THE END OF ROMAN HISPANIA

PHOTO : IBERIAN PENINSULA AROUND 560 A.D. _________________________________ THE END OF ROMAN-HISPANIA &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&& Rome's loss of jurisdiction in Hispania began in 409, when the Germanic Buri, Suevi and Vandals, together with the Sarmatian Alans crossed the Rhine and ravaged Gaul until the Visigoths drove them into Iberia that same year. The Suevi established a kingdom in Gallaecia in what is today modern Galicia and northern Portugal. The Hasdingi Vandals (Alans' allies), also established a kingdom in another part of Gallaecia. The Alans established a kingdom in Lusitania – modern Alentejo and Algarve, in Portugal. The Silingi Vandals briefly occupied parts of South Iberia. Because large parts of Hispania were outside his control, the western Roman Emperor, Honorius (r. 395–423), commissioned his sister, Galla Placidia, and her husband Athaulf, the Visigothic king, to restore order in the Iberian Peninsula. Honorius gave them the rights to settle in and to govern the area in return for defending it. The highly romanized Visigoths entered Hispania in 415 and managed to compel the Vandals and Alans to sail for North Africa in 429. In 484 the Visigoths established Toledo as the capital of their monarchy. Successive Visigothic kings ruled Hispania as patricians who held imperial commissions to govern in the name of the Roman emperor. In 585 the Visigoths conquered the Suebic Kingdom of Galicia, thus controlling almost all Hispania. Under the Visigoths, lay culture was not as highly developed as it had been under the Romans, and the task of maintaining formal education and government shifted decisively to the Church, because its Roman clergy alone were qualified to manage higher administration. As elsewhere in early medieval Europe, the Church in Hispania stood as society's most cohesive institution. The Visigoths are also responsible for the introduction of mainstream Christianity to the Iberian peninsula; the earliest representation of Christ in Spanish religious art can be found in a Visigothic hermitage, Santa Maria de Lara. It also embodied the continuity of Roman order. In addition, Romans continued to run the civil administration and Latin continued to be the language of government and of commerce. Religion was the most persistent source of friction between the Roman Catholic Romans and their Arian Visigothic overlords, whom the former considered heretical. At times this tension invited open rebellion, and restive factions within the Visigothic aristocracy exploited it to weaken the monarchy. In 589, Recared, a Visigothic ruler, renounced his Arianism before the Council of Bishops at Toledo and accepted Catholicism, thus assuring an alliance between the Visigothic monarchy and the Romans. This alliance would not mark the last time in the history of the peninsula that political unity would be sought through religious unity. Court ceremonials (from Constantinople) that proclaimed the imperial sovereignty and unity of the Visigothic state were introduced at Toledo. Still, civil war, royal assassinations, and usurpation were commonplace, and warlords and great landholders assumed wide discretionary powers. Bloody family feuds went unchecked. The Visigoths had acquired and cultivated the apparatus of the Roman state but not the ability to make it operate to their advantage. In the absence of a well-defined hereditary system of succession to the throne, rival factions encouraged foreign intervention by the Greeks, the Franks, and finally the Muslims in internal disputes and in royal elections. According to Isidore of Seville, it is with the Visigothic domination of the zone that the idea of a peninsular unity is sought after, and the phrase Mother Hispania is first spoken. Up to that date, Hispania designated all of the peninsula's lands. In Historia Gothorum, the Visigoth Suinthila appears as the first monarch where Hispania is dealt with as a Gothic nation. Moorish HispaniaMain articles: Al-Andalus and Reconquista I greet you, oh king of Al-Andalus, she that was called Hispania by the ancients. —Oton's Embassador to Abderramán III in Medina Azahara. The Reconquista, 790–1300.The North African Muslim, referred to as Moorish, conquest of Hispania (اسبانيا, Arabic: Isbānīya), which they called Al-Andalus (الأندلس), gave a new development, both in form and meaning, to the term "Hispania". The different chronicles and documents of the high Middle Ages designate as Spania, España or Espanha only the Muslim-dominated territory. King Alfonso I of Aragon (1104–1134) says in his documents that "he reigns over Pamplona, Aragon, Sobrarbe y Ribagorza", and that when in 1126 he made an expedition to Málaga he "went to the lands of España". But by the last years of the 12th century the whole Iberian Peninsula, whether Muslim or Christian, became known as "Spain" (España, Espanya or Espanha) and the denomination "the Five Kingdoms of Spain" became used to refer to: the Muslim Kingdom of Granada, the Christian Kingdom of Castile and León, the Kingdom of Navarre, the Kingdom of Portugal and the Catalonia and Aragon Confederation, under The Crown of Aragon, but each with their own laws. _________________________________________ The process of the Reconquista (Christian Reconquest of Hispania from the Moors), produced that SOME of the several named Christian kingdoms. merged in centuries to come, into a single country. In fact, the marriage of Elisabeth the First Queen of Castile and Ferran the Second, King of the Confederated Catalonia-Aragon in 1479, (and especially with the incorporation of Navarre later in 1512), opened the way for a future union of all Kingdoms. The word "Spain" (España in Spanish, Espanha in Portuguese), began (..maybe..) being used only to refer to the kingdoms each of them brought to the royal marriage, and not to the whole of the Iberian peninsula. And even so.... Elizabeth could only command over Castile and Leon kingdoms, and Ferran could only command over the Confederated kingdoms of Aragon and Catalonia. Their Royal Motto made it quite clear! It was: "TANTO MONTA, MONTA TANTO, ISABEL COMO FERNANDO. Nowadays, Spain is composed of two independent countries, Portugal and Spain. =============================== BACK TO ROMAN HISPANIA ---------------------- THE IBERIAN PENINSULA'S ECONOMY Before the Punic Wars, Hispania was a land with much untapped mineral and agricultural wealth, limited by the primitive subsistence economies of her native peoples, outside of a few trading ports along the coast of the Mediterranean Sea. Occupations by the Carthaginians and then by the Romans for her abundant silver deposits developed Hispania into a thriving multifaceted economy. Besides several metals,.... olives, salted fish, and wines were some of the goods produced in Hispania and traded throughout the Empire. Sources and references This article incorporates public domain material from websites or documents of the Library of Congress Country Studies. But the Roman Hispania ended in 415 A.D., at the same time of the Fall of The Roman Empire of Occident. =============================== ******************************* ===============================

" PARIS INSOLITE "

PHOTOS : -JEAN-PAUL CLÉBERT, écrivain et Auteur du livre qui suit _____________________________ " PARIS INSOLITE " ******************* Juste après la guerre, un clochard racontait sa vie dans un livre qui faillit avoir le Goncourt. Né en 1926, Jean-Paul Clébert vit, à présent, dans un village provençal. Vendu à 30.000 exemplaires en 1952, son "Paris insolite" a été réédité pendant vingt-cinq ans, et notamment en 1954 avec 115 photographies de Patrice Molinard. C'est cette version magnifiquement illustrée que ressuscitent les jeunes éditions Attila: en faisant un troisième tirage qui est déjà en cours, pour un total de 10.000 exemplaires. Ici, PARIS, comme vous ne l'avez jamais vu, comme personne ne le verra jamais plus. Celui des zones insalubres, des piaules sous les toits et des marchands de vin où l'on picole sec avant d'aller passer la nuit «dans le monde opaque et fatigué des salles d'attente». Celui de la «soupe-farine» et des tapineuses au corps flétri; des «beugleurs» qui vendent «l'Intran» et des boniches qu'on siffle sur les boulevards; des chineurs poussant leur mauvaise fortune dans une voiture d'enfant qui, le plus souvent, est une «Hirondelle (des Cycles de Saint-Etienne)». C'est le Paris de l'après-guerre, où Jean-Paul Clébert a eu faim, froid, soif, redouté la pluie et connu l'ivresse d'être libre en compagnie des «derniers arpenteurs et flânocheurs du trottoir». Parce que rien n'est plus sérieux quand on a 17 ans, ce garçon de bonne famille avait d'abord fait le mur de son collège de jésuites pour aller «perdre son pucelage» et s'engager dans la Résistance. Il a fini par «basculer définitivement de l'autre côté». La nuit, dans le jardin du Carrousel, il tombait sur de «vieilles pouffiasses laides à faire débander un pendu, puantes et saoules pour la plupart». Le jour, dans les bistros d'Alésia, de Maubert et de Ménilmontant, il rencontrait Robert Giraud, «l'ami Doisneau», Brassens, et prenait des notes avec l'idée d'en remontrer aux «grands canards [qui] préfèrent renseigner dûment leurs lecteurs sur les moeurs et coutumes des Indiens Navajos que sur celles des vieux de Nanterre». Un jour, Cendrars a lu cette «ethnologie des bas quartiers» qui, dans une prose de chiffonnier fiévreux, recycle les mots interlopes avec une énergie sidérante. Il a convaincu Denoël, l'éditeur de Céline, de publier Clébert. A l'automne 1952, ce clochard obtenait au Goncourt les voix de Queneau, Dorgelès et Mac Orlan, tandis que Henry Miller sortait de son livre avec «les tripes remuées». C'est qu'il y a ici, sous un humour corrosif, la passion d'un «fantastique social» qui «s'en va morceaux par morceaux» à mesure que la ville se modernise. Et la révolte de voir sa pittoresque profession de «vagabond municipal» aller vers des mutations sordides. Heureusement, un candidat UMP à l'élection présidentielle a promis fin 2006 : «Je veux, si je suis élu, que d'ici à deux ans plus personne ne soit obligé de dormir sur le trottoir.» G.L. ==== «Les clochards n'étaient pas des exclus comme aujourd'hui» (Entretien avec Jean-Paul Clébert) Pourquoi il faut lire «Paris insolite», (par Olivier Bailly, écrivain) ____________________________________________________ Source : "le Nouvel Observateur" du 29 octobre 2009. ____________________________________________________

