LA U.E. AVALA EL DOBLATGE EN CATALÀ

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37, dijous 25 de març del 2010
http://paper.avui.cat/article/cultura/187511/europa/avala/doblatge/catala.html



AVAL DE LA UNIÓ EUROPEA AL DOBLATGE
DE PEL.LÍCULES EN CATALÀ
___________________________________


La Unió Europea autoritza la Generalitat a ajudar les Distribuïdores amb 12 milions d'euros fins al 2015 per doblar i subtitular en català les estrenes de pel.lícules.

El doblatge i la subtitulació de pel·lícules en català tenen un aliat a Brussel·les. La Comissió Europea ja no només beneeix la Llei del Cinema de Catalunya sinó que també dóna suport al govern de la Generalitat perquè subvencioni part d'aquestes traduccions.

Ahir va autoritzar la Generalitat a destinar 12 milions d'euros fins al 2015, uns dos milions per any, a ajudar les distribuïdores perquè estrenin més llargmetratges doblats o subtitulats en llengua catalana.

La legislació comunitària no permet ajudar directament empreses privades amb fons públics si això distorsiona la lliure competència. Però les subvencions "per promoure la diversitat cultural i el multilingüisme", pilars de la Unió Europea, són una excepció i per això Brussel·les dóna llum verda als 12 milions de subvenció, iniciativa de la secretaria de Política Lingüística.

La Comissió entén que les majors Distribuidores siguin reticents a pagar el doblatge i la subtitulació si els catalans ja entenen la versió castellana.
Però alhora denuncia el desequilibri entre les 800 pel·lícules que es doblen al castellà cada any i les 20 o 25 que es doblen i 10 o 15 que se subtitulen en català, que "és la llengua principal de Catalunya" perquè "l'entén el 95% de la població, la parla el 78%, la llegeix el 82% i l'escriu el 62%", explica el comunicat.

ENRIQUIR L'OFERTA : Brussel·les ja va elogiar l'any passat que es vulgui obligar a subtitular o doblar al català la meitat d'estrenes perquè "enriquirà l'oferta lingüística i cultural", i va negar que això suposi cap "problema insuperable" per a les Distribuïdores i els Empresaris de Sales, i els va recordar que si ho necessiten poden sol·licitar els fons de la UE d'ajuda a la subtitulació.

La Comissió, de fet, aposta pel "model de Barcelona", és a dir, per "demanar als ciutadans europeus que coneguin i estudiïn dos idiomes estrangers a més de la seva llengua materna".
Tot i això, aquest 31 de juliol prescindirà del seu únic traductor de català.

L'executiu comunitari, en qualsevol cas, prefereix la subtitulació al doblatge, perquè la versió original subtitulada "és un instrument per aprendre llengües, un professor gratuït, i a més respecta més el producte cultural i artístic, no el canvia".

Els excomissaris europeus de Multilingüisme i Educació Leonard Orban i Ján Figel van desmentir el mite que el castellà estigui perseguit a Catalunya i que els estudiants no tinguin prou nivell de castellà quan acaben l'ensenyament obligatori.








==========================================















...

ROBÈRT LAFONT (Suite)

ROBÈRT LAFONT
_____________


Publicat en el suplement de cultura del diari "AVUI"
del dijous 25 de març del 2010



L'any passat va morir Robèrt Lafont (Nîmes 1923 - Florència 2009),

«la consciència més alta d'Occitània»,
«un dels activistes més grans d'Occitània»,

segons opinió generalitzada; una Occitània que la majoria de persones no sabem quins límits té ni tan sols, ja, on és: l'acció corrosiva, persistent, dels grans estats totalitaris arriba a esborrar països tan grans com aquest.

I encara sort n'hi ha quan el país dóna personatges de l'altíssima personalitat del nostre Lafont (llegeixin Lafún, en occità).
La setmana passada la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge solemne, aprofitant que d'aquest país desconegut en tenim un esqueix a casa, amb la preciosa Val d'Aran.

La seva personalitat no ve tant de la gran quantitat d'escriptura produïda, en francès, en italià, en occità i en català (un centenar de llibres i innombrables articles), com de l'amplitud, la lucidesa i la profunditat d'aquesta producció i de la seva actitud íntegrament compromesa, en l'escriptura i en la vida, amb la causa defensada, una causa difícil però de les més nobles que una persona pugui plantejar-se:
La defensa dels pobles contra la globalització, contra el totalitarisme.

En efecte, va estudiar i emetre doctrina sobre tots els aspectes del seu país, la història (Histoire d'Occitanie 1979), Petita istòria europèa d'Occitània 2003), la història literària (Nouvelle histoire de la littérature occitane 1970-1971), la lingúística (La phrase occitane 1967), L'ortografia occitana: lo provençau 1972; Praxématique du latin classique: de romanorum sermone 2000), la sociolingüística («Epíleg» a la gran obra d'August Rafanell La il.lusió occitana 2006), l'economia i la política (La révolution regionaliste 1967, Décoloniser en France: les régions face à l'Europe 1971).

I va cultivar intensament i extensament la literatura en la seva llengua: la poesia (Dire: poëmas 1957), el teatre (TGeatre Claus 1969) i la novel.la (La festa 1984-1996); i, a més a més, va traduir en vers una part de l'obra d'Homer (Lo viatge grand de l'Ulisses d'Itaca 2005).
Jo aprecio particularment aquest darrer títol: L'Odissea ha fascinat els grans creadors de tots els temps i més d'un entès diu que és l'obra literària més important de la humanitat.

I deia que era home compromès amb les seves idees.
Als divuit anys es va enrolar en la Resistència francesa.
I als cinquanta es va presentar com a candidat a la presidència de l'Estat en representació de les minories de l'Hexàgon: naturalment, l'alt tribunal corresponent el va desautoritzar.
A part, esclar, de ser confundador de totes les entitats culturals occitanistes.

Malgrat tot, ell devia ser pacifista, perquè té una frase punyent:
"Lo sol poder es que de dire" 'l'única força és la força de la paraula', i és per això que va escriure tant (... i que va ser tan poc conegut entre els francesos no occitanistes).

Jo el comparo al nostre Joan Fuster de Sueca, un altre home pacifista i multifacètic, capaç d'opinar amb autoritat d'història, d'art, de literatura o de llengua (... i també poc conegut a Espanya).

I el comparo també amb Juan Carlos Moreno Cabrera, un gran lingüista madrileny dedicat en cos i ànima a desfer prejudicis sobre les llengües, que vaig conèixer un dia abans a la Universitat de Barcelona.
Moreno, després d'aclarir que la consideració sobre les llengües es basa en una triple actitud, la lingüística, l'emocional i la política, i que era molt difícil de tenir una opinió personal clara sobre la qüestió, va arribar a dir una cosa increïble:

"Que ell sí que tenia una opinió personal clara i activa sobre la qüestió."

Com Joan Fuster, doncs;
i com Robèrt Lafont, que sabia molt bé la intricada teranyina que és un poble: històrica, política, demogràfica, econòmica, lingüística, emocional.




JOAN SOLÀ








==============================













...

ROBÈRT LAFONT

ROBÈRT LAFONT ( Nîmes 1923- Florence )
_______________________________________


Biographie de Robert Lafont :


Poète, penseur, essayiste, linguiste, écrivain de théâtre, historien (de la littérature et médieviste), homme politique, romancier, polyglotte... et grand amoureux de la langue occitane !

Robert Lafont est né à Nîmes le 16 Mars 1923. L'occitan de Lafont lui est probablement venu de ses grands-parents, tous deux nîmois, qu'il côtoyait pendant les vacances et, peut être même, pendant certaines années scolaires ?

En 1945, Robert Lafont a participé à la fondation de l'Institut d'Etudes Occitanes (l'IEO), qui remplaçait la Société d'Etudes Occitanes (SEO), discréditée par son comportement durant l'occupation.

En 1950, il devint Secrétaire Général de l'IEO, à la suite de Max Rouquette.

