Saturday, June 30, 2012

SKY & TELESCOPE DIAGRAM




PHOTO : Sky & Telescope diagram June 30th 2012
•The Moon shines in the head stars of Scorpius
this evening, with Antares to its lower left.
Jupiter and Venus remain 5° apart low in the dawn all week,
with the Pleiades above them and Aldebaran just below.
The lineup is vertical as seen from near latitude 40° north
(New York, Denver), the latitude for which these scenes are
always drawn.
_____________________________________________


ONE SECOND MORE WILL BE
ADDED TONIGHT TO THE UTC
June 30th, 2012

************************

Saturday, June 30
-----------------
• Remember when Venus and Jupiter paired up spectacularly in the evening last March? Now they're at it again, but this time low in the dawn.
Best time: about an hour or so before your local sunrise (make sure the Daylight Saving Time box is checked if needed.)
Tonight June 30th : "ONE SECOND MORE"
• A leap second will be inserted into the world's civil time systems at the end of June 30th Coordinated Universal Time (the second before 8:00 p.m. Eastern Daylight Time). The minute 23:59 UTC will have 61 seconds, not 60, to adjust for a slight accumulated slowdown in Earth's spin. The last leap second was added to the world's clocks at the end of 2008. As the moment arrives, watch your favorite online time service and see if they get it right.

Sunday, July 1
--------------
•As soon as the stars come out, look high in the northwest for the Big Dipper hanging straight down by its handle. As night advances, the Dipper dips lower and to the right as if to scoop up water.

Monday, July 2
--------------
•Vega is the brightest star very high in the east after dark. Deneb is the brightest to its lower left. Altair is farther to Vega's lower right. These three form the big Summer Triangle.

Tuesday, July 3
---------------
•The full Moon shines in the southeast after dark. The bright star far to its upper left is Altair. Look just above Altair, by about a finger-width at arm's length, for fainter Tarazed (Gamma Aquilae). Tarazed, an orange giant, is much more luminous than Altair but is almost 20 times farther away (330 light-years, compared to Altair's distance of 17 light-years).

Wednesday, July 4
-----------------
•Watching fireworks this evening? As you're waiting for darkness to arrive, point out the two brightest stars of summer: Vega very high in the east, and Arcturus very high in the southwest.
Far below Arcturus are Saturn and, just under it, Spica. Off to their right and perhaps a bit lower is orangy little Mars.
•Earth is at aphelion, its farthest from the Sun for the year (just 1/30 farther than at perihelion in January).

Thursday, July 5
----------------
•The waning gibbous Moon rises around nightfall. The bright star high above it is Altair. Look a fist-width or more to Altair's left, and perhaps a bit lower, for the little constellation Delphinus, the leaping Dolphin. His nose points left.

Friday, July 6
--------------
•After nightfall at this time of year, the W-shaped constellation Cassiopeia has just passed its lowest point in the north and is beginning its long, slow climb in the north-northeast. The later in the night you look, the more altitude it gains. But the farther south you live, the lower it will be.

Saturday, July 7
----------------
•The red long-period variable star R Draconis should be at its maximum brightness of about magnitude 7.6 this week. Binoculars should show it. See the article and finder charts in the July Sky & Telescope, page 50.




==============================








.....

EL CINTURÓ PRINCIPAL




fOTOS:
1.- Cinturó Principal (cercle blanc)
2.- Disc Protoplanetari
___________________________________



QUÈ ÉS EL "CINTURÓ PRINCIPAL"
******************************

El Cinturó d'asteroides Principal (en blanc) es troba entre les òrbites de Mart i Júpiter.

El Cinturó Principal és la regió del sistema solar situat aproximadament entre les òrbites dels planetes Mart i Júpiter.
Està ocupat per nombrosos cossos de forma irregular anomenats asteroides o planetes menors.
La regió del cinturó d'asteroides també s'anomena el Cinturó Principal d'Asteroides o el Cinturó Principal, perquè hi ha altres asteroides al sistema solar com els asteroides propers a la Terra i asteroides troians.

Més de la meitat de la massa del cinturó principal es troba als quatre objectes més grans: Ceres, Vesta, Pallas i Hygiea.
Aquests últims tenen diàmetres mitjans de més de 400 km, mentre que Ceres fa 950 km de diàmetre.
La resta de cossos poden arribar a tenir les dimensions d'una partícula de pols.
El material d'asteroides està distribuït tan poc densament que diverses sondes no tripulades l'han travessat sense problemes.
Tot i això, poden ocórrer col·lisions entre asteroides grans, i poden formar una família d'asteroides els membres de la qual comparteixen característiques orbitals i composició. Les col·lisions també creen una pols fina, que forma principalment la llum zodiacal.

Els asteroides individuals del Cinturó Principal es categoritzen pel seu espectre, dividint-se principalment en tres grups: de carboni (tipus C), silicats (tipus S) i rics en metalls (tipus M).

El cinturó d'asteroides es forma a partir de la nebulosa solar primordial com a grup de planetesimals, els precursos dels planetes.

Entre Mart i Júpiter, tanmateix, les pertorbacions gravitacionals del planeta gegant imbueixen massa energia orbital per poder acretar en planeta. Les col·lisions van esdevenir massa violentes, i, en lloc d'enganxar-se els uns als altres, els planetesimals s'esmicolaven encara més. Com a resultat, s'ha perdut la major part de la massa del cinturó principal des de la formació del sistema solar.
Alguns fregments poden arribar al sistema solar interior, provocant impactes de meteorits als planetes terrestres.

Altres regions de cossos petits del sistema solar inclouen els Centaures, el Cinturó de Kuiper, el Disc dispers, i el Núvol d'Oort.



CARACTERÍSTIQUES
----------------

Tècnicament, només pertanyen al Cinturó Principal els asteroides amb semieixos majors entre les 2,06 i les 3,27 UA, excentricitats de menys de 0,33 i inclinacions per sota dels 20º.
És aquí on hi ha la màxima concentració d'aquests cossos.

La distribució d'asteroides en el cinturó no és uniforme i hi ha zones, anomenades buits de Kirkwood, on pràcticament no hi ha asteroides.
Aquestes zones estan "buides" perquè les ressonàncies orbitals de Júpiter impedeixen que els asteroides puguin tenir òrbites estables. El cinturó d'asteroides es troba entre les ressonàncies 1:4 i 2:1.

Actualment s'han descobert prop de 293.000 asteroides en el cinturó principal, dels quals uns 116.000 (un 40%) estan numerats.
La resta tenen una designació provisional i és probable que alguns d'ells siguin el mateix asteroide que s'ha descobert més d'una vegada.
Això representa prop d'un 98,2% del total d'asteroides coneguts i un 97,8% del total de planetes menors descoberts.

Dins del cinturó, també s'han descobert 32 satèl·lits asteroidals, dels quals 5 estan numerats.

A pesar del que podria semblar pel gran nombre d'asteroides descoberts, el cinturó d'asteroides està gairebé buit.
Els asteroides es troben escampats sobre un volum enorme que fa que sigui altament improbable topar-se amb un asteroide sinó és que ens hi dirigim intencionadament.
La massa total estimada del cinturó d'asteroides és de 2,3·1021 kg, el que és igual a només 0,031 vegades la massa de la Lluna.
I d'aquesta massa total, una tercera part ja se l'emporta Ceres.

L'elevada població crea un ambient molt actiu, on col·lisions entre asteroides tenen lloc molt sovint (en termes astronòmics).
Una col·lisió pot fragmentar un asteroide en nombrosos fragments (conduint a la formació d'una nova família d'asteroides), o pot unir a dos asteroides si té lloc a velocitats relativament baixes.
Després de 5 mil milions d'anys, la població actual del cinturó s'assembla poc a la població original


ORIGEN
------
El primer que va intentar explicar l'origen del cinturó d'asteroides va ser l'astrònom alemany Heinrich Olbers, l'any 1803. Segons la teoria d'Olbers, fa milions d'anys entre les òrbites de Mart i Júpiter va existir un planeta (que ell va anomenar "Minerva") que per causes desconegudes va explotar deixant les seves restes (els asteroides) escampades pel sistema solar. Aquesta teoria va ser força acceptada durant 150 anys però actualment es creu força improbable. Principalment, hi ha dos motius pels quals es pensa que la teoria d'Olbers no pot ser certa:

Segons estimacions de la massa total del cinturó d'asteroides, si poguéssim unir tots els asteroides en un sol objecte, aquest només arribaria a tenir uns 1.500 km de diàmetre (menys de la meitat del diàmetre de la Lluna), massa petit per a considerar-se planeta.
La composició química dels asteroides és massa diversa per a què tots es puguin haver originat a partir d'un mateix cos celeste.


FORMACIÓ DEL SISTEMA SOLAR A
PARTIR DEL DISC PROTOPLANETARI
------------------------------
Els planetesimals col·lideixen entre ells fins a formar planetes.
La gravetat de Júpiter va impedir la formació d'un altre planeta en la regió entre Mart i ell.
Una part de les restes d'aquest planeta avortat van formar el cinturó d'asteroides.
Actualment la teoria més acceptada pels astrònoms està molt relacionada amb la teoria de la formació del sistema solar i diu que els asteroides no són les restes d'un planeta que va explotar sinó les restes d'un planeta que mai es va arribar a formar.

Durant els primers milions d'anys d'història del sistema solar els planetes es van anar formant per l'acreció de planetesimals.
Múltiples col·lisions de petits fragments de roca els van anar unint, formant cada vegada cossos més grossos fins a originar els planetes actuals.
No obstant això, si la velocitat mitjana de les col·lisions és massa alta, la destrucció domina sobre l'acreció i cossos de la mida de planetes no es poden formar.
La regió on es troba el cinturó d'asteroides conté fortes ressonàncies orbitals amb Júpiter, i els planetesimals d'aquesta regió eren (i són) colpejats per altres planetesimals tan sovint que és impossible que s'hi puguin formar cossos de gran mida.
Per això, els planetesimals d'aquesta regió continuen orbitant el Sol, tal i com ho feien fa milions d'anys.