AGUSTÍ D'HIPONA, Última part obres

FOTOS: 1.- Detall de Sant Agustí en una vidriera feta per Louis Comfort Tiffany, situada al Lightner Museum de St. Augustine, Florida. 2.- Manuscrit de la seva obra "La Ciutat de Déu" ________________________________________________ AGUSTI D'HIPONA **************** (ÚLTIMA PART DE LES SEVES OBRES) FE I RAÓ ---------- Déu i la Veritat estan identificats: la Veritat és Déu, i Déu és la Veritat. Per arribar a aquesta veritat transcendent, no s'hi pot arribar pel coneixement racional, sinó per la Fe, ja que no hi ha coneixement de la fe, sinó acceptació i interiorització. La fe en Agustí és vitalitat suprema, voluntat, vida, força. Trasllada aquesta concepció al signe lingüístic: el considera una realitat material que evoca en l'enteniment una altra realitat i té dues parts: so i significat, que s'adquiereix amb la vis o força; igual que la fe és força de vida, a la paraula el significat dóna força i sentit a tot el signe. Considera la Raó una eina insuficient per arribar a la saviesa; gràcies a la raó, assolim algunes veritats, però si volem arribar a una vida feliç, sàvia, ens cal la fe. Tanmateix, la raó és de gran importància, ja que prepara per a la fe (així com la fe també prepara per a la raó): cal entendre els motius pels que es creu. A més, és tasca de la raó controlar les limitacions de la fe. Els aspectes anteriors queden recollits en la fórmula "Entendre per creure, i creure per entendre". El que dóna un autèntic sentit a la fórmula, no obstant, és el que es repeteix a la Bíblia: "Si no creieu, no entendreu". La verdadera intel·ligència de la fe ve donada per la fe en si mateixa: crede ut intelligas; la fe ajuda a comprendre allò en què es creu, però és la raó la que, en definitiva, troba allò que busca la fe. ANTROPOLOGIA ------------ L'home és una ànima que se serveix d'un cos. És un ésser incomplet, necessita contínuament l'ajuda de Déu. Una forma d'arribar-hi és mitjançant una característica pròpia de l'ànima, el que es coneix com intimitat agustiniana. Es tracta d'un exercici d'introspecció, mitjançat per la il·luminació divina, que permet entendre la transcendència de Déu. Aquesta il·luminació permet portar llum a l'interior de l'home, el seu esperit, la seva intimitat. En el seu discurs, intenta cristianitzar certs elements platònics: el fet que l'home sigui posseïdor de perfeccions, però no de la perfecció absoluta, ja que és un ésser incomplet, o també la marcada superioritat de l'ànima enfront del cos. El més rellevant és la seva separació en homo interior i homo exterior (cfr. amb el mite del carro alat de Plató). No es tracta d'una separació entre cos i ànima, sinó que defineix l'homo interior com el guia, tant a nivell espiritual com en les actuacions materials. Per contra, un home que es deixa regir pel seu homo exterior es comporta impròpiament a la seva naturalesa, dedicant-se tan sols als plaers sensuals. La distinció entre homo interior i homo exterior resulta cabdal pel desenvolupament posterior del cristianisme: en la seva obra "Les confessions", Agustí d'Hipona relata precisament una autocrítica de la seva vida, del seu homo exterior, des de l'homo interior que ha aconseguit trobar. En la confessió cristiana, aquest fet és precisament el que ocorre: l'homo interior de qui es vol confessar es mostra per fer confessar a l'homo exterior, i avergonyir-lo dels seus actes o dels seus pensaments impropis. En l'ànima de l'home hi ha tant ésser, com a memòria que l'esperit té d'ell mateix, saber, com a resultat de la intel·ligència, i amor, fruit de la voluntat. Així, en l'ànima es reflecteix la Santíssima Trinitat. MORAL ----- Tot i que no va fer un tractat sistemàtic de moral, va ser un tema cabdal en la seva filosofia. Va introduir elements teològics en les seves reflexions. TEORIA DEL MAL -------------- El mal era un problema que preocupava especialment Sant Agustí. En el seu pas pel maniqueisme, havia trobat la solució del mal com a principi metafísic, originari i intrínsec a la naturalesa de l'univers. Més endavant, seguint el neoplatonisme, havia considerat el mal pròpiament com a no-ésser, com a quelcom negatiu, com a privació del Bé, que ens impedeix acomplir amb el que hem de ser. Segueix doncs Orígenes, i considera que el mal no pot haver estat creat per Déu, ja que Déu no pot haver creat quelcom negatiu, en ser ell mateix perfecció i bondat pura. D'altra banda, tampoc no es pot trobar en la matèria, ja que forma part de la Creació, que és producte de la voluntat de Déu. Sant Agustí defineix aleshores el mal moral com a producte de l'ésser humà i del seu comportament injust envers els seus semblants. Té el seu origen en la lliure voluntat de l'home, amb què Déu l'ha dotat. Per això Déu no és responsable del mal ús de la llibertat. TEORIA DE L'AMOR ---------------- L'home deu l'amor a Déu. Aquest és tan important, que és possible viure seguint la màxima estima i fes el que vulguis, ja que l'amor és contrari al mal ús de la llibertat. Per amor (caritas), l'home mai es desencadenarà del que és, ja que tan sols pot mostrar amor si és. L'amor és doncs, arrel i fonament del Bé. L'amor que descriu és diferent de la cupiditas, el desig, que vol fer sortir l'home del que li correspon, de l'autenticitat de la seva naturalesa. TEORIA DE LA FELICITAT ---------------------- L'home vol ser feliç, i la veritable felicitat és estimar. Allò que l'home estima és el Bé absolut. LA CREACIÓ DEL MÓN I DEL TEMPS ------------------------------ Per a Sant Agustí, Déu ha creat el món "ex nihilo", del no res. La matèria és una secció de Déu resultat d'una decisió lliure, un acte voluntari de l'amor diví; no es tracta, doncs, del resultat d'un sistema emanatista. A diferència de Filó d'Alexandria, la matèria no és eterna, sinó que neix i canvia amb el temps, a diferència de l'eternitat de Déu, que n'és aliena. La Creació és l'acte inicial amb què Déu dóna origen al món, i la força que en sosté la producció. La Creació és una i total: Déu crea les coses de manera que en ells ja hi ha l'expressió de tot allò creat. Els éssers futurs també han estat creats en la matèria, en forma de rationes seminales, en forma de llavors, que arribaran a la seva maduresa en el transcurs del temps, d'acord amb allò disposat per la providència divina. Sant Agustí manté un punt de vista considerat avui en dia teista: Déu és causa eficient del món, alhora creant i conservant. Crea el món en un acte instantani, però alhora intervé de forma contínua en ell i el conserva. Deixa llibertat a l'home, però mai el deixa sol. LA CONCEPCIÓ DE LA HISTÒRIA --------------------------- La filosofia de la Història d'Agustí descriu un procés que afecta tot el gènere humà. Es tracta d'una història universal constituïda per una sèrie d'esdeveniments successius que avancen cap a un fi mitjançant la providència divina. Agustí estableix analogies entre les edats de la humanitat i les edats de l'home, simbolitzades per les grans figures de la Bíblia: a la infantesa li correspon Adam, a la puerícia, Isaac, a l'adolescència, David, a la maduresa, Zerubabbel, i a la senectut, Crist. Així mateix, descriu els diferents moments de la història: en primer lloc, la Creació, seguida per la Caiguda provocada pel pecat original, en què el dimoni introdueix la degradació en el món: Déu ofereix el Paradís, però l'home escull fer un mal ús de la seva llibertat, desobeint-lo. El segueix l'anunci de la Revelació, i l'Encarnació del fill de Déu. L'última etapa s'assoleix per la redempció de l'home per l'Església, que és la sisena de les edats de l'home. A difèrencia de la concepció cíclica del temps i de la història característica de la filosofia grega, Agustí basa la seva representació de la història en una concepció literal, progressiva i finalista del temps. La Història ha tingut un inici i tindrà una fi. La humanitat ha començat una nova etapa, en què el Messies ha vingut, i ha donat l'esperança de la Resurrecció: amb Crist, s'acaba amb l'home antic, i s'inicia la renovació espiritual en l'home nou. La consumació de la història seria arribar al fi sense fi: la vida eterna, on regnarà la pau, i no hi haurà ja més lluita. Ningú no manarà sobre ningú, i s'acabaran les lluites internes. Sant Agustí intenta demostrar que s'ha de conciliar la llibertat humana amb la intervenció de Déu, que no coerciona l'home, sinó que l'ajuda. L'acció de l'home s'exerceix amb llibertat, emmarcant la moral individual en una moral comunitària. El procés històric de l'home es pot explicar mitjançant la lluita dialèctica, el conflicte, entre les dues ciutats del món, que arribaran al final a l'harmonia. LA CIUTAT DE DÉU ---------------- Tots els que segueixen a Déu, units per l'amor diví, que constitueixen una església invisible i són peregrins a la Terra cap a una fi transcendent i una recompensa eterna. Necessita els béns de la ciutat terrena per poder fer la seva via en el món. La ciutat terrena, formada pels que han posat el seu amor en el món, en si mateixos, els que s'identifiquen amb les virtuts círiques i s'obliden de Déu condemnant-se a la mort eterna. Lentament, s'aniràn atansant cap a la ciutat de Déu. En la ciutat terrena cal que regnin temps durs, per tal que la gent no estimi la realitat terrena, i desitgi la divina: només quan hi ha desgràcies, l'home veu la condició efímera de la seva realitat mundana. Tan sols quan hi hagi pau, tranquil·litat en l'ordre, serà quan s'assoleixi el descans etern, la comunió amb la ciutat de Déu. INFLUÈNCIA ---------- Es considera que Agustí actua de pont entre l'edat antiga i la medieval en filosofia. En el debat fe-raó que va ocupar els segles posteriors va marcar el camí d'unir filosofia i teologia, anticipant l'obra de molts pensadors de la filosofia medieval, fins i tot d'aquells que en defensaven la separació, com Tomàs d'Aquino. La seva concepció del temps i de Déu com un ésser atemporal precedeix la filosofia de Kant, afirmant que el temps objectiu i el subjectiu no coincideixen. El subjectiu es lliga a la memòria i a l'experiència del subjecte, extrem recollit per la fenomenologia. A la literatura, va influir en Petrarca i en tot el Renaixement amb les seves confessions amoroses. ======================================== **************************************** ======================================== ....