Cet enseignement volontariste de l'Occitan, son action militante de chercheur dans le domaine, la qualité de sa production d'écrivain le conduisirent à rejoindre Charles Camproux à l'Université de Montpellier.
Ses cours, son élan militant et la pertinence de ses recherches influencèrent profondément beaucoup d'étudiants.
Il finit sa carrière avec le titre de Professeur émérite de l'Université Paul Valéry de Montpellier.

De 1969 à 1974, son combat se déplaça progressivement et croisa celui du Larzac.
Il fonde en 1971 la « Lutte Occitane ».

En 1974, il se dirigea vers une candidature aux élections présidentielles françaises mais ne put pas passer les conditions préalables.
Il entre alors en contact avec Mitterand et soutient sa candidature.


Retenons deux caractéristique particulières de son oeuvre :

•Il publia en occitan, en français, en catalan et en italien,

•Il marqua une rupture totale avec la tradition folclorique antérieure et ancra la création intelectuelle occitane dans une optique mondiale.



Il est mort a Florence le 24 juin 2009

======================================


Suit un commentaire en Catalan, sur sa personalité






===========================








...

SHINKANSEN = TREN BALA

SHINKANSEN, el TREN BALA JAPONÈS
________________________________


Shinkansen (japonès: 新幹線) és el nom que es dóna als trens d'alta velocitat de Japó.
Actualment disposa de vuit línies (Akita, Joetsu, Kyushu, Nagano, Sanyo, Tohoku, Tokaido i Yamagata) que cobreixen bona part de l'illa de Honshu oferint una combinació d'alta velocitat comercial, altes freqüències i una fiabilitat propera al 100%.

Els orígens de la xarxa d'alta velocitat japonesa cal trobar-los a la dècada dels cinquanta del segle passat.
En aquells moments, alguns trams de la xarxa convencional japonesa, com la línia Tokaido, estaven a punt d'arribar a la saturació.
Fou aquest motiu que va empényer a la companyia de ferrocarrils a construir una nova línia que servís per descongestionar el corredor Tòquio - Osaka.

La construcció d'aquesta línia té algunes particularitats respecte la xarxa existent.
En primer lloc s'utilitzà un ample de via normal (1,435mm), en comptes de l'ample de via mètrica (1,000m).
En segon lloc, la nova xarxa seria d'ús exclusiu de viatgers i comptaria amb un nombre reduït de parades, que farien el paper d'intercanviadors amb la xarxa tradicional.
Finalment, la nova xarxa hauria de ser resistent a tifons i terratrèmols, i permetre l'evacuació de les grans ciutats en cas d'emergència.

El 1 d'octubre de 1964, coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics, es va obrir la ruta Tokyo-Osaka, de 515 km de longitud.
En aquells moments la velocitat màxima que oferia era de 210 km/h.
La durada del trajecte complet era d'entre quatre i cinc hores.
Es van oferir dos tipus de trens, els Hikari i els Kodama.
Tot i ser tecnològicament idèntics, els primers feien parada només a certes estacions intermèdies (Nagoya o Kyoto), mentre que els Kodama s'aturaven a totes les parades.
Aquesta distinció ha perdurat fins a data d'avui.

L'èxit de la nova línia, que va transportar 100 milions de passatgers en poc més de dos anys, va animar la construcció d'extensions.
La primera d'elles, inaugurada l'any 1972, feia arribar els "trens bala" fins a Okayama.
Posteriors extensions fins a Hiroshima i Hakata, van configurar el Sanyo Shinkansen, que permet assolir velocitats de fins 360 km/h.

S'han fet viatges experimentals de velocitats fins a 500 km/h.

El concepte Shinkansen també va ser aplicat a les línies que es dirigien al nord de Honshu.
Així a finals dels setanta es va iniciar la construcció del Tohoku Shinkansen, i que fou inaugurat l'any 1982.
Una particularitat d'aquesta línia és l'existència de vagons de dos pisos.
Aquell any també es va obrir el Joetsu Shinkansen.

Tot i l'èxit en termes de passatgers, els altíssims costos de construcció van dur a JNR (Japan Railways), la companyia de ferrocarrils, a vorejar la fallida.

L'any 1987, la JNR fou dividida en sis parts i privatitzada.

Des de llavors, els esforços s'han concentrat en incrementar la capacitat de les línies Shinkansen existents en comptes d'obrir noves rutes.

Així, per exemple, s'han anat millorant els trens i la senyalització per permetre velocitats més altes








===================================







...

FOTOS varies de:
Cardiff, capital de Gal.les (nom històric GLAMORGAN)
I Mapa de U.K. amb la situació de Gal.les
_________________________________________




GAL.LES PRESENTA EL PROJECTE-LLEI PER L'OFICIALITAT
I LA PROMOCIÓ DE LA LLENGUA GAL.LESA

La normativa d'aquesta Llei per incloure sancions econòmiques per les empreses que no compleixin amb els requeriments lingüístics.
___________________________________________



El govern de Gal·les ha presentat el Projecte de Llei per la llengua gal·lesa, que pretén dotar d'oficialitat la llengua pròpia del país, que parla un 21% de la població.

La llei establirà una Comissió per promoure el gal·lès i vetllar pel seu ús tant en l'oferta de serveis públics com privats.

El primer ministre, Carwyn Jones, ha destacat la importància de la normativa, ja que, segons ell, dota al govern "de les eines per assegurar que la llengua gal·lesa continua prosperant".

La nova llei, que es debatrà a l'Assemblea de Cardiff la propera setmana, preveu la figura d'un Comissari que podrà investigar queixes dels ciutadans que creguin que el seu dret a rebre atenció en gal·lès s'ha vulnerat.

El ministre de Cultura de Gal·les, Alun Fred Jones, ha defensat que els gal·lesos veuran ampliats els seus drets gràcies a la normativa. 'Aquest projecte de llei respon la crida dels parlants de gal·lès de tenir el dret de rebre certs serveis en gal·lès, i estableix un Comissari de la llengua gal·lesa per fer-los complir', ha assegurat.
En aquest sentit, el primer ministre Carwyn Jones ha remarcat que "és l'hora de reforçar l'esquema legal i introduir un nou defensor de la llengua".

El govern exigirà a les empreses de telecomunicacions, electricitat, gas, aigua, bus i d'altres serveis privatitzats que ofereixin la informació en gal·lès, tal com ja fa l'empresa pública del país. La normativa podria incloure sancions econòmiques per les empreses que no compleixin amb els requeriments lingüístics.

El diputat del partit del Plaid Cymru a Londres, Hywel Williams, ha assegurat que el projecte de llei culmina anys de feina a Gal·les.
"Aquest és un gran pas pel reconeixement de l'status oficial de la llengua gal·lesa, i serà un moment emotiu i d'orgull per a tothom a Gal·les, siguin parlants del gal·lès o no".

Pel Plaid Cymru, que governa a Cardiff amb coalició amb els laboristes, és un "dia històric" que culmina anys de feina "perquè els poders de la llengua gal·lesa resideixin a Gal·les, on pertanyen".


UN DEBAT INSPIRAT EN EL MODEL CATALÀ

Londres va transferir a mitjans de febrer la competència per legislar en matèria de llengua gal·lesa a l'Assamblea de Cardiff.
Tot i que fins ara ja s'havien regulat algunes qüestions lingüístiques, la transferència del poder en aquesta matèria permet a Cardiff elaborar directament i sense el permís del parlament britànic la primera llei pròpiament gal·lesa sobre la llengua.

El debat lingüístic a Gal·les ha estat molt inspirat pel model de Catalunya i la llengua catalana.
De fet, els gal·lesos van demanar al secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, i el de Telecomunicacions i Societat de la Informació, Jordi Bosch, que expliquessin als diputats a Westminster i Cardiff la situació del català i les iniciatives legislatives per la promoció de la llengua a Catalunya.








==============================















...

EL SINCOTRÓ CATALÀ "ALBA"

PORTADA DEL PRIMER DIARI "AVUI"
Publicat el 1976
_______________________________

Des del 1976 aquest diari ha publlicat moltes notícies,
totes importants per al coneixement del públic.

