L'ex ÎLE FEYDEAU À NANTES
PHOTOS: Carte de l'Ancienne Île Feydeau à Nantes
L'Ile Feydeau et le Far de Le Croisic à l'entrée au Loire depuis l'Atlantique.
Allée Turenne (aujourd'hui). L'herbe verte est là oú coulaient avant (au XVIIIème siècle) les eaux de la Loire
__________________________________________________
L'ÎLE (ou ex-Île) FEYDEAU, à NANTES
*************************************
L’île Feydeau était une ancienne île de la Loire au centre de Nantes.
Aménagée à partir des années 1720 dans le cadre d'une opération de lotissement qui lui a donné son nom actuel.
Elle cesse d'être une île lors des comblements de la Loire dans les années 1930, mais son ancien état apparaît encore clairement sur un plan de Nantes et le nom d'île lui a été conservé dans l'usage courant.
L'île Feydeau se trouvait entre la ville de Nantes, au nord, dont elle était séparée par le bras de la Bourse (actuel cours Franklin-Roosevelt) et l'île Gloriette dont elle était séparée par le bras de la Madeleine (actuels rue Félix-Eboué, pelouse de l'allée Turenne et cours Honoré d'Estienne-d'Orves).
Les anciens quais sont devenus les allées Turenne au sud, Duguay-Trouin au nord.
Elle se trouvait face à la place du Bouffay, du bas cours de l'Erdre (actuel cours des Cinquante Otages), de la Place du Port au Vin (actuelle place du Commerce) côté ville, à l'Hôtel-Dieu (toujours présent, mais modernisé) sur l'île Gloriette.
Jusque dans les années 1730, elle était reliée à la ville par le pont de la Poissonnerie et à l'île Gloriette par le pont de Belle Croix, premiers éléments de la ligne de ponts qui reliait Nantes au bastion de Pirmil sur la rive sud de la Loire, et au delà, à La Rochelle ou à Poitiers.
C'était donc une voie essentielle de circulation, appelée chaussée de la Madeleine, qui les jours de marché était encore plus encombrée que les jours ordinaires.
En 1737, est mis en service le pont Feydeau, au niveau de la place du Port au Vin.
Les différentes parties de l'île :
D'amont en aval, on trouvait vers 1750 : la place de la Poissonnerie (actuelle place Neptune), le faubourg de la Saulzaie le long de la chaussée vers Pirmil, le lotissement Feydeau, la place de la Petite Hollande (square Jean-Baptiste Daviais).
Une longue rue centrale traversait les parties habitées dans le sens longitudinal, l'actuelle rue Kervégan.
L'île de la Saulzaie jusqu'en 1721.
Avant les années 1720, l'île est un gros banc de sable, pas très stable, appelé «grève de la Saulzaie».
Le faubourg est assez pauvre.
Une chapelle Notre-Dame-de-Bon-Secours y est édifiée en 1443.
Quelques années plus tard, y est installée une nouvelle halle aux poissons.
L'île est l'objet de travaux de fortification en 1464 et en 1477, sous le règne du duc François II de Bretagne.
Elle doit son nom actuel à Paul Esprit Feydeau de Brou, intendant de Bretagne, de 1716 à 1727, par l'aménagement de l'Ile (1721-1789 et lotissement dit Feydeau.
Si les premiers projets d'urbanisation datent de 1721, le terrain ne sera acquis par la ville de Nantes qu'un an plus tard.
Les chantiers qui furent longtemps retardés par la présence de terrains instables et inondables, se prolongèrent jusqu’à la veille de la Révolution française.
Dès leur édification, les immeubles se sont inclinés.
La présence de pilotis ne suffit pas à stabiliser les fondations.
Vers 1750, seuls quatre immeubles sont sortis de terre.
Les chantiers s’accélèrent après 1755, lorsque l’architecte Pierre Rousseau (dont le fils, également prénommé Pierre, sera l'architecte de l'hôtel de Salm à Paris) imagine d’asseoir les fondations sur un radeau de bois, à la hollandaise.
Les habitations prestigieuses, réalisées en tuffeau, marquent l'apogée des négociants et armateurs nantais.