A. D'HIPONA (1ª PART DE LES OBRES,etc)

FOTOS : 1.- St. Agustí i Sta.Mònica la seva mare, pintats per Ary Scheffer 2.- Absis de S.Pierto in Ciel d'Oro, a Pavia, amb sepulcre St. Agustí 3.- Detall Arca de Sant Agustí 4.- Triom St. Agustí, obra de Claudi Coello 1668, Museu Prado 5.- Talla St. Agustí pwe Dionisi Ribas del 1650 - Sevilla, a Sant Leandro _______________________________________ AGUSTÍ D'HIPONA **************** 2ª part : OBRES, PENSAMENT, EPISTEMOLOGIA, ONTOTEOLOGIA... ---------------------------------------------- i seguirà una 3ª part amb la resta. OBRES: ------ És a 'La ciutat de Déu', on divideix el món en dos regnes o ciutats metafòriques i parla sobre la providència, la llibertat i la moral. "La Trinitat", obra teològica sobre les relacions de les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. Agustí va ser un dels autors llatins més prolífics en termes d'obres supervivents, i la llista de les seves obres es compon de més de cent títols separats. Inclouen obres apologètiques contra les heretgies dels arians, els donatistes, els maniqueistes i els pelagianistes, textos sobre doctrina cristiana, particularment De doctrina Christiana ("Sobre la doctrina cristiana"), obres exegètiques com ara comentaris sobre el Llibre del Gènesi, els Salms i l'Epístola als Romans de Pau, molts sermons i cartes, i les Retractations, una revisió de les seves primeres obres que escrigué vers la fi de la seva vida. A més, Agustí és especialment conegut per les seves "Confessions", que són un relat personal del principi de la seva vida, i per "La ciutat de Déu", consistent en 22 llibres, que va escriure per restaurar la confiança dels seus companys cristians, que va quedar colpejada pel saqueig de Roma per part dels visigots l'any 410. La seva obra "De Trinitate" ("Sobre la Trinitat"), en què va desenvolupar el que actualment es coneix com a "analogia psicològica" de la Trinitat, es troba entre les seves obres mestres, i es pot dir que és una de les obres teològiques més importants de tots els temps. També va escriure Sobre el lliure albir de la voluntat, responent per què Déu dóna als humans un lliure albir que pot conduir a males accions. PENSAMENT --------- Epistemologia Per Sant Agustí, l'acceptació de l'error i de l'engany ratifica l'existència de l'ànima humana, i ho expressa mitjançant l'argument "Si fallor, sum", un possible precedent de l'argument de Descartes. L'argument no tan sols resulta epistemològic, sinó també teològic i moral. L'existència de l'ànima és l'argument de partida per rebutjar la posició escèptica més radical, segons la qual res no se sap. Malgrat l'engany i l'aparença, sempre quedarà a l'home una veritat indubtable, que és la de la seva pròpia existència. A partir d'aquesta veritat indubtable, Agustí voldrà demostrar la resta dels seus arguments. En parlar de la seva teoria de la veritat, Agustí d'Hipona distingeix entre les veritats transcendents i les veritats humanes. La veritat transcendent és eterna, absoluta, universal i necessària, i causa de la veritat humana. Com a tal, cal identificar-la amb Déu. Està per sobre de la nostra veritat més alta, i també dins del nostre ésser (és el que es coneix com a intimisme de Sant Agustí). A mesura que deixem entrar la llum divina en el nostre interior, se'ns mostra la veritat. Aquesta teoria de l'Il·luminisme té dues fases: la que es coneix pròpiament com a agustinisme, i la que comparteix amb la teoria de l'intel·lecte agent i intel·lecte pacient d'Aristòtil. La seva visió de la Il·luminació divina com a font de veritat per al coneixement influiria notablement en el corrent franciscà dels segles segle XIII-segle XIV. En tot cas, per Agustí, la Veritat no pot derivar ni de les sensacions, car pertany a l'àmbit diví, a l'ànima immanent a nosaltres, ni al món sensible, ja que no pot derivar d'una sensació contingent. L'única manera d'arribar-hi és apartant-se de l'exterior, cercant una fuga del món sensible, i responent a la crida interior, que no planteja en un sentit místic, sinó simplement com a impuls, ganes d'atansar-se a la veritat. L'home ha de concentrar-se en la seva consciència i apartar-se del món material, que el porta al dubte. El coneixement veritable no pot quedar enterbolit amb el coneixement sensible, que és tan sols opinió (dóxa). S'ha d'eliminar, doncs, tot intent d'epistemologia basada en el món sensible, i no buscar la certesa del coneixement amb els sentits. En conseqüència, Agustí fa una crítica a determinats aspectes de la sensibilitat humana i menysté activitats socials com els balls. Aquesta necessitat en una Veritat externa al món ha estat analitzada pels filòsofs de la història com a conseqüència de la inseguretat en què va viure Sant Agustí: davant el món que trontollava (invasions bàrbares), i de la inseguretat dels homes, el cristianisme ha d'oferir un missatge de salvació, una garantia de seguretat més enllà dels propis sentits. ONTOTEOLOGIA ------------ En Agustí, l'ontologia queda ratificada per l'existència de Déu. Parteix de dos fets: l'existència d'una realitat increada, que és Déu, i que existeix per si mateix, i l'existència d'una realitat creada, el món, per participació. De la naturalesa de Déu, se'n poden definir els següents caràcters: transcendència, providència i presciència, bé, amor, felicitat i infal·libilitat. Déu és la ment eterna, que conté tot el que és racional, i per tant, també la idea de tot el que és real. Déu és també la llum universal, comuna a totes les inte·ligències. D'altra banda, Déu és també Trinitat. És alhora: Pare, que ha donat l'ésser a les coses, Fill, que els atorga la saviesa, la racionalitat, i Esperit Sant, que els proporciona l'amor. A més, Agustí identifica els tres caràcters de la trinitat amb el que ell considera les tres facultats de l'ànima humana: Al Pare creador, Déu, li correspon la facultat de la memòria, ja que és l'aprensió d'un objecte que ja no canvia, Al Fill li correspon la facultat del judici, que és necessària per aconseguir la saviesa, i A l'Esperit Sant li pertoca la facultat de l'amor. (CONTINUARÀ EN UNA 2ª PART) =================================== ....

AGUSTÍ D'HIPONA, Teòleg i Filòsof

FOTOS :

1.- Oval Blanc/negre d'Agustí d'Hipona

2.- Representació més antiga (S.VI) de
Sant Agustí a S.Giovanni in Laterano.

3.- Taula de Simone Martini, ca.1325 a
Cambridge, Fitzwilliam Museum.

4.- Conversió d'Agustí s'Hipona, segons
Gozzoli, Segle XV.

5.- Quadre de St.Agustí, per Phillippe de
Champaigne 1645-50 (Los Angeles County Museum)

______________________________________________








AGUSTÍ D'HIPONA

***************


Doctor de l'Església (1295, proclamat per Bonifaci VIII), Doctor de Gràcia, Pare Llatí de l'Església, confessor, bisbe
Nom secular Aureli Agustí (Aurelius Augustinus)
Naixement 13 de novembre de 354
Tagaste (Numídia, avui Souk Ahras, Algèria)
Defunció 28 d'agost de 430
Hipona (Numídia, avui Annaba, Algèria)
Enterrat a San Pietro in Ciel d'Oro a Pavia (Itàlia)

Venerat en:
Església Catòlica Romana,
Església Ortodoxa,
Ortodòxia Oriental,
Església Anglicana,
Luteranisme

Canonització:
antiga.

Lloc de pelegrinatge:
Pavia (Tomba) Hipona (on va néixer)

Festivitat 28 d'agost, a Esglésies Occidentals
" 15 de juny, a les esglésies Orientals

Fets destacables:
Teòleg i Filòsof, un dels més influents de la filosofia medieval.

Iconografia: robes de bisbe; nen, petxina; colom; ploma i llibre, escrivint; maqueta d'església a la mà; cor ferit o en flames.

Patronatge dels:
Professors universitaris;
Orde de Sant Agustí;
Teòlegs;
A Barcelona: Blanquers i Cervesers
De Felànitx i Avilés
----------------------------------



Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), més conegut com
Agustí d'Hipona o Sant Agustí, 354-430, és una de les
figures més importants en el desenvolupament del
cristianisme, considerat de fet com un dels Pares de
l'Església.

La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa
l'àmbit de la Teologia.

Se'l considera un dels Pensadors fonamentals
de la Història Occidental.

____________________________________________________




AGUSTÍ d'HIPONA va néixer el 354 a Tagaste (Numídia), actualment Souk Ahras, part d'Algèria. Així doncs, era d'ascendència berber.

La seva mare, santa Mònica, era una cristiana devota, i el seu pare, Patrici -mort vers el 424-, era pagà.

A l'edat d'onze anys, fou enviat a una escola a Madaura, una petita ciutat numídia a unes 19 milles de Tagaste.
Allí fou familiaritzat amb l'educació clàssica llatina -Retòrica, Literatura, etc.-, així com amb les creences paganes i les seves pràctiques.