L'"AVUI" d'avui, dilluns 23 de març ded 2010, ha publicat
potser, la millor notícia científica de Catalunya:


EL SINCOTRÓ CATALÀ ALBA, ENTRE
ELS TRES MILLORS DEL MÓN
______________________________


El gran Laboratori Científic serà inaugurat demà a Cerdanyola.
La inversió de 200 milions d'euros ha estat finançada per la Generalitat de Catalunya i el govern estatal.



Diari AVUU: Joaquim Elcacho


El sincrotró Alba, que serà inaugurat aquest dilluns a Cerdanyola del Vallès, no només serà la infraestructura científica més gran de l'Estat espanyol i el primer aparell de recerca d'aquest tipus al sud d'Europa, sinó que, sobretot, es convertirà en "un dels tres millors sincrotrons del món", segons ha explicat el seu director, Joan Bordas.

L'alta qualificació del sincrotró català respon a una anàlisi objectiva de "la brillantor d'aquesta font lluminosa, només comparable a la d'uns altres dos aparells acualment en funcionament", ha detallat Bordas.

A més, atès que la situació econòmica internacional no facilita noves grans inversions científiques, Joan Bordas pronostica que "el sincrotró Alba es mantindrà en el grup de lideratge internacional durant molt de temps".

L'alta qualitat de la llum d'aquesta mena de microscopi gegant incrementarà el seu atractiu per a la comunitat científica internacional i per a les indústries.

El president de la Generalitat, José Montilla, i el president del govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, inauguraran aquest dilluns a la tarda la part principal del sincrotró Alba (formada per l'accelerador lineal, el propulsor-sincrotró i l'anell d'emmagatzematge).

L'any vinent entraran en funcionament les set primeres línies experimentals de llum, on realment es realitzaran els experiments i anàlisis.
El consorci que gestiona el sincrotró Alba té prevista per al 2012 la instal·lació de dues línies de llum més i una altra l'any següent.
El disseny de la gegantina estructura circular del sincrotró Alba permet la instal·lació de fins a 33 línies de llum, segons recorda el director del centre, Joan Bordas.

La Generalitat i l'administració central es repartiran, a parts iguals, la inversió inicial de construcció del sincrotró Alba (201,4 milions d'euros) i el seu cost d'explotació (15,5 milions d'euros a l'any).
Una part molt important d'aquest cost d'explotació està motivada pel consum d'electricitat. De fet, per garantir-ne el subministrament ha estat necessària la construcció d'una xarxa elèctrica especial i una subestació transformadora d'ús exclusiu.

El projecte de construcció del sincrotró Alba va sorgir fa gairebé 20 anys de la proposta d'un grup d'investigadors catalans entre els quals destaca el professor Ramon Pascual, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona.
La iniciativa de la comunitat científica i el suport del conseller Andreu Mas-Colell van fer possible que el gener del 2002, en un viatge a centres de recerca de Califòrnia, el president Jordi Pujol anunciés gairebé per sorpresa la decisió de construir el primer sincrotró català.



Negociació Pujol-Aznar

El març del 2002, i després d'una difícil negociació, el govern central va donar llum verda al projecte conjunt per a la construcció d'Alba.
El març del 2003 es va constituir el Consorci Espanyol de Llum de Sincrotró (CELLS) que gestiona el projecte, i al cap de dos anys es van iniciar les obres en uns terrenys pròxims a la Universitat Autònoma de Barcelona i el Parc Tecnològic del Vallès.

El sincrotró Alba disposa d'una gran estructura de 260 metres de circumferència per on circulen els electrons prèviament accelerats formant feixos de raigs X que tècnicament es denominen llum de sincrotró.
Aquesta font de llum o radiació electromagnètica (de diferents longituds d'ona entre l'infraroig i els raigs X) circula a velocitats pròximes a la de la llum per l'anell d'Alba fins que finalment es dirigeix a alguna de les línies de llum o laboratoris on es fa servir aquesta llum per observar la composició i l'estructura de materials, organismes o compostos extremadament petits.

La qualitat de la llum de sincrotró permet fer observacions molt més precises que les aconseguides amb els microscopis.


___________________________________


Efectivament, aquesta tarda tal com
ha publicat l'AVUI

*HA ESTAT INAUGURAT EL SINCROTRÓ "ALBA"

situat en terrenys de la Universitat
Autònoma de Barcelona, a
Cerdanyola del Vallès

=========================================











...

MAFALDA ETERNA

MAFALDA TIENE YA SU ESTATUA EN
EL BARRIO DE SAN TELMO Buenos Aires,
desde Agosto 30, 2009
___________________________________



UNA REPIPI ESCULTURAL :

Ese dia, el 30 de agosto del año pasado, (según ya tuvo su eco en la
prensa de aquí) con ese título de 'Repipi', tuvo lugar en Buenos Aires la
solemne inauguración de una estatua de Mafalda, la heroína de la historieta más
conocida de América Latina, ante la presencia de QUINO (Joaquin Lavado),
su creador, quien aunque en la actualidad reside en Italia, fue exprofeso a Buenos Aires para asistir al evento.

La inauguración de esta estatua de Mafalda,llamó la atención de cientos de personas emocionadas y nostálgicas en Buenos Aires, que seguramente al igual que nosotros se divirtieron en su infancia y se emocionaron en su juventud con las tiras de Mafalda.

La estatua de Mafalda quedó emplazada en la esquina de Chile y Defensa, sentada en un banco, a pocos metros de la antigua casa del dibujante.

En el acto también se le entregó a Quino la primera medalla del Bicentenario, tributo que se entregaria a 200 personalidades e instituciones.

El mundo de Mafalda, esa nena que dirigió una mirada llena de picardía sobre la sociedad y la política internacional entre 1964 y 1973, traducida a una veintena de idiomas “era muy diferente”, dijo Quino, añorando la vida de barrio despreocupada de los años 60.

“Estoy muy emocionado y tan abrumado que no se qué decir. Claro, siempre me costó hablar por eso me dediqué a dibujar. Igual hay mucha gente que no sabe qué decir y lo mismo gana elecciones”, disparó Quino, mientras cerraba el acto de inauguración de la escultura.

“Me conmueve dejarla solita”, dijo mirando la estatua, obra de Pablo Irrgang, 43 años, representada sentada en un banco con vestido verde y las manos sobre las rodillas, como si posara.

También se colocó una placa en el domicilio donde viviera Joaquin Lavado 'QUINO', el creador de Mafalda, con la incripción de :
"AQUÍ VIVIÓ MAFALDA"


Colegas de Quino le rindieron homenaje.

“El nos representa a todos”, afirmó Hermenegildo Sabat.
“Los dibujantes argentinos no seríamos nada sin él”, dijo Miguel Rep quien además agregó “es como si la ciudad hubiera sido dinamitada en 1973.
Cada vez que releo a MAFALDA, encuentro una Buenos Aires feliz”.


Es magnífico saber que, si vamos a Buenos Aires y visitamos el Barrio de San Telmo, podremos sentarnos al lado de Mafalda, abrazarla y hacernos una foto con ella.






=================================










..

SPRING EQUINOX, MARCH 20th, 2010

SPRING EQUINOX OFFERS A NIGHT SHOW
on Saturday, March 20th, 2010
__________________________________



When the sun sets on Saturday, March 20th, a special kind of night will fall across the Earth.
It's an equal night.

Or as an astronomer would say, "it's an equinox."
It's the date when the sun crosses the celestial equator heading north.

Spring begins in one hemisphere, Autumn in the other.
The day and night are of approximately equal length.

To celebrate the occasion, Nature is providing a sky show.

It begins as soon as the sky grows dark.
The Moon materializes first, a fat crescent hanging about a third of the way up the western sky.

Wait until the twilight blue fades completely black and you will see that the Moon is not alone. The Pleiades are there as well.

The Moon and the Pleiades are having a close encounter of rare beauty.

There's so little space between the two, the edge of the Moon will actually cover some of cluster's lesser stars.
This will be the best Moon-Pleiades meeting, until the year 2023.



The Pleiades are a cluster of young stars, some 440 light years from Earth.
They formed from a collapsing cloud of interstellar gas about 100 million years ago.

By the standards of astronomy, that's really young.
The Earth under your feet is almost 50 times older.
Dinosaurs were roaming our planet long before the Pleiades popped into being.

