GIACOMO ROSSINI

FOTOS: Giacomo Puccini primera joventut
Giacomo Puccini els seus primers èxits
Isabella Coldran, la seva primera esposa
Giacomo Puccini de vell
________________________________________




AVUI CELEBREM L'EFEMÈRIDE
dels 220 ANYS DEL NAIXEMENT DE :


GIACOMO (o Gioacchino) ROSSINI

=================================




Gioacchino Rossini (Pesaro, 29 de febrer de 1792 – Passy, 13 de novembre de 1868) va ser un compositor italià considerat una de les figures de l'òpera del segle XIX.

És recordat especialment per
l'òpera "El barber de Sevilla" però la seva notorietat va més enllà perquè:
Va rejovenir l'opera buffa i l'opera seria amb la seva passió per l'estil vocal virtuós conegut com el del "bel canto"-

La seva vida va ser en certa manera comparable a un dels seus cèlebres crescendi.

Va compondre la primera òpera a l'edat de catorze anys, però després, en el cim de la seva popularitat i crèdit, va abandonar la composició, i es dedicà a una jubilació tranquil·la a la campanya parisenca.

El cigne de Pesaro -com va ser conegut Rossini- va neixer tres mesos després de la mort de Mozart i va imprimir al melodrama un estil que va fer època i que va influir en gran manera els operistes posteriors.

Va deixar més de trenta òperes en tots els gèneres, des de la farsa a la comèdia, passant per la tragèdia i l'òpera seria.

La seva família era d'extracció humil:

Son pare, Giuseppe, de malnom « Vivazza », fervent admirador de la Revolució Francesa, era originari del poble romanyès de Lugo i exercia les funcions de tubatore o trompeta de la vila, treball que compaginava amb el d'inspector d'escorxadors.

Sa mare, Anna Guidarini, havia nascut a Urbin i era cantant.
Arran que Giuseppe Rossini va ser suspès d'ambdues funcions, per haver recolzat vivament les idees de la Revolució Francesa, Anna va enrolar-se com a cantant de teatre a Bolonya.


Rossini va passar els anys d'infantesa amb la seva àvia o viatjant a Ravenna, Ferrara i Bolonya seguint son pare, fugitiu, per tal d'escapolir-se de la presó després de la restauració del govern pontifici.

Va ser principalment a Bolonya on va poder-se iniciar en la música, particularment en el cant (va ser contralt a l'Acadèmia Filharmònica) i en l'espineta de la mà de Giuseppe Prinetti, el seu primer professor, i després amb Angelo Tesei.


Als catorze anys (1806) es va inscriure al Liceo musicale de Bolonya, estudiant intensament i amb passió les obres de Haydn i Mozart (en aquesta època va ser anomenat «il tedeschino» - el petit alemany-) i va compondre la seva primera òpera (Demetrio e Polibio, que no serà representada fins el 1812).

El 1808 va publicar la seua primera obra, amb el títol "Pianto d'armonia per la morte d'Orfeo".

També va conèixer Isabella Colbran, cantant lírica que el sobrepassava en edat, amb la qual contraurà matrimoni uns anys més tard i de la que se separarà el 1830.



Fecunditat musical i Òperes de joventut
---------------------------------------

Amb a penes vint anys ja havia estrenat tres òperes i, només un any després, el nombre va ascendir-ne a 10. L'inici de les representacions de les seues obres cal situar-lo l'any 1810 al teatre de S.Moisé, a Venècia, amb La cambiale di matrimonio.


El llarg «viatge amb el melodrama» comença, .......
alternat amb èxits rutilants i amb fracassos estrepitosos.


El 1812 Rossini gaudeix de diversos èxits: Ciro in Babilonia a Ferrara, La scala di seta a Venècia, i La pietra del paragone a Milà. Aquesta darrera òpera és des de llavors considerada pels crítics com la pedra de toc del geni rossinià.

L'any següent, torna a gaudir d'un gran triomf a Venècia amb l'estrena de Tancredi, que marca un punt d'inflexió en la seua carrera: en efecte, Rossini abandona els llargs recitatius tradicionalment utilitzats en l'òpera seria en profit d'una declamació lírica.


Els anys 1814-1815 són menys feliços i contemplen sobretot el fracàs de Il turco in Italia i de Sigismondo, representades al Teatre La Fenice de Venècia durant el Carnestoltes de 1815.



Il barbiere di Siviglia
-----------------------

En la tardor de 1815, l'empresari del Teatro Argentina, a Roma, proposa a Rossini el libretto de Il barbiere di Siviglia, comèdia francesa de Beaumarchais que Giovanni Paisiello ja havia utilitzat per a l'òpera i en la que molts altres compositors també s'hi havien inspirat.
Composta en 13 dies, va ser estrenada amb el títol d'Almaviva i va rebre una acollida particularment negativa.
Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (guitarres desafinades, cantant que cau i comença a sagnar pel nas, irrupció d'un gat sobre l'escenari...) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulets i crits.

Malgrat tot, l'endemà, el públic va acceptar escoltar l'obra i ben aviat aquesta va ser jutjada com molt superior a la "versió" de Paisiello.
Els aplaudiments del públic van confirmar el triomf de Rossini, que va ser portat sobre les espatlles fins a casa seva.

No va ser fins uns mesos després, amb ocasió d'una representació al Teatro Communale de Bolonya, que Rossini donà a l'òpera el títol definitiu de "Il barbiere de Siviglia"


L'Òpera seriosa
***************
Un mesos més tard, Rossini trenca amb l'opera buffa i es concentra en l'opera seria, produint en primer lloc Otello i després, el 1817, La Cenerentola i Armida.

La revolució de Nàpols, el juliol de 1820, va obligar-lo a allistar-se a l'exèrcit, però els seus caps, en no veure en ell les qualitats d'un soldat, el van trametre de tornada a la composició.

Fou llavors quan va compondre la Missa de Glòria, considerada en el seu moment profana pel seu caràcter operístic, però és precisament aquesta característica la que encara avui dia constitueix la fascinació d'aquesta obra, amb la rica invenció melòdica, la partitura de caràcter belcantista i el color de l'acompanyament musical.
Es va presentar per primer cop a l'església de Sant Ferran de Nàpols.

El 1821, va visitar Viena per a l'estrena de Zelmira.
A la capital austríaca va conèixer Beethoven, amb el qual va ser incapaç d'establir relacions cordials, potser a causa de la sordesa i la dolenta salut del compositor alemany.

Després d'haver-se hagut de recuperar del fracàs de 'Semiramide' Venècia, Rossini va deixar Itàlia i va marxar a França, on va arribar després d'una breu estada a Anglaterra, on va estrenar 'La figlia dell'aria', que li va valdre l'estima del rei Jordi IV del Regne Unit.

Només arribar a París va compondre Il viaggio a Reims, òpera de circumstància escrita per celebrar la coronació de Carles X i estrenada al Théatre Italien el 19 de juny de 1825.
Aquesta òpera va suposar un franc èxit, encara que momentani: la major part de les peces d'aquesta òpera seran reutilitzades en Le Comte Ory, composta el 1828.


Guillem Tell
------------

Guillem Tell, òpera estrenada a París el 3 d'agost de 1829, serà la seva darrera òpera.

Sobre un libretto en quatre actes d'Etienne de Jouy i d'Hippolyte Bis, és una fusió entre les qualitats pròpies de l'òpera italiana i l'art francès i alemany:
La gràcia italiana de la cavatina i el duo,
l'harmonia alemanya del cor
i la claredat i precisió de l'estil francès.



Retir
-----

A Gioacchino Rossini la revolució de 1830 li va valdre la pèrdua de la protecció de Carles X.
Aleshores es va tancar en un llarg retir que va durar fins a la seva mort i que només va interrompre per compondre unes quantes obres fetes per al seu plaer o per encàrrec del seu entorn:
l'Stabat Mater, compost el 1841,
els Petits pecats de la vellesa
i la Petite Messe Solennelle, estrenada el 1864.



Per què Rossini va deixar de compondre després de Guillem Tell?

En són moltes les explicacions que s'ha tractat de donar:
des del simple avorriment, fins a la riquesa material que havia acumulat, passant per les nombroses dificultats de salut, i potser també pel canvi que s'estava produint en el panorama operístic, amb noves necessitats vocals, orquestrals i teatrals.

La seva esposa, Isabella Colbran va morir el 7 d'octubre de 1845, i Rossini va tornar a casar-se dos anys després amb Olympe Pélissier.

Retornat a Bolonya, va patir el trasbals provocat pels moviments revolucionaris que sacsejaren Itàlia l'any 1847.
Impopular davant els seus compatriotes per l'horror que li provocaven les sedicions populars, Rossini hagué de fer front a l'animositat del poble i hagué de deixar Bolonya per Florència, on es va instal·lar al palau de San Donato, posat a la seva disposició pel príncep Demidoff.

L'any següent va tornar a deixar Itàlia i va marxar a França, instal·lant-se en un apartament de la rue de la Chaussée d'Antin, passant l'estiu a la seva vil·la de Passy.

L'octubre de 1868, va haver de romandre a Passy a causa de complicacions de salut.
I hi va morir el divendres 13 de novembre de 1868 poc abans de mitjanit.

Les seves despulles van ser inhumades al cementeri parisenc de Père Lachaise, i no va ser traslladat a Itàlia fins el 1887, nou anys després de la mort de la seva segona esposa.
Reposa a la Basílica de la Santa Croce, a Florència.

Rossini va deixar tota la seva herència a la seva ciutat natal, Pésaro, a la qual es troba avui dia un important Conservatori dedicat a Rossini.



Miscel·lània
------------

Les principals característiques del cant rossinià són:

l'estandardització del cant, tant per al repertori còmic com tràgic;
el desenvolupament d'un virtuosisme indirectament inspirat per la tècnica vocal barroca;
la creació de blocs musicals desenvolupats, trencant amb la tradició de les àries seguides de recitatius.

Aquestes grans escenes, anomenades "pezzi chiusi" (peces tancades) comprenen generalment una introducció orquestral recitada, una secció lírica lenta, una secció intermèdia més dramàtica (tempo di mezzo) i una cabaletta (secció ràpida, més virtuosística i exaltada).
El pezzo chiuso present des de les primeries del segle XIX sobreviurà fins a les òperes més tardanes de Verdi.

Entre la peresa i els plaers de la vida, Rossini, home de mil facetes, ha estat descrit pels seus biògrafs de mil maneres diferents:
hipocondríac, colèric o més aviat víctima de profundes depressions, o tot plegat. Alegre, vividor, enamoradís i amant de les dones; sovint tatxat de peresós, però amb una producció musical que al capdavall es revela incomparable (encara que farcida de nombrosos centoni, fragments musicals anteriors que Rossini reutilitzava per a noves obres en una mena d'auto-plagi).