L'any 369 i el 370, es va quedar a casa.
Durant aquest període va llegir l'Hortensius, un diàleg de Ciceró, que el marcà profundament i li despertà l'interès per la filosofia.

Més endavant, Agustí consideraria a Ciceró com una autoritat contra les fal·làcies acadèmiques.

Als disset anys, gràcies a la generositat d'un conciutadà, Romanius, va poder marxar a Cartago, per prosseguir amb la seva educació en Retòrica.
Allí queda impressionat per la retòrica i les creences del maniqueisme, de manera que s'hi adhereix, per desgrat de la seva mare, profundament cristiana.

En la seva joventut, Agustí viu una vida hedonista, i a Cartago, estableix una relació amb una dona jove, Floria Aemilia, que seria la seva concubina durant més de quinze anys.
En aquest període, tenen un fill, Adeodat (Adeodatus).

Durant el 373 i 374, Agustí ensenya gramàtica a Tagaste.
L'any següent, es trasllada a Cartago per dirigir una escola de retòrica, i s'hi quedaria durant nou anys.

Molestat pel comportament dels estudiants de Cartago, el 383 es trasllada a Roma per establir-hi una escola, perquè hi practiquessin els millors i més brillants rètors.

Tanmateix, el deceberen les escoles romanes, que considerà apàtiques.
Quan arribà el moment de pagar els seus honoraris, els estudiants marxaren.
Els amics maniqueus el presentaren al Prefecte de la ciutat de Roma, Quint Aureli Simmac, a qui se li havia demanat de recomanar un professor de retòrica per a la cort imperial de Milà.

Agustí aconsegueix la feina i es trasllada a Milà. En aquesta època, abandona la doctrina maniqueista, en part a causa de la decepció que s'endugué en conèixer un dels teòlegs més importants del moviment, i abraça l'escepticisme acadèmic, lligat al moviment de la Nova Acadèmia.

A Milà, la seva mare el pressiona per convertir-se.
Els seus estudis en neoplatonisme l'estaven portant en aquesta direcció, així com el consell del seu amic Simplicianus. Tanmateix, qui influïa més sobre Agustí era el bisbe de Milà, Ambròs, mestre de retòrica com Agustí, però amb més edat i més experiència.

L'estiu de l'any 386, després de llegir sobre la vida de Sant Antoni Abat, que l'inspirà molt, Agustí va tenir una profunda crisi personal i va decidir convertir-se al cristianisme, abandonar la seva feina de rètor i la posició de professor a Milà, abandonar qualsevol idea de matrimoni, i dedicar-se exclusivament a servir a Déu, respectant el celibat.

Un punt clau en la seva conversió va ser el fet de sentir la veu d'un nen al seu jardí de Milà que li cantà tolle, lege (aixeca't i llegeix).
Va agafar el text més proper a ell, que era l'Epístola als romans de Sant Pau, i la va obrir aleatòriament a 13:13-14, on es diu:
"Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges.
Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals."

Agustí detallaria aquesta conversió a les Confessions, que esdevindrien un clàssic no només de teologia cristiana, sinó fins i tot en la història de la literatura universal.

Ambrosi va batejar Agustí, juntament amb el seu fill, Adeodat, en la Vigília Pasqual l'any 387, a Milà, i poc després va retornar cap a Àfrica.
En el viatge de retorn, la seva mare va morir, i el seu fill després també.
Agustí va quedar-se sol, sense família.

En arribar a Àfrica va vendre tot el seu patrimoni i va donar els diners als pobres. L'únic que va conservar va ser la casa de la seva família, que va convertir en un centre monàstic per a ell i un grup d'amics.

L'any 391 va ser ordenat sacerdot a Hippo Regius (avui Annaba, a Algèria).

Va esdevenir un famós predicador; es conserven més de 350 sermons que es creu que són autèntics.
Va atacar especialment el maniqueisme, a què abans s'havia adherit.

L'any 396 va passar a ser bisbe coadjutor d'Hipona (assistent amb el dret a successió a la mort del bisbe), i fou bisbe poc després.

Mantindria el bisbat fins a la seva mort, el 430.

Agustí va treballar incansablement en intentar convèncer la gent d'Hipona, que constituïa un grup divers, tant en races com en religions, i convertir-los a la fe catòlica.
Va abandonar el monestir, però va continuar portant una vida monàstica a la residència episcopal.

Poc abans de la seva mort, l'Àfrica romana va ser envaïda pels vàndals, una tribu amb simpaties per l'arrianisme.
La primavera del 430, van arribar a la ciutat d'Hipona i la van assetjar.
Agustí va morir durant aquell setge.

La tradició diu que el cos d'Agustí va ser traslladat després a Pavia, on podria romandre-hi fins avui dia. No obstant això, una altre versió afirma que les seves restes van ser traslladades primer a Càller (Kalares).
A la Cripta de Sant'Agostino hi ha una antiga placa de pedra amb una inscripció que indica aquest fet (l'església, que era fora de les muralles, va ser enderrocada al segle XVI i traslladada a l'interior).

Des d'aquí, el 725, el cos va ser dut a PAVIA (Itàlia), ciutat on es troba la seva Tomba a "SAN PIETRO IN CIEL D'ORO".







====================================



OBRES :

El detall i comentaris de les seves obres, i altres pintures
d'Agustí d'Hipona, (o Sant Agustí), les posaré en una entrada
a continuació, per qüestió del considerable espai que mereixen.

Tant pel contingut de les seves obres com pels artistes que van
pintar els quadres que el representen.




==============================



























......

KARL POPPER, Filòsof i Sociòleg vienès

FOTOS: Retrat de Karl Popper
Tomba de Karl Popper, a Londres

_______________________________






KARL RAIMUND POPPER

*******************

(Viena, Imperi austrohongarès, 28-7-1902 / Londres 17-9-94)
Fou un dels més importants filòsofs i sociòlegs del segle XX.

*************************************************************


Va néixer el 28 de juliol de 1902 a Viena, (en aquells moments situada a l'Imperi austrohongarès però que actualment és la capital d'Àustria), en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Va morir a Londres (Anglaterra el 17 de setembre de 1994.

Va començar la seva carrera com aprenent ebenista, però posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es va doctorar l'any 1928.
L'any 1929 inicià la seva activitat docent en aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física.

Sovintejava el 'Cercle de Viena' (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi.
El seu pensament va ser influenciat per les seves lectures de Gottlob Frege, Alfred Tarski i Rudolf Carnap.

L'ascens del nacionalsocialisme a Àustria va dur finalment a la dissolució del Cercle de Viena.

L'any 1936 el seu fundador Moritz Schlick va ser assassinat per un estudiant, la qual cosa fou obertament celebrada per la premsa propera al nacionalsocialisme.

El 1937, després de la presa del poder pels partidaris d'Adolf Hitler, Popper, davant l'amenaçadora situació política, es va exiliar a Nova Zelanda, després d'intentar en va emigrar als Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya.

Enrere va deixar a tota la seva família, incloent-hi la seva mare malalta; en total 16 familiars de Popper van ser assassinats pels Nazis.

El 1937 va acceptar una proposició de professor associat a Christchurch, on va restar durant tota la Segona Guerra Mundial.

El 1945 va tornar a Europa per instal·lar-se a Londres on va exercir de professor de Lògica i de Metodologia de les Ciències a partir d'una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any adquirí la nacionalitat britànica.

El 1969 es va retirar de la vida acadèmica activa, passant a la categoria de professor emèrit, a pesar de la qual cosa va continuar publicant fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de setembre de 1994 a l'East Croydon de la ciutat de Londres.

Nomenat Cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de la Societat 'Mont Pelerin', comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la 'Royal Society' de Londres.

El 1989 fou guardonat amb el 'Premi Internacional Catalunya', en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.


RELACIÓ AMB FRIEDRICH VON HAYEK
-------------------------------
Durant la seva estada a la School of Economics and Political Science, La relació amb Friedrich August von Hayek fou controvertida.
A pesar que ambdós mantenien posicions metodològiques semblants i que Popper va fer seus alguns conceptes fonamentals de les obres de Hayek, tals com el principi de l'ordre espontani, la veritat és que Popper desconfiava dels mecanismes purs del mercat lliure que abanderava Hayek, predicant més aviat certa política reformista i intervencionista amb orientació social que no desemboqués, en qualsevol cas, en el control o la propietat estatal.

És possible que aquesta postura estigués influïda pel record de les dures condicions de pobresa i marginació que Popper va poder observar durant la seva joventut a Viena.



OBRA FILOSÒFICA
-Epistemologia-
---------------


Popper va exposar la seva visió sobre la filosofia de la ciència en la seva obra clàssica "Logik der Forschung" ("La Lògica de la Investigació Científica", 1934).

En ella el filòsof austríac aborda el problema dels límits entre la ciència i la filosofia i es proposa la recerca d'un anomenat "criteri de demarcació" entre les mateixes que permeti, de forma tan objectiva com sigui possible, distingir les proposicions científiques d'aquelles que no ho són. És important assenyalar que el criteri de demarcació no decideix sobre la veracitat o falsedat d'una afirmació sinó només sobre si tal afirmació ha de ser estudiada i discutida dins de la ciència o, per contra, se situa en el camp més especulatiu de la filosofia.

En aquest punt Popper discrepa intencionadament del programa positivista, que establia una distinció entre proposicions contrastables (positives), tals com
"avui plou" i aquelles que no són més que abusos del llenguatge i manquen de sentit, per exemple "Déu existeix".
Per a l'autor, aquest últim tipus de proposicions sí que té sentit i resulta legítim discutir sobre elles, però han de ser distingides i separades de la ciència.

Popper era conscient de l'enorme progrés en el coneixement científic que es va experimentar en els segles que l'havien precedit, mentre que problemes com l'existència de Déu o l'origen de la llei moral semblaven resistir-se sense remei, ja que no mostraven grans avanços des de la Grècia clàssica.