Only about seven of the Pleiades are visible to the unaided eye.

The "Seven Sisters" are:
Sterope, Merope, Electra, Maia, Taygete, Celaeno and Alcyone,
named after daughters of the mythological Greek god Atlas.

Together, they form the shape of a little dipper, which is why the Pleiades are often mistaken for the Little Dipper, an asterism of Ursa Minor.

Binoculars are highly recommended for this event.

First, scan the Moon.
You'll see craters, mountains and lava seas.
Note that you can see the entire Moon, not just the brightly-lit crescent.
The Moon's dark terrain is illumined by a ghostly glow called "Earthshine."
It is the light of our own blue planet shining down on the Moon.

Next, scan the sky around the Moon.
The Pleiades come into sharp focus....and they are more than seven.
Dozens of faint "sisters" can be seen through even modest optics.

This night doesn't sound equal. It sounds much better than that.

Experience the Equinox !!!















==============================












...

JOAN-DANIEL BEZSONOFF

(Publicat en el diari AVUI, pàgina 36,
EL dijous 4 de març del 2010 )


JOAN-DANIEL BEZSONOFF
______________________

LA POÈTICA D'UNA LLENGUA QUE ES PON


El novel·lista Joan-Daniel Bezsonoff publica 'Un país de butxaca',
la crònica literària de la catalanitat perduda als pobles del Rosselló
La poètica d'una llengua que es pon.
Ada Castells

Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) fa un pas més
en el seu particular exercici introspectiu per portar-nos
fins al moll de l'os de la seva identitat catalana amb
"Un país de butxaca" (Empúries).

El crac de les frases defineix les seves intencions amb sorna:

"La meva voluntat era fer una guia sentimental de la Catalunya Nord.
Durant 25 anys he escrit novel·les i a la gent tant li feia.
Ara que explico la meva vida, tothom encantat.
Les xafarderies agraden als lectors".

Sobretot si estan escrites amb el pols de Bezsonoff, un enamorat de la llengua que aquí confessa que ha fet "arqueologia lingüística", perquè ha furgat més que mai en el català perdut dels seus avantpassats.

"El llibre és un monument al català del Rosselló per donar-li una dignitat literària.
Volia ressuscitar els mots dels meus avis, que la llengua dels avis fos la llengua dels llavis".

En aquest exercici de "rehabilitació", l'escriptor diu que ha "invocat els fantasmes perquè totes les ombres es posin a ballar".

I bé que han ballat, amb la "petita música del Rosselló que també s'ha de sentir en el concert".
És una música melangiosa, però també alegre: "He mirat de ser divertit perquè no serveix de res lamentar-se.
Cal donar al Rosselló les ganes de perfeccionar-se en català i mantenir el caliu.
Si no proposem qualitat, ja podem beure oli".

Un oli que, en bona mesura, ja hem begut.

La realitat de què parla Bezsonoff és la d'un poble, Nils, on fa quaranta anys tothom parlava català i ara costa trobar qui el mantingui.

Dels 200.000 habitants que té el seu "país de butxaca", només 40.000 parlen en català, i encara afegeix:
"Enterrem molt i bategem poc".

De tota manera, el llibre no és un testimoni sociolingüístic, sinó una obra de creació, i ell s'ho pren prou bé:
"Per a una persona és un drama, però per a un escriptor és una ganga. Assistir a la fi d'un món i descriure la posta de sol d'una llengua és extraordinari".

Bezsonoff s'adona que el seu privilegi està reservat a ben pocs:
"Jo sóc actualment l'escriptor més jove del Rosselló perquè vaig néixer al setembre i el Joan-Lluís Lluís al juny. Actualment no hi ha relleu generacional i això és tràgic".

Explicant la història de la seva gent, l'escriptor ha explicat la història del país i té molt clar per què ho ha fet:
"Una llengua pot desaparèixer en tres generacions i el que ha passat a casa nostra us pot passar aquí, si badeu".

Caldrà anar amb compte.






============================












...

JOAQUIM Mª PUYAL Dr.HONORIS CAUSA

Publicat en el suplement de cultura del diari
"AVUI" del dijous 11 de març del 2010


JOAQUIM Mª PUYAL i ORTIGA
investit Dr. Honoris Causa
__________________________


Ja ho saben pels mitjans de comunicació: la setmana passada Joaquim Maria Puyal va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, la qual aquell matí es va revestir de festa grossa perquè era l'epicentre de la comunicació de Catalunya, amb el seu representant més emblemàtic, el Mestre Puyal, com l'anomena la gent de l'ofici i com repetia el seu padrí, Jordi Farré, que també l'anomenà retratista de la mesura assenyada però alhora de la mesura arrauxada, ara veuran per què.

Efectivament --i a partir d'ara parla Puyal--, quan vam començar a fer ràdio en català vam decidir que no seríem imparcials: seríem parcials, però honrats. Nosaltres, els de la ràdio, els de la TV, entrem a les cuines, als dormitoris, als menjadors, sense trucar a la porta: per tant, ens hem d'exigir responsabilitat i ens hem de protegir del poder (per exemple, del polític que té la santíssima barra de telefonar a un professional dels mitjans i esbroncar-lo: què s'han cregut, aquests polítics!!). Hem de dir coses interessants i de manera honesta i atractiva, no pas recitant monòtonament un guió après (o dictat!), com fan els actors de teatre: modulant contínuament el to, el ritme, la mirada, fins el tacte; no pas amb aquella veu profunda, segura, sostinguda, avellutada, dels locutors clàssics dels mitjans castellans quan nosaltres començàvem. La dignitat s'ha d'estendre a la llengua catalana, també, evidentment: rebutjant per sempre més allò que un dia nosaltres ens vam trobar al plató: «Al invitat tindria que dir algo, perquè tindríem que provar el sonido». Justament l'invitat era l'Espriu, que va comentar fluixet: «Quin català més infecte que parla, aquest home!»; i aquest home va continuar: «És bona, gràcies». ¿Qui érem nosaltres?: Alfred Badia, que em va traduir la tesina, Jordi Mir i tot l'equip fidel i pencaire; perquè ningú no ens regalava res. Ni aleshores ni ara: avui, senyors, han de saber que els locutors catalans no sortim a les estadístiques estatals, no existim a les estadístiques d'aquest Estat fèrriament centralista, excloent, castellà!

Havíem d'inventar el llenguatge: pispar la cartera, cacau, batua l'olla! I aquella altra ocurrència feliç: Messi Messi messi mes i més i més i més.. I ens calia aprofundir en l'estudi de la comunicació. Però sempre tornàvem a l'essència. Segons Demòstenes, les claus del discurs són tres: representació, representació, representació. Dir coses però dir-les bé, representar-les bé, fer-les creïbles; amb la paraula i el gest i els ulls. Uns ulls que diguin que creus profundament allò que articulen els llavis.

Perquè el futbol era només una part d'un projecte més ampli de país. Una part molt important, però, i calia conquerir-lo. Sortosament vam tenir suport: primer, desenganyem-nos, de la Caixa; i seguidament, diguem-ho tot, del director de la SER Barcelona, que va demanar permís a Madrid (!!!: aquestes exclamacions són meves, lector; sempre subordinats a Madrid, com quan fèiem tesis doctorals... i oposicions...) i li van dir que sí, però que «¿Ya lo entenderán, en catalán?»

Perquè viure és ser fidel a un compromís i actuar d'acord amb aquest compromís. I perquè m'agrada mirar al futur, no pas al passat: tot el que hem fet fins ara no compta; compta tot el que farem a partir dara, perquè no pararem!!

(A mi també m'agrada, amic, acabar amb aquesta frase teva contundent, escruixidora, estranyament verídica: no compta el passat, compta el futur ¾i el present. Per tant, Puyal, ara et toca plantejar-te l'agència catalana de comunicació, aquesta entitat essencial per a la nostra visibilitat, perquè puguem ser algú en aquest món dinàmic, poderós, agressiu. No t'amaguis, ara, no t'arronsis. Energia, sort, èxit, company!)





JOAN SOLÀ








=========================







..