En aquest sentit, aquesta teoria sembla implicar que els asteroides del cinturó principal són relíquies del passat del sistema solar.
Això no és exactament cert perquè durant molts anys aquests cossos s'han vist afectats per diverses causes com l'escalfament intern i la fusió parcial degut a col·lisions, de manera que no són cossos tan antics com hom podria suposar.
En canvi, es creu que altres cossos celestes com els objectes del cinturó de Kuiper han experimentat menys canvis des de la formació del sistema solar.


ASTEROIDES EN LA FICCIÓ I EL CINEMA
-----------------------------------
Els cinturons d'asteroides han aparegut repetidament en les històries de ciència-ficció, tant en la literatura com en el cine.
Generalment, els cinturons d'asteroides són sempre tan densos que les naus espacials que els travessen han de maniobrar amb destresa per tal d'esquivar els asteroides i evitar una col·lisió.
Proto-planetes en procés de formació i anells planetaris potser siguin així però els cinturons d'asteroides no.
En realitat, els asteroides es troben escampats sobre un volum enorme que fa que sigui altament improbable topar-se o fins i tot passar a prop d'un asteroide per casualitat. Per exemple, les nombroses sondes espacials enviades a la regió exterior del sistema solar han creuat el cinturó d'asteroides sense cap problema i en les missions en les que es va preparar un encontre amb un asteroide es va haver de dirigir la nau acuradament per a poder realitzar l'encontre.
Per contra, la pel·lícula 2001: UNA ODISSEA DE L'ESPAI és inusual en aquest aspecte, ja que mostra un encontre realista amb una solitària parella d'asteroides.


ALTRES CINTURONS
----------------
Existeixen altres concentracions d'asteroides en el sistema solar.
Destaquen el cinturó de Kuiper i els asteroides troians.

S'han descobert cinturons de pols o runa al voltant d'altres estrelles diferents al Sol.





=============================






.......

Friday, June 22, 2012

Història del llinatge AMAT

**** A M A T ****, Història d'un llinatge
__________________________________________


El llinatge Amat és una ramificació del dels Comtes d'Empuries, de la següent manera:

Bertrand, fill segon de Gualbert, Comte d'Empuries en 924, i nét del Comte Sunyer I, de l'estirp dels Comtes de Tolosa i Carcassona, es casà amb Amata de Llers, i d'aquest matrimoni nasqué:

Bonnuci Amat, progenitor del llinatge i Senyor de molts castells al Vallès i al Penedès. Es va casar amb Senegunda o Sisenanda, de la casa dels Vives, de la que procediren els Bisbes de Barcelona de cognom Vives, i d'aquest matrimoni naixeren: Guillem Amat, Gran Privat de donna Ermessenda, esposa del Comte Borrell, Joan Amat, dignitat de Cabiscol de la Catedral de Girona; i Amtó Amat, que es casà amb donna
Adalis, filla de Dalmau de Claramunt.

Afegeixen els autors que recullen aquesta verió, que descendents d'aquests cavallers
van ser els que donaren lloc a les primitivas tres branques del cognom AMAT: Amat de Palou, Amat de Castellvell I Amat de Labastida, denominats així per haver creat els
seus respectius casals en els esmentats pobles.


D'elles soetiren des de molt antic varons famosos, por haber-se distingit en el servei a la seva terra. En aquells temps no existia la noció de pàtria.

A continuació en citem alguns: Ramón Amat prengué part, amb el rei Alfons fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Petronil·la d'Aragó, en la conquesta de Saragossa l'any 1118. Un altre Ramon Amat es distingí en les conquestas del Rey en Jaume I el Conqueridor.

Al servei d'aquest, van estar-hi també Bernard Amat y els seus fills, els quals obligaren els moros a retirar-se d'Elda (Alacant). Per aquests i d'altres serveis
Jaume I el Conqueridor premià l'esmentat Bernard Amat i als seus fills, donant-los en homenatge terres a Elx i a Elda, en les que s'establiren, fundant un nou solar i deixant descendents que continuaren la seva branca.

Romeu Amat ayudó al Rey Don Pedro III de Aragón en la guerra de Calabria. Bartolomé Amat sirvió a Don Jaime II de Aragón en la campaña de Almería.

A principios de 1400 fueron Concellers de Barcelona estos tres caballeros: Francisco de Asís Amat. Ramón Amat; y Pedro Amat.

El segundo, Ramón Amat, casó con doña María Aymerich, de los Marqueses de San Vicente, y fué sucesor suyo Juan Amat y Aymerich, que gobernó la ciudad de Saseri, en Cerdeña.

El tercero, Pedro Amat, que había sido gran Privado del Rey Don Martín, enlazó con la familia Tarré, que cedió el terreno para la edificación de la iglesia del Pino, en Barcelona.

Su hija Catalina fué Priora de Montesión en 1530. También fueron descendientes suyos: Jaime Amat y Tarré; y Romeu Amat y Tarré, que sigue.

El primero, Jaime Amat y Tarré, fué primeramente encargado de negocios en la isla de Cerdeña, y luego nombrado Virrey de la misma, en reemplazo de Juan Dusay, con privilegio del Rey Don Fernando el Católico, otorgado el 23 de Enero de 1507. Fundó allí la branca de Amat, condecorada con los títulos de Marqués de Villaríos y Conde de Bornova, a la cual perteneció el Cardenal Amat.

I. El segundo, Romeu Amat y Tarré, continuó el linaje de Amat en Cataluña, y murió en Castilla, siguiendo la Corte de Don Fernando el Católico, que le había llamado a su lado. Había casado con doña Isabel Junyent, de la casa de los Barones de Malfet, y de este matrimonio fueron hijos: Francisco Amat Junyent; y Juan Amat Junyent, que fué caballero de San Juan y se halló en la defensa de Rodas.

El primero, Francisco Amat Junyent, figuró como individuo de la Junta electora de Diputados para las Cortes de Monzón por los años de 1543, y contrajo matrimonio con doña Ángela Gerona y Sarroca, de los Arnay, naciendo de esta unión

III. Francisco Amat y Gerona, valiente Capitán, que casó con doña Isabel, hija de los Barones de Desfar, y tuvieron por sucesor a

IV. Juan de Amat y Desfar, que se distinguió mucho en las guerras de su tiempo. De su enlace con doña Petronila Desboch, hija de los Barones de Vilasar, nacieron: José de Amat Desboch, que sigue; y Gisberto de Amat, que fué Abad de San Cugat del Valles y después del monasterio de Ripoll.

V. El primero, José de Amat Desboch, defendió con su espada y hacienda la causa nacional en el reinado de Felipe IV, pero su arrojo le valió el cautiverio. Después casó con doña María Despalau, de la casa de los Barones de Vultrera, y fueron padres de

VI. Juan Amat y Despalau, que fué tres veces Diputado por Cataluña, y contrajo matrimonio con Francisca Planella Erill, hija de los Barones de Talamanca, naciendo de esa unión.

VII. José Amat y Planella, que mereció por sus servicios en la defensa de Barcelona, sitiada en 1697, así como por el feliz desempeño de comisiones importantes, el título de Marques de Castellvell para sí y sus sucesores, que Su Majestad le confirió en las Cortes de 1702. Casó con doña María Ana Junyet y Vergas, hija de los Marqueses de Castellmeyá, de la que tuvo los siguientes hijos: José Amat y Junyet, que sigue. Antonio, Coronel de Infantería y marido de doña Teresa Cortada y Suyart, heredera de ambas familias. Narciso, que fué Arcediano de Barcelona. Manuel, que se distinguió en la carrera de las armas y fué caballero de Santiago. Estuvo largo tiempo al lado del Gran Maestre en Malta. Volvió a España en 1718 y alcanzó el grado de Coronel en la batalla de Bitonto, y el de Brigadier al concluir la campaña del Piamonte. Y habiendo gobernado felizmente la provincia de Chile como Capitán general de ella, desde 1755 a 1761, fué promovido al empleo de Mariscal de Campo y luego al de Virrey del Perú, cargo que desempeñó hasta 1776. Volvió a España en 1777 y Su Majestad le nombró Gentilhombre, y el Rey de Napóles le condecoró con el cordón del hábito de San Jenaro; y Francisca, religiosa, de singular virtud en el monasterio de San Pedro de las Puellas.

VIII. El primero de estos cinco hermanos, José Amat y Junyet Planella Vergas, fué heredero de estas familias y Marqués de Castellvell y Castellmeyá, Señor de muchas tierras en Cataluña, y Regidor decano y perpetuo de Barcelona. Desempeñó comisiones honoríficas con tal acierto, que Su Majestad le hizo muchas mercedes, una de ellas la de elegir entre sus hijos uno para Regidor perpetuo de Barcelona. Casó con doña Ana de Rocaberti y Descatllar, de la casa de los Marqueses de Besora, Condes de Perelada y Vizcondes de Rocaberti, y fueron padres de: José Amat y Rocaberti, caballero de San Juan. Peleando por esta Orden capturó en batalla dos grandes jabeques moros armados en corso. Siguió alcanzando lauros en la carrera militar, en America, bajo las órdenes de su tío don Manuel, Gobernador de Chile y Virrey del Perú, y después en España contra el inglés,, siendo promovido a Coronel. Antonio Amat y Rocaberti, cuya carrera militar estuvo identificada con la de su hermano, al cual siguió en todas las empresas. Siendo Teniente coronel de Murcia fué destinado a Barcelona, donde dio una gran prueba de su ardiente caridad; pues el rico caudal que le había dejado su tío don Manuel, Gobernador de Chile y Virrey del Perú, con la Baronía de Castellar por muerte de su hermano José, lo destinó para los pobres. Empleó en un hospital 1.160.000 reales y lo dotó espléndidamente. La iglesia del Pino recibió en regalos más de 50.000 reales. En la peste de 1820, que desoló tres pueblos de Mallorca, no en vano recurrieron a su piedad las autoridades de la isla, pues las entregó cuantiosos donativos, Y sería muy largo enumerar otras muchas de sus liberalidades. Cayetano Amat y Rocaberti, que sigue, y que fué Marqués de Castellvell. Habiendo renunciado al regidorado perpetuo de Barcelona, que le confirió su padre por el Real privilegio que tenía y que hemos ya exphcado, el Rey tuvo a bien elevarle nuevamente a igual dignidad en clase de supernumerario, atendiendo a sus merecimientos. Una hembra, que casó con el Marqués de Maldá; y Otra hembra, que casó con Francisco Cruillas y Rocaberti.