De nombreux mascarons témoignent du passé nantais.
L'île Feydeau après l'aménagement:
Jean-Baptiste Carrier avait son bureau dans l'une des maisons de l'île sous la Terreur.
Dans la seconde moitié du XIX siècle, elle accueillit également deux équipements publics d'importance :
Le marché couvert de la Petite-Hollande, sur sa pointe Ouest (en lieu et place du square Jean-Baptiste-Daviais) et La poissonnerie municipale, sur sa pointe Est (à l'emplacement du chantier "Neptune").
Ces deux bâtiments furent respectivement démolis en 1932 et 1940.
VILLE NATALE DE JULES VERNE:
La maison natale de Jules Verne, le célèbre auteur, occupe l'angle du cours Olivier de Clisson et la rue Kervégan (une plaque commémorative y symbolise l'évènement).
L'actuelle place de La Petite Hollande correspond à des terrains gagnés sur la Loire au XXe siècle.
_______________________________________
=======================================
NOTICE
------
J'ai connu l'éxistence de l'Île Feydeau, et de l'ancienne Place de La Petite-Hollande, et du Carrefour de La Poissonnerie, et de L'Hôtel de la Villestreux oú Jean-Baptiste Carrier avait son quartier général à l'époque du Terreur comme Pro-Consul, oú depuis ses fenêtres on pouvait voire La Petite-Hollande avec ses grands arbres et les soldats de la Compagnie Marat en garde. Et encore de l'edifice de Le Bouffay (Comité de Santé Publique de Nantes en 1793), le Far de Le Crosic, le quai de la Fosse, et les ponts sur la Loire.... etc. là oú à présent l'eau de la Loire ne coule plus, mais que (comme rappel évocateur) montre une pelouse d'herbe verte.......... la oú l'eau coulait sous les ponts.
Oui, tous ces anciens lieux de Nantes, m'ont été dêcelés en lisant un roman-histoire
"La Femme de Lord Tony" écrit par la Baronesse d'Orczy (aventures de Pimprenelle Écarlate) à l'époque de la Révolution française, l'époque dite du Terreur.
********************************
CLEMENCEAU "LE TIGRE"
FOTO: Retrat de Georges Benjamin CLEMENCEAU
pintat per Edouard Manet, cap a 1879-80
_______________________________________
Si m'he fixat en Clemenceau com a polític, és perquè m'ha vingut
a les mans una dita que li ha estat atribuida.
Diu així:
"LA GOVERNACIÓ D'UN PAÍS ÉS COSA MASSA SERIOSA PER A DEIXAR-LA EN MANS DE MILITARS I CAPELLANS."
(I no és pas que jo cregui als polítics civils
gaire més responsables o eficaços, però hi ha
una diferència, certament, i capital potser,
vista la història antiga i recent.)
*********************************************
Vegem, doncs, qui fou i què va fer CLEMENCEAU.
_____________________________________________
Georges Benjamin Clemenceau va néixer a Mouilleron-en-Pareds, Vendée, l'any 1841 i va morir a París l'any 1929.
En la revolució francesa La Vendée havia mostrat simpaties monàrquices però en l'època de Clemanceau era fervorosament republicana.
En aquesta població també va néixer el militar Jean de Lattre de Tassigny.
La mare de Clemenceau, Sophie Eucharie Gautreau (1817–1903), provenia d'una família protestant (Hugonot), el seu pare, Benjamin Clemenceau (1810–1897) era el metge del poble i era descendent del noble Seigneur du Colombier, havia lluitat contra el rei Carles X i després contra el rei Louis Phillippe.
El 1861 Clemenceau fundà a París un periòdic anomenat Le Travail.
El 1862 va ser arrestat per posar pòsters que demanaven una manifestació i va passar 77 dies a la presó de Mazas.
Es va doctorar en medicina l'any 1865 i exercí de periodista amb articles contra el règim imperial de Napoleó III.
Davant la repressió política, i l'amenaça de ser enviat a l'Illa del Diable. s'exilià als Estats Units exercint la medicina a Nova York, on es casà amb Mary Elizabeth Plummer (1850–1923).