Per això, la recerca d'un criteri de demarcació apareix lligada a la pregunta de quina propietat distintiva del coneixement científic ha fet possible l'avanç en el nostre enteniment de la naturalesa.
Alguns filòsofs havien buscat resposta en l'inductivisme, segons el qual quan una llei física resulta repetidament confirmada per la nostra experiència podem donar-la per certa o, almenys, assignar-li una gran probabilitat.
Però tal raonament, com ja va ser estudiat per David Hume, no pot sostenir-se en criteris estrictament lògics, ja que aquests no permeten d'extreure ("induir") una llei general ("universal") a partir d'un conjunt finit d'observacions particulars.

La sortida a aquest dilema proposada en "La Lògica de la Investigació Científica" és que el coneixement científic no avança confirmant noves lleis, sinó descartant lleis que contradiuen l'experiència.

A aquest descart Popper l'anomenà "falsabilitat".

D'acord amb aquesta nova interpretació la tasca del científic consisteix principalment a criticar (acte al qual Popper sempre va concedir la major importància) lleis i principis de la naturalesa per a reduir així el nombre de les teories compatibles amb les observacions experimentals de les quals es disposa.

El criteri de demarcació pot definir-se llavors com:
La capacitat d'una proposició de ser refutada o que conté el "principi de falsabilitat".

Només s'admetran com a proposicions científiques aquelles per a les quals sigui conceptualment possible un experiment o una observació que les contradiguin. Així, dintre de la ciència queden, per exemple, la teoria de la relativitat i la Mecànica Quàntica i fora d'ella el Marxisme o la Psicoanàlisi.

En el sistema de Popper es combina la racionalitat amb l'extrema importància que la crítica té en el desenvolupament del nostre coneixement.
És per això que aquest sistema va ser batejat com a Racionalisme crític.

Les seves idees sobre el coneixement científic poden considerar-se com la base que sustenta la resta de les seves contribucions a la filosofia.

A més a més, han gaudit d'enorme popularitat des que van ser publicades per primera vegada i, almenys entre la comunitat científica, el concepte de falsabilitat ha arrelat fortament i és comunament acceptat com un criteri vàlid per a jutjar la respectabilitat d'una teoria.
Conscient d'això, i de les crítiques que van suscitar les seves teories, Popper va ampliar i va matisar el seu treball originari en edicions successives.



SOCIOLOGIA
----------
Malgrat les seves notables contribucions a l'epistemologia, Popper és recordat per molts com un filòsof social, teòric del liberalisme i defensor de la societat oberta enfront dels sistemes que, segons la seva concepció, resultaven totalitaris, com ara el comunisme i el nacionalsocialisme. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement.

L'obra més coneguda de Popper és "The Open Society and Its Enemies" ("La societat oberta i els seus enemics", 1945), escrita durant la Segona Guerra Mundial des del seu exili a Nova Zelanda.
L'autor hi proposa aplicar a la política les seves teories sobre la ciència i l'avanç del coneixement.

Popper indaga en la història de la filosofia per a traçar els orígens del totalitarisme que havia desembocat en la guerra i en la radical crisi del pensament occidental.

És notable que, des de les seves primeres pàgines, aborda el problema armat d'un ferm optimisme respecte de la naturalesa humana, afirmant que el pensament totalitari i la destrucció associada a ell neixen de l'obstinació sincera dels homes a millorar la seva condició i la dels seus semblants, si bé la seva bona voluntat descarrila al ser guiada per filosofies utòpiques i metodològicament equivocades.


Aquest reconeixement moral que Popper atorga als seus adversaris ideològics és particularment visible en la consideració amb la qual tracta Karl Marx ja que, si bé pot considerar-se aquesta obra com una encertada crítica al Marxisme, el pensador vienès reconeix en Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes humils, així com valuoses aportacions a la sociologia.


Popper planteja una interpretació de la història del pensament polític basada en el confrontament entre dues escoles o visions del món: una reaccionària que enyora una comunitat tancada i perfecta, hereva de la tribu, i una altra racional i crítica, que persegueix la reforma gradual de la societat mitjançant la discussió d'alternatives possibles, no utòpiques.
Aquesta última és la qual denomina "Societat Oberta".


L'obra de 1945 se centra a atacar dos dels principals enemics de la "societat oberta": Plató i Karl Marx.

En ells Popper troba la proposta seductora de redissenyar l'armadura de la societat per a convertir-la en una comunitat utòpica en la qual tots els problemes concrets quedarien resolts en virtud d'una visió totalitària del món i de la naturalesa humana.
Una visió que, no obstant això, mai no podrà ser contrastada i que, per tant, sol·licita uns sacrificis al present a canvi d'un incert premi futur.

Enfront d'ella proposa l'"enginyeria social", una filosofia política que, anàloga a la seva concepció sobre la ciència, persegueix l'avanç mitjançant la negació. Les propostes socials han de ser criticades i fins i tot, amb certes limitacions, experimentades per a així descartar aquelles que siguin perjudicials o que no reportin els beneficis previstos. Per davant de les transformacions revolucionàries de la societat advoca per una transformació gradual.

Per a Popper falsar una teoria no és pas negatiu.

A l'obra "The Poverty of Historicism" ("La Misèria de l'historicisme", 1961), el títol del qual parafraseja el de l'obra de Karl Marx "La Misèria de la Filosofia", al seu torn una burlesca crítica a "La Filosofia de la Misèria", de Pierre-Joseph Proudhon, critica, des d'un punt de vista metodològic i a partir dels postulats continguts en la seva primera obra, la possibilitat de predir l'avenir històric.

El desenvolupament de la humanitat depèn dels seus avanços tècnics i científics que, per la seva pròpia naturalesa, resulten sempre imprevisibles; per això és impossible avançar-se a la història i predir el seu avanç. Aquelles teories que tractin de fer-ho poden sostenir-se només si construeixen un llenguatge prou vague i obert a reinterpretacions com per a no poder ser refutades, amb la qual cosa no són teories científiques segons el criteri de demarcació de Popper, en contra del proclamat per Marx, que creia haver descobert les lleis científiques de l'avenir històric.


CRÍTICA
-------
Thomas Kuhn, en la seva influent obra "The Structure of Scientific Revolutions" ("L'estructura de les revolucions científiques", 1962) va argumentar que poques vegades els científics han actuat seguint estrictament els postulats popperians del falsabilisme. Per contra, Kuhn defensa la tesi que la ciència ha avançat a través de "paradigmes" que dominen la mentalitat de cada època: els nous desenvolupaments científics són únicament examinats a la llum del paradigma en ús i només rarament ocorre una revolució que qüestiona el paradigma mateix. Imre Lakatos, deixeble de Popper, va tractar de reconciliar aquesta postura amb la del seu mestre mitjançant la introducció de "programes d'investigació" que serien l'objecte de crítica i "falsació", en lloc de les més concretes "proposicions universalment vàlides" de les quals parlava l'autor austro-britànic.
En aquest context, la tesi de Quine-Duhem afirma que és impossible contrastar una hipòtesi aïllada, ja que aquesta sempre forma part d'una xarxa interdependent de teories.

Paul Feyerabend, deixeble també de Popper, va prendre una posició molt més radical: no hi ha cap mètode general per ampliar o examinar el nostre coneixement i l'única descripció del progrés científic és anything goes ("tot s'hi val").

Pel que fa a les ciències socials Popper va mantenir una viva controvèrsia coneguda com la "Positivismusstreit" ("disputa positivista") de la sociologia alemanya.

L'enfrontament va ser obert per un assaig titulat Lògica de les ciències socials que va ser presentat per Popper el 1961 en el congrés de la Societat Alemanya de Sociologia a Tübingen.
El filòsof vienès i el seu deixeble Hans Albert van afirmar que tota teoria amb pretensions científiques, àdhuc dintre de les ciències socials, havia de ser falsable.

A aquesta visió de la Sociologia es van oposar els dialèctics de l'Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i el seu deixeble Jürgen Habermas.
En aquest context ha d'entendre's una carta de Popper, publicada sense el seu consentiment l'any 1970 al setmanari alemany 'Die Zeit' i titulada "Contra les grans paraules". En ella ataca durament l'obra d'Adorno i Habermas acusant-los d'emprar un llenguatge inflat i pretensiós, però buit de contingut.



OBRA SELECCIONADA 1934 :
------------------------
Logik der Forschung
1945: The Open Society and Its Enemies
1961: The Poverty of Historicism
1963: Conjectures and Refutations: The Growth of Scientific Knowledge
1972: El coneixement objectiu (Objective Knowledge: An Evolutionary Approach)
1976: Unended Quest; An Intellectual Autobiography
1977: The Self and Its Brain: An Argument for Interactionism, amb John Carew Eccles
1979: Die beiden Grundprobleme der Erkenntnistheorie - Aufgrund von Manuskripten aus den Jahren 1930-1933
1982: The Open Universe: An Argument for Indeterminism
1982: Realism and the Aim of Science
1985: Die Zukunft ist offen 1985, amb Konrad Lorenz
1992: The Lesson of this Century, entrevistes por Giancarlo Bosetti
1994: The Myth of the Framework: In Defence of Science and Rationality
1994: Knowledge and the Mind-Body Problem: In Defence of Interactionism


Veure també :
"Mètode hipotètic deductiu".



Selecció fragments de la seva obra:
-----------------------------------

-La miseria del Historicisme -
-La societat oberta i els seus enemics :

(http://karlpopperllibre.wordpress.com/2011/02/17/libros-karl-r-popper/)



Bibliografia :
------------

Mariano Artigas, Lógica y ética en Karl Popper, Eunsa, 2001, ISBN 84-313-1610-1

Dario Antiseri, Karl Popper: Protagonista del siglo XX, Unión Editorial, 2002, ISBN 84-7209-382-4



Es pot trobar informació sobre Karl Popper
a la Enciclopèdia Stanford de la Filosofia
------------------------------------------


Selecció de fragments Karl R Popper, a:
(http://karlpopperllibre.wordpress.com/2011/02/17/libros-karl-r-popper/)















====================================









....