IX. Sucedió en la casa, por muerte de sus hermanos varones, el tercero de ellos, Cayetano Amat y Rocaberti, que fué, como ya se ha dicho. Marqués de Castellvell. Casó dos veces; la primera con doña Eulalia Cruillas y Rocaberti, y la segunda con doña María Antonia Peguera y Armengol, de la casa de los Barones de Rocafort. De este segundo matrimonio tuvo por hijo a

X. Manuel Amat y Peguera, Marqués de Castellvell y Castelmeyá, que casó con su prima doña Escolástica Amat de Amat, hija de los Barones de Maldá, y fueron padres de

XI. Cayetano de Amat y Amat, Marqués de Castellvell y Castellmeyá.

De otra rama de Amat, fué

I. Juan Amat, natural del lugar de Parmis (Francia), y labrador de la parroquia de San Vicente de Junqueras, en el termino de Tarrasa, que casó en esta ciudad por los años de 1600 con doña Jerónima Colau, en la que procreó a

II. Jacobo Matías Amat, que contrajo matrimonio con doña Esperanza Orach, naciendo de esta unión

III. Juan Francisco Matías Amat, natural y vecino de Sabadell, que ganó provisión de hidalguía y casó con doña Catalina María Teresa Ferrer, de la que tuvo a

IV. José Vicente Amat, que nació en Zaragoza en 1730 y fué Canónigo de la catedral de Sevilla.

Los Amat catalanes pasaron también a la conquista de Cerdeña y quedaron allí establecidos, dando motivo a ramas muy principales.

En 1450 era natural de Sacer, ciudad de dicha isla, Pedro Amat, que casó con doña Aldonza de Heredia, y tuvieron descendientes que continuaron su línea en dicha población, pues bastantes años después, en fines del siglo XVI, florecía allí

I. Jerónimo Amat, natural de Sacer, que casó con doña Catalina Muñoz de Castañeda, de la misma naturaleza, y fueron padres de

II. Jerónimo Amat Castañeda, natural de la misma ciudad, que contrajo matrimonio con doña María Magdalena Bacallar y Gualbes, de la casa de los Marqueses de las Palmas y natural de Sassari (hija de Pedro Bacallar y Ortoja y de su mujer doña Guiomar Gualbes de Madrigal, hermana del Marqués de las Palmas, y ambos naturales de la ciudad de Callar, en Cerdeña), naciendo de esa unión

III. Gabino Amat de Castañeda, natural de Sassari, Señor de la villa de Hormaza, de su casa fuerte y otras y caballero de Santiago, en cuya Orden ingresó el 4 de Noviembre de 1666.

De otra rama de Amat, en Cerdeña, procedió

I. Juan Amat, natural de Alguer, que casó con doña Eulalia Herrera, de la misma naturaleza, y fueron padres de

II. Francisco Amat, natural de Alguer, que contrajo matrimonio con doña Ángela Font, de igual naturaleza (hija de Pedro Onofre Font y de su mujer doña Joaquina de Sena, ambos naturales de Alguer), naciendo de esa unión

III. Juan Bautista Amat Onofre Font, natural de Alguer y caballero de Santiago, en cuya Orden ingresó el 8 de Agosto de 1629.

-------------------------------------------

En el reino de Valencia, y principalmente en la provincia de Alicante, florecieron también desde muy antiguo varias líneas de Amat, descendientes de Bernardo Amat y sus hijos, los cuales, por los servicios que prestaron al Rey Don Jaime Iel Conquistador, fueron heredados por este Monarca, como ya se dijo, en tierras de Elche y de Elda y en otras de aquel reino.

Una de estas líneas se estableció en la villa de Bocairente, hoy perteneciente al partido judicial de Onteniente, provincia de Valencia, y de ella fué

I. Lirias Amat, natural de dicha villa, que pasó al lugar de Huécija, del partido judicial de Canjayar, en la provincia de Almería, y del que fué poblador. Como tal se le repartieron suertes y ventajas de tierra, y desempeñó el cargo de Alcalde ordinario los años de 1581 y 1593. Casó con doña Isabel Domínguez, y fueron padres de

II. Bartolomé Amat, natural de Huécija, que contrajo matrimonio con doña Mariana de Aguilar, de la casa de Aguilar, de Écija, y tuvieron por hijo a

III. Juan de Aguilar Amat, que nació en Huécija, después de haber muerto su padre, por lo que fué postumo y antepuso el apellido materno. Casó con doña María Cañizares. Su sucesión ya la expusimos en el apellido Aguilar, en la segunda de las líneas procedentes de los Señores de la Estacada.

Algunas líneas de Amat pasaron también a Castilla.






*********

Wednesday, June 20, 2012

RAYMOND QUENEAU




PHOTO : Raymond Quenau
______________________




BIOGRAPHIE DE RAYMOND QUENEAU

******************************


Raymond Queneau, né au Havre (Seine-Inférieure, aujourd’hui Seine-Maritime) le 21 février 1903 et mort à Paris le 25 octobre 1976, est un romancier, poète, dramaturge français, cofondateur du groupe littéraire Oulipo.

Raymond Queneau a grandi dans une famille de commerçants.
Il rejoint Paris pour faire des études de philosophie à la Sorbonne et à l’École pratique des hautes études où il suit notamment les cours d’Alexandre Kojève sur Georg Wilhelm Friedrich Hegel.

Il fréquente le groupe surréaliste auquel il adhère en 1924.

À la suite de son exclusion en 1930, il participe au pamphlet 'Un cadavre contre André Breton' avec un texte intitulé « Dédé ».

Raymond Queneau a relaté de façon satirique son expérience du surréalisme dans Odile, où Breton apparaît sous les traits du personnage d’Anglarès.

Après la rupture avec le surréalisme, Raymond Queneau se lance dans l’étude des « fous littéraires » et travaille à une Encyclopédie des sciences inexactes.
Refusée par les éditeurs, cette encyclopédie lui servira pour le roman 'Les Enfants du Limon' (1938).

Son service militaire en Algérie et au Maroc (1925-1927) lui permet de s’initier à l’arabe.
Au cours d’un voyage en Grèce en 1932 (Odile), il prend conscience du danger de laisser la langue littéraire s’éloigner de la langue parlée.
Rapprocher ces deux extrêmes deviendra son grand projet littéraire.
Dans cet esprit, il jettera les bases du néo-français caractérisé par une syntaxe et un vocabulaire typiques du langage parlé et par une orthographe plus ou moins phonétique.

Dans les dernières années de sa vie, il reconnaîtra l’échec de ce projet, et que la télévision, par exemple, ne semblait pas avoir eu l’effet négatif sur la langue écrite qu’il craignait.

Il collabore à la revue La Critique sociale de Boris Souvarine (ainsi qu'au Cercle communiste démocratique fondé par ce dernier), puis au quotidien L'Intransigeant.

C’est en 1933 qu’il publie son premier roman, Le Chiendent, qu’il construisit selon ses dires comme une illustration littéraire du Discours de la méthode de René Descartes.
Ce roman lui vaudra la reconnaissance de quelques amateurs qui lui décernent le premier prix des Deux-Magots de l'histoire.

Suivront quatre romans d’inspiration autobiographique:
Les Derniers Jours,
Odile,
Les Enfants du limon, et
Chêne et Chien, ce dernier entièrement écrit en vers.

Après avoir été journaliste pendant quelques années et avoir fait plusieurs petits métiers, Queneau entre en 1938 aux éditions Gallimard où il devient lecteur, traducteur d’anglais, puis membre du Comité de lecture.
Il est nommé en 1954 directeur de la collection «Bibliothèque de la Pléiade». Parallèlement, il participe à la fondation de la revue 'Volontés' et commence une psychanalyse.

C’est avec 'Pierrot mon ami', paru en 1942, qu’il connaît son premier succès.

En 1947 paraît 'Exercices de style', un court récit décliné en une centaine de styles, dont certains seront adaptés au théâtre par Yves Robert.

Ces Exercices de style lui furent inspirés par L’Art de la fugue de Johann Sebastian Bach, lors d’un concert auquel il avait assisté, en compagnie de son ami Michel Leiris, et qui avait fait naître en lui l’envie de développer différents styles d’écriture.

Sous le nom de Sally Mara, auteur fictif qu'il a créé, il publie la même année 'On est toujours trop bon avec les femmes' qui lui vaut des démêlés avec la censure.

En 1949 est publiée sa traduction du roman de George Du Maurier 'Peter Ibbetson', et en 1950 un second ouvrage sous pseudonyme, le 'Journal intime de Sally Mara', pour lequel il reçoit le prix Claire Belon.

À la Libération, il fréquente Saint-Germain-des-Prés.
Son poème 'Si tu t’imagines', mis en musique par Joseph Kosma à l’initiative de Jean-Paul Sartre, est un des succès de la chanteuse Juliette Gréco.
D’autres textes sont interprétés par les Frères Jacques.

Il écrit des paroles pour des comédies musicales, des dialogues de films dont 'Monsieur Ripois', réalisé par René Clément, et aussi le commentaire du court métrage d’Alain Resnais 'Le Chant du styrène'.
Il réalise et interprète le film 'Le Lendemain'.