A més de la seva producció musical, Rossini també va ser autor d'un Llibre de cuina, deixant el seu nom a nombroses receptes:
Canelons Rossini,
Tournedos Rossini...
Una de les receptes que agradava més a Rossini era l'amanida que ell mateix havia ideat, composta de mostassa, llimona, pebre, sal, oli d'oliva i tòfona.


També estava dotat d'un gran sentit de l'humor i no dubtava a fer broma dels seus contemporanis, ja foren intèrpretes o compositors.

Hom pot citar, a aquest respecte, la següent anècdota:
Tocant un dia al piano una peça de Richard Wagner (a qui detestava), Rossini no en treia més que sons cacofònics; un dels seus alumnes va acostar-se-li i li va dir: « Mestre, heu posat la partitura a l'inrevès ! », a la qual cosa Rossini va respondre :
« Ja ho vaig intentar posant-la en el sentit contrari: però era pitjor ! ».

Una altra anecdota, molt difosa en els mitjans musicals i esdevinguda llegendària, és que Rossini havia pres el costum de compondre al llit.
Després d'escriure un Preludi per a piano, li va caure la partitura al terra, i en lloc de recollir-la va estimar-se més començar-ne una de nova.


Un renaixement
--------------
Des de l'inici dels anys 1970 fins a avui dia s'ha dut a terme una reavaluació de les nombroses i cèlebres obres de Rossini, una redescoberta que ha donat lloc a un vertader renaixement del compositor de Pésaro.
Les seves obres mestres s'han consolidat, sembla que definitivament, en el repertori dels més importants teatres lírics.

A Pésaro s'organitza cada any el "Rossini Opera Festival": apassionats de Rossini d'arreu del món hi fan cap per escoltar les obres del Maestro.



CITES I OPINIONS
----------------

Segons STENDHAL, Rossini va ser « un home envejable ».
La Vida de Rossini (escrita per Stendhal quan el compositor tenia trenta-dos anys, ha esdevingut cèlebre, encara que nombrosos crítics l'han considerada massa novel·lada.
És tan difícil escriure la història d'un home viu! - va escriure Stendhal al prefaci –
Abans que s'amoïni (si s'amoïna), tinc la necessitat de dir-li que el respecto infinitament, i de manera diferent que a un gran senyor envejat.
Ha guanyat la grossa en la loteria de la natura, ha guanyat un nom que mai no morirà, el geni i sobretot la felicitat.


Segons BALZAC:
Aquesta música de Rossini, dóna esperances als cors més ensopits.









================================

LA LECHUZA O BUHO DE MINERVA

FOTOS:
Atenea o Minerva
Reverso tetradracma siglo V aC. y en cuyo anverso
habia la figura de la cabeza de Atenea.
Skyphos con lalechuza, siglo VI aC.
Buho de Ortega y Gasset
EURO con la lechuza de Atenas, desde 1-1-2002
______________________________________________






LECHUZA O BUHO DE MINERVA
++++++++++++++++++++++++++++++

«lechuza de Minerva»
frente al
supuesto «búho de Minerva»


Palas Atenea, dicha más tarde Minerva, la Virgen, la Diosa de los brillantes y resplandecientes ojos, Glaucopis, de mirada viva y penetrante, como la mirada de las pequeñas lechuzas, con las que custodia durante la noche la Acrópolis, en cuyo Partenón se atrevió Fidias a esculpirla.

la que había nacido de la propia cabeza de Zeus, con el hacha de bronce de Vulcano por partera.

la que dio a la ciudad de Atenas el olivo como símbolo de la paz, frente al corcel guerrero de Neptuno y ante cuya belleza el veloz Helios detuvo los ligeros corceles de su carro de fuego.
La que inventó la flauta y la danza.
La Diosa de la Guerra, a quien dedican el gallo, ave animosa y peleadora y, por tanto, protectora de la Paz, de la Filosofía y de las Artes;
La denominada también Atrine, la indomable,
Escenias, la vigorosa
Hippia, pues enseñó a domesticar los caballos,
Areya, la compañera de Ares,
Promacos, la que pelea en primera fila,
Nike, pues da la victoria,
Eirenóforos, pues porta la paz;
la que guió a los argonautas en la búsqueda del vellocino de oro, &c.,
la que apartó un día a la sofista corneja de su compañía, para evitar que los hombres pudieran confundir la parlería con la sabiduría,
y la que decidió adoptar a la callada y observadora lechuza como numen suyo.



En la España de 1585, así lo decía Juan Pérez de Moya en su Filosofía secreta, donde debajo de historias fabulosas se contiene mucha doctrina provechosa a todos estudios:

«Desechada la corneja de la compañía de Minerva recibió la lechuza o mochuelo, porque esta ave ve de noche, y al sabio, entendido por Minerva, ninguna cosa se le debe esconder por encubierta que parezca; y porque así como esta ave está de día escondida y retraída en lugares oscuros, apartada de la conversación de las otras aves, así el sabio con deseo de la especulación se retrae a lugares solitarios, porque en la familiaridad y frecuencia de la gente no hay quieto reposo para filosofar; y porque el contemplar y considerar tiene más fuerza de noche que de día, y el ánimo muestra en este tiempo más vigor, por esto se denota esto más con estas aves nocturnas que con otras.»


Ya el gran Aristóteles, al comienzo del libro segundo de su Metafísica, había dejado escrito:
«ansí como los ojos de la lechuza a la claridat del sol, bien ansí el nuestro entendimiento a todas las cosas que son muy çiertas en la naturaleza», vertido en 1428 a la lengua, por Enrique de Villena.

(Hodiernos intérpretes, entienden nycticoracum por murciélago –olvidando a Vicente de Burgos en 1494: «la lechuza es nocturna & es en latín llamada nocticorax porque mucho ama la noche»– y cuelan además un alma, por si acaso: «el estado de los ojos de los murciélagos ante la luz del día es también el del entendimiento de nuestra alma frente a las cosas más claras por naturaleza».)


---------------------------



Minerva fue objeto de culto en las provincias del Imperio Romano.

A la Diosa Virgen se le aplicaban calificativos de sancta, dea sancta, regina, victrix, &c., y muchos individuos y colectividades se fortalecían con su devoción: asociaciones de militares devotos de la virgen, incluso guarniciones enteras y grupos de artesanos se entregaban a la advocación de la Virgen Minerva.

Se le consagraron estatuas, imágenes y altares, con lámparas de aceite encendidas toda la noche... cuando sus lechuzas no se lo bebían.

Con el cristianismo la Virgen Minerva se transformó en la Virgen María.
Pero las lechuzas no se enteraron de esos matices teológicos, pues no cambió el magnífico aceite de oliva de las lámparas de sus altares, cada vez más numerosos.

«y se bebía el aceite de las lámparas como lechuza» (Francisco Narváez de Velilla, Diálogo intitulado el capón, 1597),

«como lechuza infernal, cebándose en el aceite y sustancia de los prójimos» (Francisco de Luque Fajardo, Fiel desengaño contra la ociosidad y los juegos, 1603),

«y que en Dios y en su conciencia no podía ser otra la lechuza que chupaba el aceite de aquellas lámparas» (José Francisco de Isla, Historia del famoso predicador Fray Gerundio de Campazas alias Zotes, 1758)

Hasta el razonamiento de la lechuza de la fábula: «Lámpara, ¡con qué deleite te chupara yo el aceite, si tu luz no me ofendiera!
Mas ya que ahora no puedo, porque estás bien atizada, si otra vez te hallo apagada, sabré, perdiéndote el miedo, darme una buena panzada.» (Tomás de Iriarte, Fábulas literarias, 1782).

Cuando el descubrimiento de América, los españoles se fueron encontrando muchas cosas que les eran desconocidas, pero que fueron describiendo, como es natural, por analogía a las que les resultaban familiares.
Y aunque había muchas especies de lechuzas en América que eran desconocidas de griegos, romanos y cristianos, véase cómo el adulterio con Zeus, o las supersticiones atribuidas a las lechuzas en el viejo mundo, fueron enseguida detectadas hasta en los dioses precolombinos:

«Capítulo quinto. -Del mal agüero que tomaban del chillido de la lechuza.-
Cuando alguno sobre su casa oía charrear a la lechuza, tomaba mal agüero.
Luego sospechaba que alguno de su casa había de morir o enfermar, en especial si dos o tres veces venía a charrear allí sobre su casa, tenía por averiguado que había de ser verdadera su sospecha. Y si por ventura en aquella casa donde venía a charrear la lechuza estaba algún enfermo, luego le pronosticaban la muerte.

Decían que aquél era el mensajero del dios Mictlantecutli, que iba y venía al infierno.
Por esto le llamaban yautequiua; quiere decir mensajero del dios del infierno y diosa del infierno, que mandaba llamar a los que le mandaban.

Y si juntamente con el charrear le oían que escarbaba con las uñas, el que le oía, si era hombre, luego le decía:
Está quedo, vellaco oxihondido, que heziste adulterio a tu padre.»
(Fray Bernardino de Sahagún, Historia general de las cosas de Nueva España, 1576).


La lengua española de la época del Imperio ...(hace pues más de cinco siglos)...
distinguía perfectamente lechuzas, mochuelos, búhos, autillos y otras aves nocturnas.

En los refranes:
«ver de noche como mochuelo», «ver de noche como lechuza»;
en el primer diccionario de la Academia de la Lengua, años antes de que Lineo intentase reducir el mundo a sus taxonomías.

Pero la lechuza de Minerva, "la chevêche d'Athéna" de los franceses, anatematizada por algunos cristianos integristas (que gustaban representarla con una cruz sobre la cabeza, para simbolizar la sumisión de la que ellos decían falsa sabiduría), fue también marginada mucho tiempo por los naturalistas, siempre confundidos por las aves de la noche.

Nada menos que hasta principios del siglo XX no se le reconoció a la lechuza de Minerva, dentro de las aves rapaces, un género propio –¿habrá ya nacido el ornitólogo que se atreva a reivindicarle, por lo menos, una subfamilia?–
Aunque se procuró enmendar el olvido dando a ese nuevo género el mismo nombre que la virginal Pallas: Athene. Así, la confusa Strix noctua por antonomasia fue rebautizada por los taxónomos como Athene noctua.



Pero fue un filósofo idealista alemán, Guillermo Federico Hegel, quien merced a una afortunada imagen al final del prefacio a su Filosofía del Derecho, recuperó del olvido a la lechuza de Minerva, aunque fuera al penoso precio de convertirla en triste y manido lugar común de comentaristas, articulistas y profesores de filosofía.
Parece que Hegel no andaba muy fino al distinguir entre aves nocturnas, y escribió «Eule der Minerva», y no «Kauz der Minerva» o el más preciso «Steinkauz der Minerva».
En la lengua de los alemanes eule es un genérico poco preciso (como lo es owl en la lengua inglesa), que se aplica de manera difusa a rapaces nocturnas.