EUGÈNE IONESCO

FOTOS:
Eugène IONESCO
Tomba de Ionesco, al Cementiri
de Montparnasse, a Paris.
______________________________






EUGÈNE IONESCO

***************


Eugen Ionescu (nascut a Slatina, Romania, el 26 de novembre de 1909, i mort a París, el 28 de març de 1994) fou un escriptor i dramaturg romanès, sobretot en llengua francesa, creador i capdavanter del Teatre de l'absurd.

Tot i que sovint ha estat conegut amb la denominació del seu nom en francès, Eugène Ionesco, el seu cognom original era Ionescu, segons la clàssica declinació patronímica romanesa, en el sentit de fill de'n Joan (Ion).

El seu pare era jurista i treballava dins de l'administració reial, mentre que la seva mare era filla d'un enginyer francès que treballava pels ferrocarrils romanesos.
Quan el petit Eugen tenia tot just cinc anys, la família emigra a França.

Al 1916, el pare trenca amb la seva muller, i, emocionat i endut per sentiments patriòtics, quan Romania declara la guerra a Alemanya i a Àustria, s'entorna al seu país.

Ionescu resta amb la seva mare i la seva germana i es veu obligat a passar temps d'una greu penúria econòmica.
És internat a una llar d'infants, on ho passarà força malament, i de 1917 a 1919, ell i sa germana són confiats a una família de pagesos, a La Mayenne, prop de la confluència de Normandia i Bretanya.

Aquest període serà recordat pel futur escriptor com un dels més joiosos de la seva vida.




OBRA DRAMÀTICA
--------------

La Cantatrice chauve (1950)
Les Salutations (1950)
La Leçon (1951)
Les Chaises (1952)
Le Maître (1953)
Victimes du devoir (1953)
La Jeune Fille à marier (1953)
Amédée ou comment s'en débarrasser (1954)
Jacques ou la soumission (1955)
Le Nouveau Locataire (1955)
Le Tableau (1955)
L'Impromptu de l'Alma (1956)
L'avenir est dans les œufs (1957)
Tueur sans gages (1959)
Scène à quatre (1959)
Rhinocéros (1959)
Apprendre à marcher (1960)
Délire à deux (1962)
Le Roi se meurt (1962)
Le Piéton de l'air (1963)
La Soif et la Faim (1965)
La Lacune (1966)
Jeux de massacre (1970)
Macbett (1972)
Ce formidable bordel! (1973)
L'Homme aux valises (1975)
Voyage chez les morts (1980)



TRADUCCIONS AL CATALÀ
---------------------

La cantant calba. Traducció de Bonaventura Vallespinosa. 1963
La lliçó. Traducció de Joan Tarrida. 1990
Les cadires. Traducció de Joan Tarrida. 1990
Rinoceront. Traducció de Joan Tarrida. 1990
El Solitari. Edicions Proa: Biblioteca A tot vent, 168







===============================










.....

FOTO : Pintura mural dePompeia, obra
del pintor Grec, APEL·LES, de COLOFÓ
____________________________________






APEL·LES DE COLOFÓ

******************


Aquesta pintura mural que es va trobar a Pompeia, es creu que representa la Venus Anadiòmena d'Apel·les.

El pintor grec Apel·les (376 aC-308 aC.), fou el més important dels pintors grecs clàssics.

Va néixer probablement a Colofó, encara que Estrabó i Llucià el fan efesi.

Va estudiar amb Pàmfil d'Amfípolis i altres.

Més tard va passar a la cort de Filip II de Macedònia i d'Alexandre el Gran, on va fer gran nombre de retrats.

Després de la mort d'Alexandre va treballar a l'Àsia occidental i va ser a Rodes i a Alexandria.

Va morir a Egipte als servei de Ptolemeu I Soter.

Plini dona una llista d'obres d'Apel·les.

Els treballs d'Apel·les, són en general figures soles o grups de poques figues.

El seu retrat més famós es el d'Alexandre i el llamp, del que el mateix Apel·les va dir:

"Alexandre és invencible però Apel·les inimitable".

Va pintar també a Antígon i es va fer un autoretrat.

Va fer representacions de Càstor i Pol·lux, i de la Victòria d'Alexandre.

La figura mes admirada fou la Venus Anadyomene (Venus sortint de la mar) que va fer pel temple d'Escolapi a Cos, i August la va col·locar a un temple dedicat a Juli Cèsar.
Fou malmesa el 110.

Un altre al·legoria de Venus va restar inacabada a la seva mort.


A aquest pintor grec APEL·LES, se li adjudica la frase llatina :

"SUTOR, NE ULTRA CREPIDAM" : Sabater, limitat a les sandàlies.

Frase que ha arribat fins avui i que popularment significa que -No donis la teva opinió, sobre coses que no entens ni són de la teva competència."

Segons expliquen, va passar així:

Aquest pintor Apel·les, un cop que pintava un Soldat, va fer venir un sabater per demanar-li opiniò sobre alguns detalls de les sandàlies del Soldat que estava pintant.
El sabater, es veu que, a més, també li va donar la seva opinió sobre alguns altres detalls de la pintura, i llavors va ser quan APEL·LES el va tallar amb aquesta famosa frase:
"SUTOR; NE ULTRA CREPIDAM".


Traducció`popular: NO ET FIQUIS ON NO ET DEMANEN.

En castellà, el clàssic: ZAPATERO A TUS ZAPATOS.






=================================






BIBLIOGRAFIA
------------

Commelin, Pierre: Mythologie grecque et romaine. Belin, 1960.
Llucià de Samosata: Œuvres complètes. París: Les Belles Lettres.
Plini el Vell: Histoires naturelles (llibre 35, 81-83).







===================================












......

THE ORPHAN BOY'S TALE

THE ORPHAN BOY'S TALE

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&


Stay, lady ! stay, for mercy's sake,
And hear a helpless orphan's tale;
Ah ! sure my looks must pity wake
'Tis want that makes my cheek so pale.
Yet I was once a mother's pride,
And my brave father's hope and joy;
But in the Nile's proud fight he died,
And I am now an orphan boy.

Poor foolish child ! How pleased was I,
When news of Nelson's victory came,
Along the crowded streets to fly,
And see the lighted windows flame !
To force me home my mother sought-
She could not bear to see my joy;
For with my father's life 'twas bought,
And made me a poor orphan boy.

The people's shouts were long and loud-
My mother, shuddering, closed her ears;
"Rejoice!, rejoice!" still cried the crowd-
My mother answered with her tears.
"Oh, why do tears steal down your cheek,"
Cried I, "while others shout for joy ?"-
She kissed me, and, in accent's weak,
She called me her poor orphan boy.

"What is an orphan boy ?" I said,-
When suddenly she gasped for breath,
And her eyes closed; - I shrieked for aid,-
But, ah! her eyes were closed in death !
My hardships since I will not tell;
But now no more a parents joy,
Ah, lady ! I have learned too well
What 'tis to be an orphan boy !

Oh, were I by your bounty fed !-
Nay, gentle lady, do not chide;
Trust me, I mean to earn my bread,-
The sailor's orphan boy has pride.
Lady, you weep: - what is't you say ?
You'll give me clothing, food, employ ?-
Look down, dear parents ! look and see
Your happy, happy orphan boy.-




******************






Mrs. OPIE

::::::::::







==========================





.....

CONRAD P. AIKEN, American Poet

PHOTOS :

Bench at grave of Conrad Potter AIKEN
in Bonaventura Cemetery, Savannah-Georgia

Picture of the Poet Conrad P. AIKEN

___________________________________





CONRAD POTTER AIKEN

********************


Born August 5, 1889
Savannah, Georgia, USA

Died August 17, 1973 (aged 84)
Savannah, Georgia, USA

Poet, playwright, essayist,
novelist, and critic

---------------------------




Influences T.S. Eliot

Conrad Potter Aiken was an American novelist and poet, whose work includes poetry, short stories, novels, a play and an autobiography.


AIKEN was the son of wealthy, socially prominent New Englanders who had moved to Savannah, Georgia, where his father became a highly respected physician and brain surgeon.

But then something happened for which, as Aiken later said, no one could ever find a reason. Without warning or apparent cause, his father became increasingly irascible, unpredictable, and violent.

Then, early in the morning of February 27, 1901, he murdered his wife and shot himself.

According to his own writings, Aiken (who was eleven years old) heard the gunshots and discovered the bodies.

He was raised by his aunt in Massachusetts.
Aiken was educated at private schools and at Middlesex School in Concord, Massachusetts, then at Harvard University where he edited the Advocate with T. S. Eliot who became a lifelong friend and associate.

Aiken's earliest poetry was written partly under the influence of a beloved teacher, the philosopher George Santayana.
This relation shaped Aiken as a poet who was deeply musical in his approach and, at the same time, philosophical in seeking answers to his own problems and the problems of the modern world.

In his adult years, Aiken was deeply influenced by symbolism, especially in his earlier works.

In 1930 he received the Pulitzer Prize for Poetry for his Selected Poems.
Many of his writings had psychological themes.
He wrote the widely anthologized short story "Silent Snow, Secret Snow" (1934).

His collections of verse include "Earth Triumphant" (1911), "The Charnel Rose" (1918) and "And In the Hanging Gardens" (1933).

His poem "Music I Heard" has been set to music by a number of composers, including Leonard Bernstein and Henry Cowell.

Aiken wrote or edited more than 51 books, the first of which was published in 1914, two years after his graduation from Harvard.