Il publie de nouvelles chroniques fantaisistes de la vie de banlieue : 'Loin de Rueil' (1944), 'Le Dimanche de la vie' (1952), dont le titre est emprunté à Hegel.

Un roman plus expérimental, 'Saint-Glinglin' (1948), rassemble des textes publiés séparément depuis 1934.

Amoureux des sciences, Raymond Queneau adhère à la Société mathématique de France en 1948.
Il s’évertue à appliquer des règles arithmétiques à la construction de ses œuvres, à la façon de la méthode lescurienne « S + 7 » : prendre un texte, n’importe lequel, prendre un dictionnaire, n’importe lequel, généraliste ou thématique, et remplacer tous les substantifs dudit texte par d’autres substantifs trouvés dans le dictionnaire choisi et situés sept places plus loin ou sept places avant par rapport à la place initialement occupée par le substantif à remplacer (ou qu’il aurait occupée s’il y figurait).

En 1950, il publie un texte d’inspiration scientifique, 'Petite cosmogonie portative'.
Il publie également cette année-là un recueil d’études critiques, 'Bâtons, chiffres et lettres'.

Toujours en 1950, il entre comme satrape au Collège de 'Pataphysique', et est élu à l’Académie Goncourt en 1951.

En 1959 paraît 'Zazie dans le métro' qui s’ouvre par l’expression «Doukipudonktan!»
Le succès de ce roman surprit Queneau lui-même et fit de lui un auteur populaire. Une adaptation au théâtre par Olivier Hussenot et au cinéma par Louis Malle suivront.

À la suite d’un colloque en septembre 1960 (une décade de Cerisy intitulée «Raymond Queneau et une nouvelle illustration de la langue française»), dirigé par Georges-Emmanuel Clancier et Jean Lescure, il fonde en décembre 1960, avec François Le Lionnais, un groupe de recherche littéraire, le Séminaire de littérature expérimentale (Selitex) qui allait très vite devenir "l’Oulipo" (Ouvroir de littérature potentielle).

Sa soif de mathématiques combinatoires s’étanchera aussi à la coupe de l’Ouvroir qui accueille, entre autres, le « père » de la théorie des graphes, Claude Berge.

Raymond Queneau fait aussi publier, en 1972, un article dans une revue pour chercheurs, le 'Journal of Combinatorial Theory.
Q'uant à l’Oulipo, il aura une grande descendance, plus ou moins sécessionniste, avec d’autres groupes comme l’Oupeinpo, l’Outrapo, l’Oubapo...

Avec 'Cent mille milliards de poèmes' (1961), Raymond Queneau réussit un exploit tant littéraire qu’éditorial.
C’est un « livre-objet » qui offre au lecteur la possibilité de combiner lui-même des vers de façon à composer des poèmes répondant à la forme classique du sonnet régulier : deux quatrains suivis de deux tercets, soit quatorze vers.

« Cent mille milliards » est le nombre de combinaisons possibles calculé par Queneau : «C’est somme toute une sorte de machine à fabriquer des poèmes, mais en nombre limité; il est vrai que ce nombre, quoique limité, fournit de la lecture pour près de deux cents millions d’années (en lisant vingt-quatre heures sur vingt-quatre).»

Le roman 'Les Fleurs bleues' (1965), nouveau succès public, illustre l’apologue du penseur taoïste chinois Tchouang-Tseu se demandant s’il est Tchouang-Tseu rêvant d’un papillon ou un papillon rêvant qu’il est Tchouang-Tseu…
Il poursuit son œuvre poétique avec 'Courir les rues', 'Battre la campagne', 'Fendre les flots'.


Raymond Queneau meurt le 25 octobre 1976 d'un cancer du poumon.
Il est inhumé au cimetière ancien de Juvisy-sur-Orge (Essonne).


Une partie importante des manuscrits de Raymond Queneau est aujourd'hui conservée par la Bibliothèque municipale du Havre.


Ses Œuvres complètes sont éditées aux éditions Gallimard dans
la « Bibliothèque de la Pléiade ».






=========================






....

Tuesday, June 19, 2012

LAWRENCE A. APPLEY






PHOTOS :
Tomb of L.A. Appley
Front of his last Book
______________________




" THE NEW YORK TIMES "
(Top News of the day)


Lawrence Appley, 92, an Expert on Management
By EDWIN McDOWELL
Published: April 09, 1997
-------------------------

LAWRENCE A. APPLEY, AN EXPERT ON MANAGEMENT,
DIES AGED 92
********************************************


Lawrence A. Appley, a Methodist Minister's son, who served on the boards of 35 corporations and for almost 45 years preached the gospel of: 'Quality Management' in Corporate life and Government service, died on Friday at his home in Hamilton, N.Y. He was two weeks short of his 93d birthday.

Mr. Appley was most visible from 1948 to 1968, when he was president of the American Management Association, the world's biggest and oldest management education organization.
From 1968 until 1974 he was chairman of the association's board.

In speeches intended to drum home that old-time management religion, which Mr. Appley likened to the golden rule, he argued that skill in human relations was even more important to the success of the modern corporation than technological skill was.
Sometimes traveling 150,000 miles a year by airplane, often accompanied by his first wife, Ruth G. Wilson, Mr. Appley argued, 'To inspire a person to work with enthusiasm is to make a very important contribution to that person's life.'



These were,among others, Appley precepts:
----------------------------------------

*'If you want somebody to perform a task for you, you must place into his mind a clear image of what you want him to do.'

*'We must develop people so they will use their potential in full, whether in character, personality or productivity.'

*'A company should be run as a football team where everybody knows what he is supposed to do. As for the coach --leadership requires followership--. But you cannot order it, you must win it.'


Born in Nyack, N.Y., on April 22, 1904, Mr. Appley was raised in primarily small rural villages, where his father was preaching.
He helped work his way through Mount Herman School for Boys in Massachusetts, then attended Ohio Wesleyan University on a scholarship available to ministers' sons.
He held various jobs, including a summer one as a New York streetcar conductor, to help pay for college, but he dropped out in his sophomore year to earn money teaching the eight grades of a one-room, 35-student elementary school in Mahopac Mines, N.Y.

Returning to Ohio Wesleyan, he finished a year early, graduating in 1927.

After three years as an instructor at Colgate University, he held executive positions with the Socony-Vacuum Oil Company, the Vick Chemical Company and Montgomery Ward & Company.
He later served on the boards of all three, as well as on that of Nabisco and other major corporations, and was a trustee of Ohio Wesleyan, American University, Colgate University and Cazenovia College.

He was awarded Doctor of Law degrees from Ohio Wesleyan, Colgate, St. Lawrence University and Bethany College.

From 1938 to 1941, while still on the staff of Socony-Vacuum, based in New York, Mr. Appley was an adviser to the United States Civil Service Commission on administrative organization, traveling regularly to Washington to lecture to Government administrators on personnel problems.

In 1941 he moved to Washington as a consultant to the Secretary of War on civilian and personnel training, and in 1942 was appointed director of the placement bureau of the War Manpower Commission.

In 1946, President Harry Truman awarded him the Presidential Medal of Merit.


Mr. Appley is survived by Katherine Appley, his second wife; two daughters, Ann Appley of Pasadena, Calif., and Judith Grutter Schatz of South Lake Tahoe, Calif.; four grandchildren, and four great-grandaughters.






========================








....

Sunday, June 17, 2012

COMMON DREAMS NEWS



PHOTO:
Angela Merkel & François Hollande
" DISCUSS EUROPEAN POLITICS "
_________________________________





SPANISH AUSTERITY SAVAGE
TO THE POINT OF SADISM
----------------------

by: Conn Hallinan


· Nobel Laureate economist Joseph Stiglitz characterizes the Spanish bank bailout as “voodoo economics” that is certain “to “fail.”

· New York Times economic analyst Andrew Ross Sorkin agrees: “By now it should be apparent that the bailout has failed—or at least on its way to failing.”

· And columnist and Nobel Prize-winning economist Paul Krugman bemoans that Europe (and the U.S.) “are repeating ancient mistakes” and asks, “why does no one learn from them?”

Spanish Prime Minister, Mariano Rajoy --is a Bailout apologist --.


Indeed, at first glance, the European Union’s response to the economic chaos gripping the continent does seem a combination of profound delusion, and what a British reporter called “sado-monetarism”—endless cutbacks, savage austerity, and widespread layoffs.

But whether something “works” or not depends on what you do for a living.

If you work at a regular job, you are in deep trouble.
Spanish unemployment is at 25 percent—much higher in the country’s southern regions—and 50 percent among young people.
In one way or other, those figures —albeit not quite as high— are replicated across the Euro Zone, particularly in those countries that have sipped from Circe’s bailout cup: Ireland, Portugal, and Greece.

But if you are Josef Ackermann heading up the Deutsche Bank, you earned an 8 million Euro bonus in 2012, because you successfully manipulated the past four years of economic meltdown to make the Bank bigger and more powerful than it was before the 2008 crash.

In 2009, when people were losing their jobs, their homes, and their pensions, Deutsche Bank’s profits soared 67 percent, eventually raking in almost 8 billion Euros for 2011.
The bank took a hit in 2012, but the Spanish bailout will help recoup Deutsche Bank’s losses from its gambling spree in Spanish real estate.


And, just in case you thought irony was dead, it was the Spanish housing bubble that tanked that country’s economy—at the time Madrid’s debt was among the lowest in the Euro Zone—and German banks (as well as Dutch, French, British and Austrian) financed that bubble.
German Banks also financed the real estate bubble that crashed Ireland’s economy. Some 60 percent of Deutsche Bank’s income is foreign based.

Consider this figure:
in 1997 real estate loans in Ireland were 5 billion Euros.
By 2007 they were 96.2 billion Euros, a jump of 1730 percent.
Real estate prices rose 500 percent, the same amount that Spanish housing prices increased.
The banks didn’t know they were pumping up a bubble?
Of course they knew, but they were making money hand over fist.