Publicat en el suplement de cultura del
diari "AVUI" el dijous 11 de març del 2010


JOAQUIM Mª PUYAL I ORTIGA
DOCTOR HONORIS CAUSA
_________________________


Ja ho saben pels mitjans de comunicació:
la setmana passada Joaquim Maria Puyal va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, la qual aquell matí es va revestir de festa grossa perquè era l'epicentre de la comunicació de Catalunya, amb el seu representant més emblemàtic, el Mestre Puyal, com l'anomena la gent de l'ofici i com repetia el seu padrí, Jordi Farré, que també l'anomenà retratista de la mesura assenyada però alhora de la mesura arrauxada, ara veuran per què.

Efectivament --i a partir d'ara parla Puyal--, quan vam començar a fer ràdio en català vam decidir que no seríem imparcials: seríem parcials, però honrats. Nosaltres, els de la ràdio, els de la TV, entrem a les cuines, als dormitoris, als menjadors, sense trucar a la porta: per tant, ens hem d'exigir responsabilitat i ens hem de protegir del poder (per exemple, del polític que té la santíssima barra de telefonar a un professional dels mitjans i esbroncar-lo: què s'han cregut, aquests polítics!!). Hem de dir coses interessants i de manera honesta i atractiva, no pas recitant monòtonament un guió après (o dictat!), com fan els actors de teatre: modulant contínuament el to, el ritme, la mirada, fins el tacte; no pas amb aquella veu profunda, segura, sostinguda, avellutada, dels locutors clàssics dels mitjans castellans quan nosaltres començàvem. La dignitat s'ha d'estendre a la llengua catalana, també, evidentment: rebutjant per sempre més allò que un dia nosaltres ens vam trobar al plató: «Al invitat tindria que dir algo, perquè tindríem que provar el sonido». Justament l'invitat era l'Espriu, que va comentar fluixet: «Quin català més infecte que parla, aquest home!»; i aquest home va continuar: «És bona, gràcies». ¿Qui érem nosaltres?: Alfred Badia, que em va traduir la tesina, Jordi Mir i tot l'equip fidel i pencaire; perquè ningú no ens regalava res. Ni aleshores ni ara: avui, senyors, han de saber que els locutors catalans no sortim a les estadístiques estatals, no existim a les estadístiques d'aquest Estat fèrriament centralista, excloent, castellà!

Havíem d'inventar el llenguatge: pispar la cartera, cacau, batua l'olla!
I aquella altra ocurrència feliç: Messi Messi messi mes i més i més i més..
I ens calia aprofundir en l'estudi de la comunicació.
Però sempre tornàvem a l'essència.
Segons Demòstenes, les claus del discurs són tres:
representació, representació, representació.
Dir coses però dir-les bé, representar-les bé, fer-les creïbles; amb la paraula i el gest i els ulls.
Uns ulls que diguin que creus profundament allò que articulen els llavis.

Perquè el futbol era només una part d'un projecte més ampli de país.
Una part molt important, però, i calia conquerir-lo.
Sortosament vam tenir suport: primer, desenganyem-nos, de la Caixa; i seguidament, diguem-ho tot, del director de la SER Barcelona, que va demanar permís a Madrid (!!!: aquestes exclamacions són meves, lector; sempre subordinats a Madrid, com quan fèiem tesis doctorals... i oposicions...) i li van dir que sí, però que «¿Ya lo entenderán, en catalán?»

Perquè viure és ser fidel a un compromís i actuar d'acord amb aquest compromís.
I perquè m'agrada mirar al futur, no pas al passat: tot el que hem fet fins ara no compta; compta tot el que farem a partir dara, perquè no pararem!!

(A mi també m'agrada, amic, acabar amb aquesta frase teva contundent, escruixidora, estranyament verídica: no compta el passat, compta el futur -i el present-.
Per tant, Puyal, ara et toca plantejar-te l'Agència Catalana de Comunicació, aquesta entitat essencial per a la nostra visibilitat, perquè puguem ser algú en aquest món dinàmic, poderós, agressiu.
No t'amaguis, ara, no t'arronsis. Energia, sort, èxit, company!)



JOAN SOLÀ








======================================

IL.LUSTRE FALSIFICADOR LITERARI

THOMAS CHATTERTON
(Bristol 20-11-1752 / Holborn,Londres 24-8-1770)
________________________________________________


CHATTERTON és famós per haver-se inventat un monjo de Bristol (que mai no existí), a qui va posar el nom de THOMAS ROWLEY, i haver creat amb el seu nom una poesia del segle XV que li atribuí i va vendre com pergamins trobats procedents de la vella i antiga església de St. Mary Redcliffe, de Bristol.

Tan convincents foren les seves falsificacions i tan bona la poesia d'estil antic, que fins i tot Horace Walpole va creure per un temps en l'existència al segle XV d'aquest monjo Rowley.

S'ha de reconèixer doncs, que va ser un falsificador il.lustre.
I també un gran poeta, i tan jove que, pòstumament, va rebre l'apel.latiu de "Noi Meravellós".


THOMAS CHATTERTON va néixer a Bristol, el 20 de novembre de 1752.
El seu pare havia mort tres mesos abans del seu naixement, i la seva mare el va portar a educar-se a la Colston's School (la Casa de Caritat) d'aquella ciutat.
El seu pare havia format part del cor de St. Mary Redcliffe i diuen que era un músic excel-lent.

Des de molt jovenet Thomas Chatterton es va sentir fascinat per l'antiga església de St. Mary Redcliffe on el seu pare va fer música.
I quan tenia set anys la seva mare li donà uns bocins de manuscrit que havien estat trobats als arxius d'aquella església, i de seguida es va sentir impressionat i les paraules antigues van prendre cos en la seva imaginació.

Va dir a la seva mare que ella havia "trobat un tresor, i que n'estava tan content que no hi havia res que pogués igualar-ho".

Es va enamorar tant de l'antiguitat com del mateix passat de Bristol.
Començà a escriure poemes, tot i que als seus set anys era dels alumnes més retardats segons diuen algunes biografies.

El seu entusiasme però, era tan gran que a l'edat de catorze o quize anys va compondre la seqüència ROWLEY; ES TRACTAVA D'UNA SERIE DE VERSOS ESCRITS, EN APARENÇA, PER UN MONJO MEDIEVAL.

Treballava d'aprenent al despatx d'un advocat, a qui va mostrar un d'aquests poemes suposadament antics i trobats als arxius. L'advocat se'l va creure, el va trobar bo i li comprà. Aixó encara l'animà més a seguir per aquest camí.

Durant una bona colla d'anys va seguir escrivint poemes que hom va acceptar com escrits de debò en el segle XV, per bé que eren obra del jove Chatterton, que va aconseguir crear un estil autènticament medieval mitjançant una combinació original de les seves lectures i de la seva pròpia invenció.

Finalment, cansat de Bristol i atret per la perspectiva de l'èxit literari, Thomas Chatterton s'en va anar a Londres. Amb el primer diner que guanyà envia regals a la seva mare i a la seva germana.

Als seus disset anys però, les esperances d'èxit no es van fer realitat (almenys durant la seva vida).
Els llibreters no van sentir cap entusiasme per la seva obra, o se la van mirar amb indolència, si no amb indiferència.
Els diaris de Londres no van voler publicar la major part de les seves Elegies i dels versos i poemes que els oferia.
Al principi s'estava a Shoreditch, a casa d'uns parents, però no va voler seguir-hi en no tenir èxit ni poder vendre les seves obres com havia somniat.
Va pasar molta misèria i al maig de 1770 es traslladà a viure en una petita mansarda del carrer Brooke, a Holborn.

Va ser allí on uns mesos més tard, el matí del 24 d'agost de 1770, aparentment esgotat per la seva lluita contra ñla pobresa i els fracassos de la seva obra, que es va empassar arsènic.

Quan van rebentar la porta de la seva cambra, es van trobar escampats `per terra tot de bocins petits de papers escrits amb la seva lletra.

