costum de fer un dia de descans setmanal i varen decidir que fóra el darrer de la setmana, el mateix que celebraven els hebreus.
Per això es va canviar dies Saturni per dies Sabbati.

El canvi de dies Solis per dies Dominicus es va fer més tard, en el segle IV, quan ja s’havia consolidat el cristianisme en l’Imperi Romà.
Va ser l’Emperador Constantí qui va ordenar que es fera el canvi.

Es va decidir que el dia dedicat al Senyor, és a dir, al Déu dels cristians, fóra precisament el dies Solis perquè la creença cristiana és que Jesucrist va morir un divendres i va ressuscitar al tercer dia.
El dia del Sol va passar a ser el dia del Senyor, el dia de descans per als cristians.

Era el primer dia de la setmana, però posteriorment es va decidir que passara a ser el darrer i ser així el seté, el que va descansar Déu segons la Bíblia, i d’eixa manera llevar protagonisme als hebreus.

En molts països, la setmana comença en dilluns i acaba en diumenge, però en alguns, com ara Portugal o el Brasil, la setmana continua començant per diumenge.

Els noms dels dies de la setmana en la nostra llengua són: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge.

Com veiem, tots comencen per di-.
Aquest di és la romanalla de l’acusatiu llatí clàssic 'diem' que en baix llatí va esdevindre die per caiguda de la m.

Estudiem-los per separat:


Dilluns.
La paraula dilluns deriva del llatí vulgar die(m) Lunis, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Lunæ, que significa 'el dia de la lluna', amb cavi de la terminació –æ per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.

Dimarts.
La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de Mart'.

Dimecres.
La paraula dimecres deriva del llatí vulgar die(m) Mercuris, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Mercurii, que significa 'el dia de Mercuri', amb canvi de la terminació –ii per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.

Dijous.
La paraula dijous deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Iovis que significa 'el dia de Júpiter'.

Divendres.
La paraula divendres deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Veneris que significa 'el dia de Venus'.

Dissabte.
La paraula dissabte deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Sabbati que significa 'el dia del sàbbat'.

Diumenge.
La paraula diumenge deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Dominicu(m) que significa 'el dia dominical', 'el dia del Senyor'.
Aquesta paraula cal pronunciar-la ‘diu-men-ge’, pronunciant en la primera síl·laba un diftong decreixent.
La pronúncia popular valenciana ‘dumenge’ és acceptable en registres no formals.
Cal evitar les pronúncies deturpades ‘domenge’ i ‘dominge’.


En occità, com en la nostra llengua, també comencen tots els noms dels dies de la setmana per di-:
diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres, dissabte i dimenge.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Martis que Martis dies, en algunes llengües, els noms del dies de la setmana acaben en –di, com ara el francés (exepte el diumenge, que comença per di-) :
–lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche–

i l’italià (excepte el dissabte i el diumenge):
–lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica–.

Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanés, l’aragonés, el cors, el sard o l’asturià ni comencen ni acaben per di.

Això també passa en algunes llengües artificials de forta arrel llatina com ara l’esperanto i la interlingua.

En anglès, llengua germànica parcialment llatinitzada, acaben en –day, que es pronuncia [di].
Es dóna el cas que, en aquesta llengua (l'anglès), els noms del dissabte i del diumenge no deriven de 'dia del sàbbat' i de 'dia del Senyor', com passa en totes les llengües llatines.
El nom del dissabte és Saturday 'dia de Saturn'
i el del diumenge Sunday 'dia del Sol', coincidents amb la denominació romana.
El dilluns, Monday 'dia de la lluna', també coincideix amb la denominació romana i de totes les llengües romàniques (excepte el portugués),
però, el nom dels altres quatre dies ja no correspon als de Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, noms de planetes però també noms de déus del panteó romà, sinó que corresponen a noms de déus germànics.
Així, Tuesday (dimarts) està dedicat a Tiw, déu nòrdic de la guerra, equivalent a Mart,
Wednesday (dimecres) pren el nom del déu anomenat Odin pels escandinaus i Wotan pels germànics,
Thursday (dijous) deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica, que equival a Júpiter en la mitologia llatina,
Friday (divendres) està dedicat a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic, com ho és Venus en el panteó romà.

Cal aclarir que la paraula anglesa day no deriva de la llatina dies. El fet que els noms dels dies de la setmana en anglés acaben en day [di], com en francés i en italià, és, simplement, una casualitat.

En portugués, els noms dels dies de la setmana són:
domingo,
segunda-feira,
terça-feira,
quarta-feira,
quinta-feira,
sexta-feira,
sábado.
Això és així des del segle VI, quan el bisbe sant Martí de Braga –nascut a Pannònia (actualment Hongria)– va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans.
Això només ha triomfat en els països de parla portuguesa en els quals la setmana comença per diumenge, com en l’antiga Roma.