When the American financial industry self-destructed in 2008, the Irish and Spanish bubbles popped, and who got the bill?
Irish taxpayers shelled out $30 billion to bail out the Anglo-Irish Bank—essentially the country’s total tax revenues for 2009—and in return got a 15 percent unemployment rate, huge cuts in the minimum wage, pension reductions, and social service cutbacks.

Spain is headed in the same direction.

As Spanish economist and London School of Economics professor Luis Garicano told the New York Times:
“Unfortunately, Spain did not manage to reach one of its main goals in the negotiations [over the bailout], which was to have Europe bear part of the risk of rescuing the financial sector, without letting it fall instead directly onto the shoulders of the Spanish taxpayers.”

Garicano went on to complain:
“Those who lent to our financial system were the banks and the insurance companies of Northern Europe, which should bear the consequences of these decisions.”

But of course they will not.
Instead, the banks got to go to the casino, gamble other people’s money, and get repaid for their losses.
That’s sweet work if you can get it.


However, the “sado-monetarism” strategy is about more than just bailing out the banks at the expense of the vast majority of European taxpayers.

It cloaks its long-term designs in coded language:
“rigid labor market,”
“internal devaluation,”
“pension reform,”
“common budgetary process,”
“political Union.”


A quick translation.

“Rigid labor market” means getting rid of contracts that guarantee decent wages, working conditions and benefits, all won through a long process of negotiations and industrial action.
As the New York Times put it, the current rightwing Spanish government is attempting to “loosen collective bargaining agreements.”


The drive to scrap Union contracts is coupled with “internal devaluation,” which, as Krugman points out, “basically means cutting wages.”

If the working class can be forced to accept lower wages and slimmer benefits—and there is no better disciplinarian in these regards than a high unemployment rate—profits will go up. Sure, the vast majority will be poorer, but not the people who run Deutsche Bank.

“Pension reform” simply means impoverishing old people, who had nothing to do with the real estate bubbles that brought down Ireland and Spain.
But again, someone has to sacrifice, and old people don’t have all that much time left anyhow.

Oh, for ice floes to put them on.

“Common budgetary process” and “political union” means giving up national sovereignty in the service of keeping the banks solvent—in essence, the end of democracy on the continent.

People could then elect any one they pleased, but no national government would have any say over economic policy. Want to do a bit of pump priming to get the jobless rate down and tax revenues up? Nope.
But feel free to paint park benches any color you like.

The 100 billion Euro ($125 billion) Spanish bailout will fail for the average Spaniard, as bailouts have already failed the Irish, Portuguese and Greeks, and it will lock Spain into generations of debt.

Italy is next (not counting the small fry like Cyprus and several Eastern European countries that may fall before Rome is finally sacked).

The Euro Zone’s economies are predicted to contract 0.1 percent for all of 2012, and the jobless rate for the 17-country bloc is 11 percent, higher than at any time since the Euro was established in 1999.

Spain’s right-wing prime minister, Mariano Rajoy, has tried to argue that the bailout was not as onerous as those imposed on Ireland, Portugal and Greece, but the Germans soon set him straight:

“There will be a troika [the European Union, European Central Bank, and International Monetary Fund], and it will make sure the program is being implemented,” told the German Finance Minister Wolfgang Schaube to the Financial Times.

It is not unlikely that the Euro will fall sometime in the next year, but of course the debts will remain.
The dead hand of the past will lie on the brow of the living for a long, long time to come.

Financier George Soros puts much of the blame for the current crisis on Germany —indeed, he accuses Chancellor Andrea Merkel of trying to establish a “German Empire”—but that is simplistic.

Germany has certainly led the “sado-monetarian” charge, but this strategy is not just about unleashing the austerity Panzers to establish a Fourth Reich.

All over the world, capital is on the march, with the goal of rolling back the social programs of the post-World War II period and returning to the Gilded Age when the rich did pretty much as they pleased.

Weakening unions is central to this, as is privatizing everything capital can get its hands on, and the economic crisis is the perfect cover to try an accomplish this.

For a fascinating analogy, pick up Indian journalist P.Sainath’s brilliant “Everyone Loves A Good Drought”.
That exposed how wealthy landlords in India manipulated a natural crisis to increase their grip over agriculture.


Former "Deutsche Bank" head Ackermann, recently prattled on about the “social time bomb” of economic inequality, but so far he has not offered to share his 8.8 million Euro bonus.

In the meantime, according to the International Labor Organization, youth global unemployment will reach 12.7 percent this year and stay there for at least four years, creating a “lost generation” of workers.


==========================================
So, the answer to Krugman’s question,
“why are they repeating ancient mistakes?”
is:
Because they are making out like bandits.
==========================================





----oooo000oooo----






.....

Saturday, June 16, 2012

PUERTA HAYU MARCA, en PERÚ





FOTO :
Puerta de Hayu Marka:
Doorway of the Amaru Meru (Aramu Muru)
"Gate of the Gods", found in Peru
______________________________________



GATE OF THE GODS ?
*******************

A huge mysterious door-like structure in the Hayu Marca mountain region of Southern Peru near Lake Titicaca, 65 kilometres from the city of Puno, ...has long been revered by local indians as the "City of the Gods."

Although no actual city has ever been discovered, it is part of an area known as a Valley of the Spirits, or Stone Forest, made of strange rock formations that resemble animals, beings, buildings, dinosaurs, and artificial structures.

The door or the "Puerta de Hayu Marca" (Gate of the Gods) has been, at some time in the distant past, carved out of a natural rock face and in all, measures exactly 23' in height and width, with a smaller alcove in the center at the base which measures in at just under 6' in height.

The native indians of the region had a legend that spoke of "a gateway to the lands of the Gods", and in that legend, it was said that in times long past great heroes had gone to join their gods, and passed through the gate for a glorious new life of immortality, and on rare occasions those men returned for a short time with their gods to "inspect all the lands in the kingdom" through the gate.

According to some individuals who have lain their hands on the small door, a feeling of energy flowing has been commented on as well as strange experiences such as visions of stars, columns of fire, and the sounds of unusual rhythmic music.

Others have said that they have perceived tunnels on the interior of the structure, although nobody as yet has found a gap that would illustrate the door opening.

On the contrary the professional opinion is that there is no actual door, for the frame and the entranceway and the back of the alcove are all carved from the same rock.





-----Mac Justine Aguirre-----





====================






.....

Wednesday, June 13, 2012

CRÒNICA DE RAMON MUNTANER, Capítol CXVII

CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

*************************


CAPÍTOL CXVII


Com lalmirall en Roger de Luria correch la illa de Gera, Romania, Xiu, Curfo, Xifelonia; e com los Sarrahins de Gerba foren absolts del rey de Tunis, perço com se volien retre al senyor rey Darago.

Apres com lo senyor infant fo a Macina, lalmirall ab llicencia sua anassen a Barbaria a una illa qui ha nom Gerba, qui era del rey de Tunis, e barreja la dita illa, en trague mes de deu milia catius entre Sarrahins e Sarrahines que aporta en Sicilia, e en trames a Mallorques e en Cathalunya; e guanya tant, que la messio que les galees hauien feyta, e ço que costaren darmar se quita. E apres feu altre viatge, que ana en Romania e correch la illa de Maseli, e Estelimens e les Formanes e Tiu e Andria e les Micoles, e puix correch la illa de Xiu hon se fa lo mastech, e pres la ciutat de Maluesia, e torna ab tant de guany en Sicilia, que aytals cinch armades sen pagaren. E axi mateix correch la [ 216 ]illa de Curfo, e crema e affega tot lo reyal del castell. E puix correch tota la Xifelonia e el Ducat. E la gent qui ab ell eren estats foren tots richs, en tal manera que, si jugauen, no volien nul hom acullir al tauler, sino tingues moneda dor; que com aportauen moneda dargent, sin portassen mil marchs, no li aculliren.

Si que no ana a molt de temps que lalmirall correch altre vegada la illa de Gerba, e trachne mes de gent que dabans no hauia feyt. Si que los Moros de Gerba sen anaren a llur senyor lo rey de Tunis, e digueren li: senyor, tu veus, que nons pots defendre del rey Darago, ans per fe tua quens defenes som estats correguts dos vegades per lalmirall del rey Darago, hon hauem perdut frares e parents e mullers e fills e filles; per que, senyor, placiat quens absolues, que nos nos pugam sotsmetre a la llur senyoria, e axi viurem en pau, e faras be e merce; en altra manera fes compte, senyor, que la illa romandra desabitada. E axi lo rey de Tunis hach son acord e absolue los, e ells trameteren llurs missatgers al senyor rey Darago e reterense a ell, e per ell al almirall. Si que lalmirall hi feu fer un bell castell ques tingue es te es tindra a major honor de chrestians que castell que el mon sia.

Que Gerba es una illa que es el mig de Barbaria, que si be ho comptats, aytant ha de Gerba a Cepta, com de Gerba en Alexandria. E nous cuydets, que sia de tot illa, que tant es prop de la terra ferma, que cent milia homens de cauall e atre tants de peu passarian, que nols tocaria aygua entro a les cingles, si aquell pas nols era vedat e defensat per chrestians. Perque es mester a tot hom, que capita sia de Gerba que haja quatre ulls e quatre orellas, e que haja lo ceruell segur e ferm, per moltes rahons, majorment com lo pus prop secors que ha de chrestians es Macina, e ha de Gerba a Macina cinch milles. E axi mateix, que a Gerba ha vehins, ço es Gelinbre e Margam e Iacob Benatia e Bonbarquet e els Debeps e de altres barons alarbs, que cascu ha gran poder de caualleria. E si lo capita qui en Gerba esta ha lo son en los ulls, be trobaria quil despertaria tost a mal so.

E axi com lalmirall hach feyt tots aquests feyts, pensas que faes adobar totes quantes galees hauia, perço com hauia entes, quel rey de França feya fer moltes galees. E axi lexar vos he a parlar del almirall, e tornar vos he a parlar del rey de França e del rey Carles e de llurs valedors.