Así los diccionarios vulgares hacen corresponder eule con búho, lechuza, mochuelo... y algunos traductores de Hegel a la lengua española, sin pararse mucho a pensar lo que traducían, ignorantes de la Virgen Minerva, convirtieron al pequeño mochuelo de Minerva –Athene noctua, que mide 27 cm., pesa 200 gramos y tiene una envergadura que no llega a los sesenta centímetros, y que sólo raramente grita o charrea– nada menos que en un búho.
–Bubo bubo, de 70 cm., hasta tres kilos de peso y cerca de dos metros de envergadura, que ulula con frecuencia y, además, está coronado por sendos penachos o cuernecillos de pluma–.

¡Pero en qué cabeza cabe que la virginal Atenea iba a cambiar una corneja charlatana por cualquier búho ululante!
¡Y cómo imaginar tales búhos vigilando la Acrópolis, o bebiendo el aceite de las lamparillas, aceite que precisamente Pal.las nos enseñó a obtener de los olivos, los olivos en los que se posa precisamente su mochuelo!
¡Si se cometen estos errores de traducción al identificar realidades materiales corpóreas, qué barbaridades y alucinaciones no se cometeran al pretender trasladar de una lengua a otra ideas abstractas, máxime si éstas son oscuras, ideales y confusas!

Aunque no es difícil entender el error de tales traductores, a juzgar por la forma como gustan castigar el idioma.

Léanse estas cuatro variantes, realmente existentes, de la famosa frase de Hegel:

(1) «Cuando la filosofía pinta el claroscuro, ya un aspecto de la vida ha envejecido y en la penumbra no se le puede rejuvenecer, sino sólo reconocer: el búho de Minerva inicia su vuelo al caer el crepúsculo.»

(2) «Cuando la filosofía pinta gris sobre gris, al claroscuro, una forma de la vida ha envejecido y no se deja rejuvenecer sino solamente reconocer. El búho de Minerva sólo inicia su vuelo a la hora del crepúsculo.»;

(3) «Cuando la filosofía pinta gris sobre gris, entonces una forma de la vida ha envejecido. El gris en el gris de la filosofía no puede ser rejuvenecido, sólo comprendido. El búho de Minerva extiende sus alas sólo luego de que el polvo cae.»;

(4) «Cuando la filosofía pinta el claroscuro ya un aspecto de la vida ha envejecido. Y en la penumbra no lo podemos rejuvenecer, sólo lo podemos reconocer. El búho de Minerva sólo emprende el vuelo a la caída de la noche».


BIEEENN : El daño está hecho, y costará generaciones enmendar el error.


Así, el 21 de septiembre de 2001, el buscador www.google.com, que facilita la localización de cualquier secuencia de texto que aparezca entre los cientos de millones de páginas presentes en internet, con secuencias del tipo "búho de Minerva", "lechuza de Minerva", &c., permitía obtener los siguientes resultados:

GOOGLE
21 sept 2001 búho de... lechuza de... mochuelo de...
Minerva 162 29 0
Atenea 4 1 0
Palas Atenea 2 1 0

No parecen estar en uso formas como «mochuelo de Minerva», y está mucho más difundido el exótico «búho de Minerva» que la más general «lechuza de Minerva».
Hay vestigios de «búho de Atenea», &c.

Lo más curioso es advertir que la mayor parte de las páginas de Internet en las que aparece la forma canónica, «lechuza de Minerva», proceden de España;
mientras que la mayor parte de las páginas en las que aparece la inconsistente forma «búho de Minerva», proceden de las repúblicas americanas que hablan español (por orden decreciente de frecuencias: Argentina, Chile, Méjico, Cuba, Nicaragua, Venezuela, Colombia, Costa Rica, Ecuador y Perú). Nos limitamos, por ahora, a constatar esta observación.



La lechuza y el búho de Ortega
en 1931, 1934, 1936 y 1949
------------------------------

La lechuza de Minerva, travestida no hace tanto en búho, es hoy símbolo de muchas entidades que quieren tener o tienen relación con la filosofía:
Sociedades, Congresos, Revistas, Editoriales.
(Véase, por ejemplo, la curiosa transformación del logotipo de "La Revista de Occidente", la editorial fundada por José Ortega y Gasset.
Durante el auge del nazismo: aquellos filósofos españoles abandonaron la imagen de la lechuza, que habían calcado del tetradracma griego dedicado a Minerva, para incorporar como logotipo un búho alemán, de vanguardista factura cubista y germánica.)

La filosofía de tradición helénica no tiene nada que ver con el búho.

Y aunque en los símbolos apócrifos se resalten grandes y brillantes ojos, si sobre la cabeza del numen sobresalen cuernecillos, podrá tratarse de un búho, pero jamás de una lechuza de Minerva.









================================








...

VERCINGÉTORIX (IN MEMORIAM)

FOTOS:
- Estàtues i imatges de Vercingétorix.
- Rendició de les armes a César perduda Alésia
- Moneda amb el seu nom, i efigie d'un déu.
- Fortificació d'Alésia
__________________________________________________


ACLARIMENT : Quan poso IN MEMORIAM després del
nom de Vercingétorix, no ho faig en honor seu.

Ho faig en honor i memòria d'un amic molt estimat, ja
traspassat que de petit va viure a França, i a l'escola
els feien apreciar les heroïcitats de Vercingétorix i ho-
norar-lo com a HEROI francès, (tot i que ell era gal),
però sembla que els celtes, els arvernesos, etc. etc.i etc.
(moltíssimes tribus diferents) tots eren gals i per tant
francesos, i amb les seves aventures els instil.laven a tots
els nanos ja des de col.legials l'honor de defensar i morir
per França com herois.
La "grandeur" a França sempre troba matèria.
Juli César riuria amb ganes.

Quan ara sento el nom de Vercingétorix penso en el meu
amic estimat i en tot el que m'havia explicat amb tant
d'entusiasme sobre aquest personatge.
No dubteu que tots els nens l'adoraven.

És doncs amb amor i en memòria d'aquest meu amic que ja
no hi és, i que es deia François, és a dir Francesc, que
avui publico la història d'aquest valent Vercingétorix
en el meu Blog.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++





V E R C I N G É T O R I X

==========================


Una estàtua de Vercingétorix, a cavall, es troba al lloc on..potser.. era situada Alèsia, i que avui es diu Alise-Sainte-Reine, a la Borgonya.

VERCINGÉTORIX (llatí: Verkinguétorix, transliteració de la paraula composta cèltica "Wer-king-gheto-riks" el significat de la qual més probable és "Cap dels grans guerrers").

Es creu que va néixer l'any 82 aC - i se sap que morí a Roma el 46 aC.

Era el cap de la tribu dels arverns (situats a l'actual Alvèrnia) quan es va produir la invasió de les Gàl·lies pels romans.

La tradició diu que va federar els pobles gals i als seus caps per a dirigir la resistència contra els romans de Juli Cèsar.
No obstant això, després de la derrota a la batalla d'Alèsia, i d'ésser portat presoner a Roma, els gals no van assolir ja mai d'expulsar els exèrcits romans, capitulant finalment el 52 aC.

Els documents històrics que testimonien la seva vida són escassos i subjectes a una àmplia crítica, ja que tots ells foren escrits per romans que van lluitar en la invasió.

Vercingétorix és conegut sobretot pels comentaris que en va fer Juli Cèsar després de la seva victòria d'Alèsia, a Bibracte, sobre el Mont Beuvray, on va passar l'hivern, en la seva obra 'Commentarii de Bello Gallicum' o Comentaris de la Guerra de les Gàl·lies.



Els primers anys de la seva vida
________________________________

El seu nom de VERCINGÉTORIX, ha estat tot un misteri:

L'historiador romà Florus el va traduir com el gran rei dels grans guerrers.
Ver (pronunciat "uer") és una forma de superlatiu, Cingeto(pronunciat "kinngueto") fa referència a la figura del guerrer i el sufix Rix s'assembla a Rex, rei en llatí.

No obstant això, existeix un cap bretó anomenat Cingétorix i el sufix rix és utilitzat entre nombrosos gals i probablement també posseïx un origen etimològic cèltic, i no llatí.

També és probable que la paraula "Vercingétorix" sigui un nom titular i no un
nom propi.
Significaria llavors "rei molt poderós" o "super-rei guerrer".

Això podria voler dir que diversos reis reberen aquest títol en la història gal·la, cosa que explicaria l'abundància relativa i la repartició de monedes gal·les que durien aquesta paraula.
Sembla no obstant això que el "nostre" Vercingétorix, duu realment aquest nom des d'abans que rebés la responsabilitat de líder.



Els seus orígens i els inicis del conflicte
___________________________________________

No se sap amb exactitud la data de naixement de Vercingètorix, prop del poble gal de Nemossos (Clarmont d'Alvèrnia).
Era fill de Celtillos, Rei dels Arverns, un dels més poderosos pobles gals tradicionalment oposats a Roma.

En aquella època la Gàl·lia Cisalpina i la Narbonense estaven sota dominació romana. Aquitània, Bèlgica i la Cèltica (categorització grecorromana completament estranya a les diverses nacions gal·les) eren territoris on residien pobles gals de diversa importància i no eren sotmesos encara a l'autoritat de Roma.

Els helvecis jugarien un paper determinant en el començament de la Guerra de les Gàl·lies, en desencadenar una migració ("forçada" per la pressió germànica creixent) cap a Saintonge després d'haver cremat les seves terres, sota el comandament del rei Orgetorix.



D'aprenent a adversari de Juli Cèsar
____________________________________

Cap a l'any 58 aC, Vercingètorix era un jove aristòcrata quan Juli Cèsar, prenent com pretext la migració dels helvecis, va envair la Gàl·lia al capdavant de les legions romanes per a obligar-los a relacionar-se amb Roma.

No obstant això l'objectiu de Juli Cèsar era sotmetre les tribus gal·les per mitjà dels seus caps a l'autoritat de Roma, i d'aquesta forma augmentar la seva glòria i confiscar les seves llegendàries riqueses per a engreixar el seu patrimoni personal.

Celtills, rei del poble dels arverns, va intentar reprendre el cap del "partit antiromà" a la Gàl·lia, però va ser capturat i executat pel procònsol romà.

El seu fill Vercingètorix probablement va entrar en aquest moment en els cantons militars (conturbenals) de Cèsar, qui li va ensenyar els mètodes de guerra que empraven els romans a canvi de la seva cooperació, els seus coneixements del país i de les pràctiques de la Gàl·lia.