Tornà a França després de la derrota del règim a Sedan va prendre part a la Comuna de París.
El 1876 va ser escollit diputat al parlament.
El 1880 va començar el seu periòdic, "La Justice", òrgan principal del radicalisme de París.
Va ser l'ala esquerra de l'Assemblea Nacional i s'oposà a la política colonial del president Jules Ferry.
Arran de la desfeta electoral de 1893, Clemenceau es va dedicar únicament al periodisme polític i la seva carrera va quedar enfosquida pel llarg "Afer Dreyfus" on ell recolzà Emile Zola i es va oposar a les campanyes antisemites i nacionalistes.
Clemenceau va publicar 665 articles defensant Dreyfus.
El 13 de gener de 1898 Clemenceau, propietari i editor del diari L'Aurore, publicà el famós article "J'accuse" d'Émile Zola, a la portada.
El 1902 va ser elegit senador pel districte Draguignan de Var.
Va advocar per la llei de separació de l'Estat i l'Església promulgada finalment el 1905.
Per la força dels seus discursos i raonaments, li van posar en nom de El Tigre.
El març de 1906, arran la caiguda del ministre Rouvier, passà a ser el Ministre de l'interior en el gabinet de Sarrien. Exercí repressió contra els moviments dels treballadors.
En la Primera guerra Mundial, El novembre de 1917 va ser nomenat Primer Ministre i va continuar la situació de "guerra total"
El 1918, Clemenceau pensà que França podria adoptar els Catorze Punts del president estatunidenc Woodrow Wilson, principalment per aconseguir el retorn a França dels territoris d'Alsàcia i Lorena, però era escèptic en els altres punts incloent els de la creació de la Lliga de les Nacions considerant-la una utopia.
El 21 de març els alemanys van fer la gran ofensiva d'hivern, amenaçant París, fins que la contraofensiva aliada dels cent dies van fer retrocedir els alemanys amb l'ajut dels nordamericans.
L'11 de novembre de 1918 es va signar l'armistici amb Alemanya, i Clemenceau va ser vitorejat pels carrers.
Va ser escollit President de la Conferència de Pau de Versailles.
Clemenceau va ser derrotat en les eleccions presidencials franceses de 1920.
Com queda dit a dalt, va morir a París el 1929.
És una biografia a grans trets, però hi ha molts llibres escrits sobre la seva vida política on poder ampliar el coneixement d'aquest polític, metge, periodista i editor a qui anomenaven "LE TIGRE" al seu propi país, i que sens dubte vatenir una gran personalitat.
______________________
NOTA
====
A l'Estat Espanyol com a Estadista MODERN, únicament se li pot comparar CÀNOVAS, que va tenir, a més del sentit insubornable de la ciutadania, l'enteresa i la talla per a fer-la respectar i alliberar-la de tota contaminació militar o eclesiàstica.
________________________________________________________
=======================================
.......
COSES PASSADES DE MODA
FOTO : Beatnik, dibuix de Jah Maya amb la característica barba "chivita", boina, samarreta a ratlles, coll alt i ulleres fosques.
FOTO : Esteorotip de jove music Beatnik
________________________________________
PARAULES I COSES PASSADES DE MODA
*********************************
SÍ i tant, els Beat i els Beatniks ja han passat de moda, definitivament.
Aquest, com sempre, és el destí de totes les 'modes', 'novetats' i 'modernismes'.
Sap alguna cosa el jovent d'avui d'aquestes 'modes' dels anys 60 del segle XX ?
Potser només alguns ja grans, al voltant de la seixantena, s'en deuen recordar.
Qui sap?
Però més aviat crec que les modes Beat i Beatnik, han estat apartades, o oblidades i substituïdes per d'altres que segurament els joves del Segle XXI creuen haver descobert o inventat i, com en els temps passats, les anomenen 'modernes'.
PER A TOTS AQUESTS QUE HAN OBLIDAT O
DESCONEIXEN QUÈ I QUÍ VAN SER ELS BEATNIKS,
INCLOC UN XIC D'INFORMACIÓ I XAFARDERIES
ARREPLEGADES AQUÍ I ALLÍ:
________________________________________
Cal mirar el "Beatnik", del dibuix de Jah Maya, amb la característica barba "chivita", boina, samarreta a ratlles, coll alt i ulleres fosques.