=
=================

Obtingut de :

«http://ca.wikisource.org/w/index.php?
title=Crònica_de_Ramon_Muntaner/Capítol_CXVII &oldid=13620»

_______________________________

...

LA DOSI DIÀRIA DE DESASTRES





DISSOCIACIONS
_____________

Escrit per Miquel de Palol
8-3-2012, al PuntAvui


"Un gos vell no lladra inútilment i sense causa; les paraules dels prudents solen ser de pes"..... diu un dìstic medieval.

No dic que no hi hagi paraules de pes dites pels prudents, però ens hem dotatd'una estructura social que amplifica els lladrucs inútils i sense causa, i no parlo només de l'esplendor de la collonada, que a mi em sembla més instal·lada i universal que no ha estat mai en tota la història.
NO : em referiré a un tipus de discurs en principi no pas fora de lloc ni injust, però que per acumulació acaba produint un efecte que no crec que sigui el pretès pels emissors, i del qual se'ls pot fer responsables no per insídia ni per maldat, sinó, jo diria, per inadvertència.

Des de fa temps, les primeres planes dels diaris i els noticiaris de les televisions són un mosrari de desgràcies de l'àmbit col·lectiu: xifres d'atur en alça, xifres de recessió imparable, rebaixes de les agències de qualificació, exigències de la Merkel, admonicionsde ianquis i xinesos, mentides del govern, previsions catastròfiques de la UE, caiguda del PIB, fracàs de polítique pal·liatives, hecatombe del sector immobiliari, barbàrie del sector financer, xifres de rendiment escolar que situen el país a la cua del món 'soi-disant' civilitzat, cataclisme del sector turístic, recomanacions restrictives, o més aviat amenaces dels gurus, judicis de polítics per corrupció, d'alts personatges per robatori, de jutges per prevaricació, desmentits de qualsevol expectativa optimista, i en aquesta línia diverses coses més.

Ho serveixen els noticiaris del migdia i de la nit: cada dia desastres per dinar i per sopar, per primer plat, per segon plat i per postres, i l'endemàigual, i l'altre, i l'altre, i l'altre.
Les úniques alegries són anecdòtiques, i encara en aspectes marginals de la vida.

Cal reconèixer que la comesa no és fàcil. Després d'anys de brega amb l'obscurantisme imposat pel poder, i havent-s'hi generat pulsions de control paternalista, quasi psicòtiques, cap a la població, està fora de discussió que no es tracta d'amagar informació, que les dades han de ser públiques, transparents i disponibles per a tothom.

On porta l'exhibició reiterada, sistemàtica d'adversitats?

La idea que no hi ha altra notícia important, que no afecta les nostres existències res com les catàstrofes de la vida pùblica i de les organitzacions col·lectives, acaba fent un efecte hipnòtic que deixa de mica en mica una ciutadania empudegada per un sentiment indesarrelable de misèria sense remei, de fatalitat nihilista, d'amargor sense sortida ni pal·liatiu, de mala llet irrealitzable, sorda, inapel·lable, de certesa que les decisions són en mans d'una casta d'inútils, de mentiders, de corruptes i d'aprofitats sense vergonya ni cap escrúpol.

Dir que cal trencar això vol dir proposar que s'oculti informació? que s'enganyi la gent? DE CAP MANERA ! Però cal deixar sortides, perquè de bèsties acorralades no se'n pot esperar res de positiu.
Atabalat, saturat de mals averanys i porqueria, busco refugi en els arranjaments que Bach va fer per al teclat de Reincken i Albinoni, que malauradament no puc transmetre aquí, i en les perles de l'AureaDicta, que sí que puc brindar-ne algunes, al lector:

"Dicenda tacendaque calles", diu Persi, o sigui: "Saps molt bé què cal dir i què cal no dir".

"Em va engendrar l'experiència i em va parir la memòria; els grecs em diuen Sophia" diu Afrani


Una de les meves preferides és de Quintilià:
"Els qui volen passar per doctes als ulls dels necis, queden com necis als ulls dels savis".

Engeguin la tele per qualsevol canal, i d'aquests en trobaran un fotimer.

Els recomano que l'apaguin i pasturin l'esperit en prades millors.




*************************






......

Monday, June 11, 2012

TIEMPOS BORRASCOSOS




TIEMPOS BORRASCOSOS
___________________



Jueves, 7 de junio del 2012 - 19:50h.

ROSA MARÍA SÁNCHEZ / Madrid
-----------------------------


La subcomisión parlamentaria que controla la concesión de ayudas públicas a la banca a través del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB) ha terminado esta mañana con la ruptura total entre los grupos parlamentarios que la integran.

La negativa del PP a que comparezcan en estos momentos y a puerta abierta el presidente anterior de Bankia, Rodrigo Rato, y el actual, José Ignacio Goirigolzarri, el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el ministro de Economía, Luis de Guindos y la exministra Elena Salgado, entre otras personalidades ha provocado el rechazo de, al menos, PSOE, PNV y UPD a seguir participando en esta subcomisión.


El diputado de UPD, Álvaro Anchuelo, ha anunciado además que su grupo presentará el lunes una demanda ante la Audiencia Nacional que, en principio, involucrará a los miembros del consejo de administración de Bankia que presidió Rodrigo Rato.

El grupo popular se ha opuesto a que se celebren "en este momento" las comparecencias que reclaman los grupos de la oposición por motivos de "prudencia y responsabilidad". Según ha explicado el diputado popular Fernando López Amor, este tipo de comparecencias podría interferir en el proceso de evaluación y recapitalización en que está inmerso el sector financiero español. "No estamos cerrados a ninguna comparecencia, pero no en este momento", ha explicado López Amor quien ha admitido que, en todo caso, son cuestiones que se podrían considerar a partir de septiembre.

A propuesta del PP, la subcomisión sí ha convocado las comparecencias, a puerta cerrada, de representantes de la patronal bancaria AEB y de la de las cajas de ahorros CECA, los días 27 de junio y 11 de julio. También comparecerá el secretario de Estado de Economía, Fernando Latorre, aunque no se ha precisado la fecha.

"UNA INMENSA TOMADURA DE PELO"

El portavoz socialista de Economía, Valeriano Gómez, ha tachado de "fraude a la ciudadanía" la actitud del PP. "El Gobierno se niega a ser transparente en este asunto", ha dicho Gómez, quien anuncido que su grupo presentará en el registro una iniciativa para crear una comisión de investigación sobre la reestructuración de Bankia y del sector financiero. "No aceptamos otra forma de comparecencias que no sean públicas", ha dicho antes de anunciar que su grupo no asistirá a las comparecencias convocadas por el PP por considerar que se trata de "una inmensa tomadura de pelo".

"Lamentamos profundamente la actitud del PP de bloquear la comparecencia del gobernador del Banco de España en abierto", ha afirmado el portavoz de CiU Josep Sánchez Llibre, "máxime cuando él mismo ha solicitado venir". Para CiU, la actitud del PP es "poco seria, muy poco transparente y muy incoherente".

Cayo Lara, de IU, ha considerado que las comparecencias convocadas por el PP solo son "una cortina de humo" que convierten los trabajos de la subcomisión en "una farsa".

Pedro Azpiazu, del PNV, ha criticado la "maniobra de distración" del PP y también ha anunciado que su grupo no asistirá a las comparecencias a puerta cerrada convocadas por el PP.


COMPARECENCIA DE ARÍZTEGUI
--------------------------
Antes que todo esto, la subcomisión del FROB ha acogido la comparecencia del subgobernador del Banco de España, Javier Aríztegui, que ha eludido hablar de la crisis actual de Bankia.

Según fuentes parlamentarias que han participado en la reunión a puerta cerrada, el subgobernador se ha limitado a hablar de las entidades ya intervenidas por el FROB y ante las preguntas formuladas por los diputados ha argumentado que Bankia aún no ha sido formalmente intervenida ya que sòlo existe el anuncio de hacerlo.

9.000 millones para CatalunyaCaixa y Novacaixa Galicia
Según estas mismas fuentes parlamentarias, el subgobernador se ha limitado a enumerar y detallar las intervenciones ya realizadas por el FROB, como las de CatalunyaCaixa, Unimm, Novacaixa Galicia y Bankia, pero en esta caso, ciñendose a la inyección de algo más de 4.000 millones en participaciones preferentes que hizo el FROB el año pasado en la entidad que presidía Rodrigo Rato.

Aríztegui ha precisado que las nacionalizadas Catalunya Caixa y Novagalicia Banco necesitarán 9.000 millones de euros adicionales de ayuda pública para cumplir con los dos decretos de saneamiento aprobados en febrero y mayo por el Gobierno. No entran en este cálculo las posibles necesidades futuras de capital que estas entidades podrían precisar como conescuencia de la evaluación pendiente por parte de las auditoras independientes contratadas por el Gobierno.