En el 52 aC, Vercingètorix va ser dit 'adolescentus' per Cèsar, el que significa que tenia llavors un poc menys de 31 anys (edat a la qual la persona es torna realment adulta a Roma i on pot sol·licitar les primeres magistratures del cursus honorum).

Volent treure profit del lleuger inconvenient que va constituir per a Cèsar la retirada de Britània (Gran Bretanya actual) i del descontentament que llavors s'incubava a una Gàl·lia cansada per l'esforç de tants anys de guerra, Vercingètorix es va decidir a reprendre la torxa del seu pare.

Va prendre el poder dels arverns per la força, i es va imposar com cap del "partit antiromà", particularment gràcies a la seva notable oratòria, art benvolgut tant pels gals com pels romans que el van escoltar i en poc temps va aconseguir el suport dels sènnons, parisis, pictons, cadurcs, turons, aulercs, lemòvics, andecaus i totes les tribus que van habitar la costa de l'Atlàntic.[2] Va organitzar la resistència portant a terme una guerra d'escamots (que a la Gàl·lia es podia realitzar excel·lentment) i va aconseguir federar el major nombre possible de tribus gal·les per a lluitar contra Juli Cèsar.


La Guerra de les Gàl·lies
_________________________

Durant el Concili del bosc de Carnuts es proclamà l'aixecament general de la Gàl·lia, on Vercingètorix va rebre la confiança i el suport dels caps gals (reis i aristòcrates) i on s'imposa ràpidament com la persona amb més condicions per a dur endavant la coalició (a causa de el seu coneixement de les tècniques de guerra gal·les i romanes).

No obstant això, en tornar a la seva ciutat natal de Nemossos per a reivindicar el seu títol de cap per dret filial, es topà amb l'oligarquia arverna (que el seu pare havia afavorit per a instal·lar un poder personal "a l'antiga" en el lloc), i amb el seu oncle patern Gobannitio al capdavant.
Aquest probablement havia estat el responsable de l'execució del pare de Vercingètorix, raó per la qual l'expulsà de la ciutat.

En quatre anys de guerres incessants, César havia conquistat, per a la república de Roma, a l'oest, més territoris que no pas Gneu Pompeu Magne a l'est.

Però tot just es va retirar Cèsar cap a la Gàl·lia Cisalpina, els belgues es van revoltar el 53 aC i a l'any següent, la Gàl·lia es va sublevar en massa, acabdillada per Vercingètorix, que desitjava una nació lliure i unida.
Al gener de l'any 52 aC, havent pres les armes contra Cèsar, intenta imposar-se als eduans (poble gal de Saona i Loira, aliats dels romans) i inspirà una unió dels pobles del centre i de l'est de la Gàl·lia contra el procònsul.

En comptes de presentar batalla campal als romans, la superioritat militar dels quals en tàctica i en armament els feia pràcticament invencibles, els va esgotar abans del cop decisiu. Quan César anava a atacar-lo, el rebel es va retirar lentament, incendiant i arrasant, al seu pas, els llogarrets i els camps. Així, allunyava cada vegada més als seus enemics de les seves bases d'operacions, i dificultava el seu proveïment.

Però Juli César va prendre la ciutat d'Avaricum (Bourges) que no havia estat cremada, per a després marxar sobre Gergòvia.
Tal com es descriu als Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, Roma havia assegurat els seus dominis sobre les tribus celtes més enllà de la Província Narbonensis (en l'actual Provença) a través d'una estratègia de "divideix i venceràs".

Vercingètorix, hàbilment, va unificar les tribus, va adoptar la política de retirar-se cap a fortificacions naturals i va emprar d'una forma simple la tècnica de la "terra cremada", cremant ciutats per a evitar que els romans poguessin viure dels productes locals.
No obstant això, el talent i la intel·ligència estratègica de Juli César, va permetre als romans triomfar contra la coalició gal·la, ja que gràcies als pactes que va realitzar amb algunes tribus gal·les per a atacar a unes altres, es va fer amb l'ajuda logística dels pobles gals boii, remi (Reims), i dels eduens que des de feia temps eren reticents a sotmetre's al cap arvern.



Batalla i Setge d'Alèsia
________________________

La lluita de les legions republicanes romanes liderades per Gai Juli August Cèsar contra el poble gal, fou molt dura.
Entre les victòries de Cèsar s'hi compten la presa de la ciutat d'Avaricum (Bourges) seguida de l'extermini de 40.000 dels seus habitants (les dones joves i els nens van ser enviats com a esclaus a Roma).

Així el romà, al cap de dotze mesos, va assetjar Vercingètorix en l'oppidum d'Alèsia. Els gals van reunir -segons les fonts romanes- un exèrcit de més de 200.000 homes, que van atacar els assetjadors (entre els quals hi havia germànics aliats de Roma contra els gals, genets ubis, de l'Alemanya central muntats amb cavalls de la tribu aliada dels rems,(de l'est de la Gàl·lia Comata), estavellant-se contra el fort sistema de fortificacions romanes, que en aquest succés particular tenia la forma de doble anell que envoltava a la ciutat, amb un mur interior per a contenir la guarnición auverna i un perímetre defensiu exterior per a protegir-se dels atacs externs.
L'exèrcit gal va ser derrotat i Alèsia hagué de rendir-se per fam.

Com que els seus companys es van negar a matar-lo, Vercingètorix va vestir el seu més rica armadura, va muntar el seu cavall de batalla, va anar fins al campament de Cèsar, i va llançar als peus del romà la seva espasa, el seu casc i la seva llança, en senyal de rendició.

Va ser empresonat al Tullianum de Roma durant cinc anys, abans de ser exposat públicament.



Teories sobre la mort de Vercingétorix
______________________________________

Juli Cèsar va dur Vercingétorix com a trofeu de la seva llarga campanya militar a la Gàl·lia, en l'òptica del seu triomf a Roma (el que demostra el que significaven els arverns per als romans).

Hi ha dues teories sobre la seva mort: la primera i més probable, és que morís escanyat poc després de la victòria de César en 46 aC.
Una segona teoria, basada en una llegenda, afirma que va ser decapitat pels romans.

En aquell moment de la rendició d'Alesia, Juli César va respectar la vida del seu captiu, a qui va enviar a Roma on va estar cinc anys en la Presó Mamertina.
Fins que Juli César, el va fer desfilar en el seu seguici de triomfador, en el qual el líder gal va ser decapitat.

Cèsar, que havia estat cruel en la repressió, després -i amb la intenció d'obtenir el poder absolut de Roma- va intentar guanyar-se la voluntat dels gals derrotats mitjançant una política de control relativament benigna, consolidant així la dominació romana a la Gàl·lia (51 aC).












=======================================








...

EL CABALLO DE PAVIA EN LAS CORTES

FOTOS :
General Pavia
Leones de Las Cortes
Emilio Castelar
_____________________




EL DIA 3 DE ENERO DE 1874, PAVIA PUSO
FIN A LA PRIMERA REPÚBLICA ESPAÑOLA
************************************


(Pobrecita República, cuan efímera fue!
Nació el año anterior 1873, después de
haber abdicado el rey Amadeo de Saboya)

=Esta es sólo una nota, que añado yo,
a título personal-, al escrito que sigue,
ya que elmismo no es fruto de mi pluma.=
________________________________________

Bien, vamos allá :




"EL CABALLO DE PAVIA EN LAS CORTES"
___________________________________

Escrito autoria de Jorge Vilches



Una de las sorpresas más chuscas de mi vida académica me la llevé cuando descubrí que aún se contaba a los estudiantes universitarios que el general Pavía entró a caballo en las Cortes.

No es asunto baladí, porque la cosa ecuestre da un aspecto jocoso a un golpe de estado que, aunque ejecutado contra el cantonalismo revolucionario, pone en ridículo nuestra contemporaneidad y sirve para barbarizar a unos y ensalzar a otros.

Eso me mostró que la Historia que se enseña está cruzada por dimes y diretes sin fundamento, y que derribarlos justifica el trabajo entre papeles viejos y libros que ya nadie lee.

Por supuesto, el general Pavía no entró a caballo en el Palacio del Congreso en la madrugada del 3 de enero de 1874.


Esta es su historia :

Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque, era un gaditano del año 1827.
Siempre fue progresista, de esos a los que no les importaba alzarse en armas contra el Gobierno.

Ingresó en la Academia de Artillería en plena regencia del general Espartero,
en 1841.
En la revolución de 1854 se mantuvo en segundo plano.
Vivió el declive de Isabel II a la sombra de Prim, al que siguió en su periplo revolucionario a partir de 1866. Tras el éxito de 1868, Pavía se adhirió al partido radical, y en él continuó cuando murió Prim y la formación pasó a manos de Ruiz Zorrilla y Cristino Martos. No defendió a Amadeo de Saboya en 1873 (nadie lo hizo), sino que apoyó la solución republicana.

El ascenso al poder de los federales le dejó sin destino; y es que no le perdonaban que hubiera sofocado la insurrección federalista de Madrid, en diciembre de 1872. De ese impasse salió en julio de 1873, cuando fue nombrado capitán general de Andalucía y Extremadura. Sofocó la rebelión de los cantones de Córdoba, Sevilla, Jerez de la Frontera y Cádiz, lo que llevó al presidente Salmerón a decir: "¡Ya tenemos ejército!". El presidente Castelar le encargó en septiembre la Capitanía General de Castilla la Nueva, la de Madrid, con el objeto de tener en la capital un general que respetara la ley.

El gobierno de Castelar estaba a punto de caer, como ya conté en el artículo "Tres republicanos, o lo que es entenderse".

Pavía se entrevistó con el jefe del ejecutivo el 24 de diciembre:
Le preocupaba el advenimiento de un gobierno federal que desarmara al Estado, lo que daría alas al cantonalismo y al carlismo en guerra.
Pavía le pidió que prolongará la suspensión de las Cortes, su interlocutor se negó... y entonces aquél decidió dar el golpe.

Informó a los capitanes generales del Norte, el Centro y Cataluña, así como a los jefes de los partidos constitucional y radical: si Castelar caía y se formaba un ejecutivo federal, daría un golpe de estado.
Entonces, dijo, les llamaría para formar un "gobierno nacional", en el que él no intervendría.

En la sesión del 2 al 3 de enero se produjo la derrota parlamentaria de Castelar.

En el gabinete de la Presidencia se reunieron Salmerón, Francesc Pi i Margall, Figueras, Guisasola y Rispa, para decidir quién sería el presidente de la República. Tras una negociación escalofriante, se decidieron por Eduardo Palanca, quien, avisado de esta posibilidad, había hecho las maletas para huir a Málaga.
Le encontraron en la estación del Mediodía, y casi a rastras le llevaron a las Cortes.