I els més direm, si que ens sona d'alguna cosa això de beatnik......
Beatnik és un terme inventat en 1958 pel periodista nord-americà Herb Cauen amb la finalitat de parodiar i referir-se despectivament a la generació "beat" i els seus seguidors, amb prou feines mesos després que es publiqués "A la carretera" (On the Road), la novel·la-manifest del moviment, escrita per Jack Kerouac.
Els escriptors "beat" com Kerouac van rebutjar el terme 'beatnik' per despectiu, no obstant això va ser adoptat i difós àmpliament pels mitjans de comunicació, aplicant-ho a un estereotip juvenil distingible per la forma de vestir-se i arreglar-se que es va fer de moda, i relacionant-ho amb una actitud procliu a la ganduleria, el desenfrenament sexual, la violència, el vandalisme i les colles de delinqüents.
Amb el temps la denominació va acabar sent aplicada de manera indiscriminada, tant a als artistes de la generació beat i els seus seguidors com als 'beatniks'.
Els beats i els beatniks es van diluir en la segona meitat de la dècada dels seixanta, immersos en els moviments contraculturals com els encarnats pels hippies, el rock, la revolució sexual i les lluites antiracistes i contra la guerra de Vietnam.
Fora d'Estats Units, ambdós termes "beat" i "beatnik" van ser utilitzats com a sinònims, sense percebre el sentit paròdic del segon.
La paraula "beatnik" va ser encunyada per Herb Cauen, un popular periodista de Sant Francisco, per referir-se a els beats o la Generació Beat, que havien establert el seu principal centre de reunió a la Platja Nord de la ciutat. Cauen, qui diversos anys després guanyaria el Premi Pulitzer, va inventar el terme en un article escrit en el Sant Francisco Chronicle el 2 d'abril de 1958, fusionant les paraules "beat" i "Sputnik".
L'Sputnik, va ser el primer satèl·lit artificial i havia estat llançat per la Unió Soviètica sis mesos abans, convertint-se en un símbol, tant del poder soviètic com de l'amenaça de destrucció nuclear dels EE. UU. en el marc de la Guerra Freda, a causa de la qual cosa va deslligar una ona de temor massiu entre els nord-americans.
En vincular a la Generació Beat amb l' Sputnik soviètic, l'objectiu era mostrar-la com "no americana" (no nord-americana).
En alguns llocs web d'Internet, s'esmenta erròniament que la paraula va derivar de la fusió dels termes "beat" i "nudnik", terme idish que significa "avorrit" o "obtús".
Criticant la tergiversació del terme, Allen Ginsberg, un dels principals referents de la Generació Beat, va escriure una carta al New York Times, després que el periòdic la utilitzés reiteradament en un article referit a l'escriptor, per deplorar "l'enganyosa paraula beatnik", dient que:
"Si haguessin estat els beatniks i no els il·luminats poetes Beat els qui haguessin envaït aquest país, no haguessin estat creats per Kerouac sinó per la indústria dels mitjans de comunicació de masses, dedicats constantment al rentat de cervell de l'Home".
Per la seva banda Jack Kerouac, qui inicialment havia definit el terme "beat" com "abatut, menyspreat i malgirbat" (beat down), vuit mesos després va precisar el seu significat en el Fòrum Brandeis, sota el títol:
"Hi ha una Generació Beat?" ("Is There A Beat Generation?")
realitzat el 6 de novembre de 1958 en l'Hunter College Playhouse de Nova York.
Els conferenciants eren el propi Kerouac, James A. Wechsler, l'antropòleg de Princeton Ashley Montagu i l'escriptor Kingsley Amis.
Wechsler, Montague i Amis es van presentar vestits amb trajos, mentre Kerouac ho va fer amb jeans negres, botes i una camisa a quadres blancs i negres.