Es va portar a terme una investigació i es va pronunciar el veredicte de suïcidi.
L'endemà al matí va ser enterrat al cementiri de Shoe Lane Workhouse, Holborn, Londres.
Aquest cementiri avui ja no existeix i no se sap on van anar a parar les restes de Thomas Chatterton.
____________________


La fascinació que anys més tard va despertar la mort prematura de Chatterton, fou deguda en gran manera al famos retrat que el pintor Henry Wallis va pintar el 1856,(quasi cent anys desprès), i pel qual li va servir de model un jove anomenat George Meredith.
Es la conegudíssima pintura on es veu al poeta jaient mort a la seva mansarda del carrer Brooke.
Només se sap que existeixi un retrat contemporani d'ell, suposadament de petit.

###########################


La tràgica mort de Chatterton va afectar molt profundament els Poetes Romántics.

WORDSWORTH es va referir a ell com al "Noi Meravellós".
KEATS li va dedicar la seva obra "Endymion".
ALFRED DE VIGNY li escriví el drama "Chatterton", que després fou musicalitzat per Ruggiero Leoncavallo.


###########################


L'any 2002, la Universitat de Bristol, per commemorar el 250 aniversari del naixement de CHATTERTON, va fundar "THE THOMAS CHATTERTON SOCIETY", destinada a celebrar la vida i enaltir les obres d'aquest poeta remarcable, i a fer més ampli i profund el coneixement de THOMAS CHATTERTON en tot el món.

CHATTERTON és avui considerat com el Primer Poeta Romántic en llengua anglesa.

CHATTERTON TÉ ESTÀTUES (de tamany natural), a la Plaça Millennium de BRISTOL i en els Terrenys de Kedlestone Hall al DERBYSHIRE.




=========================================





























..

SOLAR 'CURRENT OF FIRE' SPEEDS UP

FOTO: The Suns's Great Conveyor Belt
_____________________________________




SOLAR "CURRENT OF FIRE" SPEEDS UP
***********************************

March 12, 2010:



What in the world is the sun up to now?

In today's issue of Science, NASA solar physicist David Hathaway reports that the top of the sun's Great Conveyor Belt has been running at record-high speeds for the past five years.

"I believe this could explain the unusually deep solar minimum we've been experiencing," says Hathaway.
"The high speed of the conveyor belt challenges existing models of the solar cycle and it has forced us back to the drawing board for new ideas."

The Great Conveyor Belt is a massive circulating current of fire (hot plasma) within the sun.
It has two branches, north and south, each taking about 40 years to complete one circuit.
Researchers believe the turning of the belt controls the sunspot cycle.

Hathaway has been monitoring the conveyor belt using data from the Solar and Heliospheric Observatory (SOHO).

The top of the belt skims the surface of the sun, sweeping up knots of solar magnetism and carrying them toward the poles.

SOHO is able to track those knots—Hathaway calls them "magnetic elements"
and thus reveal the speed of the underlying flow.

"It's a little like measuring the speed of a river on Earth by clocking the leaves and twigs floating downstream," Hathaway explains.


SOHO's dataset extends all the way back to 1996 and spans a complete solar cycle.

Last year, Lisa Rightmire, a student of Hathaway from the University of Memphis, spent the entire summer measuring magnetic elements.
When she plotted their speeds vs. time, she noticed how fast the conveyor belt has been going.

A note about "fast":
The Great Conveyor Belt is one of the biggest things in the whole solar system and by human standards it moves with massive slowness.
"Fast" in this context means 10 to 15 meters per second (20 to 30 miles per hour).
A good bicyclist could easily keep up.


The speed-up was surprising on two levels.

First, it coincided with the deepest solar minimum in nearly 100 years, contradicting models that say a fast-moving belt should boost sunspot production.

The basic idea is that the belt sweeps up magnetic fields from the sun's surface and drags them down to the sun's inner dynamo.
There the fields are amplified to form the underpinnings of new sunspots.

A fast-moving belt should accelerate this process.

So where have all the sunspots been?

The solar minimum of 2008-2009 was unusually deep and now the sun appears to be on the verge of a weak solar cycle.

Instead of boosting sunspots, Hathaway believes that a fast-moving Conveyor Belt can instead suppress them "by counteracting magnetic diffusion at the sun's equator."

He describes the process in detail in Science ("Variations in the Sun's Meridional Flow over a Solar Cycle," 12 March 2010, v327, 1350-1352).

The second surprise has to do with the bottom of the Conveyor Belt.

SOHO can only clock the motions of the visible top layer.
The bottom is hidden by ~200,000 kilometers of overlying plasma.
Nevertheless, an estimate of its speed can be made by tracking sunspots.

"Sunspots are supposedly rooted to the bottom of the belt," says Hathaway.
"So the motion of sunspots tells us how fast the belt is moving down there."

He's done that—plotted sunspot speeds vs. time since 1996—and the results don't make sense.

"While the top of the conveyor belt has been moving at record-high speed, the bottom seems to be moving at record-low speed. Another contradiction.

The Solar Dynamics Observatory (SDO).
Launched in Feb. 2010, SDO will be able to look inside the sun to study the conveyor belt in greater detail, perhaps solving the mysteries Hathaway and Rightmire have uncovered.

Could it be that sunspots are not rooted to the bottom of the Conveyor Belt, after all?
"That's one possibility" he notes.
"Sunspots could be moving because of dynamo waves or some other phenomenon not directly linked to the belt."

What researchers really need is a good look deep inside the sun.

This NASA's Solar Dynamics Observatory (SDO), launched in February 2010, will provide that, when its instruments come online later this year.

SDO is able to map the sun's interior using a technique called helioseismology.

SOHO can do the same thing, but not well enough to trace the Great Conveyor Belt all the way around.
SDO's advanced sensors might reveal the complete circuit.


And then…?

"It could be the missing piece we need to forecast the whole solar cycle," says Hathaway.

















==============================









...

DID THE CHILEAN QUAKE SHIFT EARTH'S AXIS ?
__________________________________________



March 11, 2010

Pictures of widespread devastation leave no doubt:
Last month's 8.8 magnitude earthquake in coastal Chile was strong.

How strong?
NASA scientists say it might have shifted the axis of Earth itself.

"If our calculations are correct, the quake moved Earth's figure axis by about 3 inches (8 cm)," says geophysicist Richard Gross of the Jet Propulsion Laboratory in Pasadena, California.

Above: A USGS map of the Chilean quake. Port au prince Quake.
And maps of registered Day's Lenght

You might think you would have noticed the Earth suddenly tilting 3 inches. But that's not how the "figure axis" works. "The figure axis defines not how Earth is tilted, but rather how it is balanced," says Gross.


Consider the following:

Earth is not a perfect sphere.
Continents and oceans are distributed unevenly around the planet.

There's more land in the north, more water in the south, a great ocean in the west, and so on.
As a result of these asymmetries, Earth slowly wobbles as it spins.
The figure axis is Earth's axis of mass balance, and the spin axis wobbles around it.


"The Chilean quake shifted enough material to change the mass balance of our entire planet," Gross says.


A shifting figure axis is nothing new.
On its own, the figure axis moves about 10 centimeters per year as a result of "Ice Age rebound."

After the last great glacial period some 11,000 years ago, many heavy ice sheets disappeared.
This unloaded the crust and mantle of the Earth, allowing the planet to relax or "rebound" back into a more spherical shape.
The rebounding process is still underway and so the figure axis naturally moves.

On Feb. 27, 2010, the Chilean quake may have moved the figure axis as much in a matter of minutes as it normally moves in a whole year.
It was a truly seismic shift—no pun intended.

So far, however, it's all calculation and speculation.
"We haven't actually measured the shift," says Gross.
"But I intend to give it a try."

The key is GPS1.
"Using a global network of GPS receivers, we can monitor the rotation of Earth with high precision," he says.
"Changes in Earth's spin and the orientation of Earth's axes affect [the phase and timing of] signals we get from the satellites in Earth orbit."

GPS is already used to monitor seasonal changes in Earth's spin.
It turns out that tides, winds, ocean currents, and circulation patterns in Earth's molten core modulate Earth's rotation on a regular basis.

For instance: A typical day in January is about 1 millisecond longer than a typical day in June.
The roughly six-month variation is driven mainly by seasonal winds; there are also changes on time scales of weeks, years, decades and centuries.