La votación se inició a las siete menos cinco de la mañana del 3 de enero.
El general Pavía había sido informado de lo ocurrido, y fue con la tropa a las Cortes desde el Paseo del Prado. Colocó un par de cañones, sin carga, en las bocacalles que daban a la Puerta del Sol, y mandó a dos de sus ayudantes a que ordenaran a Salmerón que los diputados abandonaran el Palacio. Les acompañó el coronel Iglesias, del XIV Tercio de la Guardia Civil, el mismo que custodiaba el edificio. El ayudante se presentó a Salmerón, presidente de la asamblea, y le dijo que tenía cinco minutos para desalojar.

Pasado el tiempo, los Cazadores del Regimiento de Mérida, jovencísimos soldados de reemplazo dirigidos por el comandante Mesa, entraron en el salón. Al ver a la muchachada, los diputados que aún quedaban se envalentonaron y les echaron. El coronel Iglesias, que estaba en el edificio, presenció la retirada de la tropa; tomó unos cuantos guardias, disparó unos tiros en el pasillo... y sólo unos pocos diputados quedaron en el hemiciclo, entre ellos Salmerón y Castelar. Estos le dijeron a Iglesias que Castelar seguía siendo presidente, a lo cual replicó: "Ya es tarde".

El coronel Iglesias cumplió la orden. No hizo falta caballo alguno. Pavía contempló desde el exterior cómo salían los diputados. Nadie les increpó o detuvo. "Muchos de los que habían jurado morir en sus puestos –confesaba el salmeroniano Flores García– recogieron sus prendas de abrigo en el guardarropa y ganaron, cabizbajos y silenciosos, la calle de Floridablanca".

Pavía se encontró de repente con la posibilidad de convertirse en dictador. Sin embargo, mandó llamar a los jefes de los partidos, como Serrano y Sagasta, y depuso la autoridad en sus manos. No aceptó ni siquiera el ministerio que le ofrecieron. Fue felicitado por los embajadores, y se convirtió en un hombre muy popular en Madrid. De hecho, no sólo era vitoreado cuando paseaba por la calle, sino que en las elecciones de enero de 1876 obtuvo 2.966 votos de los 3.054 posibles en el distrito centro de Madrid.

Una mañana de enero de 1895, su criado le encontró tirado en el suelo de su habitación. Pavía había muerto. El día antes, el 3, había almorzado con Cánovas para recordar el golpe de 1874; fue una de las pocas bromas que don Antonio se permitió. La prensa seria coincidió en el retrato. El conservador La Época decía que había sido "una garantía de tranquilidad"; el liberal La Iberia afirmaba que siempre se había guiado por el patriotismo; La Correspondencia de España dijo que era un "liberal arrojado (...) [un]político modesto en sus ambiciones, lleno de abnegación y valentía en sus hechos"; el barcelonés La Dinastía aseguraba, exagerando, que era "uno de los colosos de la Historia contemporánea"; y el liberal El Imparcial dijo que era un "ordenancista" que defendió tras el 74 que el ejército se alejara de la política.

Sin embargo, la prensa republicana no le perdonaba el episodio. El País, diario republicano progresista, decía que la "infausta jornada" fue "el prólogo de la nefasta restauración borbónica". El satírico Don Quijote decía, sin gracia, que no se sabía si había tenido tiempo para pedir perdón por "sus culpas y pecados". Por su culpa "murió la Primera República Española", le acusaba. Bueno, lo cierto es que ese régimen duró aún otro año, y que el de nuestro hombre no fue el único golpe preparado para el 2 de enero. Hubo otro.






==============================









......

SUBMARÍ ORCA 300, AUTÒNOM

ORCA 300, SINC
_______________

Un nou vehicle submarí autònom



Investigadors de l'Institut IDF de la Universitat Politècnica de València han dissenyat un vehicle autònom d'inspecció submarina (AUV) per a projectes oceanogràfics.

El submarí, batejat com ORCA 300, està equipat amb diferents sensors i instrumentació per realitzar, principalment, anàlisi de les aigües oceàniques, però també per a projectes de vigilància tant en l'àmbit civil com militar, a més té capacitat per operar de forma autoguiada.
És el resultat del projecte de recerca DIVISAMOS.

La fabricació d'ORCA 300 s'ha desenvolupat en els últims sis mesos.
Està previst que les primeres proves en mar obert es duguin a terme a la primavera d'aquest any 2012.

En el projecte participen joves investigadors tant nacionals com estrangers, entre ells Pau Muñoz, involucrat en l'electrònica i control del submarí, i el colombià Fredy Aguirre, responsable del seu disseny i fabricació.

L'equip de treball està coordinat pel catedràtic Josep Torner, investigador responsable del projecte i director de l'Institut IDF de la Universitat Politècnica de València.

D'unes dimensions properes a 3 metres amb un volum d'1 metre cúbic, el "ORCA 300" està construït amb fibra de vidre mitjançant un procés d'infusió de resines.
La seva fabricació ha anat a càrrec de l'empresa XUQUER SL , companyia amb una àmplia experiència en la fabricació amb materials composites per a diversos sectors, entre ells, el nàutic.

En el procés de construcció, els investigadors de l'Institut IDF de la Politècnica de València van dur a terme prèviament un exhaustiu estudi i anàlisi de l'estat actual de la robòtica submarina.
Així mateix, van avaluar diferents alternatives tant per al disseny de cascs de AUV (Vehicle Submarí Autònom), com per al modelatge, disseny i fabricació final del "ORCA 300".

"Analitzarem un total de quaranta Vehicles Submarins Autònoms, centrant-nos en diferents paràmetres, com ara les seves formes, mides, profunditat d'operació, velocitat màxima, tipus de vehicle, missions que realitzaven o material amb el qual estava fabricat el casc.
A partir d'aquest estudi, vam concloure quines eren les característiques idònies per al disseny i fabricació d'ORCA 300 ", explica Josep Torner.

Posteriorment, el treball dels investigadors de la UPV es va centrar en l'establiment de paràmetres òptims per al disseny i la simulació en CFD (Dinàmica de Fluids Computacional) del casc d'un AUV.

"Per aconseguir els objectius proposats vam fer simulacions amb diferents formes de casc -les més comunament usades- per dotar ORCA del major rendiment hidrodinàmic possible", afegeix el professor Tornero.

Aquest projecte de recerca s'enquadra en la Directiva Marc de l'Aigua, que pretén donar suport tant a la recerca com a la gestió de les aigües marines i continentals, "que necessita del desenvolupament de noves tècniques, tecnologies i dispositius capaços d'explorar els diferents hàbitats, de cara a la protecció i gestió de les mateixes", segons Josep Torner.

Liderat per l'Institut IDF de la Universitat Politècnica de València en el projecte DIVISAMOS participa també la Universitat Politècnica de Cartagena.

A més, la Comandància Militar de Cartagena va cedir per a la primera fase d'estudi un dels seus vehicles Submarins Autònoms (AUV).










==============================













.....

SINCROTRÓ ALBA

SINCROTRÓ ALBA
______________



Segons que han publicat els diaris, el Sincrotró ALBA ja estarà en funcionament el proper mes d'abril d'aquest any 2012.




QUÈ ÉS EL SINCROTRÓ ALBA ?


ALBA és el nom del Laboratori de Llum de Sincrotró que s'ha posat en funcionament a Cerdanyola del Vallés.
Aquesta font d'última generació funciona com un microscopi gegantí que permet descobrir els secrets d'àtoms i molècules.

Donarà serveis a investigadors i empreses d'alta tecnologia

Les instal·lacions, de 22.870 m², estan integrades per un edifici principal de formigó i vidre en forma de cargol de 140 m, de diàmetre, i plantes subterrànies on s'ubiquen tallers i centres de producció d'energia.

A Europa hi ha prop de 20 sincrotrons, però ALBA serà l'únic situat al sud de la línia París-Trieste (excloent la font europea de Grenoble).

El sincrotó està gestionat pel CELLS (Consorci per a la Construcció, Equipament i Explotació del Laboratori de Llum Sincrotró) i cofinançat per la Generalitat i l'Estat espanyol.



COM FUNCIONA ?

Un sincrotró és un accelerador de partícules.
Un canó d'electrons produeix un feix inicial que s'accelera en el sincrotró fins a velocitats properes a la de la llum.

Un cop accelerats, els electrons s'injecten en un anell d'emmagatzematge.
Allí circulen durant hores amb una energia que es manté constant mitjançant cavitats de radiofreqüència.

Quan els electrons que circulen per l'anell descriuen una corba, emeten llum de gran intensitat, a longituds d'ona que van d'allò visible als raigs X.
Aquesta llum és molt focalitzada, polaritzada i s'emet en forma de pulsacions, com el flaix d'una màquina fotogràfica.

La radiació emesa, o llum de sincrotró, es direcciona cap a les estacions de treball on els usuaris la podran fer servir per a les seves investigacions.



PER A QUÈ SERVEIX ?

La radiació de sincrotró es pot fer servir en molts camps de recerca: des de la física i la química fins la medicina o la biologia.

Les seves aplicacions industrials són molt variables.
Es pot fer servir per fabricar objectes molt petits, dissenyar fàrmacs o desenvolupar nous materials per a la indústria.



APLICACIONS DE MAJOR IMPACTE

•Biologia molecular: per estudiar les proteïnes i els virus i ajudar a dissenyar nous fàrmacs.
•Teràpia mèdica: els raigs X que emet un sincrotró poden tenir aplicacions en la imatge mèdica i en determinades teràpies.
•Ciències ambientals: per determinar l'estructura dels contaminants.
•Ciències dels materials: per estudiar les seves propietats.



Consorci CELLS

La Font Europea de la llum de Sincrotró
Departament d'Economia i Coneixement



© Generalitat de Catalunya






=================================






....

CATALUNYA ESQUERDADA

FOTOS :
ESCENA de la reunió i la signatura
del Tractat dels Pirineus (reproduïda per
Laumosnier) feta a l'Illa dels Faisans,
al mig del riu Bidasoa,lloc triat com a
neutral entre Espanya i França.
Cal fixar-se en la presència de Maria-Teresa
filla del Rei Felip IV de Castella, que en
aquellmateix acte era donada en matrimoni a
Lluis XIV Rei de França.

MAPA DEL TROS DE CATALUNYA que s'escapçà per
donar-la a França en compensació i no tocar
així cap possessió espanyola de Flandes,
com a dot de la princesa Maria-Teresa, ni
tocar les arques del Tresor (buides per demés).
______________________________________________



TRACTAT DELS PIRINEUS DE 7-11-1659
**********************************

La signatura del tractat amb Lluís XIV de França i Felip IV de Castella a l'Illa dels Faisans el 1659 tenia uns motius geopolítics i econòmics.