Llegint un text que ja tenia preparat, Kerouac va reflexionar sobre el significat i el sentit de "el beat":
« És a causa que sóc beat, que crec en la beatitud i en què Déu estima tant el món que li va donar al seu fill únic que..... Qui sap, si l'univers no sigui realment un vast mar de compassió, la veritable mel sagrada, sota tota aquesta mostra de personalismes i crueltat? »
La diferència entre "beat" i "beatnik"
_______________________________________
per Allen Ginsberg i Peter Orlowski.
En l'argot local nord-americà de l'època, el terme "beat" indicava la cultura, l'actitud i la literatura.
Mentre que la paraula "beatnik" s'utilitzava per estereotipar la cultura beat, tal com apareixia en els personatges d'historieta, moltes vegades violents, que difonien els diaris i revistes.
« "Beat" era una manera de ser, va dir el profeta (Ginsberg); mentre que "Beatnik" era roba de moda.
"Beat" era identitat; mentre que "Beatnik" era imatge. »
Aquesta distinció entre "beat" i "beatnik" ha estat analitzada pel professor Ray Carney de la Universitat de Boston, una autoritat en cultura beat, en "The Beat Movement in Film", una sèrie de notes seves realitzades en ocasió d'una mostra de 1995 organitzada pel Museu Whitney:
« Gran part de la cultura "beat" expressa una posició negativa abans que positiva.
Va estar animada per un vague sentiment de displaer i insatisfacció cultural i emocional, i un anhel, abans que per un propòsit o un programa específic.
Seria molt més fàcil si només busquéssim pel·lícules amb beatniks.
El periodista de Sant Francisco Herb Cauen va encunyar la paraula (que, a partir d'un sarcàstic joc de paraules amb el recentment llançat Sputnik dels russos, intentava aparentment posar en dubte l'americanisme de signe-vermell-blanc-blau dels beatniks).
I els mitjans de comunicació van popularitzar el terme.
Dobie Gillis, la revista Life, Charles Kuralt i una host de conductors d'espectacles i periodistes van reduir el beat a una sèrie de ximples superficialitats externes que han romàs entre nosaltres des de llavors: chivas, ulleres de sol, lectures de poesia, cafès, mandrosos i argot de moda.... "cool, man, cool". »
Els termes Generació Beat i beat corresponen al moviment literari antimaterialista iniciat al començament de la dècada del 50 entre els quals es van destacar escriptors com Jack Kerouac, John Clellon Holmes, Allen Ginsberg, Timothy Leary, Neal Cassady i William Burroughs, que a mitjan els anys 60 es va diluir com a tal per influir decisivament en els moviments contraculturales juvenils desenvolupats en la segona meitat de la mateixa, i particularment en músics claus, com Bob Dylan, 'The Fugs' (on va contribuir directament Allen Gingsberg), 'The Doors' i 'The Beatles'.
La filosofia beat era bàsicament contracultural, antimaterialista, anticapitalista i antiautoritaria, que remarcava la importància de millorar la interioritat de cadascun més enllà de les possessions materials i de les regles imposades pel sistema.
Van atorgar una gran importància a la llibertat sexual i a les drogues com ajudants de l'exploració interior.
Alguns escriptors beat es van apropar a les religions orientals com el budisme i el taoisme.
En política tendien a ser demòcrates o socialdemòcrates de centre esquerra (anomenats "liberals" a EUA), recolzant causes com les lluites antiracistes d'aquests anys, encara que alguns dels seus integrants com William Burroughs, van adherir a idees paleoconservadoras.
En l'art van adoptar una actitud oberta cap a la cultura afro-nord-americana, alguna cosa que va resultar molt notable en el jazz i el rock and roll, encara que la Generació beat va manifestar una oberta preferència pel jazz modern i un cert menyspreu pel rock and roll.
En "Aftermath: The Philosophy of the Beat Generation"
Jack Kerouac s'oposa a aquesta distorsió de les seves idees:
« La Generació Beat, que va ser una visió que vam tenir John Clellon Holmes i jo, i Allen Ginsberg d'una manera fins i tot més salvatge, a finals dels quaranta, d'una generació de bojos, il·luminats hipsters apareixent de sobte i passejant per Amèrica, seriós, vagant i fent dit a tot arreu, desalineats, beatífics, bufons en una desagradablement gracioss i nova manera beat -una visió collida per la manera en què escoltàvem pronunciar la paraula "beat" en les cantonades de Times Square i el Village.