=======================


Comentarios (41) Votos: +3 -36 Compartir:
Comentarios (41) Página 1 de 5Ocultar comentarios arevalo46_41562 - 08/06/2012 15:35

- EL PP como en la oposición no permite que nadie haga nada en lo que se le pueda meter mano juridicamente, como no permite que algo tan clar como lo de DIVAR vaya a dar explicaciones aunque no sea delito lo parece otra cosa. Bankia se ha cargado los activos de 7 cajas silod tenian, y no dejan saber porque, esta es la claridad de PP. Este banco que se ha cargado el sistema financiero y ha sembrado de dudas al mundo, haciendonos pagar a los españoles sus consecuencias no se puede investigar. Dicta
Bettina - 08/06/2012 15:07

- La prepotencia de este gobierno ya roza a lo insostenible, Aguirre por sus despropositos, empezó con Cajamadrid, luego fusionó, el dinero se evaporó...donde esta? ahora con rebajas risorias a los de su "confianza" para justificar lo que va a jorobar a los funcionarios, médicos, policías, bomberos...Lo de este país no se entiende, más que bananero es Spanishmafia.
- 08/06/2012 14:42

(+3-0) Esta es la transparencia que tanto ha alardeado Rajoy no ha cumplido ni una sola palabra de lo que prometía antes de las elecciones,por esto en el seno de Europa no se creen nada de nada visto la palabra que tiene
jpggrup_80949 - 08/06/2012 09:52

- Que declare Fernandez Ordoñes,.....!!que miedo!!...si no lo dejan hablar. Sres del PP, son Udes incapaces de dar transparencia a los ciudadanos, saben que en caso de investigar CAJA MADRID...alias BANKIA, la mitad de Udes. deben salir corriendo hacia algun pais que no tenga extradición con España.
jc_5820 - 08/06/2012 09:24

- "Ni si ni no, ni blanco ni negro, ni todo lo contrario" pero al final Rajoy hace lo que le sale de los huevos, no se niega a comparencencias, pero en Septiembre, y en Septiembre dira que ahora no toca porque hay que recoger las uvas...
info_6019 - 08/06/2012 08:00

-El PP se cuida mucho de decir CAJA MADRID que es la actual Bankia desde hace poco tiempo. Así la mayoría de los ignorantes que les votan y defienden piensan que se trata de un banquito que andaba por ahí, sin enterarse de que es el PPBANCO de toda la vida, donde se han peleado las distintas facciones del PP por tener el poder, y está dominado por Esperanza Aguirre. ¿Se han enterado votantes a ciegas?
TheBoss - 08/06/2012 07:17

Així.... no expliqueu ni aclareu res, agafeu els diners que vinguin d'Europa i seguiu fotent el que us roti... No patiu, els capullos que ens matem treballant, cotitzant i pagant les despeses de la resta del païs ho seguirem fent....
Papus - 08/06/2012 05:44

Logico. Es bien sabido que Bankia es un enjendro del PP.


================================









...

Sunday, June 10, 2012

HISTÒRIA ANTIGA, d' ESCÒCIA




FOTO : Assentament del neolític a
Skara Brae, una de les Illes Orcades
____________________________________


E S C Ò C I A
**************

En realitat només són les restes d'un assentament neolític el que s'ha trobat a l'illa de Skara Brae, una de les illes Orcades.

S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d'assentaments humans anteriors al període Mesolític.

Es creu que els primers grups de caçadors-recol·lectors van arribar fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord.

Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000.
D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Orcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses.
Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps pot haver-se degut a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la pròpia roca local.


ROMANITZACIÓ d'ESCÒCIA
-----------------------

La història escrita d'Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de la Britannia).

Els romans van anomenar inicialment Caledònia ("Terra de Caledonis") a Escòcia, per l'immens bosc de pins caledonis que s'estenia de nord a sud i d'est a oest per tota la zona.
El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos.

Els escots, per la seva banda, eren un poble d'origen irlandès, que es va establir a l'oest d'Escòcia.
Durant aquest període existien per tant dos regnes diferenciats: el de l'oest d'Escòcia, Scotland, i el regne picte de l'est, Alba.

La romanització d'Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d'interrupcions:
A l'any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis a la batalla del mont Graupius, el que va permetre la construcció d'una cadena de fortificacions coneguda com Gask Ridge, a prop de la Falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord).

Poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands ("Planes del Sud"), és a dir, al terç més meridional d'Escòcia, i van començar la construcció del Mur d'Adrià per a controlar les tribus de la zona.

Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d'ocupació romana el límit septentrional de l'Imperi Romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del Mur d'Antoní.
Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes de temps, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l'emperador Septimi Sever.

En general, l'ocupació d'aquestes zones d'Escòcia per part dels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina en la part més meridional, sobretot entre les tribus d'origen bretó, va ser més duradora.








=========================






....

Friday, June 08, 2012

DESCANSAR A LA RURALIA









HOTEL-HOSTAL GRÈVOL

*******************


Hotel Grèvol Spa&Wellness
Ctra. de Camprodon a Setcases
Vall de Camprodon /

17869 Llanars (Girona)
======================

Tel. 972 741013 Fax. 972 741087 /

www.hotelgrevol.com /info@hotelgrevol.com








*************************

Thursday, June 07, 2012

WAIMEA CANYON or GRAND CANYON OF THE PACIFIC





FOTO :
Waimea Canyon, or Grand Canyon of the Pacific
_____________________________________________



Waimea Canyon, also known as the Grand Canyon of the Pacific, is a large canyon, approximately ten miles (16 km) long and up to 3,000 feet (900 m) deep, located on the western side of Kauaʻi in the Hawaiian Islands of the United States.

Waimea is Hawaiian for "reddish water", a reference to the erosion of the canyon's red soil.
The canyon was formed by a deep incision of the 'Waimea River' arising from the extreme rainfall on the island's central peak, Mount Waiʻaleʻale, among the wettest places on earth.

Geologically the canyon is carved into the tholeiitic and post-shield calc-alkaline lavas of the canyon basalt.

The lavas of the canyon provide evidence for massive faulting and collapse in the early history of the island.
The west side of the canyon is all thin, west-dipping lavas of the Napali Member, while the east side is very thick, flat-lying lavas of the Olokele and Makaweli Members.
The two sides are separated by an enormous fault along which a large part of the island moved downwards in a big collapse.

The canyon has a unique geologic history — :
It was formed not only by the steady process of erosion, but also by a catastrophic collapse of the volcano that created Kauaʻi.

Like the other Hawaiian islands, Kauaʻi is the top of an enormous volcano rising from the ocean floor.
With lava flows dated to about 5 million years ago, Kauaʻi is the oldest of the large Hawaiian islands.

Roughly 4 million years ago, while Kauaʻi was still erupting almost continuously, a portion of the island collapsed.
This collapse formed a depression, which then filled with lava flows.
In the time since, rainwater from the slopes of Mount Waiʻaleʻale have eroded Waimea Canyon along one edge of the collapse.
The cliffs on the west side of the canyon are composed of thin lava flows that ran down the surface of the Kauaʻi volcano.
On the other side of the canyon, the cliff walls are built from thick lava flows that pooled in the depression.
Over time, the exposed basalt has weathered from its original black to bright red.

Waimea Canyon State Park encompasses 1,866 acres (7.5 km²) and is a popular tourist attraction on the island. It provides a wilderness area with numerous hiking trails. It can be accessed from Waimea on Hawaiʻi state road 550, which is 18 miles long and leads up to Koke'e State Park.

The island of Niihau, only a short distance west of Kauai at that point, can be clearly seen from the highway.






===========================








....

Tuesday, June 05, 2012

ISOP, o ESOPO, GRAN AUTOR DE FAULES






FOTOS :
1.- Llibre de Faules d'ISOP editat en català.
2.- ISOP, Savi i gran Fabulador, en un dibuix de
Fco.de Goya reproduint una pintura de Velazquez.

________________________________________________





I S O P
*******

Isop segons l'edició en català de 1908, de Ramon Miquel i Planes, basada en unes altres del segle XVI, Isop o Esop (Aesopus, Αἴσωπος), va ser un escriptor de faules grec que va viure al segle VII aC i del que se'n desconeix la data exacta del naixement i la mort.

Es conta d'Isop que va néixer esclau.

Les seves faules varen ser recuperades per Demetri de Falèron cap al 300 aC.

Hi hagué diverses traduccions de l'obra en català a partir del 1550 (amb el títol "Libre del savi he clarissim fabulador Ysop" (estampat a Barcelona per Joan Carles Amorós) de les quals destaquen la traducció d'Antoni Bulbena i Tosell el 1893
i sobretot la de Ramon Miquel i Planas a partir de les traduccions més antigues.

Una de les traduccions més recents és la de Montserrat Ros el 1989.

L'obra d'Isop generà una descendència prolífica com ara els Isopets, una mena de llibre escolar, compendi de les faules d'aquest autor.

Poques dades existeixen sobre la biografia d'Isop, ja en l'època clàssica la seva figura real es va veure envoltada d'elements llegendaris i fins i tot s'ha posat en dubte la seva existència per alguns historiadors.

Les seves rondalles s'utilitzaven com a llibre de text a les escoles i Plató diu que Sòcrates se sabia de memòria els apòlegs d'Isop.

El poble d'Atenes va encarregar a l'escultor Lisip la realització del cos del poeta.

Segons una tradició molt difosa, va néixer a Frígia (Isop és un riu), tot i que hi ha qui el fa originari de Tràcia, Samos, Egipte o Sardes.

Va viure a la Grècia del segle VII aC.

Sobre ell es van conèixer una gran quantitat d'anècdotes i, fins i tot, descripcions sobre el seu físic recollides a la "Vida d'Isop", escrita el segle XIV per Planudo, un monjo benedictí, si bé és dubtosa la seva validesa històrica.

Així, es conta que Isop va ser esclau d'un tal Jadmó o Jantó de Samos, que li va donar la llibertat.

A causa de la seva gran reputació pel seu talent per al -apòleg- , Cresos el va cridar a la seva cort, el va satisfer de favors i el va enviar després a consultar l'oracle de Delfos, a oferir sacrificis en nom seu, i a distribuir recompenses entre els habitants d'aquella ciutat.

Irritat pels fraus i la cobdícia d'aquell poble de sacerdots, Isop els va adreçar els seus sarcasmes i, limitant-se a oferir als déus els sacrificis manats per Cresos, va retornar a aquest príncep les riqueses destinades als habitants de Delfos.

Aquests, per a venjar-se, van amagar entre els equipatges d'Isop una copa d'or consagrada a Apol·lo, el van acusar de robatori sacríleg i el van precipitar des de l'alt de la roca Hiampa.
Posteriorment se'n van penedir, i van oferir satisfaccions i una indemnització als descendents d'Isop que es presentessin a exigir-la; acudint un ric comerciant de Samos anomenat Jadmó, descendent d'aquell a qui Isop va pertànyer quan va ser esclau.