El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659 per part dels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, als límits del País Basc Nord), tot posant fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys.

Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del Comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Felip IV de Castella va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni als afectats.

De fet, els ho va amagar oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702.

Tot i que va ser públic i notori des de 1660, tal i com consta al Dietari de la Generalitat, ja que la Diputació va haver de fer una ambaixada al Virrei per a "donar-li la n'horabona de la feliç nova de l'ajustament de les paus entre Espanya y França".
I personalmente penso jo del matrimoni que també comportava el tractat entre Maria-Teresa i Lluís XIV (que tants contratenps havia de causar amb el temps).

Els territoris catalans afectats, van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder-se fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les Institucions Catalanes, i contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó. Així, imposat nomésper la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes.

A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol no ha demanat mai la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Sovint es considera al Tractat del Pirineus com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es considera una conseqüència. Aquest Tractat de Westfàlia era l'instrument pel qual Espanya concedia la Independència a HOLANDA.


França va entrar a l'anomenada Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats neerlandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634.

El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648.

En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a la república de les Set Províncies Unides des dels Països Baixos austríacs.
Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Després de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, nebot del comte Duc d'Olivares i representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona.

Els negociadors francesos (entre ells Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis i altres) van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos.
Mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris catalans i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar conservar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat de Catalunya.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava -d'esquena al Govern català-, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya.

Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, "j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes".
Que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França.
Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.
(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).

En total, la corona francesa va guanyar els territoris de:
El comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes.

La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès.
Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella.
Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot.

Aquesta compensació NO ES VA PAGAR MAI i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702, quan Felip V va voler ser Rei d'Espanya.



Conseqüències pels catalans de
la partició de Catalunya el 1659
--------------------------------

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors.
Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part NO va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple).
Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat prevèia conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus.
Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic.

Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 "la langue de la République est le français" ("la llengua de la república és el francès").
Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra:
1667-1668, 1673-1678, 1680-1684, 1689-1697.
En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat.
La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del Bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.


_________________________

(Extracte del TRACTAT)
« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »

Article 42:
« Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hayasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »
__________________________

TRADUCCIÓ:

"S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest Tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl·lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes."

Article 42:
"Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...); ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dins de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya, que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."


EL CAS DE LLIVIA:
La vila de Llívia és un enclavament espanyol a França des del Tractat dels Pirineus, i del Tractat de Llívia del 1660, a causa del títol de vila concedit l'any 1528, per l'emperador Carles V.






=================================

DOS GEMELAS INDONESIAS ADOPTADAS POR
DOS FAMILIAS DIFERENTES, SE REENCUENTRAN
EN SUECIA, TRAS 29 AÑOS
_____________________________________________

Por Thomas Castroviejo | Gaceta trotamundos –
2 de febrero de 2012



ECUACIÓN PARA EL MATEMÁTICO MÁS OSADO
*************************************

Lin Backman y Emilie Falk, son las dos gemelas no idénticas, que han sido reunidas por el destino tras 29 años (AFP Photo/Stefan)


Con los cientos de miles de adopciones que se hacen cada día en todo el mundo; con la cantidad de países que acogen gustosamente a niños de otras naciones, ¿qué posibilidades existen de que dos hermanas que sean gemelas no idénticas se reencuentren 29 años después a menos de 50 kilómetros la una de la otra?

Porque eso es precisamente lo que les ha ocurrido a Emilie Falk y Lin Backman, dos mujeres de origen indonesio que, de alguna forma, fueron adoptadas por dos familias de la misma región sueca.

Su historia comienza en 1983, cuando ambas hermanas nacieron en Indonesia y fueron dadas en adopción casi de inmediato en un orfanato de Semarang, al norte de Indonesia.

Una acabó con los Falk, una familia del sur de Suecia.

La otra fue recogida por los Balkan, otra familia del sur de Suecia.

Cuando este último clan de los Balkas salió del orfanato y cogió un taxi, el conductor les preguntó, sorprendido:
"¿Y qué ha pasado con la otra, con la hermana?".
No lo sabían.

Pero estaban determinados a averiguarlo y de hecho, le pidieron al orfanato que les diera el nombre original de la niña.
Y ahí fue cuando descubrieron que había una chica con el mismo nombre que vivía a unos 50 kilómetros de donde ellos.

Los dos bebés se juntaron un par de veces mientras las respectivas familias se reunían para contrastar los papeles de cada adopción.

Esto les resultó poco productivo:
Había muchos datos -el nombre del padre, por ejemplo- que no casaban.
Y estamos hablando de una época anterior a las pruebas de ADN, así que al poco tiempo las familias fueron perdiendo el contacto.

Eso hasta que Emilie Falk se casó hace dos años.

Es algo que, bien es sabido, incita a muchos novios a pensar en la familia.
"Le pregunté a mi madre, y me contó esta historia, como había hecho en varias ocasiones.
Pero esta vez decidí buscar a Lin", explica ahora.

Así que contactó con una asociación de indonesios adoptados en Suecia y, con el nombre actualizado de su hermana, hizo lo que haría cualquiera que quisiera encontrar a una persona: metió su nombre en Facebook.

No tuvo que buscar mucho.
Enseguida dio con Lin Backman, una chica que vivía no muy lejos.
Le escribió contándole un poco de su hisotria y, para validar su mensaje, incluyó el nombre de su madre biológica y su fecha de nacimiento.

¿La respuesta?
"Wow, ese era el nombre de mi madre.
Y ese es mi cumpleaños".

Por si eso fuera poco, las dos desconocidas sí que pudieron someterse a una prueba de ADN.
Había un 99,98% de posibilidades de que fueran hermanas.
Pero en el fondo, reconocen, que no les hacía falta la prueba.

Desde que se conocieron, han encontrado multitud de similitudes entre las dos, aunque el físico no sea una de ellas: ambas son profesoras, se casaron el mismo día con un año de diferencia, y hasta bailaron la misma canción de bodas: You and me, de Lifehouse.

"Cuando Lin me llamó con los resultados de la prueba de ADN, recuerdo estar sentada en el coche. Y cuando me lo dijo, empecé a reírme porque me parecía de lo más raro", añade Emilie.
"De repente empecé a pensar que habíamos compartido el mismo vientre. Era muy raro. Pero muy interesante también".

Hoy, se plantean volver a su tierra natal y encontrar a sus padres biológicos.
En uno de los papeles de la adopción se dice que es taxista.

"Me pregunto si era el taxista", se pregunta Emilie.

Fuente: Yahoo! US

..

AVUI FA NOU-CENTS ANYS

FOTOS :
Ramon Berenguer III en una pintura de
Marià Fortuny feta el 1857.
Estàtua eqüestre erigida a Barcelona en
la Plaça del seu nom i tenint al fons
la Capella de Sta. Àgatha
________________________________________






Ramon Berenguer III, naixé eldia 11 de novembre de 1082, Rodés, Occitània - i morí el 23 de gener de 1131, aBarcelona, Comtat de Barcelona.

Ramon Berenguer III dit “el Gran”, fou Comte de Barcelona i Girona (1097 - 1131); Comte d'Osona (1097 - 1107 i 1111 - 1131); Comte de Provença (1113 - 1131) i Comte de Cerdanya (1118 - 1131). En llatí; Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio, Bisuldunensium et Provincienensis.


Era fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer II (anomenat “Cap d'Estopes” pel seu cabell ros), i la seva muller Mafalda de Pulla-Calàbria.

L'assassinat del seu pare Berenguer II pocs dies després del seu naixement va causar una greu commoció, aprofitada a l'exterior pel vescomte de Besiers, Bernat Ató, per posessionar-se de Carcassona i Rasès, mentre que a l'interior es produïen divisions.

Es tenia per cert que el seu oncle (Berenguer-Ramon, germà del seu pare) havia assassinat o fet assasinar a Cap d'Estopes i se l'ha anomenat des de llavors "El Fratricida".

El 1083 es formà el partit antifratricida encapçalat per Ramon Folc I de Cardona i Bernat Guillem de Queralt, als quals s'uní el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, els quals encomanaren durant 10 anys la tutoria del petit fill del mort, Ramon Berenguer III, al comte Guillem I de Cerdanya, oncle del menut.

El 1086 però, aquest front antifratricida es trencà i un nou partit, encapçalat pels Montcada, Cabrera, Guerau Alemany II de Cervelló i Berenguer Sunifred de Lluçà acordà que Berenguer Ramon II el Fratricida, considerat instigador de l'assassinat, participés en la tutoria del menut que ja tenia onze anys, però prometent que no es casaria i que per tant l'herència recauria directament en el petit fill de Cap d'Estopes.

Amb la marxa del seu oncle a Terra Santa, vers el 1097, quan Ramon Berenguer III ja tenia quinze anys, va començar a poder regnar en solitari.


L'any 1103 es va casar amb Maria Díaz de Vivar, filla d'El Cid. D'aquest matrimoni tingueren dues filles:
la infanta Maria de Barcelona
la infanta Ximena d'Osona (1105-?), comtessa d'Osona, casada el 1107 amb Bernat III de Besalú, comte de Besalú, i el 1117 amb Roger III de Foix, comte de Foix



L'any 1106 es va casar amb Almodis de Mortain.
D'aquesta unió no tingueren fills.



I del seu matrimoni amb Dolça de Provença, avui fa NOU-CENTS ANYS,
van tenir CINC fills que per la seva importància històrica
es detallen més avall.





POLÍTICA AMB ELS SARRAÏNS

Les seves relacions amb els sarraïns van ser molt hostils. Com que volia estendre el seu domini pel llevant peninsular, va atacar Tortosa el 1095 i Amposta el 1097 sense èxit.

El seu matrimoni amb Maria Rodrigo de Vivar li hauria pogut donar el domini de tota la zona llevantina, si els almoràvits no haguessin interferit en els seus propòsits.

Aquests van ocupar València i, amb les seves ràtzies, van arribar a saquejar els castells d'Olèrdola i Gelida el 1107, i a amenaçar Barcelona el anys 1114, quan foren rebutjats a Martorell i 1115.

Però Ramon Berenguer III no es feu enrere per això i va impulsar el repoblament d'Olèrdola vers l'any 1118 i el Tarragonès, des de l'any 1118.
Així mateix, va col·laborar amb Pedro Ansúrez i Guerau Ponç, vescomte d'Àger, en la conquesta de Balaguer, l'any 1105.
Va estimular el repoblament de les Garrigues vers el 1119 i pressionà sobre Lleida, que també era cobejada per Alfons I d'Aragó i Pamplona.

Per millorar la defensa de les fronteres va introduir els ordes militars de l'Hospital (1109) i del Temple (1123 - 1126), al qual es va afiliar el 1130.