En altres ciutats en les nits cèntriques de la postguerra-, beat significava baix i exclòs però ple d'intensa convicció.
Nosaltres sentim fins i tot als vells pares dels carrers de 1930, utilitzar la paraula d'aquesta manera, amb sarcàstica malenconia.
Mai va significar delinqüents juvenils; va significar personatges d'una espiritualitat especial que no formaven colles sinó que eren solitaris Bartlebys instal·lats de l'altre costat del mort finestral de la nostra civilització. »
==================================
Però mirem ara que deien els anti-beatniks:
L'estereotip beatnik: entre la persecució i la paròdia
------------------------------------------------------
Portada del Sant Francisco Chronicle de juny de 1958: "Cos nu en carreró. Noia 'Beatnik' assassinada per mariner buscant amor".Des de finals de la dècada del 50 els mitjans de comunicació van reflectir i van difondre reiteradament l'estereotip del jove beatnik (antiamericà, gandul i delinqüent), apartant-se del perfil rebel i solitari, relacionat amb la cultura beat, que havien presentat actors com James Dean i Natalie Wood a "Rebel sense causa" (1955).
Al juny de 1958 Connie Sublette, una de les joves que freqüentaven el grup beat que solia instal·lar-se en els bars exprés i realitzar reunions en la Platja Nord de Sant Francisco (zona que va començar a ser coneguda com "Beatnik Land"), va resultar assassinada per un mariner negre amb el qual estava mantenint relacions sexuals.
El fet va ser cobert pel "San Francisco Chronicle" de manera sensacionalista amb el següent títol de portada:
"Cos nu en carreró.
Noia beatnik assassinada per mariner buscant amor".
___________________________________________
Pocs dies després l'alcalde de la ciutat donava la seva opinió sobre el cas i la "Generació "beat":
« Un nom tan distingit per glorificar tot tipus de delinqüència és massa "modern" per a mi.
No m'importa com ells anomenin a la gent -beatniks, eatniks o deadbeats- ,
no es pot excusar l'addicció als narcòtics o la prostitució només perquè algú es creu a si mateix artista o escriptor.
Les ordres són de no fer favors especials als beats. »
En el marc del cas de "la noia beatnik escanyada" el Chronicle va publicar dos articles titulats:
"Vida i amors entre els beatniks",
escrits per Allen Brown, en el qual es descriu el dia típic d'un beatnik: aixecar-se tard, sense banyar-se ni afaitar-se o netejar-se les dents, posant-se la primera vestimenta a mà presa a l'atzar d'una pila de roba bruta i passar la resta del dia al bar (bagel shop) gastant tot els seus diners en cafè.
Brown conclou dient que «gairebé tots els beatniks volen morir però, gairebé tant com la mort, estimen parlar».
Titulars del Sant Francisco Chronicle de 1958 referits a
"el judici contra el "Rei dels Beatniks".
"Persona desapareguda: Estudiant secundària perduda en Beatnikland?"
"Noia beatnik explica sobre viatge amb 2 homes".
"Mantingui's allunyat dels beatniks: Nord sentenciat a treballar".
Gairebé simultàniament els mitjans de la ciutat van anunciar la desaparició d'altres dues "noies beatnik", menors d'edat, presentant-les amb evident intencionalitat com "voluptuoses".
Les joves en realitat se n'havien anat de viatge durant el cap de setmana amb Eric "Big Daddy" Nord, titular del club Nord's Party Pad, conegut com el "Rei dels Beatniks" i un amic.
Ambdós beatniks van ser detinguts, empresonats i condemnats "a treballar" amb llibertat condicional de tres anys, per un jurat local, amb l'argument que havien "induït al crim" a dues menors edat.
La sentència va ser molt criticada per la seva evident arbitrarietat, resultant al seu torn d'un notable prejudici antibeatnik.