El gallec té una doble denominació:
D’un costat té la denominació equivalent a la portuguesa –segunda-feira, terza-feira, cuarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo–
i, d’un altre costat, la que equival a l’espanyola
–luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo–.
Però en gallec la setmana comença per dilluns, no per diumenge.







===================================












...

GREGORY PECK 1916-2003

P O E M

********





May you have love and raiment

And a soft pillow for your head

And may you spend forty years in heaven

Before the devil knows you're dead.





- Gregory Peck, 1916-2003







=========================














...

UN CONTE-LLEGENDA

UN CONTE DE MIRMANDA
____________________


(Ciutat imaginària que la tradició
sitúa dins l'actual terme de Terrats,
al Rosselló, aigua amunt de Cantarana)


A MIRMANDA se li atribueix una antiguitat superior
a BARCELONA, és a dir, d'abans del segle I, és ver?
Qui ho sap? !!!.... i molts contes o llegendes,
especialmente d'encanteris i de fades, s'hi situen.
___________________________________________________




Mirmanda

En temps molt antics, quan Barcelona només era un prat, Mirmanda ja era ciutat. Una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivia una fada probablement reina, que hi guardava els seus nombrosos tresors. La seva peça més valuosa era un mirall que feia que qualsevol que s’hi mirés fos enamorat... Mirmanda va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants a les ribes de la Cantarana, pels pendents baixos dels Aspres, a tocar del vilatge encara inexistent de Terrats, al Rosselló. Sembla, però, que no tothom era capaç de veure aquesta ciutat, ja que algun pastor, remuntant el curs de la Cantarana, s’havia trobat de sobte i sense haver-se’n adonat davant de la porta d’entrada, sempre guardada per una fada armada. El futur immediat de l’intrús depenia de les seves intencions: si eren bones i si la fada reina estava ben disposada o era sensible als seus encants, podia arribar a rebre una mena de do de felicitat...

Un dia, però, la Deessa Mare va tenir-ne prou de tanta llibertat de costums, de tant afany de plaer i de tan poc respecte als deures de submissió dels mortals, i va provocar un cop de mar que va negar per uns segles tota una part de la plana del Rosselló. Quan les aigües es van enretirar, els pagesos dels Aspres van edificar Terrats prop de les runes de Mirmanda i una vella endevina va aconseguir viure just allà on hi havia hagut el palau reial... Durant un mil·lenni, la gent dels pobles veïns va utilitzar les pedres de la ciutat per construir les seves cases, però també per bastir castells i monestirs. Els menhirs que envoltaven Mirmanda van servir de fites per delimitar els camps, i els altars pagans van ser utilitzats com a taules... Les alzines colossals que ombrejaven Mirmanda tampoc no van poder resistir i de mica en mica, «cansades de vetllar entre ruïnes», van jeure i morir.

L’última reina de Mirmanda havia estat l’única sobrevivent de l’aiguat i havia aconseguit refugiar-se al vessant septentrional de l’Albera veïna. Inconscient de les raons veritables que havien impulsat la Deessa Mare a destruir la seva ciutat, va decidir construir un palau idèntic al que havia estat seu a sota del puig de la Capsana. Així ho va fer i qualsevol que hagués conegut el palau de Mirmanda hauria dit que la seva còpia era perfecta. També va voler retrobar el seu antic estil de vida, fet de fastuoses disbauxes i, per això, va organitzar una gran i tumultuosa festa. Hi van assistir les fades de Llauró, sempre vestides d’or, les fades pastores de Cabrenç, les fades bel·licoses del coll d’Ares, les encantades de les gorges de la Fou, amigues de tots els vents i les dames de Montesquiu que, però, van refusar d’afegir-se a la gresca... La reina va comprendre aviat que el seu intent de resurrecció de Mirmanda era va i, al cap d’un temps passat de maleir el seu destí, va suïcidar-se. Llavors els xots, els llops, les ratespenades i els talps van envair el nou palau i, al damunt del puig de la Capsana, van posar-se a ballar les cuques de llum que la reina s’havia endut de Mirmanda. Mai més no es va saber res d’aquesta ciutat ni de cap dels dos palaus.







========================



-Verdaguer, Jacint. 'Canigó'. Barcelona, 1886.
-Pons, Josep Sebastià. 'La nit de Mirmanda'. Perpinyà, 1910.
-Bo i Montégut, G. D. «La Dame de Terrats», «Houpetallane»,
dins 'Légendes populaires des villages du Roussillon'.
Sant Genís de Fontanes: L’Horta del Monestir, 1978.








...

YEAR OF SOLAR SYSTEM ( 23 MONTHS )

THE YEAR OF THE SOLAR SYSTEM (YSS)
FROM OCTOBER 2010 TO AUGUST 2012
**********************************


Oct. 7, 2010:

To mark an unprecedented flurry of exploration which is about to begin, NASA announced today that the coming year will be "The Year of the Solar System" (YSS).