POLÍTICA MEDITERRÀNIA

Va ser el primer sobirà català que prengué en consideració la idea de realitzar expedicions militars a la mediterrània i de conquerir les Illes Balears. Així doncs, el 1114 es va associar a la croada pisana que en pretenia la conquesta, tot i que l'amenaça dels almoràvits tant a les illes com a Catalunya, va fer desistir de mantenir la possessió de Mallorca i Eivissa, que ja havien estat preses per una flota d'embarcacions pisanes, provençals, llenguadocianes i catalanes sota la seva direcció. En tot cas aquest atac, finalment més piràtic que de conquesta, debilità profundament l'hegemonia marítima musulmana a la mediterrània, en favor de les repúbliques comercials norditalianes, fet que posà les bases de la futura expansió marítima catalana.

A fi d'enfortir les relacions entre els pobles cristians de la Mediterrània occidental i obtenir el suport del pontificat per a la seva política de lluita contra l'Islam, va fer un viatge per mar cap a la Provença i Itàlia el 1116, i signà tractats amb els genovesos i sicilians el 1127.



POLÍTICA OCCITANA :

El primer objectiu que intentà fou recuperar Carcassona i Rasès, si bé s'hagué de conformar amb el reconeixement de vassallatge que li féu Bernat Ató el 1112.




+++++++++AVUI FA NOU-CENTS ANYS++++++++++++

LA PROVENÇA PASSÀ A SER PROPIETAT DEL CASAL
DE BARCELONA


Molt més decisiu (després de la mort de Maria Rodrigo de Vivar, el 1105) fou el matrimoni amb Dolça de Provença.

El 3 de febrer de 1112 es casà, a Arles, amb la comtessa Dolça de Provença, filla de Gerbert de Gavaldà, vescomte de Millau, Gavaldà i part de Carlat i de Gerberga de Provença, comtessa de Provença.

Aquest matrimoni permeté a Ramon Berenguer III incorporar al Casal de Barcelona el domini sobre Millau, Gavaldà, Carlat i la Provença.

Tingueren cinc fills:
La infanta Berenguera de Barcelona (1108 - 1149), casada el 1125 amb Alfons VII de Castella
L'infant Ramon Berenguer IV (1113 - 1162), comte de Barcelona i príncep d'Aragó pel seu matrimoni amb Peronella d'Aragó
L'infant Berenguer Ramon I de Provença (1115 - 1144), comte de Provença
L'infant Bernat de Barcelona (1117)
La infanta Estefania de Barcelona (1118-d1131), casada el 1128 amb Centuli III de Bigorra i el 1130 amb Ramon II de Dax
La infanta Mafalda de Barcelona (v1120-d1157), casada amb Guillem Ramon II de Castellvell
La infanta Almodis de Barcelona (1126-d1164), casada amb Ponç I Hug de Cervera, vescomte de Bas



PREEMINÈNCIA I FORÇA DEL CASAL DE BARCELONA

Amb aquestes incorporacions, el Casal de Barcelona irrompia amb força a Occitània, on van començar tot seguit les disputes amb els comtes de Tolosa per l'hegemonia.
Els primers desacords foren resolts per un tractat de repartiment de la Provença el 1125.

La preeminència indiscutible de Ramon Berenguer III a Catalunya es féu ben perceptible els següents anys:

el 1111, quan va recollir l'herència del seu gendre, el comte Bernat III de Besalú; el 1117 quan heretà del seu parent, el comte Bernat I de Cerdanya;
i el 1128 quan va rebre l'encomanació del senyor de la vila i batllia de Peralada.
Amb ell, el Comtat de Besalú s'integra definitivament al comtat de Barcelona.



INDEPENDÈNCIA ECLESIÀSTICA CATALANA

Convertit en el líder indiscutible dels catalans, va donar la ciutat de Tarragona i la seva comarca al bisbe de Barcelona, sant Oleguer, per a qui va obtenir la dignitat arquebisbal i aconseguí així, finalment, la independència eclesiàstica de les diòcesis catalanes.



COMPILÁCIÓ DEFINITIVA DELS USATGES

Segurament a ell, als jutges de la seva cort i als seus consellers, entre els quals hi havia el mateix bisbe Oleguer, es deu la definitiva compilació dels Usatges, on el comte de Barcelona és present com un líder supracomtal.


DENOMINACIÓ DE CATALUNYA

Enric de Pisa (Henricus Pisanus), que va narrar l'expedició a Mallorca en el poema "Liber Maiolichinus", va veure i descriure a Ramon Berenguer III com :

El monarca d'un poble, que anomena català (Catalanensis i Catalanicus), procedent d'una pàtria que denomina Catalunya (Catalania), mots que apareixen documentats per primera vegada.









=================================










...

TRATADO DE GUADALUPE-HIDALGO

FOTOS :
Portada del Tratado de Guadalupe-Hidalgo
y Mapa del Territorio perdido por México
________________________________________



TRATADO DE GUADALUPE-HIDALGO DEL 2 FEBRERO 1848
***********************************************

El dia 2 de febrero de 1848, tal dia del mes como hoy, tuvo lugar en la Sacristía de la iglesia del Barrio de Guadalupe-Hidalgo (o villa muy cercana), de Ciudad de México, la firma del tratado que ponia fin a la guerra entre los EE.UU. y México, estableciendo la paz, pero al mismo tiempo pasaban a poder de los Estados Unidos de América muy extensos territorios de México.

Este Tratado, fue fectivo el 30 de mayo de 1848
fecha en que fue ratificado en Querétaro.
_______________________________________________


ALGUNOS DETALLES HISTÓRICOS DE ESTE TRATADO

El Tratado de Guadalupe-Hidalgo (o Treaty of Guadalupe Hidalgo, en inglés),fue oficialmente llamado Tratado de Paz, Amistad, Límites y Arreglo Definitivo entre los Estados Unidos Mexicanos y los Estados Unidos de América.
Fue firmado al final de la Guerra de Intervención Estadounidense por los gobiernos de México y los Estados Unidos, el citado 2 de febrero de 1848, y ratificado el 30 de mayo de 1848, en Querétaro

El tratado estableció que México cedería MAS DE LA MITAD de su territorio, que comprende la totalidad de lo que hoy son los estados de:

CALIFORNIA
NEVADA
UTAH
NUEVO MÉXICO
TEXAS
ARIZONA
COLORADO
WYOMING
KANSAS
OKLAHOMA

Magnifico lote !! (Perdón, este es un comentario personal)


Además, México renunciaría a toda reclamación sobre Texas y la frontera Internacional se establecería en el Río Bravo.

Como compensación, los Estados Unidos pagarían 15 millones de pesos por daños al territorio mexicano durante la guerra.


Entre los notables aspectos del Tratado, se encuentran los siguientes:

Frontera y otras condiciones:
"Se estableció en el Río Bravo del Norte o Río Grande, la línea divisoria entre Texas y México.
Y se estipuló la protección de los derechos civiles y de propiedad de los mexicanos que permanecieron en el nuevo territorio estadounidense.
Asimismo, Estados Unidos aceptó patrullar su lado de la frontera y los dos países aceptaron dirimir futuras disputas bajo Arbitraje Obligatorio."


Sin embargo, cuando el Senado estadounidense ratificó el tratado, eliminó el Artículo 10, el cual garantizaba la protección de las concesiones de tierras dadas a los mexicanos por los gobiernos de España y de México.

También debilitó el Artículo 9, el cual garantizaba los derechos de ciudadanía de los mismos.

-----------------

Los motivos de esta guerra, fueron (en parte) las Leyes del 6 de abril de 1830.
La política de la inmigración mexicana, junto con el afán expansionista de los Estados Unidos de América. Estos son dos de las principales causas de la Guerra Mexicano-Estadounidense.


Tras la independencia de México, el país estaba profundamente desgastado tras once años de guerra intensiva. La producción de bienes manufacturados se había detenido, el campo se hallaba en estado lamentable, la hacienda pública estaba quebrada y las luchas por el poder no hacían más que sumir a la población en la confusión y el miedo.

Paralelamente, los Estados Unidos eran un país pujante, con una industria creciente, una economía floreciente y una población que crecía a ojos vistas.

Estados Unidos acababa de adquirir los territorios de Luisiana a Francia y las Floridas a España, pero aún soñaban con extender sus territorios hasta el Pacífico, donde se habían instalado los primeros colonos estadounidenses.

Ya desde el gobierno Colonial español, y aún después de su Independencia, el Gobierno de México tuvo que impulsar la colonización de los vastos territorios del norte, entre ellos los de California, Nuevo México y Texas, cuya población total no excedía los 50.000 ciudadanos mexicanos.

Para ello, se planteó una política de colonización muy sencilla e inclusiva, en la cual se venderían grandes cantidades de terreno a bajo precio, a crédito y con exención de impuestos y de aduanas por 5 años a todo extranjero que quisiera convertirse en ciudadano mexicano, aprendiera a hablar español, fuera católico y se comprometiera a acatar las leyes mexicanas, con el objetivo de mejorar la economía del país, que pensaban, podría subsanarse con la inversión de capitales.

Para facilitar las cosas, Moses Austin sugirió al Gobierno que se otorgaran concesiones, que permitían a una persona colonizar una porción importante de territorio y recibir tierras a cambio de sus servicios.

Si bien Moses Austin murió poco después, su hijo Stephen recibiría el permiso para realizar una colonización con 300 familias en las planicies de Texas.
Esta concesión fue ratificada por Iturbide y después por la República Federal.
A esta primera concesión le siguieron muchas más, tanto para Stephen Austin como para otros empresarios.

Muchos concesionarios cobraron precios exorbitantes a los colonizadores, que sin embargo los aceptaron por ser la décima parte de lo que costaba una concesión de tierra equivalente en los Estados Unidos.

Gran número de personas procedentes de otros países se asentaron en las fértiles planicies de Texas y se convirtieron en ciudadanos mexicanos legales, pero también llegaron multitudes de ciudadanos estadounidenses que aceptaron las condiciones exigidas.
Igualmente comenzaron a rebelarse contra el gobierno mexicano dictatorial establecido por el general Santa Anna.
Las cosas llegaron a un punto peligroso, y en 1827 se envió al general Manuel de Mier y Terán a observar y diagnosticar la situación.

Las relaciones entre México y los Estados Unidos durante este período están marcadas por el expansionismo territorial estadounidense.
Desde la primera misión diplomática estadounidense en México, el ministro Joel R. Poinsett no dejó duda alguna acerca de los apetitos expansionistas, que pretendían anexarse la provincia de Texas, alegando como prueba que el tratado de compraventa de Louisiana, incluía todo ese territorio mexicano.