En donar a conèixer la decisió, el jutge va dir:
«Vostè i els seus amics de beatnikland emfatitzen les seves inusuals maneres de fer l'efecte que vostè té talent, habilitat i categoria, quan en realitat, qualsevol persona que ho miri, s'adona que vostè no té cap mena de talent».
En la televisió nord-americana els beatniks van aparèixer amb el personatge de Maynard G. Krebs, interpretat per Bob Denver en la popular comèdia "The Many Loves of Dobie Gillis" (1959-63), consolidant l'estereotip del beatnik enemic del treball.
El personatge de Shaggy en el dibuix animat Scooby-Doo, creat a finals de la dècada del 60, està inspirat en el de Maynard G. Krebs.
L'any 1959 es va estrenar la pel·lícula "The Beat Generation" associant al moviment amb el crim i la violència.
El mateix va succeir a l'any següent amb el film "The Beatniks".
Aquesta distorsió s'aplicaria també als hippies uns anys després.
Altres pel·lícules que van difondre l'estereotip del beatnik violent van ser "High School Confidential" (1958), "The Bloody Brood" (1959), "The Rebel Set"(1959)
"Beat Girl" (1960),"The subterraneans" (1960) i "The wild ride" (1960).
A mitjan 1959, un psiquiatre anomenat Francis Rigney, qui va compartir diversos mesos amb el grup de beatniks que freqüentaven Platja Nord, fent-se passar per un d'ells, va difondre en els mitjans una pseudo investigació anomenada "100 Nits amb els Beats".
En ella Rigney afirma que el grup estava integrat per uns 150 joves, dels quals un terç eren dones, que tenien vora 23 anys, mentre els homes eren set anys més grans. Gairebé la meitat eren joves residents a la costa est del país (un 10% de la ciutat de Nova York) que passaven els caps de setmana o els estius a Sant Francisco, mentre que un 20% eren residents de l'àrea.
En el grup hi havia una gran quantitat d'artistes, principalment escriptors, que havien aconseguit certa notorietat.
L'informe destaca el predomini de conductes obertament sexuals o violentes entre els membres del grup.
Quant a l'aparença, el psiquiatre esmenta el predomini del Ivy League "look", així com el suèter folgat negre.
Finalment, entre les seves conclusions el psiquiatre sosté:
« Ells han fet de la societat un boc expiatori de la seva pròpia neurosi...
Han sortit de la societat i com qualsevol grup de gent malalta volen que els deixin sols. »
"Life" va ser el mitjà que més va insistir a imposar el terme beatnik amb el seu significat de moviment "antiamericà" i "degradat".
El 21 de setembre de 1959 la revista va publicar un article titulat:
"Squaresville O.S.A. vs. Beatsville" (traduïble com a "Vila Honesta EUA vs. Vila Beat") en el qual explica la història de tres adolescents del petit poble d'Hutchinson, Kansas, que "confoses" pel moviment beat, havien convidat al seu poble a Lawrence Lipton, un dels seus principals referents, autor de Holy Barbarians i director de la Gas House, centre de reunió de la Generació Beat, a Venice, Los Angeles.
"Life" continua explicant que quan els pares es van assabentar de la imminent "invasió beatnik", van recórrer immediatament a la policia per evitar-la.
Tal i com refereix la revista, la resposta de la policia va ser contundent:
"un beatnik és algú que no li agrada treballar; qualsevol que no li agradi treballar és un rodamón i un rodamón, per aquí, va a parar a la presó".
"Life" també consigna l'opinió d'una de les adolescents:
« Sabem que els beatniks no són bons, però pensàvem que ells simplement es vestien com dròpols i parlaven estrany. Ara sabem que es casen sense fer els tràmits i coses així.»
El 1971 el periòdic "Sant Francisco Chronicle", que tant fes per construir l'estereotip negatiu, descrivia els beatniks com:
«gent que tenia una alegria de viure que encenia una llum en els ulls, veus vitals i gestos enèrgics»,
contraposant-se a d'altres que, per dir la veritat, no aporten pas res massa diferent.
(RES DE NOU PER ALS QUI TENEN EXPERIÈNCIA, OI?
lA HISTORIA ES REPETEIX SEMPRE SOTA UN NOM O ALTRE.
==================================================
....