"During YSS, we'll see triple the [usual] number of launches, flybys and orbital insertions," says Jim Green, Director of Planetary Science at NASA headquarters.

"There hasn't been anything quite like it in the history of the Space Age.

Naturally, it's a Martian year.

"These events will unfold over the next 23 months, the length of a year on the Red Planet" explains Green.

"History will remember the period Oct. 2010 through Aug. 2012 as a golden age of planetary exploration."

The action begins near the end of October 2010 with a visit to Comet Hartley 2.

On Oct. 20th, Hartley 2 will have a close encounter with Earth; only 11 million miles away, it will be faintly visible to the naked eye and become a splendid target for backyard telescopes.

Amateur astronomers can watch the comet as NASA's Deep Impact/EPOXI spacecraft dives into its vast green atmosphere and plunges toward the icy core. On Nov. 4th EPOXI will fly a mere 435 miles from Hartley's nucleus, mapping the surface and studying outbursts of gas at close-range.

Later in November, NASA astrobiologists will launch O/OREOS, a shoebox-sized satellite designed to test the durability of life in space.

Short for "Organism/ORganic Exposure to Orbital Stresses," O/OREOS will expose a collection of organic molecules and microbes to solar and cosmic radiation.

Could space be a natural habitat for these "micronauts?"
O/OREOS may provide some answers.

Bonus: The same rocket that delivers O/OREOS to space will carry an experimental solar sail.
NanoSail-D will unfurl in Earth orbit and circle our planet for months. Occasionally, the sail will catch a sunbeam and redirect it harmlessly to the ground below where sky watchers can witness history's first "solar sail flares."

On December 7, 2010, Japan's Akatsuki (Venus Climate Orbiter) spacecraft grabs the spotlight when it enters orbit around Venus.
The mission aims to understand how a planet so similar to Earth in size and orbit went so terribly wrong.

Venus is bone-dry, shrouded by acid clouds, and beset by a case of global warming hot enough to melt lead.
Instruments on Akatsuki will probe Venus from the top of its super-cloudy atmosphere all the way to the volcano-pocked surface below, providing the kind of detailed information researchers need for comparative planetary.

"Take a deep breath," says Green, "because that was just the first three months of YSS!"

The action continues in 2011 :
as STARDUST next encounters comet Tempel 1 (February 14),
MESSENGER enters orbit around Mercury (March 18),
and DAWN begins its approach to asteroid Vesta (May).

"For a full month DAWN will be able to see Vesta even more clearly than Hubble can," marvels Green.
"The only way to top that would be to go into orbit."

And that is exactly what DAWN will do in July 2011:
insert itself into orbit for a full-year study of the second-most massive body in the asteroid belt.

Although Vesta is not classified as a planet, it is a full-fledged alien world that is expected to mesmerize researchers as it reveals itself to DAWN's cameras.

Next comes the launch of the JUNO spacecraft to Jupiter (August),
the launch of GRAIL to map the gravitational field of the Moon (September),
and the launch of a roving science lab named "CURIOSITY" to Mars (November).

"The second half of 2011 will be as busy as some entire decades of the Space Age," says Green.

Even then, YSS has months to go.

Year 2012 opens with Mars rover Opportunity running the first-ever Martian marathon.
The dogged rover is trundling toward the heart of Endeavour Crater, a city-sized impact basin almost two dozen miles from Opportunity's original landing site.

"Opportunity is already under the influence of the crater," says Green.
"The ground beneath the rover's wheels is sloping gently down toward its destination—a welcome feeling for any marathoner."

Sometime in mid-2012, Opportunity will reach Endeavour's lip and look over the edge deeper into the heart of Mars than any previous robotic explorer.
The only thing more marvelous than the view will be the rover itself.
Originally designed to travel no more than 0.6 miles, Opportunity's rest stop at Endeavour will put it just miles away from finishing the kind of epic Greek run that athletes on Earth can only dream about.

Meanwhile, halfway across the solar system, DAWN will fire up its ion engines and prepare to leave Vesta.
For the first time in space history, a spacecraft orbiting one alien world will break orbit and take off for another.

DAWN's next target is dwarf planet Ceres, nearly spherical, rich in water ice, and totally unexplored.

The Year of the Solar System concludes in August 2012 when Curiosity lands on Mars.

The roving nuclear-powered science lab will take off across the red sands sniffing the air for methane (a possible sign of life) and sampling rocks and soil for organic molecules.

Curiosity's advanced sensors and unprecedented mobility are expected to open a new chapter in exploration of the Red Planet.

"So the end," says Green, "is just the beginning.

These missions will keep us busy long after YSS is history."



=========================

Author: Dr. Tony Phillips
Credit: Science@NASA









...