La posición de México es contundente: sólo se aceptarán los límites del Tratado de Adams-Onís de 1819, que señalaba los límites territoriales entre el territorio de la Nueva España y los Estados Unidos.
Después de muchas negociaciones, ese tratado es ratificado el 12 de enero de 1828.

Como respuesta, el gobierno estadounidense colabora con la mayoría texana de anglos que desean independizarse de México y pasar a ser un nuevo estado de los EE.UU., aunque estos no aceptan su incorporación en un principio.

Según informes del general Mier y Terán, en 1829 los anglos aventajaban en número de ocho a cada mexicano.

Mier y Terán proponía el establecimiento de presidios, la colonización del territorio por mexicanos y europeos, así como el establecimiento de aduanas.
Los texanos, por su parte, estaban preocupados por las restricciones a la esclavitud que imponían las autoridades mexicanas, que habían abolido dicha institución en el resto del territorio y toleraban marginalmente su presencia en Texas.

Al año siguiente, Lucas Alamán promulga una Ley de Colonización, por la cual pretendía obstaculizar la llegada masiva de ciudadanos estadounidenses a Texas.
La ley regulaba la colonización, que sería controlada directamente por el Gobierno prescindiendo de los empresarios; se enviarían 3000 hombres de las guarniciones militares de los Estados y Territorios cercanos (que se negaron a cooperar) y se enviarían "familias pobres y honestas" como colonos a Texas.

Pero en aquellas circunstancias, tomando en cuenta los datos de Mier y Terán, era ya imposible controlar la provincia.

En 1836 una multitud de independentistas texanos, comandados por William Barrett Travis y Davy Crockett, se hicieron fuertes en la antigua misión de El Álamo, el famoso y cinéfilo EL ALAMO que hemos visto los europeos.
Y también, a la vez, en San Antonio de Béjar se declararon en contra de la dictadura del general mexicano Antonio López de Santa Anna, declarando así también la independencia de Texas.

La respuesta mexicana no pudo ser otra que eliminar a los rebeldes y obligar a la provincia a continuar dentro de México.

A ello estuvo encaminada la expedición de Santa Anna, quien, si bien pudo someter por la fuerza a los texanos en El Álamo, Goliad y El Encinal del Perdido, fue luego completamente derrotado en la batalla de San Jacinto a manos del general Samuel Houston.

Los texanos recibieron apoyo de parte del ejército, el gobierno y la población estadounidense.

Por lo anterior, el ministro mexicano en Washington, Manuel Eduardo de Gorostiza, protestó ante el gobierno estadounidense por el paso de tropas estadounidenses mandadas por el general Gaines a través del río Sabine.

Los datos históricos concuerdan en que esta movilización había sido ordenada por el presidente Andrew Jackson.

Santa Anna es capturado en San Jacinto y firma los Tratados de Velasco.
Estos tratados no fueron reconocidos por México con el argumento de que el Presidente no tenía la autoridad para hacerlo por ser prisionero de guerra.

A pesar de eso, las tropas mexicanas tuvieron que retirarse hasta allende el Río Bravo del Norte, a pesar de que la frontera entre Coahuila y Texas siempre fue el río Nueces.

De 1836 a 1845 Texas se gobernaría como república independiente, y México la consideraría como una provincia renegada.

La retirada del ejército mexicano no consolidó la existencia de una frontera clara entre Texas y México.

Hubo una serie de ataques y contraataques de parte del ejército mexicano, de 1836 a 1843; San Antonio Béjar fue recuperado y perdido por los mexicanos, y los texanos no lograron dominar el territorio más allá del río Nueces.


Políticamente el motivo inicial en la guerra México-Estados Unidos, que provocó la primera intervención estadounidense en México, fue:

Cuando el Congreso estadounidense votó a finales de Febrero de 1845, por anexionarse el territorio mexicano de Texas.
El ministro de México en Washington, Juan Nepomuceno Almonte, exigió como medida de protesta sus cartas credenciales.
De esta forma, México suspendió sus relaciones diplomáticas con la Unión Estadounidense, advirtiendo que la anexión de Texas sería considerada como un acto de guerra.

En Texas se formarían dos grupos políticos:
Una pequeña porción, partidaria de la independencia texana, cuyos representantes más importantes fueron Anson Jones y Ashbel Smith;
La otra, más numerosa y popular, la encabezaba Samuel Houston y estaba a favor de la anexión a los Estados Unidos.

Durante ese tiempo México rompe relaciones con Francia. España, Inglaterra y sus intrigas terminarían por derrocar al presidente Herrera a través de la sublevación del general Mariano Paredes Arrillaga y el apoyo del ministro español en México, Salvador Bermúdez de Castro, cuyas instrucciones pretendían colocar a un príncipe de la casa de Borbón como Rey de México.

La administración de Paredes sólo sirvió para dividir aún más a los mexicanos y precipitar la declaración de guerra de los Estados Unidos, acaecida el 13 de mayo de 1846.
Para agosto, en plena guerra, es derribado Paredes.
Prácticamente al mismo tiempo llega Santa Anna, que vivía exiliado en Cuba, y rápidamente asume una posición de liderazgo frente a la invasión.

No cabe duda de que Santa Anna realizó actos heroicos a pesar de las limitaciones de su ejército.
Sin embargo, sus decisiones no fueron las más afortunadas y significaron su derrota.

Ejemplo de ello es la Batalla de la Angostura, en Coahuila, que Santa Anna ganó.
No obstante, decidió retirarse sin tomar prisioneros ni obtener las armas y parque enemigos.
Los estadounidenses, derrotados, se sorprendieron al día siguiente, cuando no vieron las huellas del ejército de Santa Anna.

Los historiadores tienden a decir que los estadounidenses ganaron por "default".
A su regreso a la ciudad de México, la sola presencia de Santa Anna desarmó la revuelta llamada "sublevación de los Polkos", iniciada por las medidas reformistas que atacaban los intereses del clero, llevadas a cabo por Valentín Gómez Farías.

Más los Estados Unidos ya estaban preparando otra incursión en gran escala.
Esta vez el General Winfield Scott bombardeó en marzo de 1847 el puerto de Veracruz. La invasión estadounidense será considerada por los estadounidenses como un paseo, pues no se ofreció más resistencia que la batalla de Cerro Gordo.

Las ciudades de Jalapa y Puebla son ocupadas sin que los invasores disparen una sola bala, pues el clero, que había recibido la seguridad de parte de los agentes estadounidenses que sus propiedades y privilegios no serían revocados, arengaba al pueblo para que aceptaran a los estadounidenses.

El ejército de Scott permanece dos meses estacionado en Puebla, mientras Santa Anna lleva a cabo una de sus intrigas para distraer a Scott y, al mismo tiempo, preparar la defensa de la capital.

Las batallas para tomar la ciudad de México se libran en agosto de este año con la derrota en Padierna del general Valencia y la resistencia en Churubusco por parte del general Pedro María Anaya.

La resistencia mexicana fue feroz, pero las limitaciones del ejército le hicieron perder la guerra.

Al acercarse Scott a Anaya y pedirle que entregara todo el parque restante, Anaya le respondió con orgullo: "Si hubiera parque, no estaría usted aquí".

Dentro del ejército de Scott se encontraban 200 soldados irlandeses que, por divergencias religiosas, deciden desertar y pasan al bando gubernamental; en castigo por ello, después de la derrota, Scott ordenó que se les juzgara por felonía, y ahorcó a 50 de ellos.

Entre el 22 de agosto y el 6 de septiembre tiene lugar un armisticio.

El enviado plenipotenciario estadounidense Nicholas P. Trist y los comisionados mexicanos Luis Gonzaga Cuevas, Bernardo Couto y Miguel de Atristáin llegar a un acuerdo para concertar la paz.
Las negociaciones, sin embargo, no tienen éxito, y la guerra se reinicia.

Las últimas batallas se libraron en Molino del Rey y el Castillo de Chapultepec; además el pueblo capitalino opuso una resistencia suicida a los invasores, quienes finalmente toman la capital el 15 de septiembre.

Ante estos resultados, el ejército de Santa Anna se divide, el general renuncia a la presidencia y se marcha nuevamente al exilio.

México parecía estar destinado a desaparecer, pues no hubo cabeza de gobierno visible durante doce días.
Mientras tanto, en Washington el movimiento conocido como All México (Todo México) se fortalece.

Ante la crítica situación que se vivía en el país, el presidente de la Suprema Corte de Justicia de México, don Manuel de la Peña y Peña, se hace cargo del poder ejecutivo en la ciudad de Toluca el 27 de septiembre.
Unos días después marchará a Querétaro, junto con don Luis de la Rosa, que era el titular de los cuatro ministerios existentes.

A finales de noviembre los Comisionados de Paz Cuevas, Bernardo Couto y Atristáin reiniciarán conversaciones con Trist, aún a pesar de que este último fue destituido por el gobierno de Washington.
Sin embargo, es animado a continuar por Scott, ya que ambos funcionarios estadounidenses se sentían incomprendidos por la administración Polk.

Las conversaciones fueron largas y complicadas.
El mayor éxito de los mexicanos fue conservar la Baja California y unirla a través de un puente de tierra a Sonora.
A pesar de todo, fue necesario fijar los límites entre ambos países con base en los ríos Gila y Grande, cediendo en total 2,378,539 km²; paralelamente 100,000 mexicanos pasan a ser extranjeros en su propia tierra.

El tratado sería firmado en la villa de Guadalupe Hidalgo, entonces muy cercana (casi un barrio) a la ciudad de México, el día 2 de febrero de 1848.

Y ese mismo día se celebró el fin de la guerra y la paz con una misa solemne en la Colegiata de Guadalupe.

El contenido del tratado le es notificado a Polk el día 19, que lo envía al Congreso estadounidense, donde es aprobado el 10 de marzo.

Paralelamente, De la Peña y Peña logra reunir al Congreso mexicano en Querétaro.
Don Luis de la Rosa presentó ante él una amplísima "Exposición", documento que por su realismo y patriotismo, convenció a la mayoría de los diputados a favor del tratado de paz, aún a pesar de quienes pretendían continuar la guerra.

El Tratado de Guadalupe-Hidalgo fue ratificado y canjeado por ambas partes ese mismo año. El 30 el mayo de 1848 queda establecida la paz entre las dos naciones.

El Tratado de Guadalupe Hidalgo consta de 24 artículos, más varios transitorios.
Una transcripción íntegra del Tratado se encuentra en Wikisource.

Ver facsímiles en: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.



TRATADO
_______

El contenido de los artículos DEL TRATADO DE GUADALUPE-hIDALGO, se puede resumir como sigue:

I: Se declara la paz.
II: Se restablece el orden constitucional.
III: Se alza el bloqueo de los puertos mexicanos.

Mapa del territorio que se quedaron los EE.UU.