See Above: Observed changes in Earth's length of day caused by tides, winds, ocean currents and other factors.
From Treatise on Geophysics, 2007, section 3.09, "Earth Rotation Variations--Long Period" by Richard Gross.

Earthquakes throw a "spike" into GPS signals, which Gross believes he can find.

"I have to take the GPS Earth rotation measurements and subtract the effects of tides, winds and ocean currents," he explains.
"Then the earthquake should stand out."

Recent news reports have focused on Earth's length of day, noting that the Chilean earthquake might have shortened days by as much as 1.26 microseconds out of 24 hours.
That's true. But.... it's also negligible compared to the normal effect of wind and tides, which can lengthen or shorten days a thousand times more than earthquakes can.

The real news, as Gross sees it, is the possible shift in Earth's figure axis.

He has a very "JPL perspective" on the issue:
"The antennas we use to track spacecraft en route to Mars and elsewhere are located on Earth.
If our tracking platform shifts, we need to know about it."


See Aboce: The normal wobble of Earth's axis since Jan. 2009 as reported by the International Earth Rotation Service.
The grid is scaled in milliarcseconds (mas); 1 mas = 1/3,600,000 deg


No one has ever measured a shift in Earth's axis due to an earthquake before.

Back in 2004, Gross looked for a shift from the magnitude 9.1 earthquake in Sumatra, but failed to find a signal.
The Sumatra quake was less effective in altering Earth's figure axis because of its location near the equator and the orientation of the underlying fault.

The Chilean quake, albeit weaker, may have produced a bigger shift.

The stage is set for discovery.

"Computing power is at an all-time high. Our models of tides, winds and ocean currents have never been better. And the orientation of the Chilean fault favors a stronger signal."


In a few months Gross hopes to have the answer.

Stay tuned.
















=========================
















..

TOLSTOY, Aleksey Konstantinovich

Aleksey Konstantinovich TOLSTOY
1817 - 1875 Russia
_______________________________



Aleksey Konstantinovich Tolstoy
(Russian: Алексей Константинович Толстой; September 5 [O.S. August 24] 1817 – October 10] [O.S. September 28] 1875)
was a Russian poet, novelist and dramatist.

Not as famous internationally as his distant relative, Leo Tolstoy.
He was nevertheless a writer of considerable accomplishment, avoiding the overly
pro-Slavic style of many contemporaries.

Through his satire, rather like an early day George Orwell, he ridiculed the political classes. He was also critical of the embryonic materialism that was creeping into fashion as Russia became more industrialized.


Aleksey Konstantunovich Tolstoy was born in Saint Petersburg to the famous family
of Count Tolstoy, and inherited the title "Count."

His mother, A. A. Perovskaya, married Count K. P. Tolstoy, then an elderly widower, in 1816.
The marriage was not a success and the couple soon broke up.
When A.K.Tolstoy was six weeks old, he was taken by his mother and his maternal uncle, A. A. Perovskiy, to the uncle's estate, were he was raised until he was eight years old.
Then, he was taken back to Saint Petersburg.

Soon, with the help of his uncle's connections, he was introduced to future emperor Alexander II, who was the same age.
Tolstoy became the young prince's weekend playmate among other children of noble background. This relationship would last throughout Tolstoy's entire life.
In the future, the empress Mariya Alexandrovna, wife of Alexander II, would pay high tribute to the Tolstoy's talent.

In 1826 Tolstoy, with his mother and uncle, traveled in Europe —the "grand tour" was a tradition for wealthy Russian noble families-.
In Germany he visited the elderly Johann Wolfgang von Goethe, and sat on his lap. Italy produced a great impression on the boy with its art, architecture and beautiful cities.
With every town they visited, Tolstoy became more and more interested in art.

After receiving schooling at home, in the mid 1830s Tolstoy became one of the "archive boys" at the Moscow Archive of Foreign Affairs Department.
As an "archive student," he graduated from the University of Moscow in 1836,
and was assigned to the Russian diplomatic mission in Germany.
That year his uncle died, leaving him heir of a considerably fortune.

During the winter of 1850-1851, he met Sophia Miller, wife of a cavalry colonel, during a palace ball. After a stormy romance, Sophia left her husband.
They could not marry officially for some time because Sophia was not divorced. Tolstoy's entire lyric poetry is addressed to her.

Aleksey K. Tolstoy spent almost all of his life at court, serving first as the master of ceremonies, later as grand master of Royal Hunting, visiting Europe on many occasions.

In 1855, during the Crimean War he tried to organize his own militia but was unsuccessful. Instead, he joined Royal Rifle Regiment.
However, he did not see active service due to a severe case of typhus, which he barely survived and cut down a large portion of his regiment.
In 1861 he retired from service to dedicate more time to writing poetry.

His literary reputation increased as his writing continued.
He often wrote under the name of Kozma Prutkov, and much of his writing
was satire directed against the Russian bureaucracy.
Unlike many of his contemporaries, he can neither be classed as a Slavophile
or as a Westernizer.

His historical novel, "A Prince of Outlaws" (Prince Serebryany) was set during the reign of Ivan the Terrible.
He returned to this period in a trilogy of blank verse "The Death of Ivan the Terrible" (1865), "Tsar Fyodor Ivanovitch" (1868), and "Tsar Boris" (1870).

For these novels, he was influenced primarily by Alexander Pushkin.


A.K. Tolstoy could have become a significant figure politically due to his popularity at court had he wanted to pursue a more public career.
However, he was dedicated to his writing, and wanted to concentrate on his "art."

For this reason, one of his first longer poems, "Ioann Damaskin," about the life of a court poet, was partially autobiographical.
Yet, in spite of his close friendship with the emperor, nor was he content to just be one of the courtiers, living a life of ease with no real purpose.
Tolstoy chose to write.

In 1841 he published his first book, "Vampire", which he totally neglected later.

During this period he become well acquainted with some of Russia's most eminent writers, such as Nikolai Gogol, Sergei Aksakov, Pavel Vasilyevich Annenkov, who edited Pushkin's work, Nikolay Alexeyevich Nekrasov, Ivan Panayev, and particularly with Ivan Sergeyevich Turgenev whose writing addressed social and political issues and who opposed serfdom.

After a gap in literary production, he published a few of his poems in the journal Sovremennik" ("Contemporary"), which immediately attracted public attention.

During 1854-1855 he collaborated with two of his cousins, to write a number of satires published under the collective pen name of Kozma Prutkov.
It is very hard to distinguish which parts were contributed by Tolstoy, but he was well known for his fine sense of humor.
Some of the most famous poems are full of openly expressed irony against trends of the 1860s, which inevitably resulted in a good deal of criticism.
He was especially critical of the new materialism that the beginning of industrialization in Russia had stimulated.

Beside satires, he wrote ballads, an historical novel and some licentious verse.

Many of his works are full of Slavic themes.
However, his lasting contribution to Russian literature was the trilogy of historical dramas, modeled after Pushkin's Boris Godunov.

His best achievement in prose is his historic novel from the age of Ivan the Terrible (Duke Silver).
This novel is written in traditional oral style, which contributed to its success among all levels of society.

He died September 28 (October 10), 1875, from a morphine overdose, which was prescribed for him as pain relieve from asthma, angina pectoris and neuralgia.




Aleksey Konstantinovich Tolstoy’s Poems (in Russian):“Love’s Ebb and Flow”
-A poem by Tolstoy translated into English by Alice Stone Blackwell-

Publishings:

Dalton, Margaret. A. K. Tolstoy. New York: Twayne Publishers, 1972.

Tolstoy, Aleksey Konstantinovich. Vampires: Stories of the Supernatural. Portland, OR: Hawthorn Books, 1969. ASIN B0006BYSQA

Tolstoy, Aleksey Konstantinovich. Tsar Fyodor Ivanovitch: A play in five acts, translated by Jenny Covam. New York: Brentanos, 1923. ASIN B00085NQLC

Tolstoy, Aleksey Konstantinovich. The death of Ivan the Terrible, a drama in verse, by Alexis K. Tolstoi, rendered into English verse by Alfred Hayes, with a preface by C. Nabokoff. London: K. Paul, Trench, Trubner & Co., 1926.