His work includes Novels, Short Stories (The Collected Short Stories appeared in 1961), Criticism, Autobiography, and, most important of all, Poetry.

He was awarded the National Medal for Literature, the Gold Medal for Poetry from the National Institute of Arts and Letters, the Pulitzer Prize, the Bollingen Prize, and the National Book Award.

He was also awarded a Guggenheim Fellowship, taught briefly at Harvard, and served as Consultant in Poetry for the Library of Congress from 1950 to 1952.
He lived at 323 Second Street SE, in the Capitol Hill neighborhood.
He was also largely responsible for establishing Emily Dickinson's reputation as a major American poet.

After 1960, when his work was rediscovered by readers and critics, a new view of Aiken emerged: — One that emphasized his psychological problems, along with his continuing study of Sigmund Freud, Carl G. Jung, and other depth psychologists.
Two of his five novels deal with depth psychology.

Conrad Aiken's interest in Freud was reciprocated by the great psychoanalyst, who was equally interested in how Aiken used Freudian concepts in his fiction.
Freud went so far as to call Aiken's "Great Circle" one of his favorite novels.
At one point Freud expressed interest in meeting Aiken face-to-face to discuss psychoanalysis.
Aiken agreed and set off to Europe, but by chance on the boat over met Erich Fromm, a Freud disciple, who convinced Aiken that it would be a bad idea for the writer to have sessions with Freud. Because of this, the two never met.


PERSONAL LIFE :
---------------

Conrad and his family with Jessie McDonald lived in England, where his third child was born, from 1921 to the beginning of World War II.
During his time in England, he served in loco parentis as well as mentor to the budding English author Malcolm Lowry.

In 1923 he acted as a witness at the marriage of his friend the poet W.H. Davies.

In 1950, he became Poet Laureate Consultant in Poetry to the Library of Congress, more commonly known as Poet Laureate of the United States.


Aiken returned to Savannah for the last 11 years of his life.

Aiken's tomb, located in Bonaventure Cemetery on the banks of the Wilmington River, was made famous by its mention in "Midnight in the Garden of Good and Evil", the bestselling book by John Berendt.

According to local legend, Aiken wished to have his tombstone fashioned in the shape of a bench as an invitation to visitors to stop and enjoy a martini at his grave.

Its inscriptions read "Give my love to the world," and "Cosmos Mariner—Destination Unknown."

He was married three times:
first to Jessie McDonald (1912–1929);
second to Clarissa Lorenz (1930) (author of a biography, Lorelei Two);
and third to Mary Hoover (1937).

He was the father, by Jessie McDonald, of the English writers Jane Aiken Hodge and Joan Aiken.

Aiken had three younger siblings, Kempton, Robert and Elizabeth.
They were adopted by Frederick Winslow Taylor and his wife Louise, a distant relative, and took Taylor's last name. Kempton was known as K. P. A. Taylor (Kempton Potter Aiken Taylor) and Robert was known as Robert P. A. Taylor (Robert Potter Aiken Taylor). Kempton helped establish the Aiken Taylor Award for Modern American Poetry.

The best source for information on Aiken's life is his autobiographical novel "Ushant" (1952), one of his major works.
In this book he speaks candidly about his various affairs and marriages, his attempted suicide and fear of insanity, and his friendships with T.S. Eliot (who appears in the book as The Tsetse), Ezra Pound (Rabbi Ben Ezra), and other accomplished men.


AWARDS AND RECOGNITION
----------------------
Named Poetry Consultant of the Library of Congress from 1950–1952, Conrad Aiken earned numerous prestigious national writing awards, including a National Book Award, the Bollingen Prize in Poetry, the National Institute of Arts and Letters Gold Medal and the National Medal for Literature. Honored by his native state in 1973with the title of Poet Laureate.
Aiken will always be remembered in his native state as the first Georgia-born author to win a Pulitzer Prize in 1930, for his Selected Poems.


Aiken was the first winner of the Poetry Society of America (PSA) Shelley Memorial Award in 1929.


In 2009, The Library of America selected Aiken’s 1931 story "Mr. Arcularis" for inclusion in its two-century retrospective of American Fantastic Tales.



SELECTED WORKS :
----------------

P O E M S
&&&&&&&&&

Morning Song of Senlin
A Letter from Li Po
All Lovely Things
Beloved, Let Us Once More Praise the Rain
Chiarascuro, Rose
Discordants
Evening Song of Senlin
Hatteras Calling


IMPROVISATIONS:
&&&&&&&&&&&&&&&

Light and Snow
Music I Heard
Nocturne of Remembered Spring
Senlin: His Cloudy Destiny
Senlin: His Dark Origins
Senlin: His Futile Preoccupations
Tetelestai
The Carver
The House Of Dust
The Room
The Trenches
The Window


Turns And Movies: Dancing Adairs
Turns And Movies: Duval's Birds
Turns And Movies: Rose And Murray
Turns And Movies: The Cornet
Turns And Movies: Violet Moore And Bert Moore
Turns And Movies: Zudora


POETRY COLLECTIONS :
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

Earth Triumphant (Aiken, 1914) (available online at archive.org, http://www.archive.org/details/earthtriumphant00aikerich)

Turns and Movies and other Tales in Verse (Aiken, 1916, Houghton Mifflin) (available online at archive.org, http://www.archive.org/details/cu31924022232338)

Nocturne of Remembered Spring: And Other Poems (Aiken, 1917) (available online at archive.org, http://www.archive.org/details/nocturneofrememb00aike

Charnel Rose (Aiken, 1918) (available online at archive.org,http://www.archive.org/details/charnelrosesenli00aikeuoft)

Selected Poems (Dickinson/Aiken, 1924)




NOVELS, SHORT STORIES,
MEMOIRS and LITERARY CRITICISM

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

The Jig of Forslin (1916)
Scepticisms: Notes on Contemporary Poetry (1919)
Blue Voyage (1927)
Great Circle (1933)
King Coffin (1935)
A Heart for the Gods of Mexico (1939)
The Conversation (1940)
Ushant (1952)
Collected Short Stories (1960)
A Reviewer's ABC: Collected Criticism of Conrad Aiken from 1916 to the Present (1961)
Collected Short Stories of Conrad Aiken (1966)
Thee (1967)







***************************
***************************












......

LE PETIT CHAT NOIR

PHOTO: Chat qui a appris ce
que signifie le 'week-end'
___________________________





LE PETIT CHAT

*************


C'est un petit chat noir, effronté comme un page.
Je le laisse jouer sur ma table, souvent.
Quelquefois, il s'assied sans faire de tapage;
On dirait un joli presse-papier vivant.

Rien en lui, pas un poil de son velours ne bouge;
Longtemps il reste là, noir sur un feuillet blanc,
À ces minets tirant leur langue de drap rouge,
Qu'on fait pour essuyer les plumes, ressemblant.

Quand il s'amuse, il est extrêmement comique,
Pataud et gracieux tel un ourson drolet.
Souvent je m'accroupis, pour suivre sa mimique,
Quand on met devant lui la soucoupe de lait.

Tout d'abord de son nez délicat il le flaire,
Le frôle, puis à coups de langue très petits,
Il le happe; et dès lors il est à son affaire,
Et l'on entend, pendant qu'il boit, un clapotis.

Il boit, bougeant la queue, et sans faire une pause,
Et ne relève enfin son joli museau plat
Que lorsqu'il a passé sa langue rêche et rose
Partout, bien proprement débarbouillé le plat.

Alors, il se pourlèche un moment les moustaches,
Avec l'air étonné d'avoir déjà fini,
Et comme il s'aperçoit qu'il s'est fait quelques taches,
Il se lisse à nouveau, lustre son poil terni.

Ses yeux jaunes et bleus sont comme deux agates;
Il les ferme à demi, parfois, en reniflant,
Se renverse, ayant pris son museau dans ses pattes,
Avec des airs de tigre étendu sur le flanc.





EDMOND ROSTAND
______________











===========================














.....

A NIGHT PIECE

A NIGHT-PIECE

*************

THE sky is overcast
With a continuous cloud of texture close,
Heavy and wan, all whitened by the Moon,
Which through that veil is indistinctly seen,
A dull, contracted circle, yielding light
So feebly spread, that not a shadow falls,
Chequering the ground--from rock, plant, tree, or tower.
At length a pleasant instantaneous gleam
Startles the pensive traveller while he treads
His lonesome path, with unobserving eye
Bent earthwards; he looks up--the clouds are split
Asunder,--and above his head he sees
The clear Moon, and the glory of the heavens.
There, in a black-blue vault she sails along,
Followed by multitudes of stars, that, small
And sharp, and bright, along the dark abyss
Drive as she drives: how fast they wheel away,
Yet vanish not!--the wind is in the tree,
But they are silent;--still they roll along
Immeasurably distant; and the vault,
Built round by those white clouds, enormous clouds,
Still deepens its unfathomable depth.
At length the Vision closes; and the mind,
Not undisturbed by the delight it feels,
Which slowly settles into peaceful calm,
Is left to muse upon the solemn scene.






WILLIAM WORDSWORTH 1798.








==============================






.....

FOTOS :

Estàtua eqüestre de Vespasiano I Gonzaga
Colonna, al seu Palau Ducal de SABBIONETA.
Retrat de Vaspasiano I Gonzaga Colonna
del pintor Antonis Mor.
_________________________________________





DUC VESPASIANO I GONZAGA COLONNA

********************************



Vespasiano I Gonzaga nasqué a Fondi el dia 6 de desembre de 1531 i morí a Sabbioneta el dia 26 de febrer de 1591.

Fou un noble, militar i mecenes, italià.

Vespasiano Gonzaga Colonna era fill d'Isabel Colonna i Lodovico Gonzaga (1500 - 1532), que al seu torn era fill de Ludovico, comte de Rodigo de la branca dels Gonzaga de Gazzuolo i de Francesca Fieschi, dels comtes de Lavagna.