El que sí sembla cert és que Isop va ser un esclau, i que va viatjar molt amb el seu amo, el filòsof Jantó, tal com es pot veure en la història de la seva vida.


Les faules d'Isop es basen en històries simples, protagonitzades per animals amb un missatge moral clar.
L'objectiu és fomentar determinades virtuts o aconsellar com s'ha de comportar una persona en la vida quotidiana.

Les faules van influir molts autors posteriors, especialment Jean de la Fontaine i Félix María Samaniego.
Alguns personatges han esdevingut imatges arquetípiques i han estat emprats en altres obres de ficció.

Algunes de les faules més famoses són:

La cigala i la formiga: la formiga treballa tot l'estiu mentre la cigala es dedica a divertir-se però quan arriba l'hivern és la formiga qui té aliment per sobreviure, és un elogi de l'esforç i la previsió.

El noi que va cridar llop: un noi que habitualment feia broma sobre un llop que venia, veu com ningú li fa cas quan realment l'animal arriba, que va inspirar la peça musical russa Pere i el llop de Serguei Prokófiev.

El gos i l'os: un gos que porta un os a la boca es veu reflectit en un riu i quan vol agafar l'os de qui creu és un altre gos, perd el seu, aprenent així que la cobdícia fa perdre-ho tot.

El corb i la guineu: Un corb té un formatge al bec i la guineu el vol. Per això adula el corb dient-li que canti, ja que li han dit que té una veu molt bonica. El corb ho fa i perd el formatge.

La guineu i el raïm: Una guineu s'enganya dient que el raïm és verd perquè no el pot agafar, ha esdevingut una dita popular en diverses llengües.

El ratolí i el lleó: Un lleó captura un ratolí i aquest li prega que el perdoni, que li tornarà el favor. El lleó se'n riu però accedeix i més tard és caçat amb una xarxa. El ratolí la rossega fins que allibera l'amic i demostra que no es pot menysprear ningú perquè tothom pot aportar qualitats.

La llebre i la tortuga: Una llebre i una tortuga fan una cursa. La llebre està tan confiada en el seu triomf que s'adorm i així la lenta tortuga la pot avançar.

El roure i la canya: La tempesta destrueix l'orgullós roure i l'humil canya es vincla sense trencar-se.


Crec que, avui, si ens preguntessin de qui són aquestes faules, la majoria contestariem que de La Fontaine. Pocs saben que l'origen es troba en les
faules originals d'Isop. Tot i que en sabem algunes amb el nom d'Esopo.



=====================================






.....

EL NEGRE DE BANYOLES (Museu Darder)





Un gravat idealitzat del segle XIX i
Una fotografia de la segona meitat del segle XX
(ambdues procedents de la pàgina web del Museu
Darder)on havia estat exposat l'anomenat:

----- NEGRE de BANYOLES -------
_______________________________






Escrit referent al “Negre de Banyoles”,

vist des de la UNIVERSITY OF BOTSWANA

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&


Arran de la polèmica sobre el “negre de Banyoles” el professor de la Universitat de Botswana Neil Parsons va fer uns informes sobre el periple africà de la “mòmia” i sobre els pobles dels quals aquesta podia ser originària.

Aquests informes, junt amb una llarga explicació sobre com va entrar en contacte amb el tema, es poden consultar en la web antiga de la Universitat esmentada.

.........................................

Sobre les peripècies dels germans VERRAUX
per Àfrica, escriu Parsons:

"Jules Verraux was a French resident of the Cape of Good Hope in the 1820s.
He accompanied, and presumably arrived with, the naturalist Pierre Antoine
Delalande who made three excursions in search of flora (uprooted)
and fauna (shot), from Cape Town as far as the Keiskamma river on the eastern frontier in 1820.
(Delalande wrote a 50 page report, ‘Precis d’un voyage au Cap du Bonne-Esperance’ for the Museum d’Histoire Naturelle in Paris, in 1821, a copy of which is in the Mendelssohn collection of the South African Public Library in Cape Town.).

Jules Verraux then worked as a taxidermist for the naturalist Dr. Andrew Smith in Cape Town, at the South African Museum founded in 1825. In 1829 he was joined by his brother Edouard, with whom he made collecting trips to the northern Cape frontier. (He also befriended a British official called Franklin.)

The Paris newspaper 'Le Constitutionnel' in 1831, tells us of an exhibition of taxidermia by the Verraux brothers from Austral Africa at the stores (shops?) of
‘le baron Benjamin Delessert’ (# 3 Rue de Saint-Fiacre), including the body of a ‘Betjouana’ with a spear and antelope fur dress.

In Paris, Jules Verraux was connected with the famous French anatomists (Baron) Georges Cuvier – the dissector of Sara Baartman the “Hottentot Venus’ – who had verified the collection of Delalande in 1821 in their capacity as ‘Professeurs Administrateurs du Jardin du Roi, et de l’Academie Royale des Sciences’.
They were also "seminal figures" in the development of 19th century ‘scientific racism’.

Jules Verraux wrote a report titled ‘Ethnographie du Cape: Recueil des dessins maniscrits rehausss d’aquarelles’, which was on the card index of the Museum National d’Histoire Naturelle in Paris but has since been marked ‘introuvable‘ (unfindable). Apparently it is narrated some of his travels and listed his specimens of natural history with their prices.
He and his brother Edouard also published articles in the Revue Zoologique as well as ‘a huge book’ on their travels to ‘Cochinchine et Notasie’.
(It may be recalled that the first substantial published account of the Tswana was an appendix to a book titled "A Voyage to Cochinchina", i.e. to the South-East Asian peninsular.)

There are no works by Verraux, however, in the on-line catalogues of either the South African Public Library or the Library of Congress. (The Bibliotheque Nationale on-line catalogue in Paris won’t log-in without a password.)

--------------------------------------

I sobre els pobles africans de la riba
del riu Orange, al sud de l’Àfrica:

Look at the pictures of ‘El Negro’ (…). He could be ‘Bushman’/ San/ Sarwa.
But he could perfectly equally well be Tswana/Motswana/’Bechuana’.
(We refer to stature and skull, not to the obvious blacking of the skin.)
Biology is never enough for ethnic classification; most of us do not conform to any single ‘type’.
All other sources now point to ‘El Negro’ being not a ‘Bushman’ from Bechuanaland, but a ‘Bechuana’ from Bushmanland. (…)

There were small groups of BaTlhaping (the mostly southerly Tswana or ‘Bechuana’) living on the lower Vaal near its junction with the Orange around 1830. This was the area where the BaTlhaping had got their name as fish-eaters in the previous century, but it was now under the general sovereignty of the Griqua republic which lay to the north of the Cape Colony frontier along the Orange river. Independent BaTlhaping and BaRolong kingdoms lay to the north of the Griqua republic.

The main roads for ox-wagon traffic from the Cape Colony to the Griqua settlements of Campbell and Griquatown ran through the area of the Orange-Vaal junction. Local people such as made a living servicing and assisting ox-wagons crossing the rivers. A famous sketch by Thomas Baines portrays the young chief of such ‘Bechuana’ as were living on the Vaal around the 1850s, surrounded by his mates and elders, all frantically sewing karosses (animal skins) while they conversed in the kgotla courtyard.

William Burchell, who came through the area in 1812, identified a young MoTlhaping called Adam who had been previously captured and enslaved by Dutch Boer farmers in the Bokkeveld and Roggeveld of the Western Cape. Adam was now free but decided to settle on the Orange river, because he had forgotten his SeTswana and people (Griqua, Kora, San, BaTlhaping) on the Orange spoke Dutch. But Adam could not have been ‘El Betchuanas’ if the latter was only 27 in 1830.

The Kimberley Museum has identified the remains of an old Tswana town called Kgatlane on the Vaal near the Orange confluence. The people of Kgatlane can still be identified today, having been the victims of removal to the Schimidtsdrift reserve further north on the Vaal in the later 19th century, and then again the victims of apartheid removal to faraway ‘Bophuthatswana’ little more than twenty years ago, in 1978. Subject to correction, the people of Kgatlane appear to have been of the Sehunelo lineage of BaTlhaping. Their chief around 1830 would appear to have been Makane or his son Samuel Makane (born c.1800), but Samuel appears to have lived on into the century and could not be ‘El Betchuanas’ of Banyoles.

There is of course no reason to take the Verraux’ assertion that ‘El Betchuanas’ was a chief as a given. He was, after all, rather young if he was only 27. Of ‘warrior’ age certainly. As for dying of lung disease, that was probably not (yet) consumption or TB (if it was, it implies he had been working for Boer farmers in crowded living conditions). Pneumonia was, after all, together with gastric complications, the most common cause of death among the BaTswana until recently. (Winter nights can be extremely frosty, and a chill is easily caught if clothes are wet after exertion during the hot day.) The fur kaross with which ‘El Betchuanas’ was buried would have been absolutely necessary winter wear.
As the best furs and pelts were hunted in winter, it is also likely that the Verraux brothers came to the Orange-Vaal area in winter.


Cal recordar que :

Botswana is an electoral democracy (…). A free and vigorous press thrives in cities and towns, with several independent newspapers and magazines published in Gaborone the capital.
The private Gaborone Broadcasting Corporation television system and two private radio stations have limited reach, though Botswana easily receives broadcasts from neighboring South Africa.
State-owned outlets dominate the local broadcast media, which reach far more residents than the print media, and provide inadequate access to the opposition and government critics. In addition, the government sometimes censors or otherwise restricts news sources or stories that it finds undesirable. (…)
The government does not restrict internet access, though such access is rare outside cities (…) Freedom of religion is guaranteed (…) Academic freedom is generally respected. While free and private discussion is largely protected, all prepaid mobile-telephone SIM cards must be registered, at risk of disconnection.
However, only 15 percent of such cards were registered by the December 2009 deadline; the government announced its intention to disconnect unregistered numbers throughout 2010 (freedomhouse.org)








=======================





......