Tolstoy, Aleksey Konstantinovich. A prince of outlaws [Prince Serébryany] translated from the Russian of Count Alexis K. Tolstoy by Clarence Augustus Manning. New York: A. A. Knopf, 1927.











====================================






...

AN EDUCATION

CAREN MULLIGAN
during a Q&A following the screening of
An Education at the Ryerson Theatre
on 25 September 2009.
_______________________________________




An Education is a 2009 British coming-of-age drama film
based on an autobiographical memoir of the same title
written by the British journalist Lynn Barber.

The film was directed by Lone Scherfig, with screenplay written by Nick Hornby, and features an ensemble cast including Emma Thompson, Peter Sarsgaard, Dominic Cooper, Rosamund Pike, Olivia Williams and Carey Mulligan in the lead role.

An Education premiered at the 2009 Sundance Film Festival,
gaining critical acclaim.

It screened on 10 September 2009 at the Toronto International
Film Festival, and was featured at the Telluride by the Sea Film Festival in Portsmouth, New Hampshire, on 19 September 2009.
The film was shown on 9 October 2009, at the Mill Valley Film Festival.

It was released in the US on 16 October 2009 and in the UK on 30 October 2009.

On 2 February 2010 it was announced that the film had received three Academy Award Nominations in the categories of Best Picture, Best Actress and Best Adapted Screenplay.


THE PLOT :

In England in 1961, following a youth orchestra rehearsal, Jenny Miller, a schoolgirl, is given a lift home by a charming older man, David Goldman.
The two strike up a relationship, which includes David's business partner Danny, and Danny's vapid mistress, Helen.
David manages to charm Jenny's protective parents into allowing him to take her to concerts, jazz clubs, and even to Paris.

Jenny finds out that David makes money by moving black families into flats near elderly women who are afraid of them, so he can then buy their flats cheaply.
She also finds out that David and Danny steal valuable objects from houses that are for sale.
On discovering this, Jenny is horrified and threatens to leave the relationship, but in the end she finds her new life so thrilling and enthralling that she chooses to overlook its darker side.
After seeing Jenny dance with Danny, David hastily proposes marriage.

Her father agrees to the engagement, and Jenny drops out of school without taking her A-levels.
While searching for cigarettes in David's glove compartment, Jenny finds a stack of letters addressed to "Mr. and Mrs. David Goldman".
She demands that he tell her parents that he is already married, so she won't have to do it herself, but instead he drives off.

Her old headmistress refuses to allow her to repeat her final year of school, so Jenny goes to the home of her favourite teacher, who helps her study and pass her A-levels.
She is accepted to read English at Oxford, which had been her ambition before she met David.

The final scene shows her riding her bike on the streets of Oxford with a male student.
Jenny narrates in the background:
"So, I went to read English books, and did my best to avoid the speccy, spotty fate that Helen had predicted for me.
I probably looked as wide-eyed, fresh, and artless as any other student...But I wasn't.
One of the boys I went out with, and they really were boys, once asked me to go to Paris with him. And I told him I'd love to, I was dying to see Paris... as if I'd never been."





CAST :

Carey Mulligan as Jenny Miller
Peter Sarsgaard as David Goldman
Dominic Cooper as Danny, David's friend and partner in crime.






=============================












,,

CINEMA EN CATALÀ

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 23, dimecres 17 de febrer del 2010
http://paper.avui.cat/article/dialeg/184882/mandela/tampoc/catala.html


MANDELA ? Tampoc en català
___________________________

Jordi Creus / Historiador i director de la revista 'Sàpiens'


Finalment, la setmana passada vaig decidir-me a portar els meus fills a veure Avatar.
Com sempre, la primera cosa que vaig fer va ser agafar un exemplar d'aquest diari i buscar un cinema -ni que fos dels més incòmodes i dels més allunyats del centre de Barcelona, com passa habitualment- on projectessin aquest film en llengua catalana.

I tant em vaig allunyar que vaig arribar fins a Alpicat, al Segrià -després d'haver fet parades virtuals en diverses sales de Cornellà, Abrera, Igualada i Lleida.
Ni al nord, ni al sud, ni terra endins ni tampoc mar enllà hi havia cap cinema on poder veure Avatar en la nostra llengua.

I això que diuen que aquesta és la pel·lícula més taquillera de la història...

De fet, de les 71 sales del Principat on s'anunciava, en 70 es presentava doblada al castellà.
En la restant, l'obra de James Cameron es podia veure en versió original subtitulada (en la lengua del imperio, naturalment).
En català, cero patatero, que diria el culturista José María Aznar.

EL SAGNANT CAS D'AVATAR, PERÒ, no és una rara excepció.

Només cal mirar la cartellera per poder dir exactament el mateix de films tan esperats pel gran públic com Ágora, la Cinta blanca i En tierra hostil.

Ni la darrera obra de Clint Easwood, INVICTUS, centrada en la figura d'un defensor dels drets humans com Nelson Mandela, es pot veure en la nostra llengua en cap de les 57 sales on es projecta.

Es veu que els drets lingüístics, sobretot si són els dels catalans, no formen part dels drets humans.

Talment com si aquesta categoria l'hagués inventat una comissió formada per José Bono, Alejo Vidal-Quadras, Isabel San Sebastián, Albert Rivera i l'esperit de l'almirall Carrero Blanco.

Potser per això, aquests dies, en tot el Principat, només era possible veure dues pel·lícules en què els actors parlessin en català.

Potser per això és tan necessària la nova llei del cinema, que ens ha de permetre tenir la llibertat de poder escoltar (o llegir) els films en la llengua pròpia de Catalunya.

DAVANT D'AQUESTA REALITAT tan eloqüent, n'hi ha que encara ens volen fer passar bou per bèstia grossa. I no parlo només de la premsa mesetària.

Des de l'interior del nostre país també s'han sentit arguments farcits de demagògia barata i de tòpics tronats.
Per exemple, el Gremi d'Empresaris de Cinema -els mateixos que van fer un tancament patronal en dilluns- ha presentat un estudi que explica la catàstrofe que representarà per al sector la igualtat entre el castellà i el català al Principat.

Segons ells, els gironins, els manresans o els homes i les dones de Badalona deixaran en bloc d'anar al cinema per no haver de passar per davant d'una sala on es projecti un film en català, una llengua que, ja se sap, produeix urticària.

AIXÒ ÉS COM SI ALGÚ, quan va néixer TV3, hagués pronosticat que la gent llançaria els aparells de televisió per la finestra només sentir les primeres paraules de J.R. Ewing en la llengua de Pompeu Fabra.
O que els aficionats al futbol apedregarien pels carrers el mestre Puyal a causa de la seva tossuderia a fer-nos escoltar el Barça per la ràdio en l'idioma emprat per Xarli Rexach.

Res més lluny de la realitat.
En aquests darrers 25 anys, el català s'ha consolidat en el món de la televisió, de la ràdio, dels llibres, dels diaris i de les revistes de divulgació, amb unes quotes de mercat que, com a mínim, han de ser tingudes en compte.

El món del cinema és la gran excepció. D'aquí l'oportunitat d'una llei valenta que va al centre del problema.

I ESCLAR, D'AQUÍ NEIX LA SEGONA gran crítica, aquella que diu que la del cinema és una norma intervencionista.
I tant! Quina llei no és intervencionista?

Us imagineu que la llei del tabac s'hagués volgut aplicar només amb la seducció?
Us imagineu que el conseller Joan Saura hagués posat en marxa la limitació de velocitat als 80 quilòmetres per hora als voltants de Barcelona regalant clavells als infractors?

El que els ciutadans hem d'exigir en aquest cas és menys demagògia i més sentit comú.

I sobretot, VOLEM que poder veure una pel·lícula en català als pobles i ciutats de Catalunya (no pas a Valladolid, Nova Delhi o Tòquio), no sigui poc menys que ciència-ficció.


Deu ser per això que a la Mafalda se li han
esborrifarrat els cabells de mala manera !!!




=======================================

















..