El seu pare Luigi, militar de gran fama, va participar en el Saco de Roma de 1527, on es va guanyar l'àlies de Rodomonte, en honor a un dels personatges del "Orlando Innamorato" de Matteo Maria Boiardo.

Vespasiano Gonzaga va ser el fundador, i el primer i últim Duc de la Ciutat Perfecta, la Ciutat Ideal: SABBIONETA, situada entre Màntua i Parma.

Vespasiano la va idear i realitzar completament en un període de gairebé 35 anys,
des de 1556 fins a la seva mort el 1591, esdevinguda en la mateixa Sabbioneta, ciutat que va voler construir seguint els cànons i criteris del millor Renaixement italià.

Va ser militar, hàbil diplomàtic, literat, arquitecte militar i mecenes.

De simple cadet va arribar als nivells feudals més alts amb l'establiment de Sabbioneta en Ducat autònom el 1577, gràcies a la seva amistat amb l'emperador Rodolf II, a qui havia conegut en la cort espanyola, on el futur emperador havia estat enviat per la seva mare per millorar la seva educació sota la tutela del seu oncle Felip II.

En aquell temps, Vespasiano era un dels homes de confiança de Felip II.
Aquest el va nomenar Gran d'Espanya i després virrei de Navarra, i de València més tard, abans de condecorar-lo, el 1585, com a Cavaller de l'Orde del Toisó d'Or, màxim honor concedit per la corona espanyola.


Orfe des de molt jove i abandonat per la seva mare, Vespasiano va ser cria amorosament per la seva tia Giulia Gonzaga que, amb la intenció de protegir-lo del previsible intent de la família Colonna d'eliminar-lo amb finalitats hereditàries, es va traslladar a Nàpols amb el seu nebot, abandonant les seues possessions de Fondi.

Seguint la tradició de l'època d'enviar als joves hereus a les grans Corts europees amb l'objectiu de millorar la seva educació i com a acte de subordinació a la Corona, Giulia va tenir l'ocasió d'enviar a Vespasiano a la cort de Carles I d'Espanya (i V d'Alemanya), allunyant així el més possible al seu nebot dels Colonna, els quals tenien també molts interessos a la ciutat napolitana.

Arribat a la capital castellana, en l'any 1548, el jove Gonzaga va ser nomenat patge d'honor del príncep Felip (el futur rei Felip II).


L'any 1568, i a causa de la intensitat dels atacs de pirates berberescs sobre tota la costa mediterrània de la Península Ibèrica, el ja Rei Felip II, encarregà a Vespasiano I Gonzaga la inspecció i projecte de la construcció de fortificacions al port de la ciutat de Cartagena, de la costa del Regne de València i als ports africans d'Orà i Mers-el-Kebir.
En aquest viatge, Vespasiano Gonzaga va ser acompanyat pel prestigiós enginyer militar Giovanni Battista Antonelli.




Els feus del Duc Vespasiano
I Gonzaga comprenien :
---------------------------

En l'àmbit imperial, a l'Itàlia septentrional: el Ducat de Sabbioneta, el Marquesat d'Ostiano, el Comtat de Rodigo i les Senyories de Bozzolo, Rivarolo, Mantovano i Commessaggio;

En àmbit espanyol, a l'Itàlia meridional: el Ducat de Trajetto, el Comtat de Fondi, la Baronia d'Anglona i les Senyories de Turino i Caramanico.

----------------------------



El Duc Vespasiano I Gonzaga Colonna, va morir al Palau Ducal de Sabbioneta, a
la seva estimada Ciutat Ideal, l'any 1591, als cinquanta-nou anys d'edat.







===============================






BIBLIOGRAFIA
------------

Luca Sarzi Amadè, "Il duca di Sabbioneta" , SugarCo 1990.

Vespasiano Gonzaga e il ducato di Sabbioneta [actes de la conferència, Sabbioneta-Mantova, 12-13 ottobre 1991], a cura de U. Bazzotti, Mantova 1993.

L.Ventura, "Il collezionismo di un principe: la raccolta di marmi di Vespasiano Gonzaga Colonna", Modena 1997.

Vespasiano Gonzaga Colonna 1531-1591: L'UOMO E LE OPERE : Actes del Congrés d'Estudis, Teatro olimpico di Sabbioneta, 5 de juny, 1999; a cura de E. Asinari, [Casalmaggiore] 1999.

Vespasiano Gonzaga Colonna duca di Sabbioneta e Cavaliere del Toson d'oro, Sabbioneta 2001.








==========================







......

JEAN-PAUL CLÉBERT 1926-2011 BIOGRAPHIE

PHOTOS:
Jean-Paul Clébert
París Insolite: Coin abandoné
" " : Grafitis 1952
Oppède, résidence de l'écrivain,
au cœur du Luberon, depuis 1956.
________________________________




JEAN-PAUL CLÉBERT

******************


Écrivain français
Naissance 23 février 1926 à Paris
Décès 21 septembre 2011 à Oppède sa
résidence au massif du Luberon.


-------------------


Après avoir suivi ses études dans une institution religieuse,le Collège des Jesuites, d'oú Jean-Paul Clébert s'échappe, et rejoint la Résistance française en 1943, il a 16 ans.

Après la Libération, il passe six mois en Asie puis revient en France.

Il mène alors une vie clandestine dans l´univers des clochards, ce qui lui inspire son premier essai, "PARIS INSOLITE" (1952), qu'il dédie à ses compagnons de dérive Robert Giraud et Robert Doisneau.

Une édition illustrée de photos de Patrice Molinard et mise en page par Massin paraît en 1954.

Il passe encore quelque temps dans la capitale où il fréquente les derniers surréalistes et le premier groupe des situationnistes, qui aimaient se retrouver dans certains cafés de Saint-Germain-des-Prés.

Durant deux ans, il est reporter en Asie pour Paris Match et pour France Soir, avant de se retirer en 1956 dans le Luberon.


Il s'intéresse alors à l´histoire du Sud de la France et de la Provence.


___________________________



PRIX ET DISTINCTIONS
--------------------

·1988 : "PRIX LITTÉRAIRE DE PROVENCE" pour
l'ensemble de son œuvre sur cette région.




===========================


OUVRAGES :
--------

·1952 : Paris insolite, Denoël — co-écrit avec Patrice Molinard (photographies), réédition Attila 2009 (ISBN 978-2917084113)
·1953 : La Vie sauvage (ASIN B0018G5FOG)
·1955 : Le Blockhaus (ASIN B0018GCKJE)
·1956 : Paris que j'aime, Sun (ASIN B0000DSD7B)
·1958 : Provence insolite, coauteur : Georges Glasberg, Éditions Grasset (ASIN B0014XQ6BO)
·1962 : Les Tziganes, éditeur Arthaud, Ouvrage illustré de 64 héliogravures, 18 dessins et 2 cartes (ASIN B0000DLMFA)
·1963 : (en) The Gypsies, Vista Books (ASIN B0000CLPWG)
·1966 : Provence antique, 1 : des origines a la conquête romaine, Laffont (ASIN B0010V5VD4)
·1967 : Rêver de Provence - Côte d'Azur, Vilo (ASIN B0000DLUBH)
·1968 : Histoire et guide de la France secrète , coauteur Aimé Michel, Encyclopédieplanéte (ASIN B0000DSMJN)
·1970 : Provence antique, 2 : l'époque gallo-romaine, Laffont (ASIN B0000DOWVG)
·1981 : Fort Chabrol (1899), Denoël (ISBN 978-2207226957)
·1984 : Mémoire du Luberon, Herscher (ISBN 978-2733500767)
·1986 : La Provence de Pagnol, Edisud (ISBN 978-2857443766)
·1986 : L'Ermite, Albin Michel, roman (ISBN 978-2226021380)
·1988 : Les Daudet, une famille bien française, 1840 1940, Presses de la Renaissance (ISBN 978-2856164549)
·1992 : Guide de la Provence mystérieuse, Sand et Tchou (ISBN 978-2710703594)
·1992 : Guide de la France thermale, Horay, guide (ISBN 978-2705800246)
·1992 : Provence antique,3: Aux temps des premiers chrétiens (ISBN 978-2-221-06761-1)
·1993 : Provence, Éditions de La Martinière (ISBN 978-2732420332)
·1994 : L'Alchimiste du Roi-Soleil, Albin Michel, roman (ISBN 978-2226069160)
·1995 : La Durance, Privat (ISBN 978-2708995031)
·1996 : Dictionnaire du Surréalisme, Seuil (ISBN 2020245884)
·1996 : De Provence, Nathan (ISBN 978-2092846766)
·1996 : Histoire de la fin du monde, de l'an mil a l'an 2000, Belfond (ISBN 978-2714431370)
·1997 : (de) Der Untergang der Welt, Lübbe (ISBN 978-3404641482)
·1998 : Vivre en Provence, Éditions de l'Aube (ISBN 978-2876781313)
·1998 : Femmes d'artistes, Presses de la Renaissance (ISBN 978-2856164990)
·1999 : La Littérature à Paris: L'histoire, les lieux, la vie littéraire, Larousse (ISBN 978-2035080042)
·2000 : L'Esprit des hauts lieux, Albin Michel, roman (ISBN 978-2226027009)
·2001 : Les Fêtes provençales, coauteur : Josiane Aoun et Béatrice Tollu, Aubanel : collection Nature Cote Sud (ISBN 978-2700602463)
·2003 : Prophéties de Nostradamus : Les Centuries, texte intégral (1555-1568), Dervy (ISBN 978-2844542601)
·2004 : Histoires et légendes de la Provence mystérieuse, Sand & Tchou (ISBN 978-2710703624)
·2006 : Herbier provençal, Rivages (ISBN 978-2903059644)
·2007 : Marie Madeleine en Provence

_______________________________